La paradoxa de Fermi i el futur de la civilització humana

crisi-societat-industrial

Gustau Muñoz

Segons la paradoxa de Fermi “tota civilització genera, en el seu desenvolupament, la llavor del seu propi extermini”. Això explicaria per què havent-hi un alt grau de probabilitats de l’existència de civilitzacions extraterrestres, no n’arribe cap senyal. Ho recordava recentment Guillem Anglada, astrofísic a la Queen Mary University de Londres, famós perquè ha descobert -amb el seu equip de recerca- un planeta, Pròxim, fora del nostre sistema solar, que seria en principi apte per a la vida.

Les hipotètiques civilitzacions disperses per l’espai sideral no contactarien perquè “ja s’hauran autodestruït, igual que nosaltres tampoc podrem comunicar-nos quan ens hagem auto-exterminat”. És la paradoxa de Fermi, segons manifestava l’astrofísic en declaracions a La Vanguardia, el 17 de novembre, recollides per Lluís Amiguet.

Guillem Anglada no és precisament un optimista, ni antropològic ni tecnològic. Diu coses com aquestes: “nosaltres [els humans] tenim els dies comptats i desapareixerem. Els recursos del planeta són finits i el nostre creixement demogràfic sembla que no té fi… La humanitat s’acabarà i punt.” Per això sembla tan imperiosa la recerca de planetes habitables, com a única possibilitat de supervivència de l’espècie humana, atès que a la Terra les coses van molt mal dades.

És el tema de la translimitació. La civilització industrial, com explica Ernest Garcia a la revista Pasajes (núm. 50, 2016), hauria ultrapassat ja tots els límits de la reproducció sustentable, hauria consumit recursos clau no renovables, i la petjada ecològica d’una humanitat de 7000 a 10.000 milions d’habitants seria simplement inassumible, per la qual cosa els conflictes pels recursos com ara l’aigua, els aliments, la terra fèrtil, determinats minerals, la resta de combustibles fòssils, etc., serien una amenaça de conseqüències dramàtiques, que en part ja s’ha materialitzat però que anirà a més.

No és com per a tranquil·litzar, precisament. El canvi climàtic ja és una amenaça tangible, que se suma al panorama suara descrit i que, encara, l’agreuja. El protocol de París, segons Ernest Garcia, fa curt. I a més qui sap si es complirà. Tot sembla més aviat una comèdia.

Comèdia o no, les notícies que arriben de l’altra banda de l’Atlàntic no són gens encoratjadores en aquest sentit. Trump ja ha anunciat que se’n fot, del canvi climàtic i del protocol de París. De la música i de qui la toca. Que tornarà a l’economia del carbó. Que l’ecologia, el feminisme, els drets humans, i tota la resta li esvaren. I els seus compatriotes l’han votat. No ben bé la majoria dels nord-americans, però sí una majoria necessària i suficient. Qui aturarà aquestes bestieses?

Segons David Cole (New York Review of Books, 14 novembre 2016) l’aturaran els nord-americans mateixos, si es mobilitzen. I podrien fer-ho, perquè la majoria de les idees i propostes de Trump són il·legals. I Estats Units és “una democràcia constitucional dissenyada precisament per a contrarestar els impulsos dels homes perillosos”. Quin dubte pot haver-hi que Trump és un d’aquests homes perillosos. Un candidat que ha manifestat en la campanya electoral idees tan lamentables, perilloses i desestabilitzadores com ara “construir un mur; prohibir l’entrada i deportar musulmans; acabar amb la reforma sanitària d’Obama; rebutjar les mesures derivades del tractat sobre el canvi climàtic; endurir la llei anti-libel; criminalitzar l’avortament; ficar en la presó els oponents polítics; reforçar una política de control policial sense miraments; recuperar la vigilància massiva i acceptar la tortura.” Tant de bo tinga raó David Cole, i altres veus que es manifesten a hores d’ara en aquest mateix sentit als Estats Units, i la tradició de resistència cívica en nom dels valors inspiradors de la Constitució i la democràcia americana s’impose. Des d’Europa caldria fer, solidàriament, tots els possibles perquè fos així.

Amb Trump Estats Units se suma, en una nova escalada, a les grans potències unilateralistes menades per un nacionalisme imperial sense cap consideració pel destí global de l’espècie, entestades a destruir el sistema de controls i contrapesos, el sistema de seguretat col·lectiva posterior a la Segona Guerra Mundial. Rússia s’acaba de despenjar de la Cort Penal internacional, a la qual EUA no s’hi havia sumat. Trump no té cap respecte per l’ONU. La Xina malda per recuperar el seu status de gran potència imperial, amb un rerefons de nacionalisme ètnic (de l’ètnia han, concretament) que atia les tensions al seu entorn. I a Europa el Brexit i la crisi de la UE amb les tendències centrífugues són una pèssima notícia.

En el fons el que passa, amb totes les mediacions que vulgueu, és que la civilització industrial o, millor dit, el capitalisme, és un sistema expansiu que no té aturador. O creix o es desestabilitza i genera una crisi devastadora. Ho veiem cada dia. Creixement econòmic igual a bo. Estancament, mala cosa. Fins quan pot durar això? El creixement de les forces productives, en la mitologia marxista, era sempre progressista i positiu, i aquesta valoració vingué molt bé als despotismes industrialitzadors que foren els règims del socialisme real. Marx, per descomptat, era més caut i en alguns passatges dels seus escrits, com va demostrar Manuel Sacristán, manifestava dubtes i reserves. Però evidentment, aquests no foren els passatges més llegits de la seua obra…

Geopolítica i polítiques internes, imperialismes de nou encuny, rivalitats entre estats, pressió de les poblacions atacades i atemorides pels efectes de les crisis capitalistes, tot plegat un vesper que no augura res de bo.

Què és autodestructiu, la civilització o el capitalisme real? ¿Hi ha alternativa, es pot “civilitzar “ el capitalisme, conservar el que té de bo (la capacitat d’innovació i la iniciativa dispersa, la llibertat individual, la descentralització de les decisions de consum i inversió, per exemple) i combinar-lo amb una dosi necessària de socialisme que expressaria una racionalitat col·lectiva i global?

Una racionalitat amb visió de conjunt, amb sentit de la responsabilitat pels altres, que seria la premissa per a controlar una civilització que se’n surt visiblement de polleguera i que ja ha demostrat en episodis passats no tan llunyans (les dies guerres mundials) fins on pot arribar…

Més valdria pensar en alternatives viables en aquesta línia, pactades i acordades, abans que no en idees tan esbojarrades com haver de buscar nous planetes per a traslladar-hi humans en perill d’extinció…

 

(eldiario.es/cv, 18 de novembre 2016)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER