Joan del Alcàzar
És impossible entendre com ha actuat el PSOE des de les eleccions generals de desembre de 2015 ençà. És impossible, fins i tot, si parem exclusivament l’atenció en la lògica partidària o en allò que tan pomposament en diuen els interessos d’Espanya.
Tanmateix, si ens preguntem com és que els anomenats barons i alguns elements de la vella guàrdia felipista han treballat en contra del seu propi secretari general, Pedro Sánchez, no trobem altra resposta que aquella que connecta aquesta tàctica a una estratègia pactada entre les elits polítiques i econòmiques espanyoles –allò que els anglosaxons anomenen l’establishment– segons la qual els dos grans partits sistèmics –el PP i el PSOE- són els únics autoritzats per a accedir al timó de l’Estat.
Expliquen alguns que en saben bona cosa d’allò que passa sense que la majoria de nosaltres ens assabentem –coses que passen allà on no arriben ni els ulls dels ciutadans ni els focus dels mitjans de comunicació- que per a l’establishment [l’espanyol i l’europeu] el relleu de Mariano Rajoy i del PP en La Moncloa no pot ser cap altre que el PSOE comandat per Susana Díaz. El problema és que el partit de Pablo Iglesias Posse es desfarà com un terronet de sucre abans que això passe. Miguel Mora ha escrit que “el suïcidi assistit del PSOE és sobretot un disbarat polític, el delirant projecte d’uns mandarins pensants que un dia van semblar progressistes i que cada vegada estan més allunyats de l’esquerra, de la realitat i del seu propi passat”.
Que Felipe González li comunicarà a Mariano Rajoy el dia D i l’hora H en la que farien caure a Pedro Sánchez no seria més que un dels punts d’aquella estratègia pactada de la que hem parlat. Al remat es tracta de contemplar únicament dues possibilitats de govern per a Espanya: els liberals [el PSOE] i els conservadors [el PP], dues formacions que en un roda i volta restauracionista s’alternarien educadament i regular en el poder, sense posar en risc ni els dogmes econòmics neoliberals, ni la sacrosanta unitat d’Espanya, ni la política necessària per a sustentar-los. Des d’aquesta convicció, els pactes o coalicions amb altres partits que poden formar-se quant al poder local o, fins i tot, el regional, són inacceptables quant al govern de l’Estat. I no n’hi ha discussió possible sobre aquest particular: és una de les bigues mestres del pacte de 1978.
No obstant això, per una incomprensible supèrbia o, més probablement, perquè la selecció negativa de quadres que es practica en el partit socialista ha produït uns resultats lamentables quant a la vàlua dels dirigents, no han sigut capaços de mantindre la biga bipartidista estalvia i va aparèixer Podem disputant-los ser la referència de l’esquerra hispana. No és que els hi manque finezza, és que són maldestres fins a dir prou. Un exemple, com apuntava dies arrere Ignacio Escolar: per a desfer-se del capità [Sánchez] van haver d’enfonsar el navili.
En tan lamentable exercici d’autoritarisme caïnita per part dels oficials superiors de l’Armada socialista, abans d’enfonsar el vaixell ancorat al port de Ferraz li van botar foc amb bona part de la tripulació a bord, i amb les càmeres de televisió gravant i gravant per a emetre després un rosari d’escenes d’un nou Celtiberia Show en format de reality de prime time.
Per als dirigents del PSOE que entenen que l’única possibilitat quant al tipus de govern de l’Espanya immortal és aquella de l’alternança entre el seu partit i el PP, a hores d’ara no n’hi ha cap altra opció que investir Rajoy. Més endavant, en 2020 o, si molt els convé en 2018 atés que el gallec genera molta desconfiança entre els poderosos, serà la senyora andalusa la que es farà amb el despatx de Moncloa.
Aquest guió que sembla delirant ha ensopegat amb un obstacle no per esperat menys difícil de superar: la rebel·lió que està en marxa en amplis sectors dels suboficials i la marineria socialista, fins i tot entre alguns oficials. Allò que molts han qualificat de colp d’Estat a l’interior del partit, l’eliminació quasi física de Pedro Sánchez i la forma d’executar-la, ha enfurismat una parròquia a la que se sumen bona cosa dels votants socialistes, sempre tots dos més a l’esquerra que la direcció partidària.
La progressiva i persistent davallada electoral del partit, l’aparició de Podem a la seua esquerra com a evidència de la pèrdua de rellevància del PSOE entre els sectors professionals urbans i entre la joventut, i les formes quasi mafioses d’un grup de dirigents que no ho serien si no fora pel clientelisme piramidal inherent al partit i, finalment, l’abstenció per a donar via lliure a la investidura de Rajoy, amenacen –com hem dit- amb provocar una rebel·lió imparable.
Un autèntic motí, que pot donar com a resultat una fractura tant en el Comité Federal com en el grup parlamentari, i estendre’s després a les organitzacions regionals i, àdhuc, a les locals arreu Espanya.
La gestora dirigida per l’asturià Fernández, monitoritzat per la guàrdia personal de Susana Díaz, no es treu la pasta dels dits. L’evidència que el pacte per investir Rajoy està signat, converteix en una pantomima el Comité Federal que encara s’ha de reunir per a discutir la vigència del no és no. La mascarada és massa humiliant per a la militància socialista que no depèn laboralment del partit. Els barons i la regent argumenten que, pel bé d’Espanya, cal evitar les terceres eleccions i convé formar govern, la qual cosa obliga el PSOE a assumir la responsabilitat de facilitar-lo.
Aquest argument és encara més difícil d’acceptar quan s’hi veu la complicitat i la sintonia entre Díaz i Rajoy [les fotos de la senyora el 12 d’octubre amb Rajoy i amb Soraya Sáez de Santamaría, o las dels dos Hernando sota la pluja, són obscenes], quan es constata la tranquil·litat que transmeten els dirigents del PP, i quan Fernández i Díaz banalitzen sobre el que està passant a l’Audiència Nacional en els judicis de les Targetes Black i el Cas Gürtel.
La figura de la mateixa Susana Díaz és objecte de confrontació interna i de desànim entre els afectes al partit. La senyora en qüestió, una mestra en gramática parda intra-partidària segons expliquen, una enemiga implacable que no fa mai presoners entre els seus enemics, és vista més al nord de Despeñaperros com una folklòrica típica i tòpica que parla amb frases buides, amb una retòrica banal i sense aportar mai una simple idea política digna de tal nom. A més, la seua vertadera posició ideològica és poc homologable amb el que s’entén per una posició d’esquerra. El periodista Jordi Évole ha dit encertadament sobre ella: “Per a mi Susana Díaz té una cosa que, compte! Governa a Andalusia gràcies a Ciutadans, vol abstenir-se perquè governe Rajoy i fins Esperanza Aguirre parla bé d’ella. Quin currículum per ser una líder de l’esquerra espanyola! És fabulós!”.
Per les diverses manifestacions de dirigents i militants contraris a Díaz sabem que no són pocs per als que resulta incomprensible i inacceptable que el PSOE done via lliure a un nou període de Rajoy a La Moncloa. No és possible després del que està escoltant-se a l’Audiència Nacional. La corrupció del PP ha sigut endèmica des de fa dècades, però ara s’està posant negre sobre blanc una autèntica pràctica delictiva que va des d’ensenyar als responsables locals i regionals com recaptar fons de manera heterodoxa i fraudulenta, fent-los docència a distància, a conèixer que la gran obra pública d’Aznar incloïa comissions del 3% per al PP. És per això que, més enllà d’altres consideracions que es poden fer, la política del mal menor [pels interessos exclusivament partidaris d’evitar unes terceres eleccions] no pot argumentar-se com a lògica i raonable si el resultat d’aquesta [l’abstenció del PSOE] és validar la impunitat de Rajoy i del PP.
És possible que el PSOE siga ja un cadàver polític, un vaixell enfonsat, després d’anys i anys creient-se que el bipartidisme era l’estació final de la política espanyola, després de tant de menyspreu als seus votants i a la seua militància de base, després de tanta selecció negativa de la seua dirigència simplement preocupada per perpetuar-se en el càrrec. És possible que estiga mort o, en el millor dels casos, que camine cap a una explosió final que el faça miquetes. El cas del Partit Socialista Italià fa anys o el més recent del PASOK grec són premonitoris a hores d’ara.
Sembla, però, què encara hi ha militants i ciutadans en la perifèria partidària que no es resignen i creuen que és possible recuperar l’organització política. És difícil imaginar que, decidits a la rebel·lió, convençuts que no en queda una altra que el motí, tinguen alguna probabilitat de victòria. Però, pensant més en el futur que no en el temps pròxim, no els hi queda una altra opció que negar-se a la humiliació de fer president Rajoy. Ara per ara és, molt probablement, l’única forma de mantindre l’honorabilitat d’unes sigles històriques, d’un partit que no va ser creat per un obrer tipògraf en 1879 per a que els seus dirigents tingueren com a objectiu final prendre cadira als consells d’administració de les més grans empreses multinacionals.
