Joan del Alcàzar
Cal parar compte d’entrada que, a hores d’ara, no és fàcil saber què es vol dir quan els diversos actors polítics empren la fórmula Dret a decidir. En un principi era l’expressió per demanar un senzill referèndum que permetera que els ciutadans de Catalunya expressaren la seua opinió quant a la forma de vinculació entre el seu territori i la resta d’Espanya; tanmateix, a hores d’ara pot significar això i, també, la reivindicació d’una crida a les urnes organitzada unilateralment per a confirmar una independència de Catalunya decidida per la minoria majoritària del seu Parlament. En qualsevol cas, l’expressió amb el seu significat variable s’ha convertit per a la dreta política espanyola (Partit Popular i Ciutadans) i per a un sector més que majoritari del PSOE en una frontera impermeable que divideix la societat política hispana en dos camps: la dels espanyols com cal i la dels separatistes que volen trencar la nació més antiga d’Europa, com tan reiteradament afirma –conscient que és una més de les seues mentides- Mariano Rajoy.
Eixa fractura nítida entre bons i roïns està sustentada per una lògica política similar a la de la Guerra Freda, quan l’etiqueta de comunista es feia servir de manera indiscriminada i abusiva per a desqualificar qualsevol reivindicació de drets polítics o socials [fins el Papa Juan XXIII va ser acusat de comunista en certs ambients]. Ara, amb un raonament paral·lel, des del nacionalisme espanyolista es considera separatista a qui recolze la idea de consultar a la ciutadania a propòsit de mantindre o modificar l’actual estructura territorial del Regne d’Espanya. De la mateixa manera que el Papa Juan XXIII no era comunista ni cosa pareguda, ara també n’hi ha de partidaris de saber què en pensen els ciutadans que en absolut poden ser qualificats com a separatistes; simplement són demòcrates que entenen que no es pot donar l’esquena a una realitat política explícita i evident com la catalana, que ha canviat molt des de la dècada dels setanta. D’altres, això també és cert, sí que són favorables a independitzar-se d’Espanya, i el seu objectiu cap perfectament dins la Constitució de 1978, com a una opció política legítima. És cert que dret a decidir pot tindre significats distints per a tots dos grups, però la realitat és que –més enllà d’això, que no és cosa menor- els partidaris d’exercir-lo són molts. I la xifra continua augmentant, pel que sembla.
En qualsevol cas, el problema ara –en aquest minut- és que la formació de govern a Espanya està en un atzucac i l’horitzó amenaçador d’unes terceres eleccions és ben versemblant. Per a la conformació d’una majoria parlamentària que permeta un nou govern, des del nacionalisme espanyolista s’exclou com a participants actius tots els que es declaren partidaris del dret a decidir. Resulta així que el 61 per cent dels diputats catalans a Madrid, 29 de 47, -els d’En Comú Podem, ERC i CDC- estan exclosos de qualsevol pacte acceptable. És a dir que estem parlant de 29 diputats que no poden votar a favor d’un candidat, però sí que computen en el resultat final de la votació d’investidura [Nota: a favor de la presidenta de la Cambra n’han votat deu, que tot s’ha de dir, però si els separatistes voten al PP no n’hi ha cap problema]. Una autèntica bogeria, que aboca a preguntar-nos si és possible formar govern per a Espanya prescindint de dos terços dels representants parlamentaris triats al Principat [la segona regió que més diputats aporta, després d’Andalusia]. No hem comptabilitzat els diputats del Partit dels Socialistes de Catalunya, que en són 7, un partit que, tant si vol com si no vol, no pot girar-se d’esquenes quant a algun tipus de consulta a la ciutadania del seu país.
Si obrim una miqueta el mapa i anem al País Basc, trobarem que 13 dels 18 parlamentaris en Madrid –els de Podem, PNB i Bildu- són partidaris del dret a decidir, és a dir el 72 per cent. Que aquests no estiguen actualment estigmatitzats com els catalans [tret dels de Bildu, que paguen encara per les seues relacions amb ETA] és pura conjuntura. Podrien caure de l’altre costat només anunciaren el desig de fer una consulta pareguda a la demanada a Catalunya. Podríem afegir els partidaris del dret a decidir que estan representats al parlament de Madrid per altres forces polítiques tant del País Valencià, de Navarra, de Galicia o de Balears. En conclusió: arreu d’Espanya són uns quants milions de persones les que, en les seues diverses accepcions, recolzen allò del dret a decidir. No més per això, més enllà d’altres consideracions de salut política democràtica, ja caldria que el Partit Popular, el PSOE i Ciutadans reflexionaren al voltant de la realitat plurinacional de l’Espanya actual; aquella que s’entesten a no voler veure.
Tot i que la ximpleria de molts, entre ells del propi Mariano Rajoy, els faça creure que negar l’existència del problema és suficient per a no haver d’actuar, milions de ciutadans semblen disconformes amb l’actual arquitectura constitucional quant a la realitat territorial. Milions de ciutadans que, a més a més, es concentren geogràficament en la perifèria peninsular; de manera que la densitat és quasi nul·la en Madrid, Castella, Andalusia i Extremadura; significativa en el País Valencià, Galicia, Balears o Navarra; i molt elevada en Catalunya i el País Basc.
Els silencis, la tossudesa, les amenaces i la negativa a la negociació política practicades des de Madrid han provocat una fugida cap al davant d’alguns dels nacionalismes perifèrics, la qual cosa fa que la situació siga més tensa i complicada com més va més. Des de Madrid, aquells que volen ignorar la realitat plurinacional d’Espanya li neguen la legitimitat a qualsevol reclamació que qüestione la sacrosanta unidad de España, per a ells axiomàtica.
En la mesura que el PP, el PSOE i C’s no aborden eixa realitat, unes terceres o unes quartes eleccions podran donar uns resultats que permeten investir un candidat i, fins tot, constituir un Executiu. No obstant això, el risc que milions d’electors espanyols entenguen que els seus representants a Madrid són exclosos de la conformació d’eixes opcions de govern no pot tindre més que efectes adversos, encara que siga a mitjà i llarg termini. A més, ara per ara, a molt curt termini, excloure 29 dels 47 representants procedents de Catalunya genera un mur separador entre dues realitats polítiques que haurien de trobar la forma de superar eixa manca de diàleg que a tots perjudica.
