Jordi Garcia
En el següent article em propose explicar el paper que juga l’esport per a enfortir el sentiment de pertinença dels individus als estats que els dominen, i ho faré partint d’exemples recents que s’han produït a l’Estat espanyol. A tall d’exemple, podem esmentar els triomfs de la selecció espanyola de futbol, del tennista Rafael Nadal o del pilot Fernando Alonso. Els esports són un fenomen de masses. Aquesta és una realitat indefugible, creada pel poder per a aprofitar-se’n posteriorment. Quan parle de poder no em referisc exclusivament als polítics, sinó també a les grans empreses, que es beneficien econòmicament a costa d’identificar-se amb certes icones o amb les seleccions esportives d’un determinat estat.
L’Estat espanyol segrega una ideologia que Michael Billig anomena nacionalisme banal. Aquesta ideologia fa que els individus sotmesos identifiquen l’estat com una cosa natural, habitual, com una creació divina, intocable, i fa que les persones que la pateixen s’identifiquen, per damunt de tot, amb l’elit que propaga la ideologia; és un nacionalisme disfressat de naturalitat. L’Estat espanyol rebutja l’etiqueta de nacionalista i titlla de nacionalistes els moviments que reclamen independitzar-se d’aquest. Un exemple el trobem en diferents polítics que representen el nacionalisme més exacerbat de l’Estat, però que neguen amb rotunditat la seua condició de nacionalistes. Jose Maria Aznar afirmava: «Yo no soy un nacionalista español, yo sólo soy un español convencido»; Jose Bono: «Soy español i creo en mi país. Yo no soy nacionalista»; Rodrigo Rato: «Yo no soy nacionalista español, yo soy español». Els exemples demostren clarament que defugen d’anomenar-se nacionalistes. Nacionalistes són els altres, ells simplement són espanyols.
L’esport, i concretament el futbol —per ser l’esport més massiu—, és una de les armes més poderoses de l’Estat espanyol per a propagar el seu nacionalisme, i fer que les persones que viuen sotmeses dintre de les fronteres nacionals s’identifiquen amb ell i tot el que això comporta. El procés comença en els mitjans de comunicació. Des de la televisió —i altres mitjans no tan efectius— ens bombardegen amb missatges per a identificar-nos, per a sentir-nos part del projecte, amb les seleccions espanyoles dels diferents esports o amb icones com Fernando Alonso, Rafa Nadal o qualsevol altre, que inclús en esports com la Fórmula 1, que abans no seguia ningú, ara, com un pilot espanyol disputa i —per què no dir-ho?— guanya competicions, el personal s’asseu cada diumenge davant el televisor de sa casa per a animar-lo, perquè durant tota la setmana les notícies d’Antena 3, la 1, Tele 5 o la Sexta els han ficat en el cap que cal fer-ho ja que, com ells, és espanyol i, per tant, tenen el deure d’animar-lo pel bé comú, por el bien nacional. Si després l’asturià perd, plorarem la derrota nacional tots junts; si, pel contrari, aconsegueix doblegar la resta de pilots, eixirem tots al carrer a celebrar un nou triomf espanyol, que ens unirà més com a tals.
A la televisió, no només són les notícies dels diferents canals els que propaguen aquest missatge d’espanyolisme, els anuncis publicitaris juguen un paper fonamental. Un clar exemple el trobem en l’Eurocopa d’aquest 2012. Multinacionals com Coca.cola s’han bolcat amb la selecció espanyola de futbol. Les grans empreses no han deixat passar l’ocasió i s’han aprofitat del clima d’espanyolisme ranci que ha creat l’Estat, per a embutxacar-se milionades d’euros amb campanyes publicitàries de fervor nacionalista exacerbat, en què ser espanyol és la millor cosa del món i tots els actes estan justificats si són per defensar els colors de la selecció espanyola. La multinacional Coca.cola no s’ha tallat ni un pèl en la seua campanya. En ella es transmet un missatge d’unitat nacional per a lluitar tots junts contra les adversitats a les quals ens enfrontem com a espanyols; a més, per a acabar-ho d’arredonir, l’anunci es tanca amb la imatge d’un home que esgarra un periòdic que parla de la crisi i, un segon després, està en un estadi de futbol animant a la Roja. El missatge és clar: estem patint una forta crisi, però ara tenim futbol per a evadir-nos dels problemes i ho farem tots junts animant a la nostra selecció nacional.
L’anunci de Mahou també mostra el missatge de la necessària unitat de tots per a guanyar l’Eurocopa però, a sobre, peca greument de fomentar el patriarcat: un home es lamenta d’haver estat progenitor només de dones, perquè volia un xic per a jugar a futbol, deixant clar que aquest esport és una pràctica exclusivament d’homes; tanmateix, al final de l’anunci, apareix l’home amb totes les seus filles veient un partit de la selecció espanyola i ens diu que aquest partit elles si que el veuen perquè no és un partit qualsevol, sinó alguna cosa més: és sentiment, i de sentiment les dones saben més que ningú. Ací es desprèn un clar missatge d’unitat: les dones, que mai veuen el futbol, si que ho fan quan juga la selecció espanyola, ja que en aquest cas hi ha alguna cosa més en joc que tres punts: defensar Espanya. A més, ens diu que les dones són més propenses a emocionar-se, característica que el patriarcat associa al gènere femení.
El fet que les grans multinacionals s’hagen bolcat amb la selecció espanyola de futbol per aconseguir beneficis econòmics, al seu torn, ajuda a perpetuar l’onada de nacionalisme banal creada per l’Estat i fa que el missatge estiga present contínuament als nostres carrers, ja que la gent no dubta a consumir tot allò que represente els colors de la Roja.
Arribat a aquest punt, podem confirmar que la política està present en l’esport. Banderes estatals penjades als balcons de les cases dels aficionats; consignes d’Arriba España, que recorden als temps anteriors de l’actual democràcia; competicions esportives amb el nom de personatges que representen les institucions polítiques estatals; polítics com a convidats d’honor i representants de les seleccions esportives… Tot açò confirma que des del poder es busca obtindre beneficis polítics en l’esport. Tanmateix, els governants, ajudant-se una vegada més del nacionalisme banal, que disfressa tota aquesta onada d’espanyolisme ranci, fan veure a la població que allò que practiquen no és nacionalisme. Segons ells, no s’està fent política, sinó quelcom normal: fan passar pel filtre de la normalitat que la bandera i l’escut de la selecció esportiva siga exactament el mateix que la bandera i l’escut de l’Estat; que es cride Arriba, España, tot i que siga un càntic de la dictadura franquista; o que els representant polítics de l’Estat representen també les seleccions esportives. Això és així perquè el territori estatal s’ha convertit en una «entitat superior i sagrada» (Oliveras, 2010).
Ara bé, que passa quan moviments contraris a l’estat utilitzen l’esport per a obtindre rèdit polític? Aleshores tot canvia: en aquest cas si que s’està mesclant futbol i política. Els moviments contraris a l’estat no tenen el dret a reivindicar res, car allò que reivindiquen s’aparta de la normalitat, volen alguna cosa que no tenen i, als ulls de la gent, estan utilitzant l’esport per a fer-ho, estan mesclant l’esport amb la política. I és cert, com també ho fa l’Estat espanyol per perpetuar el seu statu quo, l’independentisme també reivindica drets polítics amb l’esport, això sí, ho fa obertament. Reivindiquen el dret a tindre una selecció catalana de futbol, demostren el rebuig a l’himne espanyol quan apareix a l’inici de qualsevol esdeveniment esportiu o utilitzen el F. C. Barcelona com a eina futbolística nacional de Catalunya (ja que no hi ha una selecció per a fer-ho).
Aquest darrer cas és un fet molt habitual. Els partits que el Barça juga contra el Reial Madrid s’han convertit en partits on pareix que és defense alguna cosa més: el Barça està defensant Catalunya i vol guanyar a Espanya (que és veu representada pel Reial Madrid), i el Reial Madrid, com sap que el Barça vol guanyar-los perquè és l’única manera de defensar els drets nacionals catalans en el futbol, també busca guanyar i defensar els drets (?) nacionals espanyols. Un simple partit de lliga es converteix en un camp de batalla —política— per a defensar les seues respectives nacions. L’ex capità del Barcelona d’handbol, Enric Masip, en una entrevista realitzada per Victor Alexandre per al seu llibre Jo no sóc espanyol, diu: «per a mi, jugar un partit amb el Barça és com una internacionalitat. De la defensa del barcelonisme i de Catalunya jo en faig una sola cosa». Com podem observar, exemples per a demostrar que, mitjançant el Barcelona, l’independentisme català defensa els drets nacionals no en falten.
Un altre exemple que deixa clar que la política està present a l’esport és el fet de fer sonar l’himne nacional. En els darrers mesos aquest tema ha tingut un gran ressò mediàtic a l’Estat espanyol. En la final de la Copa del Rei (que també té el nom d’un personatge polític, quan la competició podria dir-se senzillament Copa o inclús Copa d’Espanya), en què s’enfrontaven l’Athlètic de Bilbao i el Futbol Club Barcelona, es va fer una campanya des dels sectors independentistes dels dos clubs perquè es xiulara l’himne espanyol, per tal fer visible el conflicte amb l’Estat i demanar la independència dels Països Catalans i d’Euskal Herria. L’espanyolisme més feixista i caspós va eixir en defensa de la melodia que nos une a todos. La demòcrata Esperanza Aguirre va fer unes declaracions en què manifestava la voluntat de suspendre el partit i fer-lo posteriorment a porta tancada, si l’himne espanyol era xiulat pels assistents a la final copera; l’organització ultraespanyolista DENAES va presentar una querella a l’Audiència Nacional per possibles ultratges a Espanya i delictes de provocació a l’odi i la violència; i es va llençar una proposta de llei per a condemnar futures xiulades a l’himne espanyol.
És evident que xiular l’himne espanyol és un acte polític, però defensar-ho a ultrança, com fa l’espanyolisme, també ho és, tot i que ho passen pel filtre de la normalitat que hem explicat anteriorment. Reproduir la bandera, l’escut, l’himne, etc., en les competicions esportives també és fer política: és reivindica allò existent i el seu desig de perpetuar-ho. Exemplificant-ho podríem dir: els Catalunya demana tindre seleccions esportives pròpies per a reivindicar que és una nació i vol independitzar-se d’Espanya, i Espanya tampoc no renuncia a les seues seleccions esportives per a poder seguir reivindicant, des de l’esport, que és una nació. En els dos casos s’utilitza l’esport per a reivindicar la independència territorial (o és que Espanya renunciaria a la seua independència? Acceptaria l’Estat espanyol ser absorbit per França o Alemanya?), per a demostrar a l’exterior que existeixen com a nació.
Per concloure, diré que des del poder es polititza l’esport, perquè és una ferramenta per a cohesionar la ciutadania en uns determinats valor que, a sobre, són interpretats com un fet natural i quotidià. A més a més, a partir de la construcció de l’enemic, es genera una aversió contra els moviments independentistes que volen utilitzar l’esport en aquest sentit i se’ls acusa de fer política contra la naturalitat que representa la idea de defensar Espanya i tot el que es deriva. Cal utilitzar tots els mitjans que tenim al nostre abast per a lluitar contra l’espanyolisme i destruir el seu projecte d’Estat, que ens oprimeix com a persones, com a classe i com a poble. Cal seguir construint una identitat al marge de l’Espanya homogeneïtzadora que permeta a les classes populars desenvolupar un projecte social basat en la justícia i la diversitat. «La negació d’Espanya i de la nostra espanyolitat és la recuperació de la nostra identitat» (Anarquisme i alliberament nacional, 2007).
