Joan B. Culla
Potser vostès, amables lectors, no ho sàpiguen o, pitjor encara, es resisteixin frívolament a admetre-ho. Però vivim —em refereixo als catalans en general i als barcelonins de manera particular— a la jungla. La nostra comunitat autònoma, i sobretot la seva capital, són el salvatge oest, el Chicago de la matança del dia de San Valentí, un suburbi llatinoamericà sense llei ni ordre, dominat per la violència.
A Barcelona, els semàfors ja són purament decoratius: al crit d’independència!,molts conductors els passen en vermell entre riallades i gestos obscens. Al transport públic, els pocs dies que funciona —perquè la major part del temps està de vaga— ja ningú valida el seu bitllet si no vol passar per espanyolista acèrrim. Ara que ens trobem en plena temporada de la renda, les oficines de l’Agència Tributària són diàriament assaltades per torbes que insulten i agredeixen els funcionaris mentre criden aquí no paga ni Déu! Els ciutadans de bé fortifiquen els seus domicilis i apilen mobles darrere de les portes, davant del risc de patir la irrupció d’una banda d’okupes. Atemorida —i amb motiu—, la policia uniformada ha desaparegut dels carrers, a l’espera de ser reemplaçada qualsevol matí d’aquests per milicians i “patrulles de control”. En fi, la famosa kale borroka—el braç “de masses” de l’extint terrorisme etarra, recorden?— ha migrat des dels pobles de Guipúscoa fins als carrers de Gràcia.
Si creuen que exagero, llegeixin l’editorial d’Abc del passat dimarts (La degradació de Catalunya, es titula) o escoltin les declaracions simultànies del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i veuran que encara m’he quedat curt. “La violència física de l’extrema esquerra i de l’independentisme és tan antiga com la seva naturalesa totalitària”, sentencia el diari madrileny. I prossegueix: “Ara a Catalunya conflueixen tots els elements que fan que una societat democràtica es degradi fins a convertir-se en jungla. (…) La violència és el producte final de tanta corrupció de valors”. Etcètera.
La tesi de fons del que va ser diari dels Luca de Tena és tan antiga, tan rància com la mateixa capçalera: de la mateixa manera que l’autonomisme de la Lliga es va extingir abruptament davant l’esclat de la vaga de la Canadiense, tal com les vel·leïtats nacionalistes de Companys (pronunciï’s Companis) van morir ofegades en la sang abocada per la FAI, també els deliris independentistes dels Mas, Junqueras i Puigdemont acabaran soterrats sota el desordre i la violència promoguts per la CUP i d’altres antisistemes.
Pel que jo sé, la base fàctica per a tota aquesta teoria de la jungla és el conflicte de carrer a Gràcia al voltant de l’anomenat Banc Expropiat i, l’altre dia, la inqualificable agressió contra dues seguidores de La Roja a Sant Andreu. Pel que fa al segon incident, en un país en què les fòbies entre aficions futbolístiques han provocat més d’un mort, l’atac a les supporters de la selecció espanyola em sembla condemnable i punible, però ni insòlit ni una prova de feixisme rampant. O potser és més greu l’incident de la Meridiana que l’homicidi del seguidor del Dépor llançat al Manzanares el 2014?
Pel que fa al cas del presumpte Banc Expropiat, no em considero sospitós de simpatitzar amb el moviment okupa, però és un fet que existeixen arreu d’ Espanya centenars d’immobles okupats sense que les administracions —incloent les controlades pel PP— moguin un dit, perquè tothom sap que desallotjar un d’aquests locals suposa donar una puntada de peu a un vesper. No obstant això, en tots aquells casos, la premsa benpensant no clama davant l’incompliment de la llei i la violació de la propietat privada, ni denuncia cap mena de “crisi moral”. Només a Barcelona l’okupació i el desallotjament d’uns baixos comercials són l’avantsala de l’Apocalipsi.
Per descomptat, preferiria que no hi hagués entre nosaltres aprenents de faïstes d’aquests que qualifiquen qualsevol membre de qualsevol cos policial de mal nascut. Però em sembla d’un cinisme incommensurable presentar el fenomen okupa com un subproducte del procés independentista, i aquest com el responsable de la implantació a Catalunya d’una imaginària llei de la selva. Per sort, a l’Espanya no independentista i lliure de cupaires només un 82,3% dels ciutadans consideren pèssima l’actual situació política. Enhorabona.
Publicat a El País (11 de juny de 2016)
