Pablo Sánchez Centellas
Abans d’ahir, diumenge 22 de maig, Àustria va tornar viure un altre episodi de la descomposició del mapa polític europeu com l’hem tingut fins ara. El resultat de la primera volta de les eleccions presidencials en aquell país centreeuropeu, el 24 d’abril, ja va ser un altre d’aquells terrabastalls polítics que comencen a ser curiosament regulars. El candidat del partit ultradretà FPÖ, Nobert Hofer, va guanyar amb un 36,45% del vots. Va superar fins i tot el millor resultat del líder històric del partit, Jörg Haider. És la primera vegada, des de la Segona Guerra Mundial, que cap dels dos partits principals del país no estan representats a la segona volta. L’abstenció, del 35%, també va ser històrica.
Però abans d’ahir les coses van canviar: el candidat del Partit Verd, Alexander Van der Bellen, que va obtenir el 20% dels vots a la primera volta, va guanyar la segona per un marge de només 30.000 vots. Diumenge a la nit, els vots favorables a Van der Bellen eren 1.794.000 contra els vots de Hofer, que pujaven a 1.938.000. Però faltava recomptar els vots per correu, prop de 850.000 vots (dels quals, 40.000 provinents de l’exterior, que han estat la clau del capgirament del resultat).
Europa estava encongida, mirant cap un altre costat, esperant que el miracle es produís, i s’ha produït. Contra tot pronòstic, el líder ultradretà no ha guanyat finalment, tot i que cap sondeig, ni tan sols els de diumenge a peu d’urna, el van donar mai com a perdedor.
L’any 2000, quan l’FPÖ va donar suport al govern de la dreta, vàrem viure una onada d’indignació i rebuig a tota Europa contra l’acord. Resolucions del Parlament Europeu, declaracions de la Comissió i molta pressió per tal que l’ÖVP no ho fes. Durant anys, es va fer un buit a la dreta austríaca. Aquest escenari era impensable amb l’elecció de Hofer. L’FPÖ, que sembla un partit dretà, és, al costat de Viktor Orban a Hongria o Robert Fico a Eslovàquia (socialista), una alternativa acceptable, i haver-ho d’acceptar feia molta por, sobretot a Brusel·les.
Què ha passat?
Martin Schulz, líder del socialistes europeus, desprès de la dimissió de Walter Faymann, el president del govern i dirigent del SPÖ, va començar a fer crides a no votar l’FPÖ. Un cop que el candidat del partit socialdemòcrata Rudolf Hundstorfer, antic dirigent del sindicat dels serveis públics i desprès de la Confederació Austríaca de Aindicats, hagi estat totalment batut, mai abans. La direcció de l’esquerra austríaca va mostrar les seves diferències durant el lapse entre les dues eleccions, però de mica en mica la pressió social i l’esquerra organitzada van aconseguir construir un relat fort contra l’FPÖ.
El resultat per a l’esquerra a la primera volta va ser desastrós. El candidat verd li va pispar una part del seu electorat i un altra part la va guanyar Hofer. A la primera volta no va funcionar la divisió camp-ciutat típica del país. Aleshores, dels 1.474 col·legis electorals a la ciutat de Viena (la roja, li deien), el Partit Socialdemòcrata només va ser la primera força electoral en tres. A la ciutat on sempre han governat ells!
A la segona volta, amb el perill a la porta, la ciutat i la classe treballadora han demostrat que allò que diuen alguns que les classes socials no existeixen és fals. De fet la participació ha augmentat quasi un 5% i amb una tendència clara a algunes zones urbanes. Amb un resultat tan ajustat, es pot dir que Ven der Bellen ha guanyat gràcies a les grans ciutats i les mobilitzacions contra l’extrema dreta. Ha passat d’uns 900.000 vots a l’abril a 2.254.484 ahir i un 50,3% del total. La prova que no hi ha hagut bloqueig polític dels altres partits a l’FPÖ és que Hofer passa de 1.499.971 vots a 2.223.458 (un increment de 750.000 persones), fagocitant així l’electorat del conservadors.
De fet el mapa electoral a l’abril era blau amb un pocs districtes en verd a Viena, i en canvi, el mapa d’aquest diumenge és un mar blau amb Viena, Salzburg, Linz, Graz i el Tirol en verd marcant la divisió urbà-rural o dreta-esquerra.
A l’anterior article dèiem que Àustria vivia hores de radicalització i aquesta s’ha expressat amb un resultat electoral tan peculiar. Ara és l’hora pels partits polítics al govern, en gran coalició, d’escollir el camí: o amb els refugiats o contra, o contra les retallades o a favor… Aquestes eleccions deixen clar que el centre s’esfuma, els intents del nou president de ser el “president de tots els austríacs” es combina amb el reconeixement públic de la fractura del país.
L’experiència recent de l’extrema dreta europea és que un cop arriben a un cert nivell de suport electoral, és molt difícil fer-los enrere, i sovint acaben guanyant l’espai sociològic de l’esquerra, tot fent oscil·lar la vida política cap a la dreta. Aquest model ha permès l’FPÖ arribar a les portes del govern. Caldrà veure quina és la contra-estratègia per que no guanyin les properes eleccions del 2018.
Fos quin fos el resultat, la crisi dels partits “tradicionals” redibuixarà del tot el paisatge polític austríac, aquest resultat electoral tanca el primer acte d’aquest terratremol polític que no és sinó el preludi del que podríem acabar vient a França en 12 mesos. To be continued.
Publicat a elcritic.cat (24 de maig de 2016)
