Joan B. Culla
Tot i que encara falten quatre setmanes perquè comenci formalment, ja és evident quin serà el tema central de la campanya per a les eleccions generals del 26 de juny: l’explotació de l’espantall esquerrà de Podem que, si fins ara ja era el dimoni en persona, apareix amb les banyes i la cua encara més llargues després del pacte amb Esquerra Unida.
Naturalment, el primer i el que més s’esforci a cultivar el discurs de la por als rojos serà —i ja ho està sent— el Partit Popular. Vam tenir ocasió de comprovar-ho aquesta mateixa setmana, de boca de Rajoy, de Casado, d’Hernando: “Si no vols que governi Podem, vota el PP”. La participació dels d’Iglesias al poder suposaria “lliscar pel camí de la incertesa, la inestabilitat i la inseguretat”. “Nosaltres apostem per la concòrdia, per l’esperança de l’Espanya moderada, mentre que una alternativa extremista apareix com un dissolvent de totes les coses bones que tenim, la nostra unitat, la nostra democràcia constitucional i el nostre progrés econòmic”. “O el PP o models de tall marxista-leninista”.
Es tracta, en el cas de la dreta espanyola tradicional, d’un missatge que prova d’activar temors atàvics, incrustats als racons de la memòria social. Permeteu-me il·lustrar-lo amb la transcripció d’algunes frases d’un conegut cartell electoral de la CEDA (Confederació Espanyola de les Dretes Autònomes) per als comicis de febrer del 1936: “Senyors conservaduros. El que us espera si triomfa el marxisme. Dissolució de l’Exèrcit. Aniquilament de la Guàrdia Civil. Armament de la canalla. Incendis de bancs i cases particulars. Repartiment de béns i terres. Saquejos en forma. Repartiment de les vostres dones (sic). Ruïna. Ruïna. Ruïna. Per evitar la ruïna, Gil-Robles us demana tot el poder”. I bé, si reemplacem Gil-Robles per Rajoy i canviem l’aspre llenguatge dels anys trenta pel del segle XXI, no hi ha entre tots dos discursos un nítid eco comú?
Però el fenomen que pronostico no quedarà circumscrit al PP, ni de bon tros. Tan bon punt es va conèixer l’acord Podem-Esquerra Unida, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, es va afanyar a al·ludir al Partit Comunista —el pes efectiu del qual dins de l’aliança no deu d’assolir el 5%— i sentenciar que “no hi ha res més vell en política que les idees del comunisme”.
És només el principi. Al llarg del proper mes i mig veurem —rectifico: continuarem veient— saberuts articles d’acadèmics glossant els nefands efectes del populisme. Que Rajoy proclamés a so de bombo i platerets la superació de la crisi… i ara hagi de pidolar de Brussel·les l’ajornament de la multa per haver superat el límit de dèficit, això no és populisme.
I se’ns recordarà una vegada i una altra la “pinça” entre Julio Anguita i José María Aznar contra Felipe González, vint-i-tants anys enrere. I sortiran a col·lació els avatars més recòndits de la Tercera Internacional per demostrar que els “comunistes” —ara transvestits de violeta— sempre han perseguit la destrucció de la socialdemocràcia. I determinats diaris parlaran més de Veneçuela i Corea del Nord a les pàgines de Política Espanyola que a les d’Internacional. I les tertúlies de la caverna catòdica llançaran fum —més fum, vull dir— amb les seves analogies entre Pablo Iglesias i Nicolás Maduro, entre la penúria als supermercats de Caracas i el que ens espera aquí si governa Podem.
Dins d’aquesta ofensiva ja en marxa contra la “coalició d’extremistes i radicals” hi ha un ingredient que no ha de passar desapercebut: l’esforç per associar-la amb el terrorisme d’ETA, avui feliçment extingit però la desaparició del qual alguns es resisteixen a admetre, perquè de fer-ho es quedarien sense discurs o sense raó de ser. Que si Podem va facilitar l’accés d’Arnaldo Otegi a l’Europarlament, que si coincideix amb les posicions de Bildu en aquesta o aquella corporació basca…
En el fons, l’afany per establir un vincle criminalitzador (si no per acció, almenys per omissió, o per silenci, o per tebiesa, o…) entre els de Pablo Iglesias i ETA respon a la més gran de les gosadies podemites, que no és el republicanisme, ni el programa social, ni les propostes fiscals; és l’aposta per un referèndum sobre l’eventual independència de Catalunya, d’Euskadi, etcètera. Això sí que no té perdó.
O sigui, que no només vénen els rojos. Vénen els rojos-separatistes!
Puablicat a El País (12 de maig de 2016)
