Gustau Muñoz
Tothom sap que llegir El Capital, l’obra cimera de Marx, no és fàcil. Demana temps, paciència, motivació i també alguns coneixements previs. Diguem-ho clarament: és una lectura àrdua, però que rescabala. En una època no tan llunyana es llegia intensivament El Capital en grups d’estudiants i joves intel·lectuals crítics, així com també en cercles d’estudis de base popular més àmplia, com a clau per desvelar la realitat del capitalisme i com a referent metodològic per aprofundir en l’anàlisi i la crítica. Certament, la motivació era llavors molt forta i la rebel·lia anticapitalista, l’aspiració a un canvi de caire revolucionari, coneixia moments d’esplendor.
Ara ja s’ha oblidat, però el capitalisme (al qual se li adjudicava la responsabilitat de dues guerres mundials, del colonialisme, de la crisi de 1929 i la depressió dels anys 30, de la contemporització amb el feixisme i amb el nazisme, del suport al franquisme, etc.) estava totalment deslegitimat. La Democràcia Cristiana es disfressava de socialdemòcrata i la Socialdemocràcia volia establir el socialisme democràtic, una economia mixta, nacionalitzar la banca i els sectors estratègics, etc.
En l’estela de maig de 1968, però ja abans, i durant els anys 70 i primers 80 del segle passat, això era un fet a tot Europa, als Estats Units i a l’Amèrica Llatina. En aquell context sovintejaven les lectures d’El Capital. I fou llavors, arran d’unes classes sobre aquesta obra a la Universitat Lliure de Berlín, que va aparèixer la primera edició en alemany del llibre de Wolfgang Fritz Haug que ara s’acaba de reeditar en castellà: Lecciones de introducción a la lectura de El Capital (editorial Laertes).
Habent sua fata libeli, diu la citació clàssica. I ve a tomb ací, perquè fa ja prou temps que una primera versió d’aquest llibre es va traduir al castellà per primera vegada a partir de la segona edició alemanya del 1976 i es va publicar a Barcelona el 1978, per l’editorial Materiales, una editorial i una revista mítiques dels anys 70 en les qual hi tingué un paper cabdal el filòsof Manuel Sacristán. Me’n recorde molt bé, d’aquest llibre, perquè el vaig traduir jo.
El llibre de Haug no era –no és—un catecisme de lectura substitutiva, una de tantes síntesis o resums divulgadors de l’obra cabdal de Marx, sinó una introducció a la lectura, una aproximació al mètode, un suport per a la comprensió dels conceptes de Marx i del seu procés d’elaboració categorial i teòric.
Ara es presenta una nova edició en castellà a partir de la nova edició alemanya revisada i ampliada del 2005, en un procés d’edició acurat en què hi ha intervingut de prop el mateix Haug, que explica en un pròleg els valors heurístics de la traducció. Ens trobem doncs davant una work in progress i alhora davant un fet excepcional i altament significatiu. Perquè entre 1978 i 2005, i no diguem 2016, han passat moltes coses.
Wolfgang Fritz Haug hi ha dedicat molt de temps i esforç i la seua obra és el resultat d’una detinguda reconstrucció actualitzada de la teoria de Marx aplicada al món d’avui. Però en el món d’avui, es continua llegint El Capital? Té sentit fer-ho? Per què no són tan freqüents com als anys 70 els cercles o seminaris de lectura i discussió d’El Capital?
Les respostes a aquestes preguntes podrien ser altament il·lustratives, i al·ludirien per força a rerefons molt més amplis del que indica el seu enunciat. El “socialisme” d’estat implantat a Rússia i Europa oriental -una mena de despotisme industrialitzador- es va esfondrar el 1989. Després el “socialisme”, o el que fos allò, implantat a la Xina va dur a terme una dràstica auto-transformació i aquell país-continent es va convertir en el paradís de l’ultracapitalisme. Això sí, preservant sempre les formes autoritàries i dictatorials. Precisament als anys 80 i 90, els anys finals del segle XX, el capitalisme celebrava el seu triomf, investit d’una gran confiança en si mateix, convençut que la història havia arribat a una culminació insuperable. El capitalisme donava mostres d’una ebrietat poc dissimulada. I mentrestant, com es diria en un llenguatge que ja no es fa servir, les seues contradiccions -sense que se n’adonés- s’agreujaven.
Perquè mentrestant el capitalisme mudava de pell al compàs d’una acceleració del procés de globalització i de la revolució tecnològica en curs basada en la digitalització. Uns processos de gran intensitat que culminaren, a partir de 2007, en la crisi financera i la Gran Recessió, i en el panorama ple de contradiccions i riscos brutals que contemplem cada matí, en escoltar o llegir les notícies del dia, en eixir al carrer. Avui ens trobem davant una nova realitat, davant una societat mundialitzada i cada vegada més desigual que s’enfronta a un terrorisme que no entén, a guerres que no sap desxifrar, a una crisi financera que no s’explica, a una revolució tecnológica que la desborda i a una perspectiva versemblant d’esgotament de recursos, canvi climàtic i sobrepoblació. Tot plegat, símptomes evidents d’un horitzó catastròfic de superació dels límits del planeta per part de la civilització humana.
Ens trobem doncs amb una realitat diferent. Però amb elements de continuïtat. El marxisme -desprestigiat com el socialisme i el comunisme que invocaven i brandaven règims dictatorials i ineficients- restà durant un temps en la penombra, si més no com a clau per a interpretar i transformar el món. Però… sobrevisqué.
Ha sobreviscut en les universitats i centres d’investigació, en ambients acadèmics, en el treball de col·lectius i de teòrics, molts, que no s’han deixat endur per les modes o el descoratjament. Potser no a Espanya, on realment el marxisme no ha tingut mai cap força ni ha sigut una cosa seriosa (llevat del nucli al voltant de Sacristán), però sí al món anglosaxó (Gran Bretanya, Estats Units, Austràlia), a Alemanya i Centreuropa, a l’Índia, a l’Amèrica Llatina.
Wolfgang Fritz Haug és un d’aquests teòrics. Entre moltes altres coses, impulsa un monumental Diccionari Històrico-Crític del Marxisme (en alemany), que defineix com una mena d’Arca de Noé dels coneixements, sabers, conceptes i referències de la cultura marxista i no marxista, però crítica i relacionada amb el marxisme.
El capitalisme, certament, ha mudat de pell. I cal saber analitzar-ne les noves dimensions. A aquesta comesa s’ha aplicat Haug i el grup de Das Argument, la revista i editorial que dirigeix, més enllà de la marxologia i l’enfocament arqueològic. Així, Haug ha elaborat el concepte de capitalisme high-tech i ha aportat, en obres successives que caldria traduir, interpretacions i anàlisis del més alt interès relacionades amb l’estètica de les mercaderies, l’hegemonia o el nou món de la digitalització…
Perquè tot i els canvis, el capitalisme, en la seua estructura profunda, segueix sent el mateix. La mercaderia, el valor, la plusvàlua i l’explotació continuen sent els eixos cardinals de qualsevol anàlisi de base que pretenga desvelar-ne la substància i el mode de funcionament immanent. Després vindrà tota la resta. I en aquesta tasca El Capital és insubstituïble. Les relacions socials determinades pel capital que Marx va traure a la llum són encara un tret bàsic de la realitat i ara potser encara més que fa 100 o 150 anys, perquè mentrestant -com Marx havia previst- el capitalisme ha creat un veritable mercat mundial, ha estés les relacions socials conformades a la seua imatge a tota la terra i, dins de cada societat, a totes les esferes de la producció i de la reproducció, a tots els àmbits, materials i immaterials, als béns, als serveis, la comunicació, la interacció humana i fins i tot els cossos.
El nou llibre de Wolfgang Fritz Haug ajuda a tornar a Marx per fer-lo productiu. En un país de modes superficials i efímeres, amb un marxisme escarransit, una tasca i un esforç (de tota una vida) com els de Haug són gairebé una excentricitat. Faríem bé de reflexionar sobre la raó –o les múltiples raons– de tot això, i mirar de superar una anomalia empobridora. Però de moment heus ací una obra interessant i molt recomanable.
