Ferran Sáez Mateu
El Manifest del Taxidermista del juny del 2005, la base programàtica de Ciutadans (C’s), va ser una aposta tàctica de certs intel·lectuals vinculats en aquell moment a l’edició catalana del diari El País. Es tractava de pressionar el PSC en relació a una suposada “deriva nacionalista” que, en realitat, no era res més que un posat cosmètic per suavitzar la cridanera contradicció del tripartit. Encapçalats per Félix de Azúa, Maragall els va rebre al Palau de la Generalitat a començaments de juliol d’aquell mateix any, ben bé com si fossin enviats de l’ONU o de l’emperador del Japó. Un any i mig després, però, les coses ja havien canviat molt. C’s, un versàtil producte del màrqueting polític amb molt bons acabats, ja s’havia transformat llavors en l’aposta estratègica a llarg termini d’ El Mundo, Libertad Digital i la Cope. Si feia només un any i mig servia per esperonar els socialistes catalans, ara es començava a utilitzar per provar de ridiculitzar els sectors més suposadament moderats del PP, incloent-hi Rajoy (o Maricomplejines, segons la denominació de Losantos). La trajectòria erràtica de Ciutadans resulta genuïnament postpolítica: l’objectiu no era -ni és- entrar per la porta, sinó colar-se per les escletxes del sistema a còpia de fer de lobi.
Cap al 2010, l’imparable artefacte de C’s era la punta de l’iceberg, i també la sala de proves, d’una operació de molta més envergadura gestada fora de Catalunya. Llavors se la va anomenar España y Libertad, i treballava perquè el PSOE de Zapatero no fos una alternativa de govern aritmèticament viable. Però l’objectiu final i real a llarg termini era una reforma de la Constitució espanyola orientada a neutralitzar de facto l’estat de les autonomies. Tot semblava que anava com una seda fins que van aparèixer certs elements que eren alhora còmplices de la causa espanyolista i motius de greus turbulències polítiques. Sorgit de les plataformes “no nacionalistes” (!?) que entre el 2000 i el 2004 va subvencionar generosíssimament Jaime Mayor Oreja, Unió, Progrés i Democràcia (UPyD) representava la mateixa operació, però amb un altre decorat de fons. Un cop esborrada del mapa la megalomania de Rosa Díez, descartat igualment Vox -aquell bluf de l’etern perdedor Vidal-Quadras- i amb Albert Rivera fent-se tot un homenet a Espanya, la vella aposta del grup Prisa revifava, doncs, amb força.
L’objectiu de Ciutadans no era –ni és– entrar per la porta, sinó colar-se per les escletxes del sistema a còpia de fer de lobi
Enfangat en dotzenes de casos de corrupció, el PP quedava fora dels plans. Només hi havia una sortida per repetir jugades com les de la dècada dels 80, quan Polanco va esdevenir un ministre plenipotenciari dels governs de Felipe González. Pedro Sánchez i Albert Rivera s’havien d’entendre de totes totes. Però vet aquí que apareix Podem i els aixafa la guitarra… Quina mala sort! Un producte de la competència, de La Sexta, va esmicolar aquelles suculentes expectatives, que quasi permetien visualitzar ja una repetició de la concessió del Canal+ o coses encara millors. Per recordar aquells bons temps, El País va ressuscitar el cos incorrupte de Felipe González i li va fer totes les entrevistes que un home de la seva edat pot tolerar al dia. De cop i volta, i gràcies a la màgia mediàtica, González va passar a ocupar el centre de la -ehem- “actualitat”. Fins i tot hi va haver peixets que es van empassar l’ham i van accedir a participar en un debat ridícul i artificiós, completament conjuntural, forçat. Com era d’esperar, la cosa no va funcionar.
No passa res! Com que l’esperança és l’última cosa que es perd, El País titulava així aquest diumenge: “ Los votantes urbanos castigan al PP y a Podemos por la falta de Gobierno. Ciudadanos e IU mejoran sus perspectivas en las ocho mayores provincias si hay elecciones”. En el cos de l’anàlisi es confrontava literalment -obscenament- l’actitud “constructiva” de C’s amb la “intransigència” del partit de Pablo Iglesias. Des d’aquells editorials que feia el Pravda amb motiu dels congressos del PCUS que no es veia res d’igual. Perquè no estem parlant de matisos, no: els uns són “constructius” i els altres “intransigents”. ¿Li ha quedat clar a qui cal que voti ara, senyora? Doncs a veure si no tornem a fer rucades!
Quin és el rerefons d’aquesta operació fracassada? Probablement, la resistència a admetre que el problema territorial d’Espanya no es resoldrà fent entrevistes a Felipe González o encarregant articles sobre la Diada a un periodista madrileny anomenat Rubén Amón, profund coneixedor de Catalunya com es pot veure en els seus llibres més importants: l’un referit a Plácido Domigo i l’altre a l’Atlètic de Madrid.
Publicat a l’Ara, dimecres, 27 d’abril de 2016.
