El terrible efecte de defraudar les expectatives

Susana i Felipe

Joan del Alcàzar

Quatre mesos després de les eleccions, en l’escenari polític s’estan jugant allò que en termes futbolístics es coneix com els minuts de la brossa. És a dir, els minuts finals d’un partit en el qual el marcador està decidit. Què pot passar a partir d’ara?

Resulta difícil acceptar el comportament dels partits polítics majoritaris. Després dels resultats de les eleccions del desembre passat [desembre sí, que es diu fàcil!], cobra força la tesi que les quatre formacions més importants de les Corts van definir clarament i amb rapidesa la seua estratègia. Tot allò que hem vist, llavors, durant aquestes llargues setmanes no hauria sigut més que pur teatre; actuacions que s’haurien produït seguint un guió detalladament escrit abans dels nadals.

Cada partit hauria executat el seu. El PP va decidir que amb les cartes que tenia no podia aspirar a una altra cosa que a un nou repartiment, i es va encomanar a la demostrada capacitat del seu dirigent màxim de no moure un múscul i d’aconseguir que els seus adversaris es desgastaren davant les seues respectives parròquies. En el PSOE, després dels pitjors resultats de la seua història i corcat per les lluites internes, el sector de Pedro Sánchez va apostar per l’única cosa que la facció conservadora del tàndem Felipe González / Susana Díaz li va permetre: un pacte amb la dreta, model gran coalició, però intentant en paral·lel trencar la unitat precària de la molt heterogènia força electoral de Podem. Aquests, els comandats per Pablo Iglesias, van decidir que ser tercera força, per darrere del PSOE, era incompatible amb l’assalt als cels anunciat i es van afanyar en el desgast dels socialistes per a substituir-los com a segona força parlamentària després d’unes noves eleccions. Ciutadans, fidel als seus objectius fundacionals, va apostar al tot o res per forçar als socialistes a una coalició nacionalista i conservadora, molt del gust del duo Felipe i Susana.

Després de la inanitat de Zapatero en el seu segon govern, incapaç de fer front a la crisi i als seus paorosos efectes socials, va arribar Rajoy al capdavant del PP. Prometia tot el que s’havia de prometre a un electorat molt castigat: creació d’ocupació, manteniment de la política social i credibilitat internacional. Va mentir; van mentir descaradament i van aplicar una draconiana política d’ajustos de la despesa pública que va generar uns perversos efectes que es van fer patents en un increment extraordinari de la desigualtat social.

La nul·la resposta socialista va obrir un espai polític que primer va prendre forma en els carrers i les places i després, canalitzant la ràbia i vertebrant la protesta contra els dos partits sistèmics, va cristal·litzar en un nou partit que va irrompre en les eleccions europees aconseguint un milió i mig de vots que es van convertir en cinc milions en les legislatives de desembre passat, després d’haver entrat amb força en ajuntaments i governs regionals en les anteriors eleccions locals i autonòmiques del mes de maig anterior.

En paral·lel, la dreta també va optar per afegir una opció més al tauler. Disfressat de renovador, regenerador, modern i dinàmic, el nou partit espanyolista havia de ser l’opció de l’electorat de centre dreta espantat per l’aparició de Podem i fastiguejat per la septicèmia de corrupció que afligeix al PP.

Han passat quatre mesos i l’escenari està enfangat fins a provocar nàusees a bona part de la ciutadania. A més de desconcert i frustració. Se suposava que el país necessitava reactivar-se amb urgència, que calia netejar-lo de corrupció i que es devia obrir una senda virtuosa en defensa de l’interès general, en direcció oposada a la seguida pels de Rajoy, paladins dels interessos particulars dels seus quadres dirigents i dels seus amics polítics, particularment els corruptes i els corruptors del món financer i empresarial.

Se suposava. Tot això se suposava. No obstant, allò que els partits majoritaris estan fent en la pràctica és culpabilitzar i castigar l’electorat per no haver votat bé, per no haver sabut votar. Ells no han sigut capaços de gestionar les seues diferències, fins i tot els seus antagonismes en benefici d’un govern d’ampli suport per a afrontar les urgències que patim; les internes i les externes, que convé no oblidar l’endimoniat escenari en el que s’ha convertit la Unió Europea, víctima de la seua insolvència i de la seua mesquinesa, tant com assetjada per fanatismes propis i aliens.

Si no es produeix una sorpresa majúscula que només pot ser el resultat d’un atac de sensatesa en l’Estat Major socialista o en el de Podem, o en tots dos alhora, serem convocats de nou a les urnes.

L’electorat conservador argumenta sempre que tots els polítics són iguals [corruptes i ineficaços, encara que un mal necessari], així que vota pels seus sense massa miraments.

L’electorat al que, per a simplificar, anomenarem progressista és aquell que necessita votar amb, si més no, uns grams d’il·lusió; aquell que és capaç de creure que la política no és una cosa infecta. Defraudar, una vegada més, aquestes expectatives i que en eixa decepció col·laboren fins i tot els que havien injectat més il·lusió i confiança en què tot podia ser diferent, només pot tenir efectes perniciosos per a tots. Potser el més greu siga que l’aliança parlamentària que podria conformar el PP amb Ciutadans torne a gaudir de majoria absoluta per a seguir amb la demolició de tot el que és sector públic i del que són els interessos col·lectius.

 

Publicat en el bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER