La muntanya de Castelló: de la Serra d’Espadà al Maestrat

penyagolosa
Josep Sorribes i David Gil Solsona
LES COMARQUES OBLIDADES

Si agafàrem un cotxe i recorreguérem la distància que va des de Barraques a Sagunt, d’allà pujàrem fins a Vinaròs, i de nou cap a l’interior cap a Morella, recorreríem, o passaríem a prop, dels pobles i ciutats que concentren prop del 95% del total de la població de les comarques del Nord del País Valencià, allò que coneixem administrativament com la Província de Castelló.

No obstant, a les terres muntanyoses que deixem entre la vall del Palància i Els Ports de Morella, ens deixaríem sense visitar tot un seguit de comarques que guarden una part molt important de la història del País Valencià. Unes comarques que, a principi de segle concentraven una tercera part de la població de la Província, i que van patir, des d’aleshores, un procés intens d’emigració que les convertirien en el pràctic desert que són ara mateix.

Aquest capítol busca ser una aproximació a l’economia i el territori de les comarques de l’interior i el nord del País Valencià, és a dir, l’interior de la província de Castelló, llevat de l’eix del Palància i Els Ports de Morella. Buscarem d’analitzar la seua realitat social, econòmica i històrica, així com posar de relleu els seus trets més significatius, per tal de completar aquesta visió de conjunt sobre el País, i no deixar – una vegada més – oblidada aquesta part territori.

1.- INTRODUCCIÓ: TERRES DE SECÀ I DE MUNTANYA DE LA NO-PROVÍNCIA DE CASTELLÓ. EL REGNE DE LA PENYAGOLOSA

Escriure sobre les comarques que componen la província administrativa de Castelló és escriure sobre una terra de contrastos: juntament amb un dels districtes industrials més dinàmics del país, com és el districte industrial del taulellet a la Plana, que estén la seua influència per un extens eix litoral, trobem a les comarques de l’interior la major extensió de terra pràcticament despoblada també de tot el país. Si llevem els 13 municipis que compten amb més de 9.000 habitants, i les seues àrees d’influència, obtenim un àrea de 4.600 km2 (un 70% de la superfície de la província), on només hi viuen poc menys de 54.000 persones, segons els censos de 2011. Aquesta població, repartida en 93 municipis, equival a poc més que la població de Vila-Real, i suposa només un 10% de la població del total de la província. Si d’aquesta zona interior llevem els dos eixos de l’Autovia Mudéjar i de la N-232 Vinaròs-Saragossa, trobem un quadrilàter interior, que coincideix amb les zones més despoblades de la província.

Aquesta mena de quadrilàter el formen els municipis que es troben compresos entre la Serra d’Espadà i la Mola d’Ares, punt d’inici dels Ports, a més de les terres septentrionals del Maestrat que queden fora de la influència de l’eix Vinaròs-Morella. Aquest quadrilàter perfecte estaria limitat per l’est per l’eix de comunicacions Sagunt-Vinaròs (AP-7, N340, ferrocarril, etc), i tindria un mos a l’altura d’Alcora-Onda, ciutats ínitmament lligades a la Plana, com s’ha esmentat. A més, tindria una zona grisa a l’eix Borriol-Torreblanca, on la nova CV-10 ha dinamitzat una zona que fa vint anys no es diferenciava gaire de la resta de comarques de l’interior, però que avui fa passos a integrar-se plenament al districte industrial de La Plana.

Per analitzar aquest territori, deixarem a banda la problemàtica divisió comarcal del Nord del país, d’acord amb divisió comarcal oficial. Fem això perquè aquesta divisió comarcal ens aporta més problemes que solucions a l’hora de comprendre aquesta part del país. Així , la divisió actual de 1987, basada a la proposta de divisió comarcal de Joan Soler, feta l’any 1974 es trobava més centrada en l’equilibri territorial entre les comarques que en la total homogeneïtat històrica d’aquestes, i com a conseqüència, fa sorgir agrupacions estranyes a aquesta part del País. Casos típics, per l’oposició que desperten entre els afectats, són la inclusió de tres nuclis històrics del Maestrat com Atzeneta, Vistabella i Benafigos a la comarca de l’Alcalatèn, amb la qual poc tenen a veure; per altra banda, tampoc agraden la inclusió de Vilafranca a l’Alt Maestrat, o de la Tinença de Benifassà al Baix Maestrat, quan totes aquestes poblacions tenen més a veure amb els Ports, i històricament es reivindiquen com a tal. Tampoc té massa sentit històric la separació de la Plana en dos, i la inclusió a la Plana Alta als municipis del Plà de l’Arc o la Ribera de Cabanes-Torreblanca, quan aquestos territoris tenen menys a veure amb la capital que Betxí o Onda.

Mapa 1. Proposta de comarcalització d’Emili Beüt. Detall del nord del País Valencià.

Font: Geografia General del Regne de València. Elaboració pròpia.

La comarcalització oficial, doncs, suposa un obstacle per analitzar aquest espai; però tampoc podem limitar-nos a utilitzar els accidents geogràfics i algun espai històric concret per guiar-nos per aquesta part del territori, ja que això suposaria recórrer-lo a cegues, mirant de traçar comarques sobre la marxa. Per tal de tindre alguna guia, considerem molt més adient recuperar, de forma orientativa, a una altra divisió comarcal, la d’Emili Beüt i Berenguer. Si bé aquesta proposta de comarcalització va caure en l’oblit, i no va ser publicada fins l’any 1970, ja a un context molt diferent al de la seua creació[1], aquesta està més basada en la història comuna dels municipis, a més de les seues semblances físiques, econòmiques, etc. Si bé, cal assenyalar que en alguns casos contradirem a l’autor original i alterarem les fronteres d’alguna comarca, o al menys la farem més permeable. Les comarques[2] que anem a estudiar, segons aquest model, són cinc (o sis): el Baix Espadà, La Conca del Millars (o l’Alt Millars), la Tinença d’Alcalatén (senzillament, l’Alcalatén), l’Alt i el Baix Maestrat, i la Tinença de Miravet, al qual nosaltres anomenarem, per ser la seua denominació actual, el Pla de l’Arc. Aquests cinc espais geogràfics diferenciats són fàcils d’identificar a un mapa, sempre que no tinguem massa en compte les línies de separació comarcals.

Cal assenyalar, abans de començar, que de la mateixa manera que hi ha territoris que han sigut mal integrats a una comarca que no els pertoca, també hi ha municipis que es resisteixen a una inclusió precisa en una o altra comarca: per citar dos exemples, podem parlar dels municipis de l’antiga baronia d’Aiòder[3], a cavall entre la Serra d’Espadà i l’Alt Millars, o els termes de l’antiga Tinença de les Coves de Vinromà, o de la Serra d’en Galceran, a cavall entre el Maestrat i el Pla de l’Arc[4]

En primer lloc, la Serra d’Espadà normalment queda separada en tres comarques: l’alt Palància (on cauen els pobles de la vessant sud de la Serra), la Plana Baixa, on trobem els nuclis més poblats (Artana, Eslida, Alfondeguilla, Sueras i Tales), i l’Alt Millars, on comença la zona de transició entre la zona d’Espadà, i pròpiament la del Millars.

A continuació, l’Alt Millars és la única comarca que coincideix a les dues propostes de comarcalització de forma quasi íntegra; aquesta està conformada per un grapat de pobles quasi despoblats, dispersos a les muntanyes que van des de la Serra d’Espadà al Penyagolosa i la majoria dels quals es troben situats al curs dels rius Millars o Villahermosa.

El pic del Penyagolosa ens serveix de vèrtex entre tres comarques: al sud-oest queda Villahermosa i l’Alt Millars, al sud-est Xodos, extrem nord de l’Alcalatèn (considerant només aquells municipis que pertanyen al senyoriu històric), i amb Vistabella al nord s’obri la porta del Maestrat. Pel que fa a l’Alcalatèn, històricament ha comprés els dominis de Llucena i l’Alcora; no obstant, actualment l’Alcora té més a veure amb el districte tauleller de la Plana, i la resta de la comarca queda reduïda a cinc municipis que conformen el muntanyós “pati de darrere” de la ciutat industrial.

Al nord, i amb fronteres difuses, trobem el Maestrat, domini de l’ordre del Temple, primer, i de Montesa, posteriorment, fins als inicis de l’Espanya moderna. Aquesta demarcació va arribar a abastar des del Penyagolosa fins al límit del castell de Morella pel nord, i el de Miravet (Cabanes) a l’Est. A la divisió comarcal oficial, el seu terme històric es troba dividit entre l’Alt Maestrat, el Baix Maestrat, L’Alcalatén i la Plana Alta, encara que a encara podem rastrejar la seua identitat històrica a un bon grapat de nuclis com Vistabella, Albocàsser, Culla o Sant Mateu.

En darrer terme, trobem la zona històricament menys homogènia, però que mostra una major coherència actual; es tracta de la comarca que Emili Beüt va anomenar la Tinença de Miravet, en referència a l’antic castell de Cabanes. Aquesta és una zona que, si bé històricament ha estat considerada quasi com una part del Maestrat, actualment té més a veure amb La Plana i el seu teixit industrial. Nombroses obres – i ells mateixos[5] – coincideixen en anomenar aquesta sub-comarca com al Plà de l’Arc, en referència a l’Arc romà que es troba al bell mig del plà de Cabanes-Vall d’Alba. I com hem dit abans, el creixent dinamisme econòmic de la zona la fa ser la nota discordant d’aquesta agrupació oficiosa de territoris.

Tenim així definit l’espai que va a ser objecte d’estudi per aquest capítol. Es tracta d’unes terres que tenen una sèrie de trets comuns, com el fet de tindre una orografia accidentada, no comptar amb bones infraestructures de comunicació, haver patit un fort procés de despoblament al darrer segle, i estar solcat de pobles i de masos, però de cap ciutat.

Trobem, lògicament, notables diferències, com són, per exemple, el domini llingüístic (castellà al Millars, i valencià a la resta); el propi paisatge, més accidentat a sud i l’oest, i més suau al nord, o la tradició econòmica, més dinàmica al Maestrat i L’Alcalatèn que a les comarques del Millars; no obstant, els trets comuns ens inviten a un comentari general abans de començar amb l’anàlisi detallat de cada comarca.

2.- UNA VISIÓ GENERAL: TRETS COMUNS DE LES CINC COMARQUES

Totes aquestes són comarques que s’han dedicat tradicionalment al sector agrari com a principal sustentació econòmica: l’agricultura de secà i la ramaderia han sigut les activitats que han ocupat els seus pobladors durant segles, dispersant-se aquests al llarg i ample del territori, en masos i nuclis més o menys poblats.

Durant segles, aquestes comarques foren la base econòmica de bona part del país, i proporcionaren les matèries primeres per a que començaren a desenvolupar-se les incipients, i després esplendoroses, ciutats de la franja litoral. No obstant, aquesta dinàmica canvià a la segona meitat del segle XX. Les estratègies d’industrialització del govern del desarrollismo franquista donaren facilitats al desenvolupament d’una industria creixent, que es va localitzar a les franges costaneres del País. Això, sumat al declivi de l’agricultura per la competència internacional, van fer cada vegada més difícil la vida al camp, en comparació amb les expectatives que arribaven del món urbà. Com a altres comarques d’interior, va començar un fortíssim procés d’emigració del camp a la ciutat.

Això donà lloc a un fenomen molt important per a comprendre les dinàmiques actuals d’aquests territoris: el paper dels emigrats. Lluny de perdre’s per sempre, la essència d’aquestes terres d’interior roman viva a la memòria dels seus fills emigrats, i fins i tot dels seus nets. El seu retorn puntual, ja siga els caps de setmana o a l’estiu suposa un impuls econòmic i social per als pobles, encara que siga de forma estacional. Aquestes visites dels emigrants, dels seus fills i nets, que mai no han deixat de tindre un vincle emocional i social amb el poble, canvien totalment el normalment assossegat ritme d’aquests pobles, i són un actiu de futur a tindre en compte, ja que permeten que la memòria i el valor del poble no caiguen en l’oblit.

Això ens mostra part del que signifiquen aquestes comarques per als habitants de la Plana: simbòlicament, per a molts, al Maestrat, a l’Alcalatèn o a l’Alt Millars es troba el poble (o el pueblo), on es puja a l’estiu i algun cap de setmana. Encara que els joves fills o nets d’emigrants hagen nascut a La Plana, continuen pujant al poble a l’estiu, i quan fan els 18 anys, entren a les comissions de quintos de Villahermosa, Atzeneta, Benassal o Les Useres per organitzar les festes, encara que passen quasi tot l’any a Castelló, Vila-Real o Onda.

A banda de l’aportació estacional dels emigrants, la resta de l’any, l’economia d’aquestes comarques ix endavant mitjançant una combinació que es repeteix amb prou freqüència, independentment del territori on estiguem: un sector primari renovat i adaptat a les exigències d’un mercat global, l’aposta pel turisme interior, i el treball industrial, a alguna industria que es manté o es crea lligada al territori, o a les localitats de les comarques industrials.

Pel que fa al primer element, a aquestes comarques trobem un pes encara rellevant de la producció agrícola i ramadera, a les quals s’intenta donar impuls amb estratègies novedoses de producció i comercialització: així passa amb els productes amb marca de la terra (ja siga arribant a tindre denominació d’origen o denominació protegida, o amb campanyes de visibilització més modestes), com poden ser els olis del Maestrat, les ametles o els vins, o productes més elaborats com formatges (de Catí o de Benassal), torrons (de Benlloch), embotits (de Villahermosa), etc. A més de la promoció de formes de producció ecològiques, i productes naturals, que troben actualment un mercat en expansió.

Per altra banda, trobem també iniciatives per atraure turisme rural, ja siga aprofitant el patrimoni natural, els paisatges i la muntanya, per vendre un model de turisme actiu, de muntanya, o paisatgístic, (com es fa a la Serra d’Espadà o l’Alt Millars) o explotant el patrimoni històric: castells, ermites i cascs urbans pintorescos (sobre tot, al Maestrat). Aquesta aposta ha sigut un dels principals eixos de promoció dels nuclis de l’interior, per tal de visibilitzar l’ampla oferta del turisme d’interior, front al turisme de sol i platja propi del litoral.

Aquestes dues potes es combinen amb certa activitat industrial localitzada en alguns nuclis específics, com l’entorn de l’Alcora a l’Alcalatèn, o al Plà de l’Arc, i als darrers anys abans de la crisi, també ha tingut molta importància, al igual que a la resta del País, el sector de la construcció, que encara continua ocupant a un 13% de la població d’algunes comarques com l’Alcalatèn. Aquestes economies locals es complementen amb la gent que baixa a treballar als nuclis més propers dels districtes industrials com l’Alcora, Sant Joan de Morò, Vinaròs, Onda o La Vall d’Uixò.

En darrer terme, si hi ha una cosa que tenen en comú aquestes comarques és el sistemàtic oblit als quals se les ha sotmeses per part de la historiografia, pels mitjans de comunicació, i pels moviments i organitzacions polítiques. En parlar del País Valencià, ens venen directament al cap les hortes de regadiu de les planes litorals, la industria, o les grans ciutats, però ben poques obres i representacions del nostre territori tenen en compte aquestes contrades d’interior. El seu pes econòmic i demogràfic és, certament, irrellevant en contrast amb les populoses i dinàmiques comarques litorals; no obstant, a aquestes comarques muntanyoses i seques trobem bona part de la història del país Valencià, i no podem tindre una visió completa del País si no fem encara que siga un repàs superficial.

A aquestes comarques trobem des dels nuclis del Millars que guardaven l’entrada des de Terol a la Plana, o que van suposar el refugi dels darrers moriscos del País Valencià, fins als dominis de l’ordre militar que governà quasi una cinquena part del territori valencià durant gairebé tres segles, passant per la comarca que suposa el bressol de l’actual i puixant indústria taulellera castellonenca. És per això que el recorregut per les comarques del nord del País Valencià no pot concloure sense atendre, una per una, aquestes comarques, avui greument despoblades, encara que no desertes ni molt menys mortes, i sobre tot, plenes d’història

MAPA 2. Situació de les comarques estudiades

3.1.- LA SERRA D’ESPADÀ

L’àmbit geogràfic de la Serra d’Espadà engloba tres comarques diferents, com ja hem dit abans: per una banda, el vessant sud-oest pertany a la zona d’influència del Palància i, per altra, el vessant nord-est es troba dividit entre les zones més altes i aïllades de l’antiga baronia d’Aiòder, integrades dins l’Alt Millars, i les zones més baixes, actualment incloses dins la Plana baixa, però que poc tenen que veure amb els municipis taronjaires i industrials de la plana al·luvial.

La configuració del terreny fa difícil que puguem parlar d’una comarca que incloga tota la Serra, ja que , de fet, els habitants d’ambdues vessants de la Serra depenen més econòmicament dels municipis que tenen a les seues respectives “planes de referència” que entre ells: els habitants de la vessant sud-est acudiran abans a Sogorb que a qualsevol altre poble de la serra, els d’Alfondeguilla baixaran a la Vall d’Uixó abans d’anar a Artana, i els de Sueras i Tales baixaran a Onda per qualsevol gestió. La serra, de fet, és un lloc del qual la gent baixa. Per comprar, per treballar, per anar a l’hospital, a l’institut… és una comarca que només té en comú l’orografia, però que funcionalment no és una unitat, sinó que es limita a ser les parts muntanyoses de, al menys, dues comarques.

L’únic comú denominador de tots els municipis de la serra és la seua història de lloc d’amagatall i resistències: els moriscos que fugien de la persecució posterior a la Conquesta, primer, i els maquis que fugien de l’avanç del front nacional a la guerra civil, posteriorment, han marcat aquestes terres com un lloc de coves, trinxeres i nuclis petits, resguardats per valls i muntanyes. Els primers que van utilitzar la Serra de refugi, els moriscos, han deixat una empremta indeleble a la toponímia del lloc, a noms com Alfondeguilla, Algimia de Almonacid, o Alcúdia de Veo. A banda d’aquesta història comuna, i un paisatge comú, poc més comparteixen els municipis d’una vessant i altra de la Serra; per no compartir no comparteixen ni la llengua: el domini lingüístic valencià té a la carena de la Serra d’Espadà el seu límit sud-oest.

No obstant, si bé no podem parlar d’una única comarca de l’Espadà, si que podem observar una certa funcionalitat entre municipis propers. Un exemple ens el donen 8 d’aquestos municipis, que es troben mancomunats a la mancomunitat Espadà-Millars[6], juntament amb altres 6 municipis de la ribera del Millars, i el municipi de Ribesalbes. A més, cal tindre en compte, a l’hora de parlar d’un espai comarcal, la presència, als basaments de La Serra d’Espadà, de dos nuclis industrials potents com són Onda i La Vall d’Uixò, que fan en molts casos les funcions de cap de comarca, però mantenint enormes diferències amb la resta de les localitats de la Serra.

Si deixem de banda la vessant sud-oest de la Serra, que és domini del Palància, podem establir un espai “comarcal”, que si bé resulta un tant problemàtic a la seua part nord, podria quedar com queda:

En primer lloc, dos “capitals comarcals”, ja establides a la proposta d’Emili Beüt del baix Maestrat, que serien Onda i La Vall d’Uixò. Aquestes ciutats, malgrat formar part de forma indiscutible de l’espai de La Plana, degut a la integració de la seua economia al districte agrícola i tauleller, concentren una gran oferta de serveis d’àmbit comarcal dels quals es beneficien els pobladors de la Serra: instituts, centres de salut, establiments comercials o serveis especialitzats es concentren en aquestes dues localitats. Són nuclis terciaris que abasteixen una comarca de la qual ja no formen part.

En segon lloc, trobem un grup de municipis més poblats, que es situen al “pati de darrere” d’aquestos dos grans nuclis de la Plana, i que a la vegada fan la funció d’articular la resta de pobles amb l’espai de la Plana, com una mena de “portes d’entrada” a la comarca. Si bé no poden negar que són ja pobles de la Serra, encara guarden una certa diferència amb la part més profunda de la comarca. Aquestos pobles serien Tales, a l’entrada des d’Onda, Alfondeguilla a l’entrada des de La Vall d’Uixò, i Artana i Eslida a l’entrada des de Betxí i Nules en una posició intermèdia. Aquests nuclis es caracteritzen per tindre una major població, i un major contacte amb l’espai de la Plana; no obstant, no arriben a tindre posició de caps de comarca, degut a la proximitat de nuclis importants com Onda o La Vall d’Uixò que ja desenvolupen aquesta funció.

En darrer terme, trobaríem un grup de municipis ja típicament de muntanya, poc poblats, i enclavats a l’interior de la Serra (Sueras, Alcúdia de Veo i Aín), que limiten amb altres pobles de filiació confusa, com els pertanyents a l’antiga Baronia d’Aiòder, que són també pobles de la Serra, i s’articulen mitjançant les carreteres que pugen des d’Onda, però que es troben inclosos a la comarca de l’Alt Millars, i els que es troben ja fora de la Serra, a les riberes del Millars, però per als quals Onda continua sent la capital de referència. Per fer més senzill l’anàlisi, i degut a l’escàs pes demogràfic que tenen, deixarem aquestos dos grups de municipis a la comarca a la qual estan adscrits, i passarem a parlar d’ells a la secció següent.

Principals indicadors demogràfics:

LA SERRA D’ESPADÀ
POBLACIÓ DENSITAT DE POBLACIÓ 2011 % POBLACIÓ ESTRAN- GERA INDEX D’ENVELLI-MENT % OCUPATS A L’AGRI-CULTURA % OCUPATS ALS SERVEIS
1900 1950 1991 2011
9062 7183 5367 5640 34,72% 7,98% 150% 16% 50%

Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut Nacional d’Estadística. Elaboració pròpia.

Si observem quina és la realitat social, econòmica i demogràfica d’aquesta comarca, el primer que veiem és la seua escassa població: segons els censos de 2011, només hi viuen, als 7 municipis que conformen aquest sector de la Serra d’Espadà, 5640 persones (un 1% de la població provincial). La pèrdua de població es notable si es compara amb les dades de principis de segle, si bé en termes de pèrdua de població, tampoc és un dels territoris que més destaca : no ha perdut més del 40% de la seua població al darrer segle, i als últims 20 anys s’ha produït una lleugera recuperació demogràfica, passant de 5367 habitants al 1991 als 5640 actuals. Aquesta dinàmica es pot constatar també a l’evolució dels principals nuclis, com mostra la taula. Cal esmentar, a més, que la població és molt més abundant a aquesta vessant de la Serra que a la vessant del Palància: els 9 pobles d’aquella vessant només sumen, entre tots, 2200 habitants, no havent, a més, cap municipi que supere els 400 habitants.

Evolució demogràfica dels principals nuclis al llarg del segle XX.

Població
1900 1950 1991 2011
ALFONDEGUILLA 958 1004 919 880
ARTANA 2769 2224 1905 1955
ESLIDA 1509 1095 846 915
TALES 1117 934 785 895
ONDA 6639 17975 25025 17975
LA VALL D’UIXÒ 8694 27837 32660 27837

Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut Nacional d’Estadística.. Elaboració pròpia.

Pel que fa a l’estructura d’edats, l’índex d’envelliment[7] no és alarmant per aquesta comarca, en termes relatius, ja que puntua un 150%, mentre que la mitjana de la província és d’un 101%. El contrast es nota si ho comparem amb l’altra vessant de la serra, que presenta una població molt més envellida, amb un índex d’un 421%. També destaca l’escassa presència de població estrangera: només suposen un escàs 7,98% del cens.

En quant a l’economia d’aquesta comarca, destaca el pes de l’agricultura (un 16%) i de la industria (un 24%)[8], sobre tot als municipis propers del districte de la Plana, a la qual marxen a treballar vora un 65% dels ocupats de la comarca[9]. També cal destacar el paper que juga a molt d’aquests pobles el seu entorn natural de gran qualitat ambiental i paisatgística, que convida a la pràctica d’esports de muntanya, i que és aprofitat mitjançant una creixent oferta d’activitats de turisme actiu, normalment de cap de setmana, per part dels habitants de la Plana, que es tenen en gran respecte i estima aquest entorn.

Com anirem veient, aquesta situació no és de les pitjors amb les que anem a trobar-nos al nostre recorregut amb el Castelló Interior. Els de la Serra són un grapat de pobles ben comunicats amb La Plana, que mai no han sigut grans nuclis de població, i que suposen un rerefons de muntanya a l’àrea de la Plana, amb un entorn natural de gran qualitat ambiental.

3.2.- L’ALT MILLARS

Si seguim cap al nord des de la Serra d’Espadà, i anem baixant cap a les valls del Millars, entrem sense adonar-nos en una altra comarca muntanyosa: l’Alt Millars. Un territori molt boscós, muntanyós i accidentat, a través del qual s’obrin camí amb dificultats i creant espectaculars canons, els rius Millars i Villahermosa. Dues carreteres principals recorren aquest territori, aprofitant les valls que obrin aquestos rius, i regalant a la nostra vista un dels paisatges més encisadors del País Valencià. La contrapart d’aquesta exuberància natural és l’escassa empremta que els pobladors del terreny han deixat a aquestes muntanyes. Aquesta és una terra tradicionalment poc poblada, amb un nombre relativament petit de masies i pobles, més o menys habitats, i algun d’ells ja abandonat, que es situen, per regla general, a les riberes dels rius que travessen aquesta comarca.

Aquesta és una comarca amb uns límits prou definits i invariables al llarg de la història, gràcies a una geografia definitòria, i una història més bé comuna, sota les ordres del ducat de Villahermosa: aquesta comença durant la conquesta de Jaume I, durant la qual bona part de les viles d’aquestes contrades romanien a les mans de l’antic governador de València Abu Zeit (Abū Sa’īd ‘Abd al-Raḥman), aliat de Jaume I i convertit al cristianisme. Una vegada constituït el regne, van rebre d’aquest mateix la carta pobla d’acord al fur de Daroca, és a dir, d’acord a usos i costums aragoneses.

Si bé la població de la comarca mai no ha arribat a suposar un node poblacional de rellevància comparat amb la zona de la plana, degut a la difícil orografia del terreny i l’absència de cap nucli important, tradicionalment aquesta ha sigut una comarca pròspera, que al menys permetia als seus habitants guanyar-se la vida entre aquest paisatge de muntanyes i barrancs. La comarca es troba travessada per dos rutes que baixen des de les comarques muntanyoses de Terol, i per tant, el flux de viatgers cap a la plana travessava aquestes terres. Econòmicament, la ramaderia i l’agricultura a les valls dels rius suposaven la base econòmica de la comarca, a més de l’explotació forestal.

Pel que fa al fet cultural, aquesta és la primera comarca xurra del nord del País Valencià: repoblada per aragonesos, i inicialment sotmesa als seus furs i costums, aquestos van deixar de forma indeleble l’empremta de la llengua i la cultura del regne veí. Això l’ha convertida en una terra més aragonesa que valenciana, al sentir dels seus habitants i dels que els observen des de l’altra banda del Penyagolosa, i la seua gent es sembla més als habitants de les serres de Gudar i Javalambre, i del Maestrazgo aragonès, que no pas als de l’Alcalatèn o la Plana.

Aquesta diferència cultural és compartida amb l’altra comarca castellanoparlant: l’Alt Palància, amb la qual mantenen cultura i tarannà, i amb la qual compartiren també durant molt de temps divisions administratives[10]. No obstant, les diferències són notables en quant analitzem l’estructura econòmica i demogràfica del territori: si bé la davallada demogràfica del Palància (sobre tot als contraforts de les serres Calderona i d’Espadà) ha sigut homologable a la de l’Alt Millars, la presència de nuclis com Sogorb o Altura, i la bona comunicació mitjançant l’autovia Mudejar fa sobreviure al conjunt de la comarca. A les terres del Millars no han tingut la mateixa sort: la forta emigració que es va produir als anys 50 i 60 ha convertit a aquest en un dels casos més sagnant de decadència d’una comarca de tot el País.

Principals indicadors demogràfics:

L’ALT MILLARS
POBLACIÓ DENSITAT DE POBLACIÓ 2011 % POBLACIÓ ESTRAN- GERA INDEX D’ENVELLI-MENT % OCUPATS A L’AGRI-CULTURA % OCUPATS ALS SERVEIS
1900 1950 1991 2011
20299 15354 4235 4295 6,70 8,15% 347% 10% 57%

Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut Nacional d’Estadística. Elaboració pròpia.

Malgrat no haver sigut mai, com hem dit, un focus de població important, la comarca de l’Alt Millars comptava, a l’inici del segle passat, amb vora 20.000 habitants. A la comarca existien 8 municipis amb més de 1000 habitants i donava cabuda al 6,13% de la població de la província. Les densitats no eren excessives; uns 31,65 habitants per km2, però la comarca era un focus d’activitat important. Actualment l’Alt Millars es debat entre la vida i la mort amb només 4295 habitants. El conjunt de la comarca ha arribat a perdre quasi el 80% de la seua població al llarg del segle, i molts municipis es situen per damunt d’aquesta xifra (Villahermosa ha passat de 2600 a 445, i altres com el Castillo de Villamalefa, han passat de 1300 a només 115 habitants). Cap dels nuclis municipals, excepte Montanejos, supera actualment els 500 habitants; 13 dels 21 municipis no arriben als 200, situació que amenaça amb deixar caure la comarca en l’oblit. A més, aquesta població és majoritàriament d’edat avançada, amb un 30% de població major de 65 anys en tota la comarca, i un índex d’envelliment global d’un 347%; que no obstant, arriba a xifres més preocupants en alguns nuclis, que superen el 40% de població major, o arriben a un índex d’envelliment d’un 1000%[11].

Pel que fa als seus nuclis poblacionals, si bé la comarca no ha tingut mai cap nucli pròpiament urbà, destaquen tres localitats de rellevància: Villahermosa del Rio, tradicionalment el municipi més poblat i rellevant de la comarca; Cirat, la capital de la comarca segons la proposta de Soler, i Montanejos, actual capital de facto.

Evolució demogràfica dels principals nuclis al llarg del segle XX.

Població
1900 1950 1991 2011
CIRAT 1591 1245 316 260
CORTES DE ARENOSO 1504 1298 427 350
MONTANEJOS 923 782 422 605
VILLAHERMOSA DEL RÍO 2611 2214 524 445

Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut Nacional d’Estadística.. Elaboració pròpia.

Pel que fa al primer nucli, aquest fou el cap del ducat de Villahermosa, baix el qual es trobaven també la baronia de Cortes i la d’Aiòder, a més de bona part de municipis de la comarca, així com de l’arxiprestat de Vilafermosa[12], depenent de la diòcesi de València. Durant segles ha sigut el municipi més poblat de l’Alt Millars, arribant el 1910 a tindre 2741 habitants. Aquesta xifra suposava 400 habitants més que Betxí i el doble que Benicàssim al mateix moment, i només la meitat dels que comptava Nules. Aquesta vila estava a la mateixa altura d’altres viles interiors de rellevància com Xèrica, Viver o Altura, tal i com s’encarreguen de recordar-ho els seus habitants i dirigents.

Actualment, la fortíssima emigració que ha patit el municipi cap a les zones industrials del litoral valencià l’ha deixat tremolant, amb només 445 habitants segons el cens de 2011. No obstant, continua sent el segon municipi en nombre d’habitants de la comarca, i l’únic nucli important de població a la meitat nord de la comarca. Els principals factors son la seua entitat històrica, i la seua relativament bona comunicació per carretera (si ho comparem amb la resta de municipis), que permet a molts dels seus habitants baixar a treballar o comprar a municipis com Lucena (a només mitja hora en cotxe), l’Alcora o Castelló. Malgrat la decadència demogràfica, actualment el nucli està fent una aposta clara per l’explotació dels recursos propis de la zona, amb un humil però puixant polígon industrial on s’ubiquen una empresa de cosmètics naturals, una de fabricació de pellets amb a la biomassa dels boscos, i una d’embotits i pernils.

Pel que fa a Cirat, aquest ha sigut tradicionalment el nucli de major rellevància a la meitat sud-est de la comarca: entre la seua pedania d’El Tormo i el nucli principal va arribar a albergar 1643 habitants l’any 1910. Després de la Guerra, Civil, no obstant, el nucli es va començar a buidar, com la resta de la comarca; només es va donar un moviment contrari durant la construcció del canal Montanejos-Cirat, després de la riuada de 1957, per canalitzar la força de l’aigua cap a la producció d’energia hidroelèctrica: entre els censos de 1950 i 1960, es veu un increment de la població de 1147 a 1958, degut a la presència dels treballadors, per als quals es va arribar a construir un poblat del qual encara es poden observar les restes. La capitalitat de la comarca, no obstant, no es nota gaire actualment a aquest municipi de 260 habitants.

El nucli que si ha mantingut una certa rellevància comarcal és el que actualment suposa la capital de facto de la comarca: Montanejos. Diem capital de facto perquè és on es situen molts serveis d’abast comarcal com per exemple l’institut, on acudeixen estudiants de tota la comarca. Malgrat haver perdut població des de l’inici de segle, es manté com el municipi més poblat de la comarca amb 605 habitants, una població que ha anat incrementant-se als darrers anys (en 1991 només comptava 422). L’èxit de Montanejos en aquest ambient de decadència comarcal generalitzada es deu sens dubte a la història d’un poble que s’ha sabut vendre aprofitant el seu entorn i una activitat tradicional al nucli: els balnearis. La seua aposta clara pel turisme rural i de balneari (tant balnearis artificials, com una potent publicitat de les basses naturals que fa el Millars al seu pas per la localitat) l’ha convertit en lloc de referència tant en balnearis artificials com per anar a banyar-se al riu a l’estiu. La zona de bany del riu Millars propera al municipi sembla, en ple estiu, una vertadera platja, amb xiringuito inclòs. Aquests actius naturals, combinats amb la bona publicitat que es fa de la bellesa natural de les muntanyes del voltant el fan un exemple d’èxit del turisme rural. Actualment, aquest és el principal motor econòmic de la localitat, juntament amb els serveis especialitzats: el 85% de la població treballa als serveis, i més de la meitat ho fa al propi poble. Juga al seu favor, a més, la proximitat a l’eix del Palància (via Xèrica i Viver).

Cal assenyalar, abans de concloure, una fita rellevant de la comarca en el que es referix a nuclis municipals: a meitat de segle, els municipis de la comarca encara eren 22, i no 21. Això es deu a que encara existia un municipi anomenat Campos de Arenoso, que l’any 1977 va ser engolit baix les aigües de l’embassament de Cortes, passant el seu terme municipal a ser annexionat a Montanejos. Actualment el poble segueix allà, cobert per les aigües de l’embassament, i de vegades quan el nivell de l’aigua baixa suficient, les restes dels edificis emergeixen a la superfície.

Terminem el repàs a la comarca amb una visió de conjunt: quasi buida degut a la fortíssima emigració de mitjan segle XX, actualment la comarca compta amb un volum de població similar a la de un nucli com Les Alqueries, i com ja hem dit, es tracta en la majoria dels casos d’una població fortament envellida. Aquesta estructura demogràfica fa perillar el futur de la comarca, i per això alguns dels municipis més dinàmics, com Montanejos o Villahermosa estan tirant endavant diferents iniciatives per revitalitzar la comarca, ja siga apostant fort pel turisme rural, com Montanejos o Cirat, o intentant impulsar una industria amb productes propis de la zona, com a Villahermosa. Precissament el primer actiu, el del turisme rural, és un dels que millor es poden aprofitar, tenint en compte el seu riquíssim patrimoni natural; de la mateixa forma que la Serra d’Espadà, aquest espai suposa, per a molts habitants de la Plana, un espai verge, on gaudir de la natura, els boscos, les muntanyes i els rius; amb alguns al·licients singulars com els banys del Millars o el massís de Penyagolosa.

Aquests reptes de futur serien molt millor afrontats si la comarca comptara amb òrgans de coordinació adequats: els municipis de l’extrem sud-est de la comarca es troben mancomunats amb els municipis de la Serra d’Espadà, com ja hem mencionat, en una mancomunitat que funciona prou bé, i que agrupa els municipis de l’entorn de la ciutat d’Onda. Els municipis de les terres altes, no obstant, van constituir una mancomunitat avui dissolta, i les principals històries d’èxit, les de Villahermosa i Montanejos, són casos d’iniciativa i èxit totalment local, sense pretensió d’abastir abast comarcal. Aquesta és, probablement, la principal debilitat política d’aquesta comarca.

3.3.- L’ALCALATEN

Des del pic del Penyagolosa i cap al sud-est, s’obrin les terres de l’antiga tinença de l’Alcalatén: sis municipis[13] que han conformat, històricament, un mateix senyoriu, dominat pels llocs de L’Alcora i Llucena (el propi nom significa “dos castells”). Aquesta és una comarca muntanyosa, que ocupa la vessant oriental del massís de Penyagolosa, vertebrada de nord a sud pel riu de Llucena, afluent de la Rambla de la Viuda, la qual constitueix la seua frontera oriental amb La Plana.

La història d’aquesta comarca es remunta a l’entrega, per part de Jaume I, de la tinença de l’Alcalatén, amb cap a l’Alcora, a Ximèn d’Urrea. El senyoriu va viure una se les seues màximes èpoques de desenvolupament econòmic quan el comte Pere Pau, setè comte d’Aranda i senyor de l’Alcalatén, ministre il·lustrat del rei Carles III, va fundar la Reial Fàbrica de Ceràmica de l’Alcora, i va donar un impuls proto-industrial a la tradició taulellera de la comarca, important de França experiències i processos de fabricació. La fàbrica va prosperar, i encara que no va aconseguir el seu objectiu de contagiar-se a la resta de la comarca, sí que va sentar un precedent per a la posterior modernització d’aquesta activitat artesanal. És a l’Alcalatèn, doncs, on podem ubicar l’origen de l’actual industria taulellera de la Plana. Aquesta activitat artesanal i industrial, combinada històricament amb l’agricultura de secà cultivada a les seues amples valls, i algun indret de regadiu a la vora del riu de Llucena, va permetre el sustent econòmic de la seua població.

Durant segles la dinàmica de la comarca va estar marcada per la rivalitat entre els dos municipis principals( l’Alcora i Llucena) en els quals va ser dividit el senyoriu el 1418. Posteriorment, la resta de municipis aniran segregant-se d’aquests nuclis configurant l’actual comarca.La rivalitat es mantindrà entre aquestes dues localitats que, durant segles, tingueren un pes similar : a principi del segle XX, Llucena tenia 4097 habitants, pocs menys que l’Alcora, que comptava amb 4695. No obstant, posteriorment, les dinàmiques dels dos municipis han seguit línies diferents, en relació amb les dinàmiques de la pròpia comarca: mentre tots els municipis perdien població amb la forta emigració del període 1955-1975, l’Alcora es va convertir en focus de recepció d’immigrants degut a la seua activitat industrial, sobre tot d’aquells que baixaven des de les terres de Terol i l’interior de l’Alcalatèn i l’Alt Millars. Mentre la resta de la comarca va perdre, entre 1950 i 2011, més de la meitat de la seua població, l’Alcora la va més que duplicar.

Evolució demogràfica dels principals nuclis al llarg del segle XX.

Població
1900 1950 1991 2011
FIGUEROLES 749 552 586 565
LLUCENA 4097 3521 1659 1480
LES USERES 3129 2407 1154 980
L’ALCORA 4695 4122 8367 10695

Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut Nacional d’Estadística.. Elaboració pròpia.

Això fa que, actualment, l’Alcora siga una excepció dins la seua comarca; la qual cosa justifica que anteriorment en aquesta obra haja sigut analitzada com una peça més del conglomerat de La Plana, sobre tot atenent al seu protagonisme dins el districte industrial de la ceràmica. Efectivament, l’Alcora té, actualment, més a veure amb Castelló, Vila-real i Onda que amb la resta de la seua comarca històrica: la seua estructura econòmica és totalment diferent, i la seua realitat demogràfica no té res a veure: només l’Alcora suma més de 10.000 habitants, i la resta de la comarca, uns escassos 3700; la capital té un índex d’envelliment d’un 101%, i el conjunt dels altres 5 pobles, el doble, amb un 223%, que arriba al 330% al cas de les Useres, i al 500% al cas de Xodos.

Principals indicadors demogràfics:

L’ALCALATÉN[14]
POBLACIÓ DENSITAT DE POBLACIÓ 2011 % POBLACIÓ ESTRAN- GERA INDEX D’ENVELLI-MENT % OCUPATS A L’AGRI-CULTURA % OCUPATS ALS SERVEIS
1900 1950 1991 2011
9882 8032 4041 3745 10,33 6,81% 223% 7% 46%

Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut Nacional d’Estadística. Elaboració pròpia.

Esta clar, doncs, que l’Alcora està fora de lloc dins de la seua comarca; no obstant, el sentit no és el mateix a la inversa: la resta de l’Alcalatén no s’entén sense la seua ciutat; malgrat la poca relació dels alcorins amb la resta de la comarca, els pobladors de la resta de municipis depenen de l’Alcora per a qualsevol gestió: per anar a comprar, per anar a l’institut, per fer gestions amb l’administració, o per a baixar a treballar a les fàbriques taulelleres.

A més, el lligam amb l’Alcora és el que manté viu a bona part del teixit productiu de la comarca: és el cas de les fàbriques taulelleres de Figueroles i Llucena; a més de la tradició taulellera ja comentada, aquestos dos petits nuclis de muntanya, de 565 i 1480 habitants, respectivament, s’han mantingut lligats amb el districte industrial del taulellet gràcies a la seua connexió amb l’Alcora. Això, juntament amb unes comunicacions per carretera relativament bones amb la Plana, i el menor preu del sòl industrial han permès que les fàbriques taulelleres (hereves de l’antiga tradició, o noves iniciatives d’empresaris de la Plana) donen un dinamisme especial a aquests nuclis. Han aconseguit desaccelerar la pèrdua de població, i fins i tot arriben a atraure treballadors de la Plana. Aquest pes de la industria el veiem reflexat a l’estructura econòmica actual de la comarca: un 33% dels ocupats de l’Alcalatén (fins i tot sense comptar l’Alcora) treballen al sector industrial.

No obstant, hi ha dos nuclis de la comarca que tenen menys a veure amb aquesta tradició taulellera, i també amb la dinàmica general de la comarca: Xodos, un nucli de poc més de 100 habitants, molt mal comunicat amb la resta de la comarca històrica (més comunicat amb Atzeneta i el Maestrat, de fet); i Les Useres, que malgrat el seu lligam històric, té més a veure amb el Plà de l’Arc i el Maestrat que amb l’Alcora. Cal esmentar, no obstant, que si bé es troben desconnectats de la resta de la comarca, aquests dos pobles, sí que es troben vinculats entre ells per una de les principals fites patrimonials de la comarca: una de les romeries més antigues del País Valencià, el camí dels Peregrins de les Useres, declarat monument natural pel govern valencià, que parteix annualment des d’aquest poble fins l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa.

3.4.- EL MAESTRAT

A la tercera vessant del Penyagolosa, les terres que s’obrin cap al nord-est conformen els antics dominis d’una sèrie de successives ordres militars que van tindre un paper rellevant a la història medieval del País Valencià: l’ordre del Temple, la de l’Hospital, i darrerament, l’ordre de Montesa. Entrem a les terres més extenses del nord del País Valencià, amb límits difusos i un paisatge típic que s’estén per les comarques veïnes, però que és ja un tret identitari de les terres del Maestrat. És per la seua importància històrica i geogràfica que li dedicarem una major extensió.

Tanmateix, cal tindre en compte que el terme Maestrat és un dels més canviants i polisèmics de tots els topònims del País Valencià. Per confusió històrica, per reivindicacions històriques, o per interessos polítics, el terme Maestrat pot arribar a denominar agrupacions de municipis que res tenen a veure els uns amb els altres: una mancomunitat turística transprovincial amb Terol (del Maestrazgo), dues comarques segons la proposta de comarcalització dels 70 (Baix Maestrat i Alt Maestrat, una regió històrica (Maestrat de Montesa), una comarca oficial al Terol (el Maestrazgo)… tot un munt de demarcacions territorials que ens fan perdre el sentit del territori del qual estem parlant. . Precisem una mica l’embolic:

MAESTRAT, MAESTRAZGO, MAESTRATS…. ANADES I TORNADES D’UN TOPÒNIM.

Convé recordar l’origen del terme Maestrat: com hem dit abans, aquest prové de la paraula maestre, que era el comandant suprem de les ordres militars i religioses de l’edat mitjana, i per tant, amb Maestrat, es denominaven a les terres que estaven sota jurisdicció del maestre. Aquest maestre no era altre que el de l’ordre de Montesa, ordre militar creada a principis del segle XIV, després de la dissolució de la del Temple. Aquesta darrera ordre havia acumulat un gran poder, i comptava amb territoris a ambdós regnes, València i Aragó; no obstant, quan es va dissoldre, la por a que les seues possessions valencianes passaren a l’ordre de l’Hospital, que també controlava un bon nombre de castells al nord del País, motivaren la creació ex novo de l’ordre de Montesa, a la qual se li van encomanar tant les possessions valencianes de l’ordre del Temple, com les de l’ordre de l’Hospital per evitar que aquesta acumulara un poder excessiu. D’aquesta manera es va unificar l’actual Maestrat.

A l’altra banda de la frontera del regne, les terres muntanyoses del sud-est de Terol, articulades al voltant del nucli de Cantavieja també estaven sota la jurisdicció dels templers, i continuaren després sota el domini d’una altra ordre militar, la de Malta. No obstant, el terme Maestrat històricament només ha estat emprat per referir-se als dominis valencians de l’ordre de Montesa[15][16], i per tant, les altres denominacions provenen d’errades històriques.

El primer error històric de denominació el protagonitza el general carlista Cabrera (precisament el tigre del maestrazgo). Els carlistes denominen la zona de les comarques muntanyoses de Terol i Castelló la Comandancia General del Maestrazgo, que incloïa, a més de municipis pròpiament del Maestrat, els Ports, i la comarca aragonesa al voltant de Cantavieja. A partir d’aquest primer error, posteriorment, el terme s’ha continuat utilitzant, per costum històric pels municipis aragonesos afectats, per donar nom a la seua comarca.

Amb l’arribada de la democràcia i l’auge del sector turístic valencià, es va crear una mancomunitat turística interprovincial (Castelló-Terol) que va rebre també el nom de del Maestrazgo. Aquesta mancomunitat va anar perdent activitat fins que es dissolgué en 2012, malgrat que l’anterior president de la Diputació, Carlos Fabra, sempre va insistir en refundar-ne una versió només castellonenca[17]. Aquesta mancomunitat, amb una qüestionada coherència històrica, integrava, a més de (no tots) els municipis del Maestrat, la comarca del Maestrazgo d’Aragó, la comarca íntegra dels Ports (tot i que els dominis del castell de Morella mai no s’havien identificat amb aquest topònim), la tinença de Benifassà, i el municipi de Villahermosa del Río (aquest últim més per afinitat cultural amb els veins aragonesos que també hi estaven que per pertinença històrica, és a dir, que estava més pel maestrazgo que pel maestrat). Aquesta mancomunitat sempre ha sigut acusada de voler ser un calaix desastre on dissoldre altres identitats comarcals més fermes, i de tendència política oposada a la Diputació provincial, com la de la comarca dels Ports.

Cal assenyalar, aleshores, quina és la part del Maestrat que anem a estudiar en aquest capítol, i això suposa entrar a debatre sobre els límits d’aquesta regió històrica, ja que si bé està clar que Culla, Albocàsser i Sant Mateu són el Maestrat, l’administració no sembla tindre massa clar que Atzeneta i Vistabella també ho son, i que Vilafranca no; i per altra banda, nuclis com Les Coves de Vinromà o Vilanova d’Alcolea al seu moment foren el Maestrat sense cap tipus de dubte, però ara semblen estar més còmodes integrades al Plà de l’Arc; de la mateixa forma que Alcalà de Xivert té dinàmiques pròpies que la fa més semblant a la resta de l’eix litoral que als seus companys històrics del secà. Vinaròs, Benicarlò i Penyíscola, per la seua banda, fa segles que no tenen res a veure amb els territoris interiors, malgrat que va haver un dia que estigueren baix la jurisdicció del maestre de Montesa, i que actualment suposen la capçalera de la comarca del Baix Maestrat.

Sent conscients què cap proposta serà totalment satisfactòria, i demanant disculpes d’avantmà, en aquesta anàlisi exclourem els municipis costaners d’Alcalà de Xivert a Vinaròs, i utilitzarem la proposta de l’Alt i el Baix Maestrat d’Emili Beüt[18][19], separats entre ells per la Rambla Carbonera[20].

Ens queda, doncs, una comarca amb límits difusos, més definida per dinàmiques econòmiques i territorials que històriques i patrimonials. Trets econòmics i territorials entre els quals trobem un mateix tipus d’economia, pobles amb semblants estils arquitectònics, i un paisatge homogeni, format per llargs corredors entre muntanyes, solcats de rambles i grans extensions de terra ocupades per conreus de secà, que quan s’apropen a les muntanyes es converteixen en les terrasses de pedra que molts habitants reivindiquen com a tret definitori del Maestrat.

El més conegut d’aquests trets entre els estudiosos de la geografia castellonenca són els corredors, planes allargades i estretes que s’estenen en direcció SO-NE, flanquejades per cadenes muntanyoses, i que hom va aprofitar, a més de per a obrir vies de comunicació, per conrear grans extensions de d’una gran varietat de cultius de secà, que dibuixen el paisatge típic de les planes del Maestrat, juntament amb els puntuals conjunts de masies, pedanies i pobles. No obstant, aquest paisatge canvia si ens endinsem cap a l’Alt Maestrat, quan comencen a aparèixer, amb les primeres muntanyes, pobles enfilats dalt de turons amb una clara posició defensiva, i les típiques terrasses de pedra que mencionàvem abans, construïdes amb el treball de segles per salvaguardar els camps de l’erosió, i per conquerir cada vegada més fanecades de terreny a l’agrest muntanya.

Com ja hem explicat abans, tota aquesta zona fou encomanada a succesives ordres militars per a la seua defensa, les quals les mantingueren fins que foren incorporades a la Corona en 1592 per Felip II. Aquest passat militar l’atestigua la pròpia empremta defensiva que mantenen molts dels nuclis de la zona: la muralla i fossa de Sant Mateu, cap dels territoris de l’ordre de Montesa, el castell de Culla, seu d’una de les principals tinences de l’ordre, o el de Ares del Maestrat. Aquesta arquitectura defensiva ens parla de els temps en que els diferents senyors d’aquestes terres bregaven pel control d’aquests castells, de les rutes de comunicacions que guarden, i de les riques terres que controlen. I és que aquesta fou una comarca pròspera , on a banda de la triada mediterrània de blat, vinya i oliveres, també es conreaven – i encara es conreen – els cirerers, ametlers i – actualment menys – garroferes, a més de una extensa ramaderia ovina.

Aquesta agricultura de secà era mantinguda per una població escampada pel territori en viles, pobles i masos, amb densitats moderades que als punts de màxima població no va arribar a superar els 35 hab/km2. Precisament els masos, com a forma d’assentament característica d’aquestes terres del Maestrat, va ser retratada a la novel·la de Gaetà Huguet Els Valencians de Secà. L’històric valencianista castellonenc va retratar, en aquesta novel·la, la forma de vida d’aquestes terres de l’interior del país, amb la declarada voluntat de fer-les visibles, i de mostrar a la resta del país la forma de vida d’aquests valencians de secà. I en aquesta obra, tot girava al voltant de la vida masovera. Si hi ha una forma d’organització demogràfica, econòmica i patrimonial que articula tot l’àmbit del secà castellonenc (entenent aquest com les terres que van del Desert de les Palmes als límits septentrionals del País) aquest és el mas. Aquesta és una forma d’assentament dispers que permet un millor aprofitament i cura de les terres, una institució familiar i social que articula els drets d’herència i les relacions entre diferents branques de la família, a més de les relacions entre senyors del mas i servidors, i també un referent cultural per la divisió que marca entre els masovers i els habitants del poble. Aquesta institució central, que compartim amb els territoris de l’altre costat del Sènia, també ha rebut molt poca atenció pels nostres historiadors.

El propi Manuel Sanchis Guarner, al pòrtic de la novel·la de Huguet que va publicar la seua fundació homònima, destaca la importància que han tingut els masos, i el conjunt d’aquestes comarques, per a l’economia valenciana, per a la identitat del nostre poble, i per al valencianisme:

També vol ser aquest llibre un homenatge als valencians de secà, i especialment a les comarques del Maestrat. (…) Cal dir que la copiosa exaltació literària narcicista de la zona de regadiu (…) contrasta amb la manca d’atenció a les zones de secà del País, que, tanmateix, són molt més extenses. La imatge tòpica d’una planura ubèrrima i de vida fàcil i lluenta, ha fet oblidar la dura realitat d’unes comarques muntanyoses molt més àmplies, ben aspres i subdesenrotllades. Aquest mite, no menys que als literats i als pintors, ha perjudicat als polítics. (HUGUET. 2003)

A finals de la dècada dels 50 del segle passat, i principis dels 60, no obstant, aquesta estampa canvia: molts camperols del Maestrat (tant masovers com habitants dels pobles i viles) comencen a comprar cases a la ciutat, i progressivament abandonen la dura vida del secà per buscar unes millors condicions de vida a les ciutats industrials en expansió. Actualment, aquestes comarques han patit un despoblament molt seriós: en un segle i una dècada, han perdut el 60% de la seua població, passant dels 37.600 habitants amb què comptaven a principi del segle XX a poc més de 15.000 actualment. Bona mostra d’això ens la deixen les masies i pedanies mig buides: d’una densitat de població de 31,4 h/km2 a principi de segle, a només 12,22 h/km2 al cens de 2011. La població, a més, ha patit un procés d’envelliment: el conjunt de la comarca té un índex d’envelliment d’un 251%, i en pocs nuclis els majors de 65 no dupliquen els menors de 16. La immigració estrangera tampoc ha aportat mà d’obra jove, ja que els estrangers no passen del 12,5% de la població, i es troben concentrats a 7 o 8 nuclis. El balanç dels anys d’expansió tampoc són positius per a aquestes comarques interiors del Maestrat: als darrers 20 anys, la població ha continuat baixant, de 17626 habitants en 1991 a 15445 al darrer cens. La pèrdua de rellevància del Maestrat ha estat una de les més acusades de tot l’interior: de suposar el 12,5% de la població de la província l’any 1900 a només el 2,6% al 2011.

Principals indicadors demogràfics:

EL MAESTRAT
POBLACIÓ DENSITAT DE POBLACIÓ 2011 % POBLACIÓ ESTRAN- GERA INDEX D’ENVELLI-MENT % OCUPATS A L’AGRI-CULTURA % OCUPATS ALS SERVEIS
1900 1950 1991 2011
TOTAL 39670 33447 17626 15445 12,22 12,4% 251% 20% 50%
ALT MAESTRAT 15367 12662 5585 4310 7,18 7,4% 295% 20% 49%
BAIX MAESTRAT 24303 20197 11547 10610 16,52 14,4% 236% 19% 51%

Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut Nacional d’Estadística. Elaboració pròpia.

Aquests indicadors contrasten en gran mesura amb la franja costanera del que històricament també era el Maestrat: les ciutats de Benicarló i Vinaròs han més que triplicat la seua població al darrer segle, tenen índex d’envelliment per baix del 100%, i una bona aportació de població inmigrant estrangera, amb taxes al voltant del 20% de la població. També han tingut tendències similars dos nuclis que no tenen tanta tradició urbana i costanera sinò que eren, tradicionalment, dos nuclis de secà: Alcalà de Xivert i Santa Magdalena de Polpís. Les dues localitats de la Serra d’Irta, situades a l’eix de comunicacions fonamental del nord del País Valencià (N-340, AP-7 i ferrocarril València-Tarragona), s’han beneficiat d’aquesta situació, i d’un important creixement de l’agricultura de regadiu, per fer créixer la seua economia. A més de l’alicient que li dona, a Alcalà de Xivert, la seua pedania costanera d’Alcossebre. Les dues localitats van perdre pràcticament un terç de la seua població fins als anys 90, però posteriorment han experimentat un fort augment poblacional, menor en el cas de Santa Magdalena, espectacular però en el cas d’Alcalà de Xivert, que passa de tindre 4700 habitants en 1991 a 7800 en 2011. Sobre tot aquestes aportacions han estatde població estrangera, que actualment suposa un 22% en el cas de Sta Magdalena, i un 37% al cas d’Alcalà de Xivert (una bona part són estrangers comunitaris establerts permanentment a Alcossebre).

L’economia de les terres del secà, actualment, es sosté, en un 20% en l’agricultura i la ramaderia. Altre 19% es dedica a activitats industrials – una part d’ells, els més propers a l’eix Vinaròs-Penyiscola, o a les Terres de l’Ebre, van a buscar treball a les terres del litoral. No obstant, amb la pujança del turisme rural, alguns pobles de la comarca estan desenvolupant bones estratègies de promoció del patrimoni històric i natural; si bé no és un motor econòmic per a la comarca, el sector de l’hostaleria dona treball a vora un 6% de la població d’aquestes comarques.

Aquesta estructura econòmica, sorprenentment, no varia entre l’Alt i el Baix Maestrat: ambdós mantenen una forta dependència del sector primari, tenen presència d’activitats industrials, i una petita aportació de la construcció i el comerç (un 10%-11% cadascú), l’hostaleria i les tasques a l’administració pública. En el que sí que es diferencien aquestes dues àrees és en la seua estructura demogràfica: mentre les terres altes només compta amb 4310 habitants, les planes del secà reuneixen 10610 veïns entre Albocàsser i Sant Rafael del Riu. Això mostra una pèrdua de població molt més intensa per a l’alt que per al Baix Maestrat: mentre que de la Rambla cap a dalt s’ha perdut el 72% de la població, les terres baixes han perdut “només” un 56%. Una cosa pareguda passa amb la immigració: a les terres altes són un escàs 7,4%, i als antics dominis de Cervera i Les Coves són el doble: un 14,4%.

Evolució demogràfica dels principals nuclis al llarg del segle XX.

Població
1900 1950 1991 2011
SANT MATEU 4046 2890 1823 2045
TRAIGUERA 2923 2283 1646 1585
ALBOCÀSSER 3644 2674 1509 1355
ATZANETA 2998 2948 1587 1345
BENASSAL 2926 2209 1458 1225
XERT 2644 2091 1038 845
CERVERA 2553 1828 784 685
CULLA 2819 2443 953 605
ALCALÀ DE XIVERT 6416 4822 4786 7800
VINARÒS 8893 9746 20026 28160

Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut Nacional d’Estadística.. Elaboració pròpia.

Veiem, doncs, que si bé l’estructura demogràfica si que canvia entre els pobles de les zones altes i baixes, l’estructura econòmica és més homogènia, al menys entre comarques. El que si que veiem és que aquestes diferències econòmiques es donen més a nivell de municipis: no tots els pobles han patit la mateixa pèrdua de població, i el que és més important, no tots han sabut adaptar-se. En ocasions la proximitat a nodes d’un cert dinamisme econòmic, o la innovació i l’aposta per un producte clau mantenen vius aquests pobles plens d’història. Entre els municipis que han quedat a una pitjor posició trobem, fonamentalment, els municipis que es troben allunyats de les vies de comunicació naturals que suposen els corredors, o dels principals nodes econòmics. Trobem a aquest primer grup municipis tan importants com Culla, Ares del Maestrat o Vistabella, per a les terres altes, o Cervera i Xert, al Baix Maestrat.

Cal destacar el cas del primer que hem anomenat, que fou cap d’una de les batllies o tinençes a les quals estava dividit el Maestrat : l’anomenada Setena de Culla que agrupava tots els pobles del voltant[21]. Actualment, ha perdut el 80% de la població que tenia a principis de segle, i els seus 605 habitants (cens de 2011), dels quals el 40% te més de 65 anys, viuen sobre tot de l’agricultura que encara perviu, i de la escassa industria dels pobles veïns. També és interessant el cas d’Ares; també un nucli envellit, que va passar de tindre 2000 habitants a 1900 a només els 200 actuals; aquest municipi destaca per sentir-se cada vegada menys del Maestrat, i més dels Ports. El dinamisme cultural de la comarca veïna, així com la major proximitat física a localitats com Vilafranca que a Culla o Benassal va fer que Ares s’interessara per formar part de la mancomunitat dels Ports des de la seua fundació, malgrat ser, històricament, un castell del Maestrat. Pel que fa a Vistabella, el poble més alt del País Valencià viu actualment de l’explotació turística del seu patrimoni natural, sobre tot el seu principal actiu: el pic del Penyagolosa, a més de l’agricultura que permet el seu extens altiplà.

El cas de Cervera és també el d’una localitat en decadència, amb la diferència què la seua començà quan la seu de la batllia que porta el seu nom[22], es traslladà al pla, a la recentment creada Sant Mateu; actualment, la seua ubicació, al cor d’un petit grup de turons, envoltada de terres molt més practicables, la fan un destí poc atractiu. El mateix que passa amb Xert, malgrat la seua bona posició a l’eix Vinaròs-Morella.

La contrapart ens la donen els municipis que han aconseguit mantindre un cert dinamisme econòmic, gracies a la seua situació geogràfica, o a l’explotació d’algun recurs natural concret. Aquest serien els casos de Sant Mateu, Benassal o Atzeneta.

Pel que fa a la capital de l’ordre, Sant Mateu, malgrat haver perdut la meitat de la seua població, encara es situa com a cap de comarca, amb més de 2000 habitants; la vila es troba situada a una cruïlla de camins i envoltat de terres planes, amb un bon accés a la N-232, suposa un centre de referència comarcal per a bona part de l’antiga batllia de Cervera, i de Les Coves, al trobar-s’hi l’institut de referència per a la comarca. Destaca la seua equilibrada estructura econòmica: un 64% es dedica als serveis, i un 14% a la industria. i el fet que un terç de la seua població ix a treballar a pobles i ciutats dels voltants cada dia. Demogràficament, trobem un municipi que ha augmentat en un 12% la seua població als darrers 20 anys (d’uns 1800 en 1991 als actuals 2045), i que compta amb una població prou jove (el seu índex d’envelliment és del 124%), i amb un percentatge prou alt de població estrangera: un 23%. Cal assenyalar que res te a veure aquest Sant Mateu amb el de principis de segle, que arribà a superar els 4100 habitants i a ser cap d’un partit judicial. Malgrat tot, a hores d’ ara és el cap indiscutible del Maestrat interior, i aquest èxit el podem trobar, a banda de la seua bona localització, en una bona promoció turística del seu patrimoni històric, entre el que destaquen l’Església arxiprestal, la casa consistorial, i les muralles i la fossa defensiva. Tots ells són un bon reclam turístic. A més, suposa un bon punt de partida per conèixer la resta del Maestrat.

Pel que fa a Benassal, s’ha aconseguit mantenir dempeus, malgrat la continua pèrdua de població, gràcies a l’explotació de les aigües de la font d’en Segures, (la famosa Aigua de Benassal), a més de la presència d’un institut o per la proximitat i vinculació a la dinàmica Vilafranca, a la que sempre agrada reivindicar-se com a “nucli industrial”. Paga la pena subratllar, la rellevància comarcal que té al Maestrat, als Ports, i a les comarques del Maestrazgo turolenc el veí nucli industrial de Vilafranca, i el seu vaixell insígnia, la fàbrica de mitges i llenceria Marie Claire. Aquesta petita localitat de vora 2500 habitants està inclosa a la comarcalització oficial dins la comarca de l’Alt Maestrat, malgrat que cultural i històricament ha estat vinculada als Ports (de fet, la seu de la Mancomunitat es troba en aquest municipi). Polèmiques comarcals a banda, ens interessa fer referència a Vilafranca per constituir un cas insòlit d’èxit industrial a una localitat de muntanya: actualment, el 50% de la seua població activa i també bona part de la d’altres municipis veïns es troba ocupada al sector industrial, , i el nucli va arribar a localitzar una vintena de factories, sobre tot de fabricació tèxtil. Una empremta industrial que es nota a la seua població, que reivindica la seua condició de “ciutat”, en continua rivalitat amb un nucli de la talla de Morella.

LA FÀBRICA MARIE CLAIRE I LA VILAFRANCA INDUSTRIAL

La trajectòria industrial del municipi comença a andar en 1907, quan Francisca Íñigo, esposa del tractant de cavalleries Celestino Aznar Tena, va animar-lo a obrir una fàbrica de mitges, emulant la iniciativa del seu cunyat a Catalunya, que tant d’èxit estava tenint en aquella època d’expansió industrial a la península, i aprofitant la tradició de fabricació de mitjons, mitges i altres peces tèxtils al municipi de Vilafranca. El menor cost de la mà d’obra vilafranquina respecte a la catalana va fer que la fàbrica tirara endavant, i als anys 20, l’èxit es va contagiar a tot el poble, obrint-se una vintena de fàbriques. Això es va reflectir a l’expansió demogràfica del nucli, que passaria de tindre 2850 habitants l’any 1900 a assolir els 3800 l’any 1950.

Pel que fa a la factoria de la família Aznar, la seua marxa fou interrompuda per la guerra civil i la postguerra, però als anys 50 comença a modernitzar la factoria, i a expandir-se: l’any 1971 obri una nova planta a Castelló, i el 1981, trasllada la planta de Vilafranca a unes instal·lacions més amples a les afores del poble. A més, a aquesta época es canvia el nom de la marca a l’actual, Marie Claire, a una estratègia de modernització comercial, a la qual acompanya una creixent diversificació de la producció, i la creació de marques filials. No obstant, aquest creixement es veu interromput per la entrada d’Espanya a la CEE, i la major competència internacional que això suposava per a un productor massa acostumat a un mercat nacional. A finals dels 80, les participacions de la familia Aznar són venudes a la marca britànica Harston, i aquesta comença a deslocalitzar la producció.

Amb l’entrada al nou segle, la situació de la companyia és va tornar més delicada, degut a una crisi accionarial a 2003, quan tres agències de capital risc van retirar els seus fons de la societat i tres directius van tindre que comprar la totalitat de la companyia. Després d’això, s’han succeït quasi 12 anys de pèrdues, que ja van començar abans de la crisi. Malgrat l’expansió productiva, amb un nou centre logístic a Borriol, i comercial, amb l’apertura d’establiments comercials propis, i el desenvolupament de la seua marca comercial pròpia, la companyia no compta amb un futur massa brillant. Als darrers anys, ha realitzat fins a quatre EROs, una primera fase als anys 2009 i 2010 que van finalitzar amb el tancament definitiu de la planta de Castelló, i el trasllat dels darrers membres de la plantilla al centre logístic de Borriol, i una altra a 2014 i 2015 que han afectat a uns 300 treballadors entre els centres de Vilafranca i Borriol, deixant la planta productiva amb poc més de mig centenar d’operaris.

No obstant això, la marca continua sent la primera fabricant espanyol de mitges i la seua planta de Vilafranca continua donant treball a mig millar de treballadors de la localitat i de la comarca. La vinculació del poble amb la fàbrica és evident, tal i com ho mostra el suport públic a la companyia, i el total compromís dels governs local i autonòmic amb la supervivència de la fàbrica.

No podem finalitzar aquest recorregut per la comarca del Maestrat sense fer esment a un episodi de la història amagada d’aquestes terres del secà, que no ha sigut investigat fins fa molt poc de temps: els bombardejos que la Legió Còndor alemanya va realitzar sobre quatre localitats del Maestrat (Albocàsser, Benassal, Vilar de Canes i Ares del Maestrat), per provar un nou tipus d’armament, i durant els quals van morir al voltant de 40 persones, un succés que es coneix ara com a Experiment Stuka, i que està sent documentat per un grup de professors universitaris valencians.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/12/23/valencia/1450889224_506301.html ; http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2012/12/02/maestrat-gernika/956498.html;http://www.antifeixistes.org/5814_exposicio-a-valencia-bombes-nazis-de-la-legio-condor-sobre-el-maestrat.htm

3.5.- EL PLÀ DE L’ARC

Arribem al final del nostre recorregut per les comarques interiors del nord del País Valencià endinsant-nos al Pla de l’Arc. Aquesta és una subcomarca que es troba, actualment, compresa dins la comarca de La Plana Alta, segons la comarcalització de 1970. Inclou als pobles de la dita comarca que no estan inclosos al districte urbà i industrial de la Plana. La seua denominació prové del nom que rep la planície on es troba l’arc romà de Cabanes, i que comprèn els municipis de Cabanes, Vall d’Alba i Benlloch, tot i que també agafa part dels termes de Vilafamés i La Pobla Tornesa. Si estenem els límits al que podríem anomenar “comarca funcional”, és a dir, un conjunt de municipis lligats per similituds geogràfiques, econòmiques i culturals, a banda de lligams històrics podríem arribar a abastir Borriol, Sant Joan de Moró (antiga pedania de Vilafamés), Les Coves de Vinromà o La Serra d’En Garceràn. No obstant això, les delimitacions de la subcomarca han sigut diverses, variant la inclusió de Les Coves de Vinromà, La Serratella i La Serra d’En Garceràn, a la frontera amb el Maestrat, i de Orpesa i Torreblanca, a la franja costanera.

NI EL MAESTRAT NI LA PLANA: EL PLÀ DE L’ARC COM A COMARCA

Per entendre millor aquest territori, i fonamentar el seu estudi com a una unitat singular, ens basarem en dos fets que considerem rellevants: el primer és la celebració, des de fa dos dècades, de forma anual, de les Jornades Culturals de la Plana de l’Arc, jornades de trobada entre els habitants de la comarca, i d’estudi i divulgació de la cultura i història pròpies[23] que es celebren cada any a un poble diferent, des del 1996, quan es van celebrar per primera vegada a La Pobla Tornesa[24]. El segon fet que avala aquesta divisió és la menció a aquesta comarca per nombrosos estudis de divisió i ordenació del territori[25], algunes vegades com a subcomarca de la Plana Alta, i altres lligada a l’Alt o al Baix Maestrat. Cal esmentar que aquesta comarca ja venia identificada a la proposta comarcal d’Emili Beüt, sota la denominació de “Tinença de Miravet”, en referència a l’antic castell de Cabanes[26].

A banda d’aquestos dos fets que ens mostren la entitat pròpia de la (sub)comarca, la necessitat d’estudiar aquest territori de forma diferenciada de la resta de la comarca de la plana alta es justifica per les seues evidents diferències amb la Plana de Castelló: no trobem al Plà de l’Arc ni cultius de tarongers, ni fàbriques taulelleres, ni enclavaments turístics, ni grans nuclis de població. Pel contrari, es tracta de petits nuclis rurals, amb predomini d’activitats agrícoles de secà, i el seu paisatge es sembla més al que ja hem comentat del Maestrat que a la comarca natural de la Plana. De fet, si ens endinsem en la comarca des del nord o des de l’oest, ni ens adonarem que hem entrat a una comarca diferent; no obstant, si ho fem agafant la CV-10 des de la Plana, les diferències es faran evidents.

El lector observarà com a aquesta descripció geogràfica queden fora de lloc els municipis de la franja litorial: Orpesa, Torreblanca i la ribera de Cabanes. Malgrat estar inclosos a la majoria de propostes acadèmiques de delimitació de la comarca, aquestos nuclis es troben molt més connectats i integrats amb les dinàmiques del corredor litoral, per estar travessades pels principals eixos de comunicacions del nord del País, que amb l’interior del Pla. A més, les dinàmiques econòmiques i territorials d’aquest eix litoral ja ha sigut suficientment estudiat, i per tant, pensem més adequat excloure’ls de l’anàlisi per tal de centrar-nos a les terres de secà de l’interior de la Plana Alta.

Aquesta comarca, lluny de tindre una història molt prollongada com a tal, és un producte històric realment modern. Tradicionalment els municipis que la componen van estar sota dominis diferents, i mai han tingut un senyoriu comú[27]. Si bé podem suposar una interconnexió primerenca d’aquestes terres, major que amb les comarques veïnes, per l’homogeneïtat territorial i la proximitat, això no va fer que es creara una identitat comarcal fins el final del darrer segle. Ho podem comprovar al propi títol de l’obra de Gaetà Huguet, que es referix a les terres de Vilafamés i voltants com “el Maestrat”[28], o a la denominació emprada per Emili Beüt, que tot i que identificar la comarca com un espai diferenciat, utilitza l’arcaic terme de “Tinença de Miravet”.

L’estructura econòmica d’aquesta comarca no es va diferenciar, durant segles, de la de la veina comarca del Maestrat, justificant que durant tot aquest temps no fora possible diferenciar-la d’aquesta. La comarca va patir, durant la segona meitat del segle XX, l’emigració massiva característica de les comarques de secà: així, entre 1950 i 1991 la comarca va perdre un 40% de la seua població, passant de 19.400 habitants a només 11.400. Les millors condicions de vida de les ciutats industrials de la plana, i la dura vida del camp, motivaren aquesta pèrdua de població, homologable a la de la resta de comarques d’interior.

No obstant, aquesta comarca experimenta un fenomen distintiu, que la fa totalment diferent a la resta de comarques de l’interior de Castelló que hem estudiat fins ara: al darrer periode d’expansió econòmica (1995-2007), la comarca recupera població.

Principals indicadors demogràfics:

EL PLA D L’ARC
POBLACIÓ DENSITAT DE POBLACIÓ 2011 % POBLACIÓ ESTRAN- GERA INDEX D’ENVELLI-MENT % OCUPATS A L’AGRI-CULTURA % OCUPATS ALS SERVEIS
1900 1950 1991 2011
23513 19416 11472 14105 22,28 19,04% 160% 13% 53%

Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut Nacional d’Estadística. Elaboració pròpia.

Entre els censos de 1991 i 2011, la població del Plà de l’Arc creix un 23%, passant de 11.400 habitants a 14.100. Aquest creixement es nota sobre tot en nuclis com Vall d’Alba, Cabanes o Vilafamés, o el cas excepcional de La Pobla Tornesa, que supera el seu màxim històric de població passant de només 510 habitants censats en 1991 als 1140 del darrer cens de 2011; també Vall d’Alba ha superat el seu màxim històric de població, amb la seua xifra de població actual.

Altres trets que ens indiquen una estructura demogràfica molt diferent a la de la resta de comarques del secà és la gran importància de la població estrangera, que arriba a un 19%, o l’índex d’envelliment, que es manté en un discret 160%, i que en alguns nuclis com La Pobla Tornesa baixa del 100%.

Aquesta revitalització demogràfica es deu, fonamentalment, a la nova prosperitat econòmica que viu la zona arran de la remodelació de la CV-10 Vilavella-La Jana, que la va convertir en autovia al seu primer tram (fins a Cabanes) creant un dels principals eixos de comunicacions cap al nord del País i cap a Catalunya. Aquesta infraestructura, pensada com a alternativa a la AP-7, i sobre tot, com a infraestructura que donara servei a l’aeroport, ubicat al terme de Vilanova, no va estar exempta de polèmiques de clientelisme; no obstant, va suposar una millora de la connectivitat de la subcomarca del Plà de l’Arc amb la comarca de la Plana, i amb el seu potent districte industrial.

Durant el periode 1991-2011, es van construir polígons industrials a Cabanes,Vall d’Alba, La Pobla Tornesa i Vilafamés, on s’han instal·lat una gran quantitat d’industries de diferent tipus, incloent-hi taulelleres, aprofitant la bona connectivitat amb el districte industrial de la Plana, i els preus menors del sòl. Amb les industries també s’ha traslladat una part important de població, que ha vist en aquestos nuclis semi-rurals una bona oportunitat per millorar la qualitat de vida sense perdre oportunitats laborals, i aprofitant un menor preu de l’habitatge.

Evolució demogràfica dels principals nuclis al llarg del segle XX.

Població
1900 1950 1991 2011
CABANES 3694 3604 2456 2890
LA POBLA TORNESA 893 725 510 1140
VALL D’ALBA 6762[29] 2616 1900 2940
VILAFAMÉS 3427 1424 1930

Font: Cens de població i habitatge, 2011. Institut Nacional d’Estadística.. Elaboració pròpia.

Només observant la xifra de persones que han canviat la seua residència de la capital provincial a algun dels nuclis del Plà de l’Arc podem observar xifres de 830 veins nous a Borriol (un 39% dels nouvinguts), 275 a La Pobla Tornesa (un 45% de l’increment de població) o 320 al cas de Vilafamès (un 35% de la nova població). Podem afirmar, doncs, que bona part del creixement demogràfic d’alguns d’aquests nuclis s’ha degut a persones que han traslladat la seua residència des de la capital. Cal esmentar, no obstant, que altres municipis com Vall d’Alba, Cabanes o Benlloch( seu, per cert, del famós festival de Feslloch )deuen entre el 30% i el 40% de la nova població d’aquesta dècada a la immigració estrangera, població que ara comença a retornar o buscar millors oportunitats a altres regions o països.

Aquest nou impuls econòmic ha modificat radicalment l’estructura productiva del sud de la comarca: el percentatge de població activa que es dedica a l’agricultura ha baixat a nuclis com Vilafamés, Cabanes o La Pobla Tornesa a valors inferiors al 5%, mentre que el percentatge de població dedicada al sector industrial es situa al voltant del 25%-30%.

A més, aquesta comarca està assolint cada vegada amb més força un paper de lideratge de l’àmbit rural del nord de la província. Actualment, la localitat de Vall d’Alba està assolint un paper cada vegada més rellevant per concentrar bona part de serveis d’abast comarcal, com és l’institut de batxillerat. Aquest nucli, que ha arribat a comptar fins a 3000 habitants, és un pol de desenvolupament demogràfic i econòmic, que actualment exerceix el seu lideratge terres endins, al nord del Penyagolosa, i fins a les àrees d’influència de Sant Mateu i Vilafranca, no sense el recel de moltes localitats del voltant[30].

Amb aquesta comarca terminem aquest repàs superficial per les comarques de l’interior de la (no-) província de Castelló. Un passeig per les terres de la muntanya i del secà, territori de xurros i de masovers, de pobles petits, envellits i despoblats, però plens d’història i bellesa. Unes comarques que són patrimoni de tots els valencians, i sobre tot, dels valencians del nord. Aquells que saben que, si be han nascut a la Plana, i s’han guanyat la vida treballant a la moderna economia valenciana del litoral, troben les seues arrels més profundes a aquestes terres dures de bancals treballats amb esforç, i boscos interminables.

Com deia Manuel Sanchis Guarner, cal que reivindiquem aquestes comarques, front a la imatge bucòlica de l’horta i la barraqueta, ja que el secà ha sigut la base econòmica del País durant segles, i – afegim nosaltres – qui sap si té encara un paper que jugar en els nous temps que s’obrin. Sovint la relació litoral-interior es formula, al País Valencià, en termes de superioritat i arrogància; no obstant, al cas del nord del País, les relacions entre la Plana i l’interior, entre el regadiu i el secà deurien ser més bé formulades en termes de deute històric; el deute que va contraure la ciutat amb el camp, quan el secà va aportar a la Plana industrial i florent, el seu actiu més valuós: les mans que van alçar la seua industria, les seues ciutats, i sense les quals no s’entenen els darrers 50 anys d’història del Palància a la Sènia.

BIBLIOGRAFIA

DDAA. Estudios básicos para la ordenación del territorio de la Comunidad Valenciana: situación actual, problemas y perspectivas de las comarcas valencianas. Segunda parte. IIIb.- El Plà de l’Arc. Caja de Ahorros de Valencia, 1982

DDAA. Estudios básicos para la ordenación del territorio de la Comunidad Valenciana: situación actual, problemas y perspectivas de las comarcas valencianas. Segunda parte. IIIA.- L’Alt Maestrat. Caja de Ahorros de Valencia, 1982

HUGUET SEGARRA, G. (2003). Els valencians de secà: estampes velles del Maestrat. Presentació i edició de Vicent Pitarch i Almela. Publicacions de la Universitat Jaume I i Fundació Huguet. Castelló de la Plana.

GONZALEZ RAMIREZ, P. (2015) País Valencià poble a poble, comarca a comarca: l’Alcalatèn. Contingut web al portal de la Universitat de Valencia www.valencia.edu. Disponible online en http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/alcalaten.html Consultat per darrera vegada el 07/06/2016

MEMBRADO TENA, J. C. (2013). La división territorial valenciana: antecedentes, problemas y política de la Generalitat.

“L’Alt Millars”. Entrada a l’Enciclopèdia.cat. Disponible Online en http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0003141.xml. Consultat per darrera vegada el 07/06/2016

“El Maestrat”. Entrada a l’Enciclopèdia.cat. Disponible Online en http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0039110.xml. Consultat per darrera vegada el 07/06/2016

Article sobre MARIE CLAIRE S.A. Al web municipal de Vilafranca (http://www.ajuntamentdevilafranca.es/nuevaweb/?page_id=146)

A més de les seccions històriques dels següents webs municipals:

Atzeneta (http://www.atzenetadelmaestrat.es/es/page/historia-del-pueblo)

Cirat (http://www.cirat.es/es/content/historia-del-pueblo)

Costur (http://www.costur.es/es/content/historia)

Culla (http://www.culla.es/es/content/historia)

Sant Mateu (http://turismosantmateu.es/historia/?lang=ca)

Villahermosa del Río (http://www.villahermosadelrio.es/acerca-de-villahermosa-del-rioconocenos/historia)

[1] L’autor esposa aquesta divisió a una conferència pronunciada l’any 1934, però no va tindre una difusió excessiva, i no va ser publicada fins 1970, al llibre Geografia elemental del Regne de València. Aquesta proposta, que no ha tingut res d’acceptació pels àmbits acadèmics degut a l’excessiu nombre de comarques i a una certa associació amb el valencianisme segregacionista, per la publicació on va aparèixer, ens servirà com a esquema orientatiu per parlar, sense més intenció que la descriptiva, d’aquestes terres del nord del País.

[2] En un sentit més històrico-econòmic que administratiu.

[3] Aquesta baronia, amb seu a la localitat d’Aiòder, formava part dels dominis del ducat de Villahermosa, i incloïa, a més d’aquest municipi, els de Fuentes de Ayodar, Torralba del Pinar i Villamalur, a més de la localitat de Higueras, avui inclosa a la comarca de l’Alt Palància.

[4] Tancarien aquesta llista el municipi d’Ares del Maestrat, més lligat als Ports que al propi Maestrat, o els municipis costaners d’Orpesa i Torreblanca, difícils de comarcalitzar.

 

[5] Així ho mostra la celebració, de forma anual, de les jornades culturals de la Plana de l’Arc.

 

[6] Aquestos són Aín, Alcudia de Veo, Sueras y Tales, de la Plana Baixa, i Ayódar, Fuentes de Ayódar, Torralba del Pinar y Villamalur, de la comarca de l’Alt Millars, a més dels municipis d’Argelita, Fanzara, Espadilla, Toga, Torrechiva i Vallat, que no són municipis de la Serra, sinò de la part baixa de la comarca de l’Alt Millars.

[7] Aquest indicador mostra la relació entre la població major de 65 anys i la població menor de 16 anys d’un municipi.

 

[8] A partir de les dades dels 5 municipis més poblats, que són els únics per als quals tenim dades.

[9] Totes les dades d’estructura econòmica basades en el nombre d’ocupats o en el lloc de treball es basen en les dades del Cens de Població i Habitatges de 2011 de l’INE.

 

[10] La part sud de la comarca estava inclosa al partit judicial de Viver durant els segles XIX i XX.

 

[11] Exemples d’aquestes xifres són el Castillo de Villamalefa, o el propi Cirat.

 

[12] Aquesta demarcació religiosa comprenia l’actual comarca de l’Alt Millars. Aquesta denominació també se li donaria a un dels quarters als quals es va dividir el regne de València a l’anomenat Tall del Drap de 1404

 

[13] Per a aquesta anàlisi, com ja hem dit, i respectant la voluntat dels afectats, hem preferit excloure els tres municipis que s’inclouen a l’actual comarca de l’Alcalatèn, però que històricament estan vinculats amb el Maestrat: Vistabella (del Maestrat), Atzeneta (del Maestrat) i Benafigos. Així doncs, ens queda un espai conformat pels municipis de Xodos, Llucena, Figueroles, l’Alcora, Costur i Les Useres.

 

[14] Sense l’Alcora

 

[15] http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0039110.xml

[16] Els dominis de l’ordre de Montesa al nord del País comprenien la batllia de Cervera i les tinences de Culla, Benassal, Ares, les Coves, Vinaròs-Benicarlò, Alcalà de Xivert i Vilafamés.

[17] http://www.levante-emv.com/castello/2012/02/23/castello-teruel-disuelven-30-anos-despues-mancomunidad-turistica-maestrazgo/883767.html

[18] A la proposta de Beüt, es distingien tres comarques:

  • Les planes de Vinaròs, formades per Vinaròs, Benicarlò, Penyiscola, Santa Magdalena de Polpis i Alcalà de Xivert,
  • El Baix Maestrat, format per Rosell, Canet lo Roig, Sant Rafael del Riu, Traiguera, La Jana, Sant Jordi, Càlig, Sant Mateu, Cervera, Xert, Tírig, La Salzadella, Albocàsser, les Coves de Vinromà, Vilanova d’Alcolea, La Torre Endomènech i La Serratella.
  • L’Alt Maestrat, format per Ares, Benassal, Culla, La Torre d’En Besora, Vilar de Canes, Atzeneta, Vistabella i Benafigos

[19] L’única modificació que introduirem és la d’excloure alguns dels nuclis més pròxims a Vinaròs (Sant Jordi, Traiguera, la Jana, etc.), ja que si bé es troben dins de l’àrea d’influència de Vinaròs, i estan situades a l’eix Vinaròs-Morella, guarden una unitat històrica amb la batllia de Cervera, que cal remarcar. Si repassem els principals indicadors d’aquestos nuclis, veiem com sí que hi ha uns nuclis als quals la influència de l’eix Vinaròs-Penyiscola és innegable, com són Càlig i Sant Jordi, per la seua proximitat geogràfica amb les planes de Vinaròs, però la resta de municipis del Baix Maestrat tenen més a veure amb Sant Mateu, i no estan més vinculats amb la capital comarcal del que ho està el propi Sant Mateu: si bé les dues localitats abans esmentades són territori de Vinaròs, La Jana, Traiguera i Canet són pur Maestrat, en el sentit què ens referim en aquest capítol.

[20] Curs d’aigua intermitent que es converteix, aigües avall, en la Rambla de la Viuda, després de confluir amb el riu Montlleó.

[21] La tinença incloïa Vistabella, Benafigos, Atzeneta, Culla, Vilar de Canes, la Torre d’en Besora i Benassal

[22] La Batllia de Cervera incloïa Rosell, Traiguera i Sant Rafael del Riu, La Jana, Canet lo Roig, Xert, Sant Mateu i Cervera, a més de Càlig i Sant Jordi, abans esmentats.

[23] Al web de les XX Jornades, celebrades l’any 2015 a La Serratella, s’exposava el motiu de les jornades de la següent forma: “Aquestes Jornades posen en contacte els habitants d’aquestes zones per tal de difondre i intercanviar experiències culturals, socials, antropològiques i etnogràfiques que ajuden a enriquir les relacions interpersonals d’aquestes comunitats rurals”.

[24] Des d’aquest moment s’han celebrat a Vilafamés, Les Coves, Vall d’Alba, Borriol, Cabanes, La Serra d’En Garceran, Benlloch, VIlanova, La Serratella, i novament a La Pobla, tancant el cicle.

[25] Per exemple: DDAA (1982) . agrupa la comarca del Plà de l’Arc juntament amb l’Alt Maestrat, i en ella s’inclouen els municipis de Vilafamés (aleshores encara incloent Sant Joan de Moró), Vall d’Alba, Benlloch, Vilanova d’Alcolea, La Torre Endomènech, Cabanes, Orpesa i La Pobla Tornesa; altres autors efegeixen, a més, Torreblanca.

[26] Aquesta proposta no incloïa Les Coves, Vilanova i La Torre, incloses al Baix Maestrat ni tampoc Borriol, que era agrupada amb La Plana.

[27] El castell de Vilafamés i els seus dominis (Vall d’Alba i Sant Joan de Moró) pertanyien a l’ordre de Montesa fins 1592, com també ho feia la batllia de Les Coves . Benlloch i Cabanes, per la seua banda, formaven part del senyoriu de Miravet i La Pobla Tornesa estava sota el domini de Montornès, com l’actual Benicàssim. La Serra d’En Galceran, per la seua banda, es va mantindre com un senyoriu autònom, no sotmès al Maestrat.

[28] Tot i que històricament l’ús d’aquest terme és correcte, degut a que Vilafamès estiguè sota el control de l’ordre de Montesa, aquest fet denota la inexistència d’un espai denominat com a “Plà de l’Arc” fins ben entrat l’actual període democràtic.

 

[29] La dada correspon al cens de Vilafamés. L’any 1900, Vall d’Alba encara pertanyia al terme de Vilafamés, del qual es va separar l’any 1925. També hi pertanyia el municipi de Sant Joan de Moró, segregat l’any 1990.

 

[30] El desenvolupament d’aquesta comarca no ha estat exempt de polèmiques i sospites de corrupció: a aquesta àrea trobem acusacions de comportaments caciquils d’alcaldes com el de Vall d’Alba i el de Borriol, interessats en atraure inversions als seus pobles mitjançant fons de la Diputació fent ús d’el cert trànsit d’influències que els generava la complicitat de l’anterior titular, Carlos Fabra. També al Pla de l’Arc es situa, precisament, el polèmic Aeroport de Castelló, projectat per atraure turistes a un projectat macrocomplexe turístic a la ribera de Cabanes , i per a la pròpia Marina d’Or. Fins i tot la pròpia A-7, eix de progrés de la comarca, es troba envoltada en sospites de favoritisme per part de la Diputació provincial, i la resta d’instàncies administratives.

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER