Gustau Muñoz
Ara que s’acosta la Fira del Llibre a València i el dia de Sant Jordi, els llibres tornen a un primer pla com a objecte d’un cert desig, com a eina per aconseguir estones de plaer intel·lectual, per accedir a nous coneixements o simplement com a esbarjo, per a fer abstracció d’una vida quotidiana aspra de vegades, sovint monòtona. Tot és relatiu, certament, i s’ha parlat molt, i més que se’n parlarà, de la decadència de la lectura o del desplaçament del llibre per altres instruments digitals o audiovisuals que acomplirien la mateixa funció.
La pantalla omnipresent dels ordinadors, Internet com a eina per aconseguir informacions, les sèries per assaciar la fam de ficció tothora present en els humans, etc., etc. Sí, és així, se’n parla sovint. I dels índexs de lectura, i de la concentració editorial i la proliferació de noves propostes d’escala reduïda, i de la baixa qualitat i la desorientació d’una part de la producció editorial… Un debat permanent, i benvingut sia. Però ara s’acosten dies de celebració de l’instrument bàsic i òptim per a la lectura, el llibre en paper. Cal esperar que serà una gran festa. Abril no serà el mes més cruel, que deia el poeta, almenys pel que fa al llibre. Al contrari, és el més amable, un mes de celebració.
Els suplements literaris dels periòdics, quan arriben aquests dies, es transformen en llistats llarguíssims de llibres, d’utilitat incerta. Jo contribuiré ara una mica a l’embolic, si se’m permet, tot suggerint algunes lectures. De manera totalment arbitrària i subjectiva. Llibres que tinc damunt la taula i que m’han interessat.
Vegem-ho: Valencians sense ADN (Tres i Quatre) de Ferran Garcia-Oliver és un excel·lent assaig històric que té al darrere una erudició extraordinària i que representa la síntesi del que ha fet el medievalisme valencià al llarg de les darreres dècades. Clarifica temes clau del passat valencià des d’un punt de vista científic i acadèmicament impecable. Desfà mites i fal·làcies sobre la identitat valenciana llargament conreades per l’anèmica pseudocultura segregada per una dreta impresentable. Un exercici d’Aufklärung, d’Il·lustració contra els ídols de la tribu, un llibre que cal llegir, perquè s’hi aprenen moltes coses. I a més molt ben escrit.
Mai no és tard (Vinyoliana) (PUV) de Josep Piera ens retorna el millor Piera poeta i lector de poesia. Un cara a cara amb Joan Vinyoli, del qual traça un retrat humà i poètic penetrant. El llibre és alhora una indagació personal i generacional en la línia de la seua literatura, molt ben resolt. Una lectura altament recomanable.
Un largo sábado (Siruela) és una llarga conversa amb George Steiner on explica les claus de la seua obra, de la seua trajectòria intel·lectual i de la seua vida. No cal dir que és d’un interès extrem, perquè hi trobem constantment anàlisis lúcides i provocatives, i no s’estalvia opinions polèmiques (com ara contra Hannah Arendt o Simone Weil). La riquesa d’idees d’aquest volum breu és més que remarcable.
Una nova editorial valenciana, Balandra, trau aquests dies dos llibres que faran parlar: Ser valencians, de Ricard Pérez Casado, i Entre dones, de deu autores valencianes. El primer recull la meditació valenciana i valencianista de Pérez Casado, l’ex alcalde de València, que aporta la seua reflexió al debat recurrent sobre la identitat dels valencians i la construcció d’un País que fins ara no havia quallat suficientment. El segon és un magnífic conjunt de narracions escrites per valencianes amb una certa projecció literària, que demostra la força de la narrativa valenciana en aquests moments, amb una presència important de dones. Una lectura interessant i plaent.
I una altra nova editorial, Lletra Impresa, ha publicat Capvespre, una novel·la excel·lent de Josep Bertomeu. Un autor en plena maduresa que ens ofereix un relat generacional i molt personal, individual però alhora coral i col·lectiu, de l’època final del franquisme, una aproximació a la sensibilitat dels qui llavors tenien vint anys enmig de l’ambient resclosit però tan ple de vitalitat reprimida de la València de llavors.
Lo que no quise decir (Salamandra), de Sándor Márai, és una part que havia romàs inèdita de les memòries de l’autor hongarès, que parla dels anys 1938-1948 i fa interpretacions d’una lucidesa extrema sobre la crisi europea i la realitat i contradiccions del seu país enmig de l’olla a pressió, que finalment esclatà amb força mortífera, de l’Europa d’aquell temps. Pàgines esfereïdores que fan pensar. També en l’Europa d’avui.
Dioses útiles. Naciones y nacionalismos (Galaxia Gutenberg) de José Álvarez Junco és un estudi que es vol modern i al dia del tema nacional, després de la gran renovació dels estudis sobre nacionalisme de la mà d’Ernest Gellner, Anthony Smith i tants altres. Es vol habermasià. Molt interessant, tot i que discutible. Un llibre que caldrà impugnar, però també primer llegir. Un aggiornamento del nacionalisme espanyol, en el fons. I un detall deshonest que el devalua: l’únic esment a Joan Fuster, a la p. 137, és per titllar-lo d’antic falangista que es va passar al catalanisme radical. Una bestiesa, alguna cosa més que un error. Els valencians com a poble, en qualsevol cas, i com sol passar perquè trencaríem els esquemes, no hi eixim.
En fi, hi ha més llibres que valen la pena, i que anime el lector a mirar-se’ls i a llegir-los. Serien els següents: Enric Sanchis, Los parados. Cómo viven, qué piensan, por qué no protestan (PUV). Ferran Carbó, Paraules invictes. Cinc estudis de poesia catalana del segle XX (PUV). Josep M. Muñoz, Temps present, temps passat. Catorze entrevistes de L’Avenç (La Magrana). Francesc Martínez, Premsa valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democràtica, 1958-1987 (Aldea Global, UAB, UJI, UPF, UV).
Sense oblidar, finalment, una lectura colpidora: La última posada d’Imre Kertész (Acantilado), on l’escriptor jueu hongarès, supervivent dels camps nazis (Auschwitz, Buchenwald), i premi Nobel de Literatura 2002, reflexiona sobre la seua existència i la seua relació amb l’escriptura, amb el teló de fons d’un viure difícil en el qual l’experiència dels camps d’extermini plana com una ombra sempre present. Un llibre d’una profunditat i una sinceritat impressionants.
