Gustau Muñoz
No descobrirem cap mediterrani amb l’apreciació que no és gens estimulant, a hores d’ara, el panorama polític espanyol, amb negociacions encallades i sense perspectiva de formar un govern viable després de tant de temps des de les darreres eleccions. Tampoc és massa greu -es pot pensar- estar sense govern durant mesos. Bèlgica es va passar tot un any sense govern. Però Bèlgica no és un gran exemple d’eficiència política… En depenen moltes coses, de la resolució de l’impasse polític actual a Espanya, no ens enganyem. Incloent, per exemple, la reformulació del model de finançament i la correcció de les grans injustícies que pateix el País Valencià en aquest aspecte i que afecten directament, en forma d’infrafinançament dels serveis públics, els seus ciutadans.
Per això, i per les urgències dramàtiques que es poden albirar en política internacional, sobta l’immobilisme dels partits i els polítics espanyols. Certament, la disposició al pacte i la transacció no és el fort de la cultura política espanyola. Més aviat hi predomina la tirada a les majories absolutes, al comandament únic, al líder fort, a la unanimitat. Amb la transició (1976-1982) sembla que s’esgotaren les existències pel que fa al consens i el pacte.
Fins fa poc estranyava l’immobilisme, generava un cert emprenyament la incapacitat d’arribar a un pacte de govern. A hores d’ara però més bé sembla que la ciutadania s’ho mira amb distanciament i desdeny, amb sornegueria; n’està fins al capdamunt. I és que tot plegat sembla un impossible. El PP no deixarà governar amb la seua abstenció una fórmula PSOE-C’s. Podemos no deixarà tampoc governar una coalició PSOE-C’s. La coalició PSOE-Podemos sembla inviable perquè els caldria el concurs dels independentistes (!) i això Espanya, diuen, no ho pot tolerar. La gran coalició PP-PSOE-C’s és inviable perquè Rajoy no fa un pas enrere (tan sols es duria a terme davant una gran catàstrofe, un atemptat enorme, coses així). Un govern “a la valenciana”, tan invocat darrerament, no és possible pel petit detall que C’s no té res a veure amb Compromís, el qual té punts en comú amb Podemos que han permès el vot favorable amb condicions i la governabilitat mantenint-se a distància.
D’altra banda, què direm del duel que s’endevina entre Pedro Sánchez i Susana Díaz? Apassionant. I de la dialèctica entre Pedro i Pablo? L’un en pla protagonista de la pel·lícula i l’altre d’estratega format en la secta i amb màster en Joc de Trons. Una meravella. I què direm també del desencontre entre Iglesias i Errejón? Transcendental. I del guirigall permanent a Izquierda Unida, d’on sembla que es despenja el PCE? Interessantíssim. I del gruix teòric i polític que exhibeix Ciudadanos? Una gran aportació al pensament polític. I de les formes i maneres de Rajoy i el PP? Fantàstic. Una gran demostració d’escapisme davant la corrupció, la responsabilitat política o la simple obligació de retre comptes.
Alguns s’entesten a veure-hi episodis relacionats amb la crisi de la socialdemocràcia, amb les noves formes del populisme, amb l’agonia de l’esquerra tradicional, amb la necessitat i la dificultat de reinvenció d’una dreta democràtica… Potser és així i convé fer cas de politòlegs i analistes. Però cansa ja una mica, i provoca una sensació de déja vu. Perquè en el fons el que passa és que ací ningú és capaç de pactar. La conclusió és que els electors s’han equivocat i caldrà tornar a fer eleccions.
Els poders de debò ja diran a qui s’ha de votar per encertar-la, la pròxima vegada. Més que una gran i sofisticada teoria política, per fer-se’n una idea, a Espanya, o d’Espanya, cal saber-ne alguna cosa d’aquests poders de debò, de les xarxes clientelars, de la corrupció instal·lada i endèmica, dels beneficiaris dels contractes públics, de la influència de l’Ibex 35, dels grans cossos funcionarials, de com mana la Conferència Episcopal, dels mitjans de comunicació de Madrid, de l’Espanya subvencionada que s’aferra a les diputacions i a la unitat-uniformitat, del paper de la llei electoral i de la circumscripció provincial… I després relacionar-ho tot plegat amb els canals de formació d’opinió, les televisions, les ràdios i les tertúlies, el paper dels intel·lectuals conservadors (vegeu La desfachatez intel·lectual, d’Ignacio Sánchez Cuenca)… I també convé saber alguna cosa de les maquinàries dels partits i els sindicats, de les seues inèrcies internes i prioritats, de la clivella generacional, de les insuficiències ideològiques, i en general del conservadorisme de bases socials (sí, també!) i aparells funcionarials alhora. Tots unànimes, sembla, en la “unitat dels demòcrates” i en la negativa al diàleg i la negociació. Entre ells i amb els altres. Així no es tancarà el contenciós basc. Ni el català trobarà vies de resolució. Ni s’escometran les reformes estructurals imprescindibles per a transitar amb un mínim de bagatge pel difícil segle XXI. Però a “ells”, tot això, res. Com si plogués. I qui dia passa, any empeny.
El món ha canviat, però a Espanya el duc d’Alba segueix sent tot un personatge, el cacic de torn controla la diputació, els intocables segueixen al seu lloc, un bisbe es despenja amb una prèdica antimoderna, tot un exèrcit de contractistes espera la reactivació del sector immobiliari, i el ciutadà sent que ho és només a mitges.
