El llarg procés

anna punsoda

Anna Punsoda

(I)

La tesi d’El llarg procés de Jordi Amat –intel·lectual i columnista de La Vanguardia– és la següent: l’independentisme és una extensió lògica del pujolisme que s’ajuda d’una relectura interessada del passat. Amb l’assaig de tres-centes cinquanta pàgines, Jordi Amat vol demostrar que l’independentisme estaria fent el mateix que Francesc Cambó va fer durant la Guerra Civil: reescriure la història. Però mentre Cambó ho hauria fet perquè el catalanisme conservador tingués un lloc al si del franquisme, nosaltres ho estem fent per difondre que la concòrdia amb Espanya no ha estat mai viable. Per contradir-ho, Amat glossa moments de concòrdia que haurien estat possibles pel relaxament del franquisme. I explica els orígens del pujolisme i de com ho hauria utilitzat tot –intel·lectuals inclosos- per fer-se amb l’hegemonia i matar les amenaces, que anirien de Jordi Solé Tura a la Barcelona Olímpica.

 

A mi les simbiosis entre política i cultura em semblen tan evidents arreu del món civilitzat que ho trobo una beateria absurda, escandalitzar-se’n. La pregunta interessant sempre és quina depèn de quina, en quin grau i per què. Christopher Hitchens va deixar escrit a les seves memòries que la crítica de Londres i dels contorns dominava la política i no al revés. Que els ressenyistes de diaris i revistes es reunien cada divendres i repartien el joc. I que desgraciat del Mascarell de torn que gosés pertorbar el seu funcionament –que era prou sa, com l’alemany fins fa quatre dies-. A Catalunya no són els crítics dels grans diaris qui orienta l’acció política. Són els partits que alimenten els intel·lectuals que més bé els van a cada moment. Jordi Amat sap perfectament que no és només pel seu talent que La Vanguardia va contractar-lo com a opinador justament quan l’independentisme es va fer hegemònic a dins del sobiransime. És molt obvi, ja ho sé. Però és que si parla de com el poder domina el discurs intel·lectual, entenc que també val per a ell mateix.

 

De la relectura interessada del passat que assenyala Jordi Amat podríem dir-ne moltes coses. Per començar, comentar el marc de l’assaig –que comença el 1937, un any molt idoni perquè el lector que conegui poc la seva història imagini la cultura catalana amb tota l’esplendor i potencialitat-. Podríem comentar per què es concentra tant en els intel·lectuals que depenien econòmicament de Francesc Cambó –i deixa al marge els motors de la Universitat Autònoma de Barcelona, o tantíssima gent d’ERC o d’Acció Catalana que van morir a la guerra o a l’exili-. O perquè es pensa que una cultura comença i acaba amb els llibres de pensament o de literatura. A un nivell més concret, el text vol molts actes de fe. Es veu que els catalanistes que el 10 de setembre de 1945 recordaven la lluita contra els borbònics per animar la resistència estaven fent un ús ideològic del passat. Però en canvi ell, rellegint des del procés la lectura que Carles Riba i Dionisio Ridruejo haurien fet de l’epistolari entre Maragall i Unamuno, és un intel·lectual neutral.

 

A mi que l’autor exposi amenament les artimanyes de Cambó i dels seus becats per sobreviure en temps del franquisme em sembla magnífic. O l’evolució de Destino. O les intuïcions i frustracions de Maurici Serrahima. O de Josep Benet. Però que ho utilitzi com fa –emmarcant-ho amb aquest pròleg trampós i aquest epíleg ploraner- no ho trobo bé. Per dir que l’independentisme parla de falta de concòrdia sense fonament, o per dir que té els intel·lectuals prostituïts, no calia anar a Joan Maragall o als traumes familiars del pobre Joan Ferraté, ni calia presentar aquell intent d’esborrar Catalunya del mapa que va ser la dictadura com un mal pas que es podia trampejar amb cert art d’empassar-se censures i bons contactes.

 

(II)

Per festes visito sempre la meva mare, que va néixer l’any 1948 a un poble de la Segarra on la gent és de missa i de Cagunséu. Ella viu allà i sovint coincideix que sóc a casa seva i em truca un bon amic alemany per skype, un noi que només parla alemany i una mica d’anglès. Com que ella vol saludar-lo, es posa davant la pantalla tota digna i li pregunta en la bella llengua de Machado, que no fa anar mai per a res: “¿Así qué, Axel?, ¿Qué tal va todo por Alemania?”

 

Explico això perquè també és cultura, Jordi Amat. Concretament cultura de la Nueva Ley de Educación Primaria, de 1945. Cultura de la diglòssia i del genocidi cultural frustrat que Josep Benet va documentar. L’any 1946 es publica Del joc i del foc, molt bé. Una delegació de savis catalans viatja a Madrid a exposar les seves teories culturals, meravellós. I mentrestant dues generacions de catalans anaven interioritzant que la seva llengua només era bona per parlar amb les cabres i que la llengua del món —i de Déu i de fer diners — era el castellà.

 

Agafeu Un país de butxaca, la novel·la de l’autor nord-català Joan Daniel Bezsonoff i veureu per què una llengua no pot sobreviure si amb ella no pots ascendir socialment. O agafeu La il·lusió occitana d’August Rafanell i penseu en Federic Mistral. Veureu que tenir un Nobel de literatura no t’assegura res i que les cultures estrictament literàries són mòmies. Dic això perquè és gloriós que es publiqués Del joc i del foc, com explica Amat. Però la pervivència de les cultures és a les escoles i a la possibilitat que t’ofereixen per fer diners i per pintar alguna cosa al món—i d’aquí en part l’èxit del pujolisme, pel que Amat també es pregunta a El llarg procés.

 

Preguntar-se per què es votava Jordi Pujol és com preguntar-se per què agradaven tant aquelles excursions que feia Josep Maria Espinàs. Crec que l’un i l’altre passaven per la versió política i literària del poble llis i llas, que no volia emmerdar-se en qüestions problemàtiques o doloroses. El pujolisme es va imposar perquè era una forma nova d’entendre el catalanisme que no enyorava res d’abans de la guerra. Les cremes d’esglésies encara pesaven molt. I molta gent va entendre que la forma més efectiva i prudent de ser catalanista era sent de Convergència. L’autonomisme preolímpic va aguantar-se sobre una divisió molt respectuosa del treball. Els psuqueros i els Molas van fer-se amb les universitats i les editorials. Els de Pujol van fer-se amb l’empresa, la banca…i El Correo Catalán.

 

Els anys noranta sí que són la mare de tots els ous. A Espanya és l’època de Fernando Savater. Com que davant d’ETA sempre tenia raó, l’espanyolisme basc reforça el de Madrid i li dóna una nova consistència. A Catalunya, sense Cahner i Trias Fargas, Convergència cau en una mediocritat tecnòcrata i es posa a negociar —i a cobrar— sense tenir massa clar el seu horitzó. Fora de CiU hi havia Raimon Obiols, que escrivia llibres. I Pasqual Maragall, que aprofitant l’impuls olímpic va voler fer-ho tot: una Catalunya europea, renovar Espanya i acabar amb Convergència. A Madrid no els va agradar mai, que un fill de papà barcelonès els digués que havien de fer-se radials. D’aquí les coces de Pepe Bono i l’afer de l’Estatut, que ha acabat airejant tots els implícits signats amb la Constitució.

 

Al final ha resultat que el maragallisme no era prou consistent per reunir post-psuquers i foros Babel sota un mateix sostre. Per això els Ferrans Requejos i els Salvadors Ginés van fotre el camp fa temps. I per això Antoni Puigverd pensa que mitja Catalunya ha enfollit i no reconeix casa seva. Passaran els anys i el més graciós d’aquesta història serà que quatre ninots del Club Super 3 han fet el que no van fer mai les lleis d’educació franquistes. Perquè tu pots adoctrinar en un sentit o en un altre. Però només arrela ràpid la doctrina que no t’estrafà la relació primària —sensual i familiar— amb les coses. I que et permet imaginar una versió augmentada i més lliure de tu mateix.

(Nació digital, 14 i 28 de març 2016)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER