Joan del Alcàzar
Cuba forma part de l’imaginari de la justícia social des del triomf de la revolució en 1959, en plena Guerra Freda. Contra tot pronòstic, el país del Carib s’ha mantingut per a molts en eixe estadi més pròxim a la ficció que a la realitat per dues raons: la primera i potser la més important és que durant dècades els Estats Units d’Amèrica han sigut incapaços de resoldre un problema que, des de la caiguda de la URSS, era exclusivament d’ordre intern en la mesura que la política cap a Cuba influïa de forma determinant en l’estat de La Florida; la segona, també rellevant, és que el règim castrista, a més de ser menystingut per Washington, ha sigut capaç de convèncer a molts que era el que diu ser i no el que realment és.
Els Estats Units subordinen la seua política exterior als seus estrictes interessos nacionals, com fan tots els països, però el seu proverbial pragmatisme unit a la seua no menys habitual arrogància fa que les contradiccions entre els principis teòrics i la realitat de la seua posada en pràctica resulten amb freqüència feridores per als altres països. En bona mesura, Washington sempre ha practicat aquella vella doctrina de Franklin D. Roosevelt quan es referia a un gànster d’Estat nicaragüenc dient “Tal vegada Somoza siga un fill de puta, però és el nostre fill de puta”. Després van venir més: des de Franco, Salazar o els coronels grecs, a Pinochet, Videla, Stroessner i molts altres.
En la seua recent visita a Cuba, el president Obama ha sigut molt pragmàtic també. No va moure un múscul quan Raúl Castro va dir que en el seu país no hi ha presos polítics. Ni quan va sostenir que a tot el món es violen els drets humans. Obama va haver de pensar en les seues contradiccions: no ha pogut complir −i està finalitzant el seu mandat− la seua promesa de tancar la ignominiosa presó instal·lada a Guantánamo. A més, en la seua lluita contra el terrorisme yihadista, manté la condició d’aliat a un país com Aràbia Saudita, una teocràcia medieval que alimenta, literalment, el fanatisme integrista islàmic en el món. Parlar dels drets humans en aquest país amic dels EUA és simplement aberrant. Açò per no parlar de Xina, aquell immens país en el qual els DDHH es violen de forma massiva diàriament, però totes les democràcies occidentals fan com que no ho veuen.
A aquest tipus de contradiccions s’acullen aquells que consideren que la doctrina dels drets humans és poc més que un invent dels països centrals del capitalisme per a atacar i doblegar la suposadament inviolable sobirania dels altres estats.
S’utilitzen, doncs, de manera interessada els incompliments, les contradiccions o les violacions que es poden cometre en les democràcies occidentals per a negar la validesa dels principis sancionats per les Nacions Unides en 1948. ¿Quina autoritat moral poden invocar els estats de la Unió Europea quant a la necessària preeminència dels drets humans a la vista del tancament de fronteres de la Unió als refugiats sirians, iraquians o afganesos que s’amunteguen en Lesbos, després de travessar l’Egeu des de Turquia?
Hauríem de, no obstant això, separar-nos dels arbres per a poder veure el bosc. Aquestes argúcies, aquestes bastes tergiversacions són pròpies dels Estats, i no haurien de ser acceptades pels ciutadans que defensen la llibertat, la igualtat i la solidaritat com a valors inviolables de qualsevol ésser humà.
És a dir, que als Estats Units d’Amèrica o en la Unió Europea es vulneren els drets humans bàsics no converteix en acceptable el que es fa a Aràbia Saudita, Corea del Nord, Xina, Israel, Iran o Cuba. Tota violació és denunciable i sancionable, independentment d’on es produesca, així que no ha d’atendre’s exclusivament a les possibles violacions, sinó també a l’existència o no de mecanismes efectius de denúncia i reparació d’aquestes.
Quan Raúl Castro respon a un periodista nord-americà que li done una llista de presos polítics per a alliberar-los immediatament està fent gala d’un nivell de cinisme al qual només poden accedir els que porten dècades practicant-lo. Però és que, a més, el president cubà nega la categoria de pres polític a aquells que per a ell no són més que mercenaris al servei de l’imperialisme. És a dir, són l’enemic interior de la Revolució. I a eixe enemic interior no hi ha més que localitzar-ho i neutralitzar-ho.
En l’Espanya de Franco els opositors al règim no eren tals, eren agents al servei de Moscou. En les dictadures llatinoamericanes participants en l’Operatiu Còndor es va lliurar el que els militars van definir com a guerra bruta, ja que els enemics [interiors] eren agents al servei de la URSS o de Cuba. Eren combatents que no vestien uniforme, ni atacaven com s’ensenyava en les acadèmies militars. Estaven infiltrats en tots els plànols de la societat, i el seu objectiu no era sinó substituir la civilització cristiana i el lliure mercat per l’ateisme materialista i l’abolició de la propietat privada. Per això, com a enemics de la Pàtria havien de ser aniquilats, la qual cosa incloïa la persecució, detenció, tortura, mort i, si era el cas, desaparició.
És des d’una concepció semblant −heretada de la Guerra Freda i que la gerontocràcia cubana es nega a abandonar− des de la que Raúl Castro nega el que nega.
No obstant això, com ocorria en el passat i com ocorre en l’actualitat, les simples declaracions dels governants no canvien la realitat. Ni en els EUA, ni en la UE, ni a Cuba. Però −pel que sabem de la realitat interna de l’illa− el que actualment preocupa més als cubans no és la falta de llibertats d’associació, reunió i manifestació, ni la inexistència d’una informació veraç.
Els angoixa la vida quotidiana, la manca d’allò més bàsic. Alimentació, habitatge, salaris dignes, qualitat de vida. Aquests són els objectius primordials d’una població que manca d’allò més elemental: des del menjar a la roba i el calçat.
El règim cubà va fracassar socialment fa més d’un quart de segle. Concretament des que va caure la URSS, el seu soci i amic generós. El socialisme cubà no proveeix a la majoria dels seus ciutadans ni tan sols de l’alimentació bàsica i necessària; els serveis educatius i sanitaris, que dècades arrere van donar merescuda fama al règim, pateixen les dràstiques retallades pressupostàries així com manques de tot tipus que s’arrosseguen des de finals dels anys vuitanta; a més, en el món interconnectat en el qual vivim, els cubans −particularment els professionals, els estudiants i la joventut en general− manquen no solament de les llibertats fonamentals, sinó també d’alguna cosa tan imprescindible en la nostra època com l’accés a Internet, limitació que els margina del món global i que llastra, també, la capacitat formativa en les seues escoles i les seues universitats.
La realitat és que, en matèria econòmica, Cuba és un altre planeta. És un país amb dues monedes: el pes cubà, amb el qual es paguen els salaris i es compra la cistella bàsica d’alimentació que subsidia l’Estat, i el CUC que és la segona moneda del país [que està equiparada al dòlar], la que s’utilitza per al mercat lliure, i que equival a 25 pesos.
El cost dels productes subsidiats que conformen la cistella bàsica s’expressa en pesos, i el valor total de la mateixa està entorn dels 50 pesos, però això no assegura una alimentació acceptable més enllà de deu o quinze dies del mes. La resta del necessari cal aconseguir-lo en el mercat lliure, i pagar-ho en CUC. Com el salari mitjà és de 450 pesos [18 CUC, és a dir 18 dòlars, molt per sota dels 89 dòlars que és el salari mitjà d’Haití], un càlcul fiable indica que una família mitjana necessitaria entre 70 i 110 CUC, és a dir entre 1.750 i 2.750 pesos per a una alimentació i una higiene bàsica adequada.
L’anomenada generació dels néts de la revolució està fastiguejada i desesperada per la seua falta de futur, per això bona part dels que −per un o un altre motiu− aconsegueixen eixir del país fan l’impossible per no tornar.
Quan Obama diu a l’Havana que Cuba serà el que vulguen els cubans està demostrant el reconegut pragmatisme nord-americà i una bona dosi d’intel·ligència política. Sap quins són els més greus problemes dels cubans; sap que eixa generació dels néts de la Revolució pressionarà en favor dels canvis cada vegada amb més força; i sap que l’actual gerontocràcia difícilment podrà mantenir un castrisme sense els Castro. Cuba, ha dit Obama, no és enemic per als Estats Units d’Amèrica, i sembla interessat a demostrar-ho. Així doncs, aposta pels canvis econòmics que afavoriran a la major part de la població, convençut que d’ells se seguiran després els canvis polítics. Sembla que Washington tracta de deixar de preocupar-se per Cuba i de començar a preocupar-se de forma efectiva pels cubans. Tant de bo no siga un miratge.
Una prova inequívoca de bona voluntat política serà que el Poderós Veí del Nord, que diguera Martí, aixeque l’embargament que va imposar fa més de mig segle sobre la Perla de les Antilles.
Publicat en el bloc escriureenlaire
