Joan del Alcàzar
Fa molts, molts segles que Esop relatava en una de les seues faules que unes muntanyes emetien potents senyals com de part, baluernes que a tots van espantar; el gran estrèpit va acabar de sobte i les muntanyes van parir un petit ratolí. Des de llavors, la referència al Part de les Muntanyes ha sigut utilitzada per a descriure aquells esdeveniments que s’anuncien com una cosa molt més grandiosa o extraordinària del que finalment són.
La batalla per la investidura de Pedro Sánchez i per la formació d’un govern raonable encara no ha acabat, i hem viscut una representació a bombo i plateret de la signatura d’un acord entre els socialistes i Ciutadans. Segons sembla pel conegut fins ara, el tal acord bé mereix ser qualificat com el Pacte de les Muntanyes.
A pesar que la ciutadania ha de mantenir la calma perquè queda encara molta tela que tallar, caldrà reconèixer que el trist espectacle d’aquestes setmanes no convida, precisament, a l’esperança. No concita optimisme, clar, si més no, entre els qui consideren que el Partit Popular ha de passar a l’oposició per a intentar regenerar-se de la pandèmia de corrupció que el té prostrat, i que Mariano Rajoy és un cadàver polític que exigeix sepultura.
Amb molta trompeteria s’ha signat aquest pacte entre el PSOE i Ciutadans; una aliança que suma tan sols 130 diputats. Una xifra notablement insuficient per a investir Pedro Sánchez, així que no diguem per mantenir un govern. Els dos líders signataris han parlat d’un horitzó de reformes constitucionals amb una lleugeresa que ha aconseguit irritar a propis i estranys, tenint en compte que amb els suports que entre tots dos reuneixen no hi ha absolutament res que es puga reformar.
Pot dir-se, per tant, que després de dos mesos d’anades i tornades, de declaracions altisonants dels uns i els altres, d’amenaces i desqualificacions, de reptes i apostes, d’indicis i regatejos; amb tanta algaravia, tant de tambor batent, tantes línies roges pertot arreu, tant de soroll mediàtic, les muntanyes han parit un ratolí.
El més preocupant no és, no obstant això, que hagen passat dos mesos llargs des de les eleccions; ni que l’amenaça de nous comicis siga vista cada vegada més com una cosa indesitjable però inevitable; ni que els diversos partits s’alternen a aparèixer com a cavallers altius o com a donzelles ofeses, segons els convinga; ni que no s’atenguen els greus problemes que reclamen solucions urgents; ni que els signants del Pacte s’enganyen entre si i enganyen els ciutadans; ni que altres forces convocades a pactar s’alcen airades quan ―en realitat― no els queda més que aguantar en taula fins a l’últim minut, fins que la convocatòria d’eleccions siga un fet. No, el més preocupant és constatar que els grans partits estan tenallats pel tacticisme resultant d’una estratègia ―potser― inconfessable.
La responsabilitat del PSOE és màxima, i ho és perquè el vot majoritari dels ciutadans ha evidenciat clarament el desig de desplaçar Rajoy i el PP. Aquest compromís dels socialistes, juntament amb ser la força política amb més vots entre els opositors a l’austericidi autoritari del PP de la legislatura passada, hauria d’obligar-los a liderar eixe canvi d’orientació en la política espanyola. Liderar-lo però des de la consciència que ja no són la gran força de l’esquerra, sinó un partit més, que si avui compta amb uns pocs milers de vots més que Podem i els seus aliats regionals això pot canviar en cosa de mesos.
Tanmateix, no se sap amb certesa què és el que vol el PSOE. S’especula si el que pretén és un govern reformista ma non troppo presidit per ell mentre que minoria majoritària, o si l’objectiu estratègic real [i ara com ara inconfessable] és constituir una Gran Coalició amb C’s i amb “un altre” Partit Popular sense Rajoy [i amb un altre secretari general que no siga Sánchez]. Fins i tot, com escrivia l’altre dia García-Abadillo, poguera ser que l’objectiu final fóra un govern PSOE-C’s amb independents que comptaren amb la vènia del PP.
Quan diem que no està clar què és allò que el PSOE pretén, quina és realment la seua estratègia, caldria definir què és el PSOE o, almenys, fer explícites quants corrents diferents i fins i tot enfrontats hi ha al si d’aquest partit. Sens dubte aquesta és una de les raons de tantes tàctiques ―fins i tot molt contradictòries― que persegueixen objectius parcials, menys essencials que aconseguir la investidura de Sánchez o la constitució d’un govern. Quan sapiguem el resultat de tot el procés, quan cristal·litze la vertadera estratègia del sector dominant del PSOE [que no és el de Pedro Sánchez, això sembla evident], comprendrem millor les tàctiques d’ofensiva, les tàctiques de replegament, les mitges veritats, els contes per a xiquets que ara com ara transmeten des del madrileny carrer de Ferraz.
El Pacte de les Muntanyes ha sigut un d’aquells contes infantils, més enllà de les fanfàrries, pel que es diu, pel que no es diu i per la diferent lectura que en fan els signants. La derogació de la reforma laboral o de la llei de seguretat ciutadana de Rajoy són dues qüestions polèmiques. Sánchez diu que sí que es derogaran; Rivera diu que no, que es reformaran. La desaparició o no de les diputacions és un altre assumpte que li dóna pintoresquisme a l’acord signat. El que sí que està clar és que tots dos partits confirmen emfàticament la grapejada unitat d’Espanya i s’oposen a qualsevol consulta a Catalunya; és a dir que estan d’acord a no fer res, que l’assumpte continue podrint-se.
Arribats a aquest punt, les preguntes són moltes. Quina és la posició del Partit Socialista entorn d’aquests temes? Sembla raonable que abans de negociar amb ningú sobre alguna cosa tinguera clar què és el que, com a partit, voldria. Prenguem el cas de les diputacions, encara que siga un tema menor.
L’anunci de la seua supressió ha deslligat moviments sediciosos interns. Alguns presidents de diputació han votat que no a l’acord per això. De debò? Un acord anunciat per Sánchez amb trompes wagnerianes, qualificat d’històric, és rebutjat per distingits dirigents per l’assumpte [menor] de les diputacions. Destacats barons no es pronuncien, i no diuen si han votat sí o no. Estan de broma? Són aquests moments per a petiteses d’aquest estil? És aquest comportament mesquí i mancat de claredat l’apropiat per a un partit que aspira a liderar una nova etapa de govern?
Pel que fa al tema català, l’establert en el Pacte de les Muntanyes és que res de res. De debò esperen a Ferraz que el PSC vaja a eleccions amb eixe llast? Volen enfonsar-lo amb eixa pesada motxilla, inacceptable en Catalunya, a l’esquena?
Excepte que l’estratègia del corrent dominant del PSOE siga anar a una triple aliança amb el PP [explícita o implícita] i C’s, les tàctiques canviants vistes fins ara aboquen no solament al fracàs de Sánchez, sinó al suïcidi del PSOE. Si el PSOE es recolza en el PP, ja siga de forma activa o passiva, haurà segellat la seua data de defunció. Sembla evident que al PSOE li sobren patriotes de partit que poden resultar a mig termini els enterradors de la formació política.
Escriureenlaire
