Ferran Garcia-Oliver
Aquests dies s’han complit els deu anys de «Polònia», aquest programa d’humor i més coses de TV3. No puc més que afegir-me a les congratulacions que han aparegut a la premsa i altres mitjans. Toni Soler i la seua colla s’ho mereixen. Un dels millors lubrificants perquè la vida rutlle amablement, i no esdevinga una vall de llàgrimes, és la pràctica sana del bon humor. Cal riure’s del mort i del qui el vetla, i cal, sobretot, riure’s d’un mateix. Sovint som ridículs i excessius, sovint som estúpids i cometem errors, sovint ens creiem els reis del mambo i no som més que criatures lil·liputenques amb més poc trellat que una ameba. I si ens ho retrauen, no per la via del reprotxe, sinó per la via de la caricatura, de la ironia servida en la copa del somriure, ho haurem d’acceptar sense ambages, amb aquella humilitat que ens dóna l’altura exacta de la persona que som. Polònia té la virtut de caricaturitzar els polítics, aquesta raça certament especial que, com a representants de tots nosaltres, estan exposats al judici de les consideracions populars. El que passa és que, allà on la democràcia és un pur miratge o simplement no existeix, els polítics es blinden contra els dicteris de la gent. Sobretot es blinden contra les insolències dels bufons. Els fan feredat, els bufons i els pallassos, perquè ningú com ells, a través de la paròdia, per a mostrar al món com de ridículs poden arribar a ser. Els bufons «deconstrueixen» el personatge solemne del polític i del poderós, els rebaixen a la condició subalterna en la qual militem la immensa majoria de la població del món. L’humor ben administrat i executat és un dissolvent democràtic d’allò més eficaç
La societat que practica o deixa practicar en els espais públics l’humor és una societat vigorosament democràtica. Amb Putin, ara mateix, és inimaginable, o amb qualsevol aiatol·là dels que tenen en una mà l’Alcorà i en una altra el kalashnikov. Però no així, pose per cas, a la Gran Bretanya o a Catalunya. Els nostres germans del nord s’han fet sempre un fart de riure amb la seua fauna política, des de l’Esquella de la Torratxa fins al Drall, passant per les codolades terribles de Josep Maria de Sagarra. TV3 ha cedit un espai a uns humoristes magnífics durant deu anys en una franja horària de prime time, i cal reconèixer que no deixen rama verda. I fan bé, què caram. Això dignifica una televisió. Amb Canal 9, controlada si fa no fa per una altra mena d’aiatol·làs, primer socialistes i després populars, va ser tan impossible com a la Rússia de Putin. I no perquè no teníem còmics i guionistes de repica’m el colze, sinó perquè els tenien més por que a un gat cerval i millor posar-los una mordassa a la boca.
Mentre TV3 travessava la ratlla del Sénia —veges tu, un barranquet de no res—, xalava amb les animalades dels polonesos. Aquells exercicis de sàtira implacable no tenien preu, amb estones realment memorables. Arribà un moment, però, que la gràcia començà a deixar de funcionar. Ho dic d’una altra manera: arribà un moment que la gràcia deixà de funcionar-me. Més que per la ironia, s’optava per l’estirabot, més que pel somriure entremaliat volien provocar-nos la rialla descordada i permanent. La rialla és alliberadora, és clar, especialment quan no la busques sinó quan sorgeix espontàniament. La rialla la necessite com el pa, tot i que el somriure té l’avantatge que ens dóna una mica de temps per a pensar, i no és poca cosa en programes com aquests de tall crític i contestatari.
Ha passat el temps i, en les xarxes, he vist trossos i mossos de Polònia. Ja sabeu que no podem veure TV3 més avall del barranquet aquest del Sénia, i no sé què espera el govern aquest tan d’esquerra i valencianista a reposar-la. De més grosses en veurem! En aquests trossos i mossos he vist el fantàstic Cesc Casanovas fent de Rita Barberà, voltat del seu equip turiferari. ¿De veres que fa riure? A mi, gens ni miqueta, i mira que m’agradaria riure’m. No descarte que el problema puga residir en mi, encara que jo, com a bon Panxa Verda de Beniopa, m’agrada esmolar la llengua i l’esgrima irònica. La paròdia de la Barberà s’ha convertit en una pura astracanada, en una exageració dels vicis d’aquesta dona sinistra. Els bons comediants no «volen» fer riure, «fan» riure. I això és el que passa a Polònia, perquè les fórmules, velles i gastades, descansen sobre l’exageració i la impostació fora mida. Una vegada et sorprèn, dues, potser no. Hi discutiria fins i tot l’opció lingüística de la Barberà i dels seus camarades. Els valencians i les valencianes no parlem així, sobretot no parlem així quan perseguim fer comèdia de la vida. Ni tan sols en els sainets d’Escalante, que ja és dir.
No sé què pensaran els de més amunt del barranquet, però com la desinformació del que realment passa més avall del barranquet és moneda corrent, molts deuen pensar que el País Valencià és alguna cosa així com la casa dels horrors. ¿I qui vol viure en la casa dels horrors? Això em sap greu, perquè Polònia s’afegeix a aquesta mirada que en general les televisions i els mitjans en general ofereixen d’aquest país: la casa dels horrors. I no és així, no és solament així, almenys. Costa tant exhumar la part positiva, les energies tremendes que circulen entre Oriola i Vinaròs. La gràcia que devia acostar-nos, els que vivim a l’una i l’altra banda del barranquet, em fa la impressió que també ens distancia. Al cap i a la fi, els del Penedès i els del Segrià, les del Pallars i la Segarra, veuen aquests «valencianets» tan exòtics com els madrilenys o els andalusos. Parlen una llengua aproximativament com el català, però Déu ens lliure d’ajuntar-nos amb aquesta colla de lladres de la Casa dels Horrors.
