Josep Maria Muñoz
Una de les paraules menys escoltades en els debats que hi ha hagut en el darrer cicle electoral (les municipals, autonòmiques i generals del 2015) ha estat «cultura». Que la cultura no és cap prioritat política, tot i haver estat una de les grans perjudicades per la política d’austeritat, és una evidència que no necessita gaire més demostració. El que potser no és tan visible són les conseqüències dramàtiques d’aquesta considerable destrucció d’un teixit cultural que trigarà molt a refer-se. I és que, com denunciava fa poc l’economista Paul Krugman, les polítiques d’austeritat no només s’han revelat com un amarga medicina errònia per combatre la crisi, sinó que les seves conseqüències persistiran en el temps: les economies sotmeses a la cura d’austeritat trigaran molt més a créixer de forma consistent, precisament a causa d’aquestes mateixes polítiques que ens prometien sacrifici avui a canvi de creixement per a demà, però que només han estat capaces de portar desigualtat. I això és, sens dubte, especialment vàlid per al camp de la cultura. El sector no s’ha afeblit conjunturalment, sinó estructuralment. I li costarà molt sortir-se’n. Encara que l’atenció dels mitjans està molt distreta per la incerta situació política a què han abocat els resultats de les eleccions del 27-S i del 20-D, sembla que es va obrint la possibilitat, en ella mateixa esperançadora, d’un cert debat públic sobre la situació de la cultura a Catalunya, particularment a la seva capital, Barcelona. Aquesta tardor passada, el coneixement públic que una exposició de l’artista uruguaiano-català Joaquim Torres-García organitzada pel MoMA de Nova York no podria venir a Barcelona, al MNAC, tot i que les condicions del préstec de l’exposició eren especialment favorables i la quantitat que calia assumir no superava els 100.000 euros, ha encès un crit d’alarma que, a poc a poc, va estenent-se. Fins i tot va transcendir a la premsa que el director del MNAC, Pepe Serra, va arribar a posar el seu càrrec a disposició del Patronat del Museu, des de la convicció que un Museu que només té pressupost per obrir la persiana i per pagar les nòmines, la llum i la seguretat, no necessita un director. La justificada indignació de Pepe Serra no s’acaba d’entendre si no es té en compte el fet que l’exposició de Torres-García vindrà a Espanya: s’exposarà a la seu de la Fundación Telefónica de Madrid i al Museu Picasso de Màlaga, que sí que tenen els pressupostos necessaris.Més enllà de l’argument, fàcil i interessat, que sosté que la desertització del panorama expositiu i cultural de Barcelona té a veure amb la «cerrazón» nacionalista dels governs catalans, més enllà de la discussió necessària sobre els diferents models culturals, més enllà de la irresolta qüestió competencial (¿quant ha d’invertir a Catalunya el Ministerio de Cultura si l’Estatut preveu competències absolutes en Cultura?), el fet crucial rau en la retallada dràstica dels pressupostos públics en matèria cultural. El pressupost del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha baixat un 30% en els darrers cinc anys. I aquesta és també, al capdavall, una decisió política. Les crides a la necessitat que el sector es reinventi, o que faci de la necessitat virtut (l’equació miraculosa de “amb menys es pot fer més”), estan molt bé com a eslògans, però la realitat és molt tossuda. Sigui com sigui, la recentralització impulsada pel govern del PP, i ajudada per les grans companyies que, amb el seu mecenatge, supleixen les retallades públiques (sempre en la mateixa direcció, la de Madrid), o el càstig infringit a sectors com el teatre amb l’increment de l’IVA, han significat un retrocés molt considerable de l’escena cultural catalana, que alguns ja comparen, amb un punt d’exageració, amb l’anterior al 1975. Ara que està de moda l’eufemisme del «pas al costat», ningú no discutirà que això sí que és un veritable «pas enrere».
(Publicat a Núvol, 17 de febrer 2016)
