Josep Sorribes
Eren les 8´30 del 24 de novembre del 2015 quan vaig recollir en sa casa al meu bon amic Evarist Caselles que anava a fer-me d’amfitrió per segona vegada. Havia treballat de valent en Requena en l`àmbit museístic i es coneixia molt bé l’altiplà de Requena-Utiel. Li vaig cedir el volant (coses del maluc) i em vaig disposar a gaudir del que seria una jornada de treball tan agradosa com interessant. Paràrem en Bunyol per a recollir un plànol de la ciutat que jo havia extraviat. Com que l’orografia i el viari de Bunyol són demoníacs trigàrem mitja hora en tornar a agafar l’autovia camí de Requena. Fou llavors quan començà la lliçó d’Evarist: en sap molt d’història en general i d’història del país en particular, malgrat que jo sempre li prenc una mica el pèl dient-li que, com que no els ensenyaren economia a la carrera, doncs de vegades es fan un embolic. En sap molt i, a més, sap explicar-se. Em féu entre Bunyol i Requena una síntesi que seria poc defensable no avançar al lector per tal de començar la narració.
La primera síntesi -després em regalaria més- feia referència a dos fets lligats a la història de Requena i un altre de geografia de la bona. Pel que fa als dos primers, Evarist em féu saber que en la història de Requena i de la comarca hi havia dos moments cabdals, tots dos lligats a l’economia (i això que no en sap!).
El primer fou amb motiu de la prohibició que féu Carles I després de la primera Germania. La prohibició establia que en cap lloc del Regne es podia teixir seda. Com que a Requena hi havia telers de llana (cosa bastant habitual a l’època) i encara pertanyia a Castella, els capitals valencians anaren a Requena a fer seda, reestructuraren el teixit productiu i provocaren una expansió considerable. Cal precisar aquí que Requena sempre ha estat el pas natural cap a Castella i Madrid (una mena de port franc), igual que Sogorb era la “porta” d’Aragó i Almansa la de la Manxa i Andalusia. De fet, la Junta de Murs e Valls tenia una secció que es deia “Requena”, i Pere Compte és l’arquitecte de la Torre de la Vila i d’un pont gòtic camí de Contreras que avui està soterrat.
El segon moment d’esplendor de Requena i la comarca es produí a finals el XIX, quan la comarca ja era valenciana des de 1851. L’epidèmia de la fil·loxera a França donà l’oportunitat als capitals de València (i als propietaris de la zona), i bé que l`aprofitaren (com en altres indrets del País, com ara Xiva, Xest etc.). El que el procés tingué de notable, en el nostre cas, fou la institució de “las mitades”, segons la qual, el propietari oferia al treballador la propietat de la meitat de les seues terres a condició que treballara també les seues. Allò provocà la desforestació generalitzada i l’increment espectacular de la producció. A més provocà, com veurem, la urbanització dels llogarets o aldees. La Plana de Requena-Utiel mai deixaria ja de ser una comarca on el vi tenia, té i previsiblement tindrà, un gran pes.
Per tant, la seda i el vi marquen la història econòmica de la comarca. Evarist també em digué algunes coses més abans d’arribar-hi. La primera fou la presència de torres dedicades a la telegrafia òptica (finals del XVIII, principis del XX) que estan repartides per tot el país (a Almenara n’hi ha un altra ben visible) i que mai arribà a funcionar perquè s’inventà al cap de poc de temps la telegrafia moderna i la telegrafia òptica no arribà a funcionar. A la comarca hi ha tres torres d’aquestes (veure l’interessant article d’Ignacio Latorre Zacarés: La wi-fi del segle XIX en “La historia en píndoles. http //requena.revistalocal.es). La segona lliçó històrica fou referida a Utiel, ciutat que es segregà de Requena perquè fou entregada al Marqués de Villena mentre que Requena fou des del principi ciutat reial. Utiel te un terme molt més reduït, cosa que, entre altres coses, marca la diferència amb Requena.
Una mica abans d’arribar a Requena férem un gir de 180 graus per a parar el cotxe i observar de prop una de les herències del recent boom immobiliari. En un petit turó ple de pins s’alça l’hotel (o millor dit les runes) de San José, un hotel de 4 estrelles de categoria especial que arribà a funcionar però que quan es quedà en mans dels bancs tancà i ara és una ruïna lamentable després de l’espoli patit per manca de vigilància. Molt trist.
Abans d’arribar a Requena, tot i que n’eren molt a prop, encara li donà temps a Evarist a explicar-me que, de fet ,lluny del que jo em pensava, l’altiplà de Requena Utiel no és una extensió de la planura castellana, sinó una mena de turó pla i extens que vist des del Google Earth s’assembla a una gran rodona sobre elevada i delimitada, o envoltada, pel Xúquer a la dreta i pel Túria a l’esquerra. De fet , si anem d‘est o oest, hem de pujar a la planura superant el pas de Cabrillas, però per oest i el sud oest, el Cabriol ens obliga a baixar i tornar a pujar per arribar a Contreras, que és on realment comença Castella. Com contaré després, la visita que giràrem a Casa del Río fou especialment pedagògica sobre aquesta curiositat geomorfològica.
Rakkana, la forta, la segura. Una ciutat interessant
Xerrant, xerrant, arribàrem a Requena (Rakkana en àrab que vol dir la forta, la segura), aparcarem civilitzadament en l’ORA, recollirem alguns plànols de l’Oficina d’Informació ubicada als peus de la Vila, passàrem pel monument erigit en honor a la festa de la verema i anàrem a esmorzar a un bar de l’Avinguda de l’Arrabal (el “decumanus” requenense), contigu a la illa on s’hi troben la Sala d’Exposicions de l’antic Mercat, la Biblioteca Municipal i l’Auditori de la molt coneguda i il·lustre Societat Musical Santa Cecilia. Mentre esmorzàvem, Evarist localitzà un antic i bon amic, José Casamayor, malagueny arrelat a Requena des de jove i que compagina el seu ofici d’auxiliar d´infermeria amb el de camarògraf que va amunt i avall pel món com a free lance. Havia tornat tot just uns dies abans de Sud-Àfrica i li mancà temps per a presentar-se, saludar-nos i quedar per a dinar tots junts.
Evarist em preguntà si volia visitar la Vila però el pla que teníem era anar també a Utiel, i Evarist volia que visitàrem les aldees. Com que jo ja havia estat a la Vila i me’n recordava prou, desistírem d’una segona visita. De tota manera, com que aquesta és una part important de la ciutat, la més monumental i turística, me’n permetré la llicència de transcriure el que ja vaig escriure al respecte l’any 2002 :
“Bé, la cosa no acaba aquí, amb permís del lector, perquè no hem parlat de dos fets (si deixem de banda l’obligada visita al molí Ester) que marquen la visita de qualsevol a Requena, embotits i menjars a banda. Ens referim a La Villa i a les coves. Pel que fa a al primera, la veritat és que més val passejar-la que intentar transmetre en unes poques ratlles un cúmul tan extens i intens de sensacions. Les dues esglésies amb la capella de la comunió; el castell amb les seues quatre pujades (la cuesta de San Julián y la de Las Carnicerías com a més conegudes); la Casa de los Pedrón, on abans hi havia una argolla d’on es penjaven d’una corda els perseguits, i d’aquesta manera obtenien el dret a l’asil; la magnífica plaça amb el Mesón de la Villa (antiga casa de la Inquisició amb llegenda de fantasmes incorporada); l’encant dels carrers de Santa Maria “donde vivieron los caballeros de la Nómina del Rey” o de la històrica Calle Marinieves; de la Puerta del Cristo; de la Cuesta de la Puerta del Santo Angel, on hi ha la casa senyorial de la Fundació Lucio Gil Fagoaga; del Palau del Cid ,on la llegenda diu que el Cid “arreglà” amb Alfonso VI el casament de les seues filles… En fi, aneu-hi, admireu-ho i en gaudireu. Una anècdota, però, la Cuesta de las Carnicerías no es diu així en honor a l’especialització de l’embotit, sinó al fet que –segons la llegenda- en plena massacre de moros i cristians s’hi aparegué un sant i el capità dels àrabs digué en un perfecte castellà allò de “si los santos son contra nos, vámonos”.
Amb les coves passa com en tota la Villa, però amb una matisació: per allí haurien de passar tots els estudiants d’història antiga i medieval i n’aprendrien molt i de bo. L’encant del recorregut subterrani i de l’observació (amb bona explicació de la guia) de deixalles, tombes, ossaris, grans gerres de gra, oli i vi, de diferents èpoques, tècniques constructives i de conservació, del reflex dels drets de propietat (la gerra d’oli de Benito Espinosa el Simple)… Sols hi ha una cosa que no m’agradà: la parcel·lació de les coves. El Mesón de la Villa en té la seua, sota la plaça estan els 1200 metres quadrats visitables de moment (es continua excavant i recuperant més coves), l’Ajuntament en té la seua per a les “visites oficials”…Una suggerència: se’n podria unificar el recorregut (que guanyaria molt en interès).
A banda d’aquestes ratlles, sols dos o tres anotacions més: la primera és que a la Villa hi ha tres esglésies de gran interés: Santa Maria, Sant Nicolás (aquesta magníficament rehabilitada fa poc) i El Salvador, a banda de la capella de San Julian. La segona és que al Palau del Cid s’ha instal·lat recentment el Museu del Vi (amb la intervenció, no casual, del meu amic Evarist), on hi ha bona part dels materials de l’antic Museu Municipal que ocupava el magnífic Convent dels Carmelites. La tercera és que parlar de ”les coves” no és totalment exacte. Més que de coves, es tracta dels magatzems de les cases, construïdes amb l’argila que hi havia sota una capa de tova. Per tant, cada casa tenia la seua “rèplica” subterrània on s’emmagatzemaven gerres d’oli, blat, etc. Els actuals recorreguts són la conseqüència de l’expropiació municipal de cases per a fer la plaça, la qual cosa ha permés establir un circuït.
Dit això, després de l’esmorzar, Evarist i jo es dedicarem a fer un ràpid recorregut en cotxe per les altres parts de Requena, començant pel peculiar Barri de Las Peñas, de carrers costeruts, on inicialment hagueren de conviure jueus i moriscos i on actualment, sense ser un barri estrictament marginal, habita la població menys acabalada. A l’esquerra del barri hi ha un antic convent de Franciscans (el Hospital de los Niños Pobres) i, en un edifici del complex, ara està el Museu de la Setmana Santa. La Fundació que continua l’obra benèfica té una considerable extensió de vinya que li proporciona bastants recursos. Al bell mig de Las Peñas hi ha dos elements de gran interès: el Molí d’Ester (tot i que ja no és espai museístic) i l’Església de Sant Sebastià, una joia arquitectònica a mig camí del romànic i el gòtic. A la dreta de Las Peñas, el Barrio de Casa Blanca és un PAI fill de la bombolla immobiliària, executat sols en part (1/3 aproximadament) i té, com únic avantatge de cara al futur, que els propietaris han executat directament la urbanització i la reparcel·lació sense el recurs a l’agent urbanitzador.
La resta del municipi central de Requena (el municipi “global” inclou les aldees) té menys interès perquè la major part de l’habitat és vulgar. Així i tot, hi ha algunes coses que paga la pena de subratllar. En primer lloc, a la dreta de la Vila, en el Raval, en la zona de transició entre la Villa i Las Peñas (on es poden trobar alguns interessants edificis anteriors a la guerra del 36) hi ha dos illes on es concentren l’Ajuntament, el parc de la Glorieta, l’església del Carme (en rehabilitació) i el Museu Municipal. En segon lloc, el creixement de Requena s’ha localitzat preferentment a l’oest, en una estructura reticular, prou ben ordenada, articulada por el creuament de dos grans vies que recorden el Cardo Maximum (Nord–Sud) i el Decumanus dels romans. l’avinguda nord–sud, es diu Avda. Lamo de Espinosa (no es casual) i Avda. de l’Estació entre el creuament i l’estació del ferrocarril, mentre que l’avinguda est-oest (de més longitud i amb l’important Plaça de Bous com a principal atractiu en una ciutat de gran afició als bous) rep el nom de l’Avda. Arrabal. L’ordenació és lògica i,fins i tot, exemplar. Les avingudes són força amples però l’edificació és malauradament vulgar. Un altre indret d’interés es troba tot just al llindar oest de Las Peñas on el teatre Principal té, com a companyia, l’Estació de Viticultura i Tecnologia (edifici cubista de 1910 impulsat per Rafael Janini, avui Institut Tecnològic) i la moderna Escola de Viticultura i Enologia Félix Jiménez.
Rafael Janini i Lamo de Espinosa: un bonic contrast entre els emprenedors de principi de segle XX i els grans propietaris absentistes que es mereix un comentari una mica més ampli. Del primer, a qui es va retre homenatge a Requena l’any 2014, paga la pena reproduir un text[1] bastant explicatiu:
Con motivo del centenario del libro “Algunos árboles y arbustos viejos de la provincia de Valencia” de Rafael Janini, la Diputación de Valencia ha declarado 2014 como el “Año Janini” en el que se organizarán diferentes actividades culturales relacionadas con la figura del homenajeado que fue ingeniero agrónomo honorario de la citada Diputación. La monografía, editada en 1914 y pionera en el reconocimiento y protección de árboles monumentales, incluía 46 fotografías del propio Janini y de Saturnino Muñoz Latorre. De estas fotografías, se han recuperado por el Departamento de Árboles Monumentales de la Diputación de Valencia veintitrés placas fotográficas positivas originales en soporte de lámina de vidrio con sales de plata en gelatina que se conservan en el Archivo General y Fotográfico de la Diputación de Valencia. Uno de los árboles fotografiados es un pino carrasco (halepensis) de El Rebollar (Requena).
La vinculación de Rafael Janini con Requena fue muy importante tal como señala el catedrático de Geografía Juan Piqueras en su monografía “La Estación de Viticultura y Enología de Requena” . En mayo de 1919, Janini tomó posesión del cargo de director de la Estación de Viticultura y Enología de Requena cuando ya era un ingeniero reconocido por su labor a nivel nacional e internacional. Su periodo de dirección que se alargó hasta 1924 fue crucial para consolidar definitivamente la calidad y reconocimiento de la Estación. En su labor fue magníficamente ayudado por el químico Valentín García Tena y el perito agrícola Fernando Morencos.
Ingeniero agrónomo, completó su formación en Suiza y Francia donde contactó con grandes ampelógrafos como Pierre Viala, Louis Ravaz y Georges Couderc. Entre sus principales aportaciones a la viticultura comarcana destacan:
– Su especialización en la plaga de la filoxera y la reconstitución de los viñedos mediante la plantación de pies americanos.
– La adopción de importantes adelantos técnicos y constructivos conocidos en Francia y Argelia.
– La instalación de una estación receptora de telegrafía sin hilos conectada desde la Estación Enológica de Requena con la estación emisora de la Torre Eiffel de París y con Madrid lo que redundó en una buena información meteorológica.
– La mejora del instrumental de laboratorio para la realización de análisis.
– El inicio en 1920 de los primeros cursos de la Escuela de Capataces de Viticultura y Enología de Requena.
– El impulso al cooperativismo y sindicalismo agrario.
– El reconocimiento y apoyo a la variedad autóctona bobal por su capacidad de añejamiento y calidad intrínseca
El conocimiento de adelantos técnicos y constructivos en la elaboración vinícola que él estudió en Francia, los aplicó al diseño de planos de una veintena de grandes bodegas como la de Lamo de Espinosa en Cañada Honda (Requena), la de la Casa de la Noria en Utiel (1897), la Bodega Redonda de Utiel, la de Enrique Córdova en San Juan y las bodegas cooperativas de Cheste y Turís, entre muchas otras.
Es muy interesante su faceta difusora. Tradujo importantes obras sobre viticultura y agronomía de expertos franceses como Pierre Viala, Prosper Gervais o Dehérain. También fue autor de numerosas publicaciones como “El ganado mular y sus padres”, “Bosquejo de la agricultura y ganadería de Italia”, “Conocimientos a propósito de Luz y de Colores”, etc. También publicó en periódicos de la época como Las Provincias y La Voz de Requena. Editó también los cuatro resúmenes o memorias anuales de la Estación Enológica.
Requena, en agradecimiento a su labor, acordó en la sesión del pleno de 14 de diciembre de 1948 erigir un busto de Rafael Janini del escultor Marcos Díaz Pintado que fue emplazado en la actual plaza de Valentín García Tena (anterior García Morato), enfrente de la Estación Enológica, el 9 de julio de 1950.
Audio del programa “El Bosque habitado” de Radio 3 dedicado a Rafael Janini (12 de enero de 2014) con la intervención de los hermanos José y Bernabé Moya coordinadores del “Año Janini”:
Un personatge netament innovador educat en el context de la Institució Lliure de l’Ensenyament que contrasta vivament amb la saga dels Lamo de Espinosa, latifundistes i polítics conservadors ben coneguts i freqüentment adjectivats com “els amos de Requena”. D’aquest segon podem reproduir els trets biogràfics dels tres personatges centrals:
LAMO DE ESPINOSA MICHELS DE CHAMPOURCIN, Jaime (Madrid, 1941). Diputado a Cortes. Ministro. Desde 1987, XIII marqués de Mirasol y XV barón de Frignani y Frignestani. Licenciado e Ciencias Económicas y doctor Ingeniero Agrónomo por la Universidad Politécnica de Madrid. Catedrático de Economía de la Escuela de Ingenieros Agrónomos de la Universidad de Valencia. Ocupará diversos cargos en el FORPPA. Subcomisario del Plan de Desarrollo (1973), Director General de Industrias Alimentarias (1974), Subsecretario de agricultura (1976). En la transición impulsará su carrera política de la mano de Fernando Abril Martorell. En las elecciones de 1979 conseguirá el acta de Diputado a Cortes por la circunscripción de Castellón en la candidatura de la UCD. Fue Ministro de Agricultura desde febrero de 1978 hasta 1981 con el gobierno Suárez, y de Agricultura y Pesca entre febrero y diciembre de 1981, en el gabinete Calvo Sotelo. Posteriormente será Ministro adjunto al Presidente desempeñando tales funciones hasta julio de 1982. Con la llegada de los socialistas al poder abandonará la política activa. Aunque en 1986 se incorporará al Partido Liberal, será un retorno relámpago, al solicitar el cese de militancia apenas un año más tarde. En 1995 es nombrado asesor de la Presidencia de la Generalitat Valenciana. En el mundo empresarial fue en 1988 consejero de la “Sociedad Corporación Alimentaria Ibérica SA”, y en 1990 miembro del consejo de administración de “García Carrión”. Hijo adoptivo de Requena, de donde procede su familia. [VSR] 297.
LAMO DE ESPINOSA Y DE LA CÁRCEL, Francisco Javier ( ?-1929). Conde de Noroña. Diputado a Cortes. En las elecciones de septiembre de 1888 accede a la Diputación provincial de Valencia por el distrito de Ontinyent-Enguera, renovando el cargo en las elecciones de 1892 y 1896. Liberal. En octubre de 1901, al anularse el acta por el distrito de Requena ganada en primera instancia por Fidel García Berlanga, se proclamó en su lugar –acta de segunda clase- la de Francisco Javier Lamo de Espinosa, siendo Diputado a Cortes en las legislaturas de 1901-1902 y 1902-1903. [FAMG-VSR]
LAMO DE ESPINOSA Y ENRÍQUEZ DE NAVARRA, Emilio (Valencia, 1914-?). Procurador en Cortes desde 1943 por Valencia por la Organización Sindical. Gobernador civil y Jefe provincial del Movimiento de Málaga entre 1941 y 1945. Posteriormente será nombrado subsecretario de Agricultura, hasta 1951. Entre 1956 y 1961 desempeñará el cargo de Presidente del Instituto de Estudios Políticos. Miembro del Consejo de Estado. Desde 1961 será Presidente del Sindicato Nacional de Banca, Bolsa y Ahorro. Consejero del Banco de España. Consejero del Instituto Nacional de Industria. Licenciado en Derecho. Abogado. Contrae matrimonio con María Luisa Michels de Champourcín. Autor de Política agraria del Movimiento y su desarrollo legislativo y La agricultura y el Plan de Desarrollo. [VSR]
Només afegir el que Borja de Riquer[2] diu en el seu magnífic llibre “La Dictadura de Franco” sobre l’intent de cop falangista al poder, el febrer de 1956, protagonitzat per Arrese: “Los Planes de Arrese, elaborados básicamente por Emilio Lamo de Espinosa” ( pg. 416).
Al remat la impressió que em donà aquesta segona visita a Requena fou, en substancia, la mateixa que vaig treure en l’anterior visita del 2000: Requena és molt més ciutat que el que podrien indicar els seus 20.000 habitants. I no sols pels abundants serveis públics derivats del seu caràcter de capital comarcal, sinó també, i sobretot, per un aire de dinamisme econòmic i cultural del que son responsables diversos actors. Pel que fa al primer, la cooperativa vinícola d’èxit de Coviñas i el cava de Torre Oria, la Fira de Ferevin (a la que sembla que no hi van els d’Utiel), la merescuda fama del seu embotit, però també per ser el lloc de referència de la innovació vitivinícola i enològica i el puixant turisme cultural de la ciutat (6 hotels i 10 cases rurals), malgrat que el darrer govern del PP desestimà una proposta de dinamització ben estudiada amb el fantàstic argument de que als turistes no els interessa la història. Pel que fa a la vesant cultural, a banda del turisme, cal subratllar la gran afició musical (Societat Musical Santa Cecilia, Conservatori, actuacions de l’Orfeó Navarro Reverter i fins i tot programa operístic els mesos d’hivern), el cinema Astoria i la terrassa d’estiu i una potent (en tots els sentits) gastronomia local.
Tot un seguit d’Iniciatives econòmiques i culturals que podrien haver trobat un al·licient important i un inestimable aliat el fet de ser escollida Requena parada del AVE Madrid-València. Tanmateix, la ubicació de l’estació (en terra de ningú entre Requena i Utiel, prop de Sant Antoni) decidida, en la meua opinió, per a evitar més conflictes que no per raons “tècniques”, ha fet minvar les esperances, tot i que és indubtablement un actiu de futur. En canvi, pel que sembla, l’aeròdrom, localitzat a pocs kilòmetres, camí de València, està tenint una aportació positiva.
L’AVE i la seua estació ha de ser també motiu d’una petita explicació. Quan ja estava decidida la ubicació de l’estació (sempre em recorda l’escena de “Con la Muerte en los Talones “ en la que Gary Grant es troba en un creuament de dues llarguíssimes i rectes carreteres i ve una avioneta amb malvades intencions), l’Ajuntament de Requena ens encarregà a Luis del Romero i a un servidor un estudi sobre” l’impacte” de l’AVE en Requena. Treballàrem de valent per complir amb la comanda, però la ubicació de l’estació complicava molt les coses, perquè es triga més en arribar des de l’estació a Requena que des de l’estació de Sorolla a la “oficialment” de Requena. Així i tot, proposàrem una bateria de possibles polítiques per tl d’aprofitar la millora (relativa) en l’accessibilitat, però l’estudi dorm el somni dels justos a l’habitual calaix.
Uns anys més tard, m’invitaren a una jornada organitzada, ad majorem gloriam, per Jaime Lamo de Espinosa. Em pagaren una quantitat més que raonable per la meua intervenció (a més del viatge i el dinar) i vaig tindre l’ocasió de discrepar del president d’ADIF sobre les raons “tècniques” que havien aconsellat la ubicació de l’estació en terra de ningú. Al final, molt d’oripell i de forment ni un gra. Per cert, davant la maledicència que propagava que la localització de l’estació havia beneficiat a les terres de la família Jaime Lamo de Espinosa, somrigué amb autosuficiència i digué, parle de memòria i tal vegada l´expresió no siga literal , que “la probabilitat que la nova estació haguera afectat a les meues terres era molt alta”. Val a dir que no es casualitat que parlen d’ell com “el senyor de Requena” i que siga un prototip dels Vinagres.
Aquesta contraposició es relativament exemplificadora del continu contrast que hom pot trobar a Requena entre elements de progrés i retardataris. En la columna del progrés seria un greu error oblidar-nos del ja citat cronista de la ciutat Ignacio Latorre Zacarés. N’està desenvolupant una molt interessant tasca que em recorda a la de Josep A. Carrasquer a Sueca. A més de la seua col.laboració en revistes i activitat culturals, Ignacio Latorre ha elaborat una completa publicació d’àmbit comarcal denominada Bibliografía de la Meseta de Requena-Utiel, un exhaustiu document en pdf on es pot trobar tot allò publicat sobre la comarca i els seus municipis, amb un interessant punt 1.7 de “personajes comarcanos” on figuren, entre altres molts, Leonardo de Figueroa, Rafael Janini, els García Berlanga, Alejandro Gaos, etc… En el capítol dels elements de progrés sembla escaient no oblidar, a més del propi Janini, alguns personatge vinculats al progrés de la vitivinicultura. És el cas el famós enòleg Vicent García a qui se li déu el triomf judicial que permet elaborar cava a Requena (no a Utiel) i que recentment ha emprés la iniciativa de la bodega Pago de Tharsys (Semana Vitivinícola 29-VIII- 2014). O dels germans Expósito (de fet 7 matrimonis de Requena) que, a partir d’adquirir, el 1982, la Bodega fundada el 1897 per la família Oria de Rueda, iniciaren, amb la col·laboració de Vicent García, la producció de Cava (Vida Rural 15-V-2000). Han desenvolupat una línea que a hores d’ara mou molts milions i que justifica l’interés, primer de Natra i, després de Mercadona, sota el control de la qual es troba a hores d’ara.
Comptat i debatut, Requena és més ciutat del que sembla. Una ciutat que no es percep ni des de l’autovia ni des de l’antiga carretera nacional. Cal aturar-se, passejar i preguntar. Capital humà, cultura, turisme, emprenedors del vi de l’embotit. I un futur prou més clar que fosc.
L’altra Requena
Requena és de les poques ciutats valencianes en les que no és estúpid parlar de la ciutat “estricta”. En el viatge del 2002 ja em vaig adonar que a Requena tenien especial importància les “aldees” o però fins a aquesta ocasió no havia comprés la peculiar estructura territorial de la comarca. Pel que em digué Evarist, alguna d’aquestes aldees havien crescut i s’havien configurat com a nuclis urbans independents: Sinarcas, en el cas d’Utiel, i Camporrobles, Villagordo del Cabriel, Venta del Moro i Caudete de las Fuentes, en el cas de Requena. Però, així i tot, a Requena encara romanen un elevat nombre d’aldees que són una mena de pedanies però que, com em repetiren varies vegades, també són Requena. Citaré després alguna (especialment a San Antonio, la més important) però convé apressar-se a dir que encara romanen ¡¡¡29 aldees!!! que depenen de Requena i són Requena. 4 petits nuclis de població “autònoms” i 29 aldees ben comunicades per una densa xarxa de camins i localitzats, amb l’excepció d’Utiel i Sinarcas, al sud de la línia formada por la N-III i la CV–470. Tots plegats formen un turó d’una gran extensió superficial bàsicament plana i encerclada per les serres del Tejo, del Negrete, de Bicuderca, de Rubial, el Cabriel i la serra de Martés.
Aquestes 29 aldees no tenen, però, res a veure amb les petites aldees que es poden trobar en les terres de l’interior d’altres indrets com ara, l’Alcalatén, el Maestrat o els Ports. Son nuclis petits però prou ben urbanitzats que solen comptar amb cases d’aspecte raonable (inclús algunes de bona presència), on hi ha normalment més d’un bar i compten amb una cooperativa vinícola pròpia i alguna amb bodegues privades, No hi ha desolació ni abandonament. Allò funciona i la qüestió és respondre al perquè. Evarist tenia especial interès que en visitarem algunes. Ell té una explicació raonable del perquè, aquests petits nuclis que daten d’alqueries àrabs erigides entre els segles IX i XI, trobarem al darrer segle i mig raons per a revifar. La seua teoria és que, com ja he dit adés, l’expansió de la vinya de finals del XIX i principis del XX i el funcionament dels sistema de “las mitades”, suposaren una oportunitat per a repoblar les antigues i abandonades alqueries. Evarist parlava de la singularitat d’un procés de desurbanització/urbanització que afectà a la “ciutat central” i a tot l’extens terme. Més que de desurbanització jo parlaria d’un procés singular de producció de l’espai urbà que ha convertit tota la plana de Requena-Utiel en una espècie d’àrea urbana polinucleada ad hoc.
Em proposà un viatge cap al sud perquè volia que comprovara per mi mateix com l’altiplà de Requena-Utiel era un espai singular també des del punt de vista geogràfic. Una elevació extensa i plana de la que calia baixar per a després tornar a pujar a Castella. I això es veu molt bé a Casas del Rio, la darrera aldea en direcció sud. De pas veuríem alguna altra aldea (pel que sembla totes són molt paregudes). Dit i fet. Enfilarem la carretera CV- 422, camí de Casas del Río. La carretera anava zigzaguejant vigilada per extenses plantacions de vinya i sols algun que altre turó amb pins feien de testimoni de la massa forestal perduda. Una mica abans de arribar a la primera aldea del camí –la Portera– divisàrem a la dreta una gran instal·lació ramadera en la que, fent ús de la hipèrbole, Evarist em parlà de l’existència de més de 10.000 vaques. L’invent era obra d’un emprenedor holandés que ja feia anys s’havia establert a la comarca. A la Portera, a 12 Km del nucli de Requena, vaig comprovar el que ja m’havia anunciant Evarist: un petit nucli ben cuidat amb alguns bars a la vista i una cooperativa vinícola. No era, doncs, un món en regressió. Altres 23 Km. encara haguérem de recórrer per a arribar al principal objectiu: Casas del Río. Anàvem conduint per la planura i, de sobte, la carretera començà a baixar. Evarist aturà la marxa i baixàrem del cotxe en un replà proper. La vista era magnífica: veiem el fumerals de Cofrents i la Vall d’Aiora, tot el Caroig… “Ara baixarem fins a Casas del Río” -m´indicà Evarist, ahora que m’assenyalava l’estreta i llarga carretera plena de revolts que ens esperava. Així fou i, quan arribàrem a Casas del Río, el meu estomac estava fet un bolic de tantes corbes, però pagà la pena. El lloc, a la vora del Cabriol, era encisador. El conjunt format per una sènia restaurada, el pont sobre el Cabriol i l’aigua fent entremaliadures pel assut, és una triada de singular bellesa. ”Allà comença Castella” –tercejà Evarist assenyalant-me un carretera que pujava a l’altre costat del riu. No teníem temps per a fer un trajecte que a Evarist li semblava encara molt més bonic: el que va de Casas del Río a Casas del Cabañero, tot just abans del tram impracticable del riu que dibuixa en el relleu les magnífiques Hoces. Abans d’abandonar Casas del Río em fixí en dos retaules ceràmics on es glosava la valentia dels germans Serrano que havien tornat a colonitzar el paratge el 1726 després de més d’un segle de despoblament. En l’altre panel s’aclaria tot. El 1606, amb l’expulsió dels moriscos, no hi quedà ni Déu.
Només tornar cap a la Portera ens trucà José Casamayor. Quedàrem a dinar en Sant Antonio a les 14´30. Evarist agafà un altra desviació i abans d’arribar a San Antonio passarem per dos noves aldees: la del Derramador, on té la seu Torre Oria. La casa original es dels anys 20 amb taulellets de Nolla a la façana i uns enormes cilindres metàl·lics “adossats”. La darrera aldea que visitàrem fou Roma, amb tots els elements habituals i la Bodega Santa Apol·lònia com a fet singular.
Tot i que ens havíem guanyat el dinar, el que ens preparà José Casamayor fou d’estricte excés. Havia escollit un lloc, popular i conegut com pocs a la comarca, el Bar Ramos. Allò em recordà una de les 10 proves d’Asterix, en una de les quals, Obelix guanyà la prova després de cruspir-se una quantitat inversemblant de viandes. Doncs, al Bar Ramos, tres quarts del mateix, amb la diferència que no ens poguérem acabar ni de lluny l’oferta. Els tupperware ens ajudaren a no morir en l`intent: una amanida tan bona com abundant però, sobretot unes creïlles amb ou, especialitat de la casa, ajo arriero i una quantitat inabordable d’un embotit i una carn de qualitat excepcional. Això a més dues ampolles de syrah i de bobal, postre i cafè. Sortosament José (alt i prim) tingué una resposta escaient i pogueren mantindre a ratlla las insistències de l’amo i les seues mirades de reprovació
Utiel: una altra sorpresa agradosa
Jo mai no havia estat a Utiel. Suposava que la sempiterna i coneguda rivalitat entre Requena i Utiel era un cas particular d’una mena de malaltia general: Elda i Petrer; Alacant i Elx; Sagunt i Port de Sagunt; Vinarós i Benicarló; Castelló i Vila-real; Llíria i Benissanó, etc. Les rivalitats són en general tan inevitables com benignes, llevat d’alguns casos que n’arriben massa lluny i es desaprofiten els avantatges de la col·laboració. El cas de Requena i Utiel no és, per tant, cap excepció i no convé exagerar. Malgrat tot, cal reconèixer que de rivalitat hi ha bastant, i de la bona: la denominació d’origen Utiel-Requena ha alçat ampolles a Requena per allò de l’ordre dels factors però, a Utiel, no els fa gens de gràcia l’exclusivitat del cava ni la “capitalitat” comarcal de Requena, cosa que li reporta al municipi veí ser seu de nombrosos serveis. Els d’Utiel (on va néixer per cert Berlanga) no solen anar a FERAVIN per allò de ser la fira del vi de Requena. Per a acabar-ho de arrodonir, Utiel i Requena tenen en el tema taurí un element de confrontació i competència.
De camí cap a Utiel, després del pantagruèlic menjar, Evarist (ja ens havíem acomiadat de Jose Casamayor en acabar el dinar) començà a explicar-me que malgrat la capitalitat i major població de Requena, Utiel tenia trets força interessants. Tradicionalment –em digué- Utiel ha estat més comercial i industrial i allò de vinagres i cabezudos té a veure amb el caràcter de Requena més de “señoritos”, de gent més “estirada”. I, pel que fa al vi, Utiel no sols és la seu de la denominació d’origen (que es reuneix en la singular Bodega Rodona) sinó que ha estat capdavantera en el cooperativisme agrari (cosa que minvà de forma significativa el conflicte social del camp) i com ho demostra l’enorme, singular i atractiu edifici de la Cooperativa Agrícola d’Utiel. Aquest és un edifici modernista-racionalista que s’erigí el 1945 i que ocupa 16.000 metres quadrats, tot i que la cooperativa originaria[3] es creà el 1927 .
Tampoc convé menystenir la Cooperativa El Progreso de San Antonio[4] ni, en un altre àmbit menys conegut, el magnífic oli elaborat des de 1885 per la família de las Heras[5].
No s’acaben aquí els atractius d’Utiel, ciutat que fou per mi una agradosa sorpresa. A banda d’allò ja explicitat i de l’ovalada i singular plaça de bous d’Utiel, construïda el 1858, cal dir que Utiel té un extens casc antic ben cuidat i molt passejador que envolta la plaça. En ella, l’Ajuntament de 1788 té un especial atractiu arquitectònic i també, l’església barroca. Perdre’s pels carrers cèntrics d’Utiel és gaudir d’un ambient de qualitat on no manquen precisament les tendes com ara l’afamada pastisseria el Cebo. El magnífic edifici modernista de la Casa Blava (anomenada així per haver estat la seu de Falange, de la qual el seu propietari formava part) contrasta amb el barroc Col·legi de les Monges (l’únic col·legi privat de la comarca) amb el que comparteix mitgera. Després de passejar una estona pel centre, Evarist em dugué al que seria, sens dubte, la millor experiència del dia: l’in-des-crip-ti-ble local del Salón Perez[6], un ample recinte amb molta història i que ha sofert moltes modificacions, malgrat les quals, encara conserva un ambient kitsch, cabirons de fusta, barra al fons, quadres de pintura de vius colors i estil “del lugar”, mobiliari de fusta i banc corregut. Cinc o sis persones majors, la cara de les quals (incloent la de l’amo del Saló) era tot un tractat antropològic, estaven assegudes de cara a la televisió i composaven un quadre digne del millor Buñuel. Ens hi juràrem tornar i muntar una festa en un lloc tan especial.
Més enllà del shock estètic, el Salón Perez té una llarga i encisadora història. Com narra Carlos Javier Gómez Sánchez, el Salón Perez ocupa en l’actualitat la que va ser la Casa de las Cadenas o Casa de los Córdova, un palauet del segle XVI que, igual que altres casalicis medievals, ha estat reconvertit a usos més adients durant el període de modernització d’Utiel, vinculat al boom del vi i a l’arribada del ferrocarril el 1885. El Café-Salón Pérez esdevé un dels llocs més importants de la societat local del moment. Encara avui conserva la primera cafetera de gasolina i una de les primeres ràdios. Ente 1880 i 1894 es realitzà una ampliació amb la construcció d’una sala per a acollir espectacles, sala que poc després esdevindria un cine amb gran èxit. El Salón Perez es troba avui en plena decadència i seria molt desitjable que s’arribara a un acord amb els propietaris per a que aquest lloc emblemàtic (amb moltes possibilitats d’explotació) es lliurara de la picola i es convertira de nou en un important actiu cultural per a la ciutat.
Després d’aquesta experiència quasi religiosa tornàrem a Sant Antoni i saludàrem els alcaldes de Requena i Utiel que estaven en un acte de la COAGV (dues persones molt joves que es parlen i semblen dur-se bé, la qual cosa és quasi un miracle). Després de la breu entrevista posàrem fi al un dia memorable i tornàrem al nostre cau de València .
La vinya i el vi, omipresents
Tot i que duem bona part del text fent referència a la importància històrica i actual del vi a la comarca, tal vegada convinga sistematitzar una mica més el present i el futur del sector. Abans d’utilitzar fonts més oficials, n’he fet servir el coneixement directe que del sector té Evarist perquè ha aprofitat molt bé les seues estades a la zona. Vinculades a les exposicions i la promoció turística En aquest sentit, puc avançar que l’avantguarda en termes de producció és, sense cap mena de dubte COVIÑAS, la cooperativa de Requena que ha arribat a acords amb molts petits bodeguers de la ciutat i de les aldees. Destaquen també les Bodegas Hispano- Suiza, el Chozas Carrascal de Sant Antoni, el Dominio de la Vega, el Cava de Torre Oria del que ha ja hem parlat (ara sota el domini de Mercadona), el Vi de Pago de Tharshys, la Casa D. Angel amb la marca de Vera d’Estena, la prolongació del petit imperi de Vicent Gandia de Xiva en terres d’Utiel-Camporrobles (Hoya de Cadenas), les Bodegas Murvierdro, antigament dependents de Bodegues Schenk i, per suposat, la Cooperativa d’Utiel.
La opinió, raonable d’ Evarist sobre la relativa decadència de la gran cooperativa Utielana, va en la línia del problemes de gestió i gerència derivats d’excessiva grandària de la cooperativa, de l’existència de despeses fixes o càrregues d’estructura més altes i de la dificultat de modernitzar les instal·lacions amb les darreres tecnologies. Malgrat tot, la Cooperativa d’Utiel, amb les seues gegantines dimensions i el suport sentimental i compromés de molts viticultors (incloent els García Berlanga) continua sent una peça important de la producció vitivinícola de la comarca.
Si escorcollem una mica en algunes informacions més oficials que es troben a la xarxa, més enllà de l’interés arquitectònic de la Bodega Rodona (seu del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Utiel-Requena (DOUR) des de 1986), la seua ampliació, el 1991, per fer el Museo de la Vid i el Vino de la Comunitat Valenciana, fa d’aquest indret un lloc d’obligada visita per la riquesa històrica i antropològica que es condensa a l’edifici Sols per la explicació històrica dels 2.000 anys de tradició i l’interés de les eines i màquines exposades, ja paga la pena entrar a l’edifici i no limitar-se a admirar–lo des de fora. A hores d’ara, la DOUR, compta amb més d’un centenar de bodegues registrades amb una superfície conreada que supera les 39.000 Ha., el 80% de les quals són de la varietat “bobal”, endèmica a la comarca.
Com era d’esperar, a la informació oferida pel CRDOUR es pot trobar tot el ventall varietal (Cabernet Sauvignon, Merlot, Chardonnay, Ull de llebre (Tempranillo), Garnatxa boval (variedad autòctona), Merseguera, Tardana ó Planta Nova (varietat autòctona), Macabeu, Sauvignon blanc, Pinot noir), així com la qualificació de les anyades. A més hi estan la pràctica totalitat de les empreses i cooperatives independentment de la seua grandària i del caràcter familiar o empresarial del socis.
Des del punt de vista quantitatiu, les xifres són realment aclaparadores: 40.000 Ha. dedicades a la comarca al monocultiu de la vinya, amb predomini de la varietat Bobal i una producció mitja anual de l’ordre del 1,5 milions d’hectòlitres. Una altra qüestió ben diferent és la relativa als preus d’oferta i les xarxes de distribució. És innegable que la qualitat dels vins (no sols a Requena-Utiel, perquè estan Fontanars, Villena, Xiva- Xest i un llarg etc.) ha experimentat una gran millora però, com sol passar els altres també hi compten, i els vins de Requena han de fer la competència a una gran quantitat de competidors valencians, espanyols, europeus i americans. L’autocomplaença pot ser fatal.
Per últim, hi ha una activitat col·lateral però d’importància creixent, és l’enoturisme o rutes turístiques específiques per conèixer de prop (i tastar) aquest peculiar món del vi. Hi ha diferents alternatives i el lector interessat pot consultar el info-tourist de Requena o bé la informació proporcionada per la DOUR
Altres informacions d’interés
Com pot comprovar el lector fou un dia ben aprofitat en el que, tanmateix, com sol passar, no isqueren a la llum tots els temes d’interés, raó per la qual he optat per introduir un darrer epígraf complementari. En aquest epígraf seguiré un ordre temàtic més o menys clàssic però sempre des d’un punt de vista comparatiu, amb la intenció de copsar millor les diferències entre Requena i Utiel.
Començaré per un tema ben prosaic com és el de la superfície, població i densitat, magnituds que en el nostre cas tenen més rellevància que en altres ciutats del país pel caràcter marcadament dispers dels nuclis urbans que componen cada municipi. Així, la superfície de Requena és de 814,20 Km quadrats, quasi 4 vegades més que la d’Utiel, 236,90 Km quadrats. Diferencia de superfície que malgrat la menor densitat de població de Requena (25,67 hab./Km, front a 51.0 hab/km.) fa que la població de Requena (20.901 hab.) supere clarament a la d’Utiel (12.082 hab.)
Així mateix, mentre que al terme de Requena hi ha, a més del nucli central, 29 aldees o pedanies, en el cas d’Utiel en són 6: las Casas, los Corrales, las Cuevas, Estenas, el Remedio i la Torre. El riu Bunyol/Magre (que naix a Utiel a la rambla de la Torre) recorre tota la comarca seguint un traçat nord-oest / sud-est. Una vegada superades les serres de Malacara i Martés rega les terres de la Foia de Bunyol i de la Vall dels Alcalans, abans de confluir amb el Cabriol, afluent -una mica més avall- del Xúquer.
Pel que fa a la història, en ambdós casos està documentada la presència dels ibers i els romans, encara que fou sota la dominació dels àrabs quan n’assoliren una certa importància. Per exemple Requena (de toponímia àrab) fou ciutat fortificada que marcava la divisòria entre els regnes de València i de Toledo, mentre que a Utiel hi hagué, abans dels àrabs, un període de domini dels visigots. En l’alta edat mitjana, després de la conquesta cristiana, Requena fou alternativament territori de Castella i de la Corona d’Aragó fins que, el 1355 Pere I, el cruel, segregà Utiel, que fou donada al Marqués de Villena i conferí el títol de Lleial Vila a Requena, títol que eixamplà Felip V, el 1707, a “Molt Noble, Molt Lleial i Fidelíssima” pel seu suport a la guerra de Successió. Un títol que validà Isabel II pel seu paper en les primeres guerres carlines.
Utiel, per la seua banda, obtingué de Felip IV el títol de ciutat el 1645. Va ser incorporada a la província de Conca en la divisió provincial de Javier de Burgos, però, com Requena el 1851, el 1853 fou decidida la seua annexió a la província de València. Ambdues annexions estaven clarament justificades per la importància que tenia ja el tràfic amb el Port de València. Molt abans de l’eclosió de vi de finals del XIX el comerç del vi era ja molt intens.
Dir, sense més, que l’annexió de l’altiplà a la província de València a mitjans del XIX està “clarament justificada” en raó dels fluxos econòmics existents pot sobtar al lector per ser una explicació excessivament “economicista”. Tanmateix sembla ser l’explicació més raonable perquè no hi havia cap raó “identitària”. Abans, com ara, l’altiplà continua sent (junt a Villena) la “Valencia castellana” terme empleat a sovint. Fou una decisió administrativa “neutra” darrere la qual no sembla existir cap “sentiment valencià”, Identitat i llengua no són termes sinònims però, al igual que a Sogorb, hi una certa bel·ligerància en l’ús del castellà, i això alguna cosa vol dir. Malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, a l’altiplà no sols no hi ha línies en valencià sinó que, a més, el valencià sols és una optativa en l’ensenyament reglat. Projecte de país compartit.? No sembla. Els habitants, això sí estan la mar de contents de pertànyer a la província de València i no a la de Conca, per raons òbvies, i viatgen a sovint al cap i casal de compres o esbarjo. Com dic , la “valencianitat” de l’altiplà és o sembla ser una qüestió estrictament pragmàtica i no política o identitària. Ni tan sols la cooficialitat de la llengua passa d’un pur formalisme. No està de més ser conscients i preguntar-se si no caldria fer res més a aquest nivell.
Pel que fa a l’activitat econòmica, el tret diferencial de Requena era l’existència d’una important producció sedera complementària del conreu vitivinícola. Requena, al segle XVIII arribà a tindre 800 telers de seda convertint-se en el quart centre seder d’Espanya. Fou llavors quan es produí un salt qualitatiu en la població que passà de 4.000 a 10.000 habitants. En canvi, a Utiel l’especialització en el conreu de la vinya fou més marcada. La inauguració el 1885 de la via fèrria València–Conca-Madrid feu possible el màxim aprofitament de la davallada de la producció francesa afectada per la fil·loxera. Malgrat que el 1913 la fil·loxera afectà a les vinyes de la comarca, la recuperació fou ràpida i l’especialització no es va veure aturada. Pel contrari, en l’actualitat, a Requena hi ha 18.000 Ha. de conreu de la vinya ( la major xifra de tota Espanya) i a tota la comarca hi ha més de 40.000 Ha., amb una producció anual que està al voltant del milió i mig d’hectòlitres. Un autèntic monocultiu reforçat per l’ensenyament enològic que començà Rafael Janini el 1910 i que continua amb l’Escola d’Enologia i l’Institut Tecnològic .
Roman, per últim, parlar del patrimoni, sobre el qual donaré per bo el que hi ha anant sortint, malgrat la convicció ferma que hauria pogut estendre’m més i millor. Si de cas, reiterar l’interés del traçat àrab dels cèntrics carrers d’Utiel; el castell residual (les muralles foren enderrocades el XIX); el valor de l’església de l’Assumpció d’estil gòtic isabelí (segle XVI); la també interessant església de la Mercé, neoclàssica, que fou la seu dels Mercedaris des de 1635 fins a la desamortització de 1835; i l’Ermita de la Verge del Remei (d’estil gòtic, barroc i neoclàssic en successives reformes), patrona d’Utiel, construïda a la serra del Negrete a més de 1000 metres d’altura. Pel que fa la la plaça de toros la Utielana, construïda el 1858, prou abans que la de Requena (1901), cal dir que a més de la fita temporal destaca per la seua cabuda (10.000 espectadors) i per les 108 columnes amb capitells de ferro de volutes jòniques que suporten la part coberta de la plaça. Per últim, cal fer esment de les nombroses coves que es troben al subsòl, configurant un entremaliat conjunt de galeries subterrànies, moltes de les quals tenen un origen medieval. Com que ja hem fet complida referència del més interessant del patrimoni de Requena ens estalviarem la repetició.
Pel que fa a les festes, són de sobra conegudes a Requena la festa de la Verema, darrera setmana d’agost amb la popular nit de La Zurra, i la Fira de l’Embotit de Qualitat de Requena, que es celebra a principi de febrer, amb un èxit notable d’assistència de públic (més de 20.000 persones). També son conegudes la Setmana Santa de Requena i les Festes de Carnestoltes. La primera d’elles es caracteritza pel seu caràcter auster i tradicional, la qual cosa és compatible amb una anècdota (que no llegenda) dels anys 50 i que em contà Evarist: una Confraria tingué la magnífica idea “innovadora” d’aprofitar l’enllumenament públic per a que tot a el pas (cirialots, anda i verge) lluirà la mar de bé. Es col·locaven caixetes de llum en el recorregut i, això si, el primer i el darrer n’havien d’estar llestos per a que la connexió i desconnexió de la corrent continua es fera de forma ben coordinada per tal d’evitar perills. Quan es prohibí aquesta pràctica més d’un membre de la confraria hi mostrà el seu desacord.
A Utiel també són populars aquestes dos festes que acompanyen en el calendari a les festes patronals en honor de la Verge del Remei, del 6 al 15 de setembre, la setmana en la qual també es celebra la fira d’alimentació local Utiel Gastronòmica. Convé posar de relleu aquí la gran importància que té, no sols en Utiel sinò també en part de la comarca, la devoció a la Verge del Remei. L’ermita- santuari del Remei (segle XVI) és lloc de pelegrinatge i la Verge viatja tots els anys molt acompanyada des de l’ermita fins a l’església de l’Assumpció en Utiel, al mes de Juny, i de tornada a la muntanya, a l’Octubre. La localització de l’ermita, en plena serra del Negrete, té una senzilla i tradicional explicació: és o la verge se li aparegué al pastor. Dejà vu
Mirant al futur
Una vegada visitades les dos ciutats i alguna de les seues aldees, d’haver gaudit de seu patrimoni natural i arquitectònic i d’haver avaluat la fermesa de la seua especialització vitivinícola roman una qüestió oberta que no és altra més que la reflexió sobre el paper d’un monocultiu aclaparador en les pròximes dècades. La modesta demografia (un creixement lent però sostingut) no n’és el problema. És l’excessiva dependència de la collita el que hauria de preocupar més. Però com que el canvi de l’estructura productiva exigeix tindre alternatives raonables i costa vàries generacions, potser que el més sensat siga profunditzar en el camí obert el 1910 per Rafael Janini i desenvolupar, encara més, totes les activitat tecnològiques i didàctiques al voltant del vi. Ja es fa feina al respecta i cal reconèixer el treball però encara hi ha marge per a fer de Requena i d’Utiel un referent a escala espanyola i internacional per a la qual cosa també seria d’agrair la superació d’una rivalitat que pot ser alimente la qualitat però també fa perdre els avantatges de la col·laboració. A un altre nivell més modest però semblant s’hauria de cuidar la producció de l’embotit ,i la tercera pota podria ser un turisme cultural per al qual l’altiplà té bons fonaments. L’accessibilitat, excel·lent malgrat la localització de l’estació de l’AVE, juga a favor d’una comarca que reclama més atenció.
[1] http://www.rtve.es/alacarta/audios/el-bosque-habitado/bosque-habitado-120114/2303096/
[2] Borja de Riquer, La Dictadura de Franco. Josep Fontana y Ramón Villares (ed.) Historia de España vol. 9 Ed. Critica i Marcial Pons. 2010
[3] http://www.bodegasutielanas.com/esp/quienessomos.php.
[4] http://www.cooperativaelprogreso.com/
[5] http://www.aceitesdelasheras.com/
[6] http://contenidos.requena.es/archivo/oleanas/Oleana27-2012/27_7CASADELACADENA_CJGomez.pdf
