Joan del Alcàzar
Josep Fontana va re-incorporar-se ahir al claustre de professors de la Universitat de València en rebre el nomenament de doctor honoris causa de la Institució. Va ser un acte sobri, digne, jo diria que republicà. Fontana va respondre a la documentada i reconeixedora laudatio de Pedro Ruiz Torres amb una petita conferència [una síntesi del text que els assistents vam rebre en paper] en la que, com no podia ser d’altra forma, va reflexionar sobre el paper que ens pertoca als historiadors en la societat actual. En la part final de la seua intervenció, el doctor Fontana, que tant ha aportat a molts dels que allí ens vam reunir, va dir:
“En la tasca comú per cartografiar el panorama del món en què vivim, per trobar camins cap al futur que ens retornin l’esperança, als historiadors ens toca revisar la visió establerta en què es basava el vell relat sobre l’avenç imparable del progrés social, per reinterpretar-lo com una lluita entorn de la llibertat i la igualtat, que s’ha desenvolupat de manera incerta, amb victòries parcials i una llarga derrota final que amenaça el nostre futur.
Ens cal entendre bé el que ha passat per tal d’ajudar a trobar camins de sortida i mètodes de lluita que ens permetin evitar el risc en què estem de perdre del tot, i reprenc per a dir-ho les paraules de Palma [José Gabriel de, 2011], ‘la major part de les vigoroses lluites polítiques, socials i econòmiques que ens van aportar tanta civilització'”.
Si més no als historiadors, ens convindria pegar-li un parell de voltes, reflexionar detingudament, sobre aquestes paraules de Fontana. La nostra tasca, crec, ha de tindre utilitat, ha de ser socialment eficaç. Comptat i debatut, és l’exercici de la professió amb el qual m’identifique.
