Pau Viciano
Ja fa un temps que, preveient l’ascens electoral de Compromís, Pere Fuset demanava des de la pàgina de la Fundació Nexe una nova aportació teòrica i “doctrinal” per reconciliar la praxi política valencianista amb una redefinició del seu “corpus ideològic”. Tot amb l’objectiu de construir un valencianisme polític “presentable, assequible i còmode als ulls del consumidor. Apte per a les masses.” Es veu que la reformulació que va fer Joan F. Mira en 1997 amb Sobre la nació dels valencians encara resultava inassequible i incòmoda per als consumidors-votants, per a les “masses”. I Fuset feia notar que, des d’aquesta primera revisió, ja havia passat massa temps de sequera ideològica. Ara que el Bloc es veu davant d’una nova etapa, on el projecte de Compromís, tot i que amb grans perspectives electorals, necessita repensar-se, hauria arribat l’hora que algú fes un pas (doctrinal) endavant.
Quan, a mitjan dels anys noranta, l’antiga UPV –formació diguem-ne “fusteriana”—, va fer un gir polític per transformar-se en el BNV, l’operació es va legitimar davant una militància un tant desorientada amb el llibre de Joan F. Mira, que es veia com una nova versió de Nosaltres, els valencians adaptada als temps i a les inclemències del moment: l’ascens enlluernador del PP com a veritable “poder valencià” de la mà de Zaplana. Fins i tot es feia servir aquesta “doctrina” valencianista no-catalanista com a aglutinant ideològic per incorporar aquell suposat jaciment de valencianisme en brut que era el blaverisme. El conte de la lletera no va reeixir i el valencianisme va tornar a mirar, feliçment, cap a l’ecologisme i l’esquerra. El BNV, sense alterar el seu nom oficial, va anar canviant de marca: en algun moment imprecís va passar a ser simplement el Bloc. Aquest canvi subtil no va necessitar publicitar-se amb un nou “corpus ideològic”. Tampoc l’associació cooperativa amb els socis de Compromís. Però ara sembla que sí que toca.
En el seu article Fuset es decantava per buscar aquest nou intel·lectual orgànic del valencianisme, no entre els historiadors o filòlegs, sinó entre els sociòlegs, que són els qui coneixen científicament la realitat. En algun moment, Vicent Flor podria haver fet aquest paper, però les generacions més joves pugen amb molta empenta. El qui es perfila com a nou guru del valencianisme es un jove politòleg: Amadeu Mezquida, autor d’El valencianisme enfront d’Espanya. Una anàlisi estratègica. Un politòleg encara és millor que un sociòleg a l’hora de dissenyar un producte ideològic que tinga bona acollida entre els consumidors. De Fuster a Mira, tots dos intel·lectuals de la vella escola, hi havia una reorientació que, en perspectiva, no era tan gran. L’enginyós subterfugi de recuperar la vella distinció entre “nació cultural” i “nació política” permetia nadar i guardar la roba: quan convenia els valencians podien reivindicar-se catalans i quan no convenia, no. Això, amb Mezquida, ja s’ha acabat. Els politòlegs no estan per reflexionar sobre l’origen i l’evolució de les identitats nacionals, sinó per explicar què vota la gent i, si són militants, per fer que voten al seu partit. En aquest sentit, Amadeu Mezquida ha demostrat ser un especialista molt competent, si atenem els resultats de Compromís a la ciutat de València. De la mateixa manera que Pere Fuset està resultant un hàbil i creatiu regidor de festes, començant per les falles. Però una cosa és la praxi del dia a dia i una altra la ideologia que orienta un projecte a més llarg termini.
Si el llibre de Mezquida ha de ser la legitimació del sector diguem-ne “renovador” del Bloc, el que aposta més clarament per Compromís, el risc d’aigualir del projecte nacionalista que els endossen els altres, els “no tan renovadors”, desgraciadament podria adquirir alguna versemblança. Si “estratègia” vol dir alguna cosa més que fer un màrqueting pragmàtic per guanyar vots elecció rere elecció, la proposta de Mezquida s’ha de veure amb les majors reserves. Per posar només un cas: la idea de basar la reivindicació de la llengua en els drets individuals –i no en els col·lectius o pura i simplement en l’aplicació de la llei–, menystenint la territorialitat històrica, a banda de ser confusionari, obre la porta al fet que els drets del “valencianoparlants” siguen tant o tan poc reivindicables com els dels angloparlants de la Marina o els araboparlants de la ciutat de València. L’autor, és cert, remarca que no pretén d’elaborar una nova proposta ideològica, sinó de donar claus per avançar en la difusió electoral i social del valencianisme. Siga això cert o no, el cas és que la publicitat del llibre i la bona rebuda que ha tingut en els mitjans de l’establishment –com en el seu moment va passar amb el llibre de Mira, per cert, ara reeditat–, apunten cap a una altra direcció: rebaixar un esglaó més les aspiracions del nacionalisme per construir un “valencianisme” còmode per al consumidor, que no faça por i que no siga psicològicament massa exigent per als militants, això sí, amb molta autoestima i algun toc anticentralista. Esperem que en aquesta bugada –tan necessària– de la renovació no acabem perdent un altre llençol.
