Gustau Muñoz
La corrupció és un atemptat contra la democràcia, perquè altera les regles de joc i perverteix profundament la raó de ser de la política, que és la defensa del bé públic (interpretat segons ideologies diferents) enfront dels interessos particulars, legítims però que s’han de subjectar als interessos generals i a les lleis. Podríem fer molts discursos d’aquest tipus, de caràcter ètic i polític, fins i tot filosòfic, i tindrem tota la raó. És així, la corrupció soscava els fonaments de la política democràtica i desbarata la confiança ciutadana.
Ara bé, més enllà dels discursos, que sovint queden molt bé (i hi ha fundacions i organismes especialitzats, articulistes i conferenciants que s’hi dediquen), i més enllà de legislacions i prèdiques de tot tipus, el que sembla clar a hores d’ara és que Espanya en general té un problema, i aquest problema es diu el 3%. Les mirades s’haurien de dirigir a la tribuna del Bernabeu, per exemple, on segons observadors acreditats es tanquen negocis i adjudicacions que impliquen moviments molt importants de diners públics.
El rosaris de casos de corrupció –a hores d’ara ja hem perdut el compte- és enorme i divers i afecta Madrid, Catalunya, Balears, Múrcia, Andalusia, Galícia, etc., etc.
En el rànking corresponent el País Valencià està ben situat. Hem estat fidels a la tradició? Sí, hem ofert noves glòries a Espanya també en aquesta matèria. L’espectacle de tot el grup municipal del PP a l’Ajuntament de València imputat per blanqueig de capitals és la cirereta que culmina el pastís. La gota que fa vessar el got. Però hi ha tota una col·lecció, tota una gernació: Alfonso Rus, Blasco, Ripoll, Castedo, Carlos Fabra, Consuelo Císcar, els casos Nóos, Emarsa, Brugal, Orange Market, Camps i els seus vestits (i el que no són vestits), etc., etc, etc. La cosa, en realitat, està clara i la ciutadania ja se n’ha adonat. És tot un sistema de finançament il·legal del PP i pel camí alguns o molts s’han omplert les butxaques, aprofitant el clima d’opacitat, negoci i impunitat. I tot això mentre els valencians han patit retallades, atur, misèria, davallada econòmica, manca d’oportunitats laborals, empobriment galopant…
Ara bé, s’està generalitzant una visió injusta i malintencionada dels valencians com a gent corrupta i del País Valencià (o la Comunitat Valenciana) com a paradís i campió de la corrupció. Un escriptor castellano-lleonès (més aviat això darrer) com Julio Llamazares escrivia fa poc: “Hoy, Valencia, más que sinónimo del paraíso, de tierra pródiga y prodigiosa en la que el sol alumbra cada rincón… es sinónimo de putrefacción, de hedor a dinero negro y a voracidad hortera, de personajes siniestros y llenos de todos los vicios… Le va a costar a Valencia quitarse esa mala fama ganada a pulso en todos estos años de ambición y de codicia.”
Els corruptes del PP (que han estat els protagonistes i capdaventers dels darrers vint anys) i les elits irresponsables que els han acompanyat i enlairat, que els han animat i els han rigut les gràcies, han fet un mal terrible a la democràcia, per les raons apuntades al principi. També a l’economia valenciana, perquè han desviat molts milions d’euros (es calcula que milers de milions) a butxaques privades i a paradisos fiscals, uns recursos que eren molt necessaris per altres usos socialment més justos i racionals. Però també han fet un mal immens a la imatge exterior dels valencians, deteriorada catastròficament. Això ens ofèn profundament, perquè és abusiu i injust. A banda que també té un cost, més enllà del dany moral, perquè la imatge és la base de la confiança i la confiança és la base d’un munt de coses decisives en una economia complexa.
És molt injust, perquè de sempre els valencians han valorat dues coses per damunt de tot: el treball i la paraula. Cert, també hi ha hagut una certa admiració pels “espavilats”, com a totes les societats mediterrànies. Però sense el valor del treball i de la paraula no hauríem pogut construir una economia i una societat que fou admirada, perquè era digna d’admiració, tant en l’època de l’agricultura intensiva i exportadora com en l’època de la indústria manufacturera que sorgí a partir dels petits tallers. Caldrà fer net, i caldrà fer autocrítica social i una gran tasca d’esclariment i convenciment per tornar a inscriure aquestes dues paraules –el treball i la paraula-, que són l’antítesi de la corrupció, on sempre han estat en l’imaginari col·lectiu dels valencians.
I caldrà desfer molts equívocs sobre la realitat valenciana, a Espanya i fora. Una àrdua tasca, però imprescindible. Tant Mònica Oltra com Ximo Puig han demostrat, i els honora, que en són conscients i s’han posat els primers a la faena. La primera cosa que cal deixar clara és que els corruptes han estat foragitats de les institucions gràcies a un puixant moviment popular (que els ha fet fora i els ha derrotat en les urnes), i a una tasca de denúncia meritíssima -i en situacions de vegades dures i de risc- de diputats i diputades i de polítics joves i d’esquerres que han salvat l’honor dels valencians. Gent com ara, entre molts més, Mònica Oltra, Clara Tirado, Mireia Mollà, Ignacio Blanco, Josep Moreno, Rosa Pérez…. Un dia caldrà reconèixer-los tot el que, col·lectivament, els devem.
Caldrà deixar tot això ben clar: els valencians hem derrotat a les urnes i a les institucions els representants de la corrupció. Però la cosa és més de fons. Que no utilitzen el nom del País Valencia -o de la Comunitat Valenciana- per a tapar certes vergonyes, de més abast i vertaderament sistèmiques. Perquè Espanya té un problema, al costat del qual lo nostre, que és molt greu, podria ser una anècdota. Un problema que podria acabar, segons com, amb el règim de la Transició.
