Judith Carrera
És Barcelona una ciutat cosmopolita? Aquesta és la pregunta que de manera recurrent apareix en el debat públic i que ara, en el context del procés sobre la independència de Catalunya, ressorgeix amb força. Per uns, Barcelona ha deixat de ser tan cosmopolita com suposadament va ser als anys setanta, quan al final del franquisme, amb el català encara prohibit, es va convertir en la seu mundial de l’edició en llengua castellana, i les ànsies de democràcia van atorgar a la ciutat un horitzó d’obertura i llibertat. Per d’altres, en canvi, Barcelona no ha prestat mai prou atenció a la seva identitat catalana i, fins i tot en democràcia, ha camuflat, si no menyspreat, els seus trets de capital de Catalunya. En aquest cas, el cosmopolitisme, identificat amb “ser ciutadà del món”, ha estat percebut com una negació de l’ànima catalana de Barcelona.
El debat parteix de la premissa equivocada segons la qual hi hauria una contradicció inherent entre cosmopolitisme i nacionalisme. Segons el filòsof Kwame Anthony Appiah, el cosmopolitisme neix del reconeixement de la humanitat que hi ha en qualsevol ésser que habita la Terra, però sense el desig que hi hagi un Govern mundial comú. Així doncs, el cosmopolitisme creix amb els Estats nació i el nacionalisme, no com a alternativa sinó com a complement. Per Appiah, el cosmopolitisme implica simultàniament l’obertura a l’altre i el reconeixement a la diversitat humana. És, per tant, universalitat i diferència al mateix temps.
D’acord amb aquesta definició, Barcelona és una ciutat cosmopolita, per la seva obertura al món i la seva singularitat cultural. Amb una llengua pròpia, dues llengües oficials i centenars de llengües al carrer, Barcelona acull més d’un 22% de població nascuda a l’estranger. Aquesta taxa d’immigració és relativament estable des del 2009, però el creixement des de fa vint anys, quan era del 4%, té pocs precedents a Europa, i el fet que no hagi generat episodis de racisme ni problemes de convivència remarcables demostra la capacitat d’acollida de la ciutat. Caldrà analitzar com articula ara l’hospitalitat cap a aquests refugiats que s’estan morint de fred al centre d’Europa i que delataran si al projecte europeu li queda una mica d’ànima.
Barcelona també s’ha consolidat com a capital turística de primer ordre. En els més de vint anys des dels Jocs Olímpics i amb l’impuls de la globalització, Barcelona s’ha convertit en una destinació turística que ha desbordat la capacitat de càrrega de la ciutat i li està desdibuixant el perfil. La bombolla turística obliga a prendre mesures per no trencar la convivència amb els residents ni suprimir la seva especificitat històrica i cultural. Avui, els efectes homogeneïtzadors del turisme són el principal enemic del cosmopolitisme a Barcelona.
En l’àmbit econòmic, la ciutat està connectada al món liderant, com a capital de Catalunya, les taxes d’exportació del conjunt d’Espanya, malgrat que, com la majoria de ciutats postindustrials, ha de repensar de manera urgent el seu model productiu. Els últims anys, també s’ha convertit en un centre capdavanter en investigació científica i biomèdica, en el qual investigadors de tot arreu del món treballen en xarxa des de Barcelona.
En el camp cultural, el problema no és, com se sol dir, que Barcelona no participi en el circuit global d’exposicions, sinó la falta de recursos econòmics per consolidar els grans equipaments i la necessitat de renovar el seu model cultural per donar prioritat a la creació i l’educació. Mentrestant, la progressiva centralització de grans grups editorials en llengua castellana conviu amb el sorgiment d’excel·lents petites editorials que, malgrat totes les dificultats, continuen publicant en català. En termes lingüístics, es parla i s’escriu igual de malament el català que el castellà, i el nivell mitjà d’anglès segueix sent insuficient, cosa que demostra que el problema no és el multilingüisme sinó el sistema educatiu. Les llibreries de Barcelona són petits espais cosmopolites, i les programacions literàries, teatrals i musicals de la ciutat, un reflex d’aquesta diversitat.
Lluny de voler traçar un retrat conformista, aquest text vol subratllar una Barcelona complexa i plural que, amb tensions, existeix; una ciutat acostumada a traduir-se i a qüestionar-se i que, ben arrelada, dialoga constantment amb el món. El problema és que aquesta ciutat múltiple no té qui l’escrigui i que aquest esperit és un equilibri massa fràgil que necessita defensors de tots els colors per perpetuar-se.
(Publicat a El País, edició catalana, del 26 de gener 2016)
