Francesc Canosa
Diuen que s’acaba el món. Doncs anem per feina, que jo ja he quedat al més enllà. Que sí, que és veritat. Tic, tac. Ring. Es veu que hi ha un despertador: el Rellotge de l’Apocalipsi. Li donen corda els científics des de 1945. Assenyala el perills que afronta el planeta. I aquesta setmana les manetes s’han avançat: estem a tres minuts del gran bum. Més a prop que mai. Campanades hecatombe: amenaça nuclear; Estat Islàmic i Boko Haram; bioenginyeria (mal utilitzada); canvi climàtic. Bombardeig ning-nang. Es veu d’una hora lluny: ens arriba l’hora. També ho marca el rellotge de la Puerta del Sol.
Uooooooo… Les sirenes ens avisen de l’atac per terra, mar, aire i vegetal. Ens bombardegen amb la gran coalició. La unió del ciment digital i el totxo de cigaló. La lliga de les increïbles supercriatures mesetarias. Tot avalat per la ciència. Mireu, aquí teniu Felipe González fent pam i pipa a la mítica criogènesi de Walt Disney. Ell creu en la transformació miraculosa de la Pell de Brau en Pell de Brau: un govern del PP amb Ciutadans i amb l’abstenció del PSOE. Ell, com exministres del PSOE, PP, UCD (Bono, Zaplana, Oreja, Acebes, Solchaga, Martín Villa…). Com un exèrcit de soldats del ning-nang. L’hora de la nova Espanya, és a dir, la de sempre. La Pell de Brau traient la pols a la taxidèrmia. El mamífer congelat, dissecat, enganxat, empegat. Com aquells adhesius de 1977. Segle I de la Pega DF (després de Franco).
N’hi havia a tot arreu: cotxes, fanals, bancs, portes de les cases, al clatell dels conills, a les llesques dels entrepans de mandonguilles… Les primeres eleccions generals de 1977 són la socialització de l’adhesiu polític. Mirar-los és un baptisme en la inhalació de cola. Espanya encara està enganxada a aquells adhesius de Felipe González, com a candidat del PSOE, amb una foto de clenxinat primera comunió amb corbata sense llànties de truita de patates clandestina. Libertad era la gran paraula engomada dels socialistes per a les eleccions. I a fe de Déu que encara no ha arribat la llibertat: gairebé 40 anys després González continua encolat. No es vol desenganxar. Ell i l’Espanya adhesiu: aquella substància capaç de mantenir unides les superfícies de dos sòlids en contacte. Aquí la societat líquida no ha arribat i és sempre sòlida. Fins i tot quan és líquida: sol (anís) y sombra (conyac). El beuratge de la unitat. La gran coalició. És igual. Serà blava, vermella, morada, taronja, o daltònica. Però sempre serà aquell sol y sombra que governa rebentant la boca abans de sortir a la plaça. A ritme de pasdoble i Fran Rivera torejant amb la seva filla de mesos als braços. Salut, al toro i visca la taxidèrmia adhesiva.
Mentre esperem la fi del món fent una manteta de telaranys d’aranya sostinguts pel búnquer podem repassar la col·lecció del nostres adhesius. Com aquells que inundaven la campanya de l’Estatut de 1979. La majoria demanant el sí. Però també hi havia adhesius minoritaris dels arxipèlags de micropartits independentistes que enganxaven un “Estatut, no. Independència, sí”. O els de microformacions ultraespanyolistes que empegaven adhesius d’esqueles: “ Las provincias catalanas: Barcelona, Gerona, Lérida y Taragona. Fallecieron el 25 de octubre de 1979. Enterradas vivas en la urna electoral, víctimas del criminal y brutal atentado perpetrado en estado de habitual «embriaguez» por la Suarezcracia que viajaba en compañía de los habituales hampones: marxismo, masonería, judaísmo, multinacionales capitalista, etc.”. Amén.
Al final la veritat està en aquests lil·liputencs adhesius. En aquestes minories que s’han fet grans. En aquests trossets, bocins, que ja marcaven el futur. Passi el que passi la campanya dels adhesius espanyols ja torna a ser aquí. I com diuen els especialistes en addició a la cola: o t’enganxes o et desenganxes. Sempre que no ens enganxi la fi del món i ens desenganxi eternament a tots. Aleshores quedem en alguna estrella.
Publicat a l’Ara, dijous, 28 de gener de 2016
