Joan del Alcàzar
Manteniu la calma i tireu endavant, sí. És una bona idea, i molt pràctica, la que expressava la consigna britànica de 1939, al començament de la II Guerra Mundial. Oportuna i recomanable en la conjuntura per la que travessem.
La setmana ja havia estat densa i calenta amb la constitució dels grups parlamentaris, però el moviment de Pablo Iglesias després de visitar al Cap de l’Estat, el ciutadà Felipe de Borbón, va posar l’Espanya política i partidària potes per amunt. Amb la roda de premsa que va fer després de la visita a La Zarzuela, tot fa pensar que ―com diu Alberto Garzón― els alts comandaments partidaris han començat una partida als escacs. De moment, Iglesias va marcar no sols la jornada de dissabte sinó unes quantes més de les següents. Va fer invisible Rivera, va expulsar de l’escenari ―momentàniament― Rajoy i va posar Sánchez entre l’espasa de Podemos i la paret de l’aparato i els patums del seu partit. El socialista va respondre inicialment amb molta destresa al repte del de Podemos, però té la cuina partidària en flames.
Tot i que el moviment d’Iglesias va provocar “sorpresa i estupor” en el PSOE, són moltes les opinions que coincideixen que el jove professor va passar-se de frenada. Tant a la roda de premsa com després, sembla que Pablo Iglesias no va recordar aquella màxima de Marc Favi Quintilià de Fortiter in re, suaviter in modo; tant com l’aconsellava Karl Marx. El líder de Podemos tendeix a deixar-se arrossegar per una autosuficiència superlativa i això li genera molta animadversió més enllà dels seus incondicionals. La frase del “somriure del destí” que Pedro Sánchez hauria d’agrair-li per fer-lo president, així com la frase del WhatsApp posterior en què li demanava parlar durant el cap de setmana sobre “la meua proposta”, han resultat insultants i feridores per a la militància socialista. A més dels dubtes sobre les vertaderes intencions que ha generat l’anunci de Pablo Iglesias, són molts els analistes que coincideixen que les formes del de Podemos són impròpies d’algú que s’ofereix com a soci a un altre. De tota manera, cal que els arbres no amaguen el bosc: els principals problemes de Pedro Sánchez, més encara que els procedents de la Brunete mediàtica, vénen i vindran de dins de casa seua. Guerra, Díaz, Fernández Vara, Madina, González Page, Felipe González… Tota una nòmina de generals de quatre estreles que, pel que sembla, estan decidits a fer caure el seu secretari general. Al preu que calga?
Siga com siga, tot i que l’editorial del diari El País era el dissabte ben explícit en titular “Rajoy no puede, Pedro no debe“, els barons i companyia hauran de ser més contundents si volen desallotjar Sánchez. En eixe cas, hi haurà una batalla frontal dins el Comité Federal [de conseqüències incalculables], i serà molt difícil explicar a la militància i als votants socialistes que el PSOE renuncia a presidir [en coalició, tot i que fràgil] el govern d’Espanya. Pedro Sánchez va dir en la roda de premsa ―dues vegades― que ni els votants del seu partit ni els de Podemos entendrien que Iglesias i ell no s’entengueren.
El Partit Popular travessa hores molt difícils, encara que amb la seua petulància i la seua hiperbòlica supèrbia habitual intente amagar-ho. En plena batalla partidària, aquesta setmana ha rebut dos colps judicials duríssims: el jutge ha imputat el partit per la destrucció dels ordinadors de Bárcenas i el número tres de l’equip de la Vicepresidenta Sáenz de Santamaría ha dimitit/cessat per la seua implicació amb el cas Aquamed, un assumpte de corrupció organitzada que, per primera vegada, afecta plenament el Govern de Rajoy. A més, la figura del president es devalua com més va més, fins assolir cotes patètiques. No ha negociat el suport a la seua candidatura amb cap altre líder polític; en un mes no ha aconseguit ni un vot més de recolzament que els dels diputats que va obtindre el 20D; confessa que té l’agenda “molt lliure” i, finalment, li ha dit al Rei que “de moment” renuncia a presentar-se com a candidat davant el Parlament.
En qualsevol democràcia de qualitat, un president en funcions que renuncia a presentar la seua candidatura hauria de dimitir i deixar la responsabilitat a un altre membre del seu partit. En una organització tan jerarquitzada i autoritària com el PP, tanmateix, no sols no passa això sinó que Rajoy i els membres del seu entorn s’han dedicat a presentar la decisió com una jugada demostrativa de la gran capacitat estratègica del líder suprem. En realitat, tot sembla indicar que Rajoy no ha fet sinó ―des de la seua indolència proverbial― seure a fumar-se un puro i a llegir el Marca mentre que els barons i els dirigents del PSOE li fan la faena bruta. No se sap si Pedro Sánchez sobreviurà, o el seu cadàver polític serà l’ofrena que permetrà que els socialistes més conservadors i els més jacobins demanen el cap de Rajoy per a poder fer, finalment, una Gran Coalició PP-PSOE amb Ciudadanos tal i com demanen tots aquells ―dins i fora d’Espanya― als que espanta una hipotètica aliança d’esquerres.
Pablo Iglesias i Podemos van fer públiques ―al diari El Mundo― les mesures que proposen al PSOE, allò que en diuen les línies bàsiques de [l’hipotètic] Programa de govern. Es tracta de 10 mesures bastant inconcretes que van des d’actuacions d’emergència social per als primers 100 dies [subsidi a aturats sense percepció, aturar els desnonaments, acabar amb la misèria energètica] a allò que en diuen blindar legalment l’educació i la sanitat públiques i l’atenció social. Per aconseguir-ho preveuen incomplir, si cal, els objectius de dèficit de la UE. Altres mesures són de caràcter més de política institucional i ―pràcticament en la seua totalitat― estan més enllà de les possibilitats parlamentàries del govern que proposen constituir: millorar la independència judicial, reforma de la Constitució, nova llei electoral, independència dels mitjans de la ràdio-televisió pública i, una sorprenent per inconcreta “assumpció de la plurinacionalitat d’Espanya amb una recerca de vies per a solucionar els conflictes actuals”. L’encarregat d’aquesta missió, sembla, seria un ministeri de nova creació, el de la Plurinacionalitat. Que Espanya siga reconeguda per la ciutadania com un Estat plurinacional és un objectiu polític molt oportú, però crear un Ministeri de la Plurinacionalitat no sembla, així, d’entrada, una idea massa feliç. Tampoc queda clar qui hauria de fer eixa assumpció, ni com, ni en quin termini.
Són unes línies programàtiques que els més benèvols consideraran necessàriament benintencionades però no massa realistes; en el millor dels casos, un horitzó cap al qual sols podria avançar-se amb una altra majoria parlamentària que la que aconseguiria el pacte que Iglesias ha proposat a Sánchez. Els adversaris de l’aliança coincidiran, molt probablement, en que les línies programàtiques són poc més que un brindis al sol o, pitjor, un conjunt de mesures sense sentit en l’escenari de l’economia europea actual i de la realitat política d’Espanya. En qualsevol cas, ―sense ànim d’exhaustivitat― sobta que al decàleg [en la versió d’El Mundo, si més no] no es diga res de reactivació econòmica, ni de política de generació de llocs de treball, ni de política fiscal, ni d’incrementar la inversió en I+D+i, ni es parle d’una necessària política coordinada dels països del sud per a fer front a l’austericidi que la Troika els hi ha imposat durant els darrers quatre anys.
Tot amb tot, ningú hauria de posar el carro davant de l’haca. En un escenari de constitució d’una majoria parlamentària que sustente un nou govern, Podemos ha fet una jugada molt interessant i atrevida, com ja s’ha dit. És un primer moviment que va desarborar els seus adversaris i, també, els hipotètics socis. Cal veure què responen els altres. Quins són els moviments que fan al seu tomb. Hem vist a Rajoy enrocar-se de forma indigna. Què farà el PSOE amb Pedro Sánchez? Eixirà políticament viu del Comité Federal pròxim? Convé recordar que Zapatero també va tindre en contra tot l’aparell socialista, i després va passar el que va passar. Queda, per tant, molta partida. No ha fet més que començar.
És fàcil acusar Podemos de moltes coses. Una d’elles, la d’entendre que la negociació política i partidària és una mena de debat dins un plató de televisió. De fet, l’exigència que les converses entre els partits siguen televisades olora més a campanya electoral que a altra cosa. Tanmateix, s’ha de reconèixer que són els únics que han posat damunt la taula una proposta significativa en el mes que ha passat des de les eleccions del 20D. Quin recorregut tindrà?
No ho podem saber a hores d’ara. Allò que, contràriament, sí sembla una evidència és que el procés de negociacions serà llarg i ple de sorpreses i canvis de tendència. El que divendres era imaginable, va ser desmentit per la realitat el dissabte. Tot és possible: des del pacte encapçalat pel PSOE, a la gran coalició liderada pel PP sense Rajoy o les noves eleccions. El resultat està obert, de bat a bat.
Així doncs, faríem bé tot aplicant allò de Keep Calm and Carry On.
Publicat en el bloc escriureenlaire
