Andrés Pedreño
Malgrat els 5 milions d’aturats i d’una taxa de desocupació juvenil del 63,7%, l’economia digital no se situa entre les prioritats dels polítics ; tampoc entre els moderadors, els entrevistadors de TV o els periodistes. És ben cert que, si es revisen els programes electorals, l’aposta pel tema digital està present en tots. Cal preguntar-se, però, si n’hi ha prou amb això.
Els debats d’aquestes eleccions recents s’han centrat en els temes que aparentment preocupen la gent (ocupació, sanitat, jubilació…). A continuació, però, molta d’aquesta gent els ha jutjat una mica estèrils i tòpics. Potser el resultat seria diferent si els líders saberen fer il·lusionar un país amb propostes i estratègies sòlides de futur, alguna cosa amb què es poguera sostenir com s’ha de finançar l’ocupació, la sanitat, la jubilació…
Cap líder polític , en els mítings o en les incursions en TV, no ha mostrat entusiasme per destacar que el seu partit i ell aposten per l’economia digital, i hi creuen. Potser algun senyal en favor de l’ emprenedoria , sense molta concreció. El debat polític recent s’ha centrat al voltant de la reforma laboral i d’aspectes concrets com les modalitats de contractació. El més urgent hauria estat plantejar-se “QUI” contractaran en els pròxims anys i “PER QUÈ”, “on”, “com”…
En comunitats autònomes com la valenciana , després de la devastadora acció de la bambolla immobiliària i financera i de dècades de megaprojectes i d’inversions públiques ruïnoses, encara ara el desenvolupament de l’economia digital queda relegat a accions locals meritòries o projectes d’empreses privades.
La necessitat de construir una estratègia sòlida en economia digital
Potser els economistes i els polítics es limiten a deixar la generació d’ocupació a les mans de les empreses , és clar. No obstant això, és important plantejar-se amb una mica més d’ambició (en una era de disrupcions i d’avenços tecnològics massius i de demandes tecnològiques amb prou faenes conegudes fa 15 anys) preguntes com ara: Quins sectors generen noves ocupacions? Quin tipus d’emprenedors? Quins entorns afavoreixen la innovació i l’economia del coneixement? Quines empreses tenen més futur? Quins mercats? Quines condicions afavoreixen la creació d’empreses tecnològiques i de futur?
Si escoltem els debats i els discursos d’alguns polítics, pot semblar que totes les esperances se centren en el “ vell model” , però és difícil creure que els nostres polítics (i la nostra societat) confien en una altra bambolla immobiliària . O que animen els joves emprenedors a obrir més bars i/o botigues de roba. O que esperen que el nostre socorregut turisme tradicional rendisca encara més, o els serveis financers, o serveis que responen a centenars d’ineficiències (esmenables digitalment) de les administracions públiques…
Un punt de partida interessant per a tractar el tema seria plantejar-nos aquestes dues preguntes:
- Quin és el model que pot permetre retenir i explotar el talent del milió i mig d’estudiants universitaris a Espanya? Pregunta d’una rellevància extraordinària. Implicaria que pensem que la societat del coneixement és una aposta de futur intel·ligent i viable. Un milió i mig d’universitaris poden representar per a un país un actiu enorme (fins i tot malgrat una formació insuficientment competitiva) o, per contra, tal com passa ara, un problema de gran envergadura (diàspora i formació de talent debades per a tercers països).
- Molt relacionat amb el punt anterior: Quina és l’aposta “il·lusionadora” dels nostres polítics pels sectors de futur, base de les economies dominants del segle xxi? Els sectors de futur, la societat del coneixement i l’economia digital són tres puntals fonamentals d’una economia moderna del segle xxi. La competitivitat i els llocs de treball de qualitat estan lligats a aquesta aposta de futur. Fora d’això hi ha la precarietat, els salaris baixos i la pressió competitiva dels països emergents i menys desenvolupats.
Una economia moderna del nostre temps necessita una economia digital forta , no sols pel fet que la nostra societat és digital. L’ economia digital constitueix un dels impulsors principals de la productivitat i de la competitivitat de totes les empreses i, a més, és també la causa de totes les disrupcions més rellevants . Paral·lelament a la digitalització de l’economia tradicional, un país modern ha d’avançar-se i mirar d’impulsar les seues pròpies disrupcions, i no esperar que li les proporcionen altres països. En suma, és imprescindible una economia digital forta.
Una economia que no aposte per l’economia digital quedarà ancorada en el passat. Precisament en els segles xix i xx un país que no apostava per la industrialització / terciarització es veia abocat no sols al subdesenvolupament, sinó també a patir una agricultura pobra i endarrerida. Hui la història es repeteix amb la “digitalització”. Els països que no aposten per l’economia digital tindran una indústria i uns serveis endarrerits i escassament competitius.
Un debat poc productiu: l’economia digital i la destrucció d’ocupació contra la generació d’ocupació
Ben sovint, el debat es planteja en termes escassament productius, almenys si es volen maximitzar els beneficis de l’economia digital. Fa poc Gregorio Martín (2015): “Digitalización y desempleo”, 06/01/2015, plantejava en el diari El País el tema de la destrucció d’ocupació. Encara que tinguera raó (destrucció massiva de llocs de treball contra generació compensatòria insuficient), en gairebé res no canviaria la necessitat ineludible d’una aposta forta per l’economia digital.
De fet, per als economistes aquest problema no és nou. Ha estat un debat recurrent relacionat amb la tecnologia en els dos últims segles. I malgrat les prediccions de signe negatiu, els sistemes econòmics i les polítiques econòmiques s’hi han anat adaptant i han propiciat bastants llocs de treball, bé per mitjà de sectors nous, de generació d’ocupació pública o de noves regulacions laborals.
Malgrat la popularitat i l’augment de la literatura sobre els riscos de l’automatització (podeu veure també Andrés Ortega (2014): “Robots contra las clases medias”, en eldiario.es), ara com ara, els països o les regions que més han desenvolupat l’economia digital presenten actualment un mercat de treball més sòlid i amb menys desocupació .
En el cas pitjor, els països podrien regular el “repartiment” de l’escassetat de faena. No obstant això, si no hi ha activitat econòmica rellevant, no hi ha res a repartir. Suggerisc per als pessimistes que lligen el discurs de l’economista en cap del Banc d’Anglaterra al Congrés de la Unió de Sindicats britànic, fins i tot lluny de Jeremy Rifkin pel que fa a solucions, perquè potser la seua anàlisi ens hi aporte una visió més pragmàtica, atés que el Regne Unit ha sabut entendre millor l’economia digital que no el conjunt de la UE.
Igual que en els segles passats amb la industrialització, l’economia digital (i altres sectors de futur) tenen reptes impressionants i un potencial de generació de noves activitats immens. És en aquest últim punt que cal posar el focus. En els pròxims anys es crearan molts “ googles”,”facebooks” o “amazons” especialitzats. Cal concentrar-se en una quantitat enorme de negocis relacionats amb l’economia digital i amb els sectors de futur. És un fet que es percep més clarament en molts països asiàtics; no des d’Europa, en què els reguladors i des de la “vella economia” ens sentim “colonitzats” per les noves i gegants empreses tecnològiques sense cap altra resposta possible que la d’una regulació defensiva i proteccionista.
Que es parle del fet que la “ destrucció creativa de llocs de treball” no es complisca pel que fa a la digitalització, efectivament, té molt a veure amb l’ educació. Aquesta última sí que pot canviar en gran manera el balanç “creació-destrucció” de llocs de treball.
Als Estats Units (que absorbeixen talent mundial) hi ha nombrosos llocs de treball vacants sense cobrir, la gran majoria relacionats amb l’economia digital; fins i tot a Europa es calcula que actualment hi ha 900.000 vacants relacionades amb l’economia digital.
Allò que no hem comprés és que els llocs de treball que necessitava fa mig segle la indústria o la construcció eren fàcilment transvasats des de l’agricultura, i que aquesta adaptació va ser senzilla per a les empreses. La terciarització ja va ser una crida d’atenció a la necessitat de canvis profunds en els nostres sistemes educatius.
Hui, en canvi, els llocs de treball i els emprenedors que necessita l’economia digital no s’improvisen . Ni la robòtica, l’IoT (Internet de les coses), el big data (dades massives), el comerç electrònic o el màrqueting digital permeten assimilar amb facilitat els llocs de treball equivalents en la vella economia; ans al contrari, les empreses perceben que els especialistes formats en els sectors tradicionals, respecte dels equivalents respectius en els sectors digitals, constitueixen una restricció més que un avantatge. La universitat del futur que necessita l’economia digital és radicalment diferent . I això és una part del problema que sí que cal resoldre amb urgència.
En tot cas, si fóra cert que la destrucció massiva d’ocupació és inevitable i que el desenvolupament de l’economia digital no genera bastants llocs de treball compensatoris, estem condemnats, en nom de la competitivitat i de la supervivència, a incrementar la productivitat dels nostres sistemes econòmics apostant per l’economia digital. Si arribara el cas, una economia competitiva i sòlida podria finançar activitats públiques molt intensives en mà d’obra. Hui dia la necessitat d’una assistència sanitària o educativa millors, del tractament del medi natural, d’uns serveis especialitzats ens donarien una gran quantitat de llocs de treball que la productivitat de la “vella economia” no pot finançar.
El dilema, per exemple, no és dubtar sobre el fet si el sector turístic ha de ser digital o no. El dilema és si s’adopta una actitud passiva observant com la tecnologia es desenvolupa a Àsia i als Estats Units o si s’assumeix una estratègia activa per a aconseguir un cert lideratge en un sector estratègic per a un país com Espanya. Això és, si el nostre país es converteix en els pròxims deu anys en una potència en tecnologia aplicada al turisme i en exportador d’aquesta tecnologia a la resta del món.
Raons per les quals l’economia digital ha de situar-se entre les prioritats dels polítics (i dels entrevistadors, dels moderadors de debats…)
Hi ha raons molt sòlides per les quals a un país o a una regió els convé impulsar una economia digital forta.
Em referia fa poc a la fractura creixent entre els països digitals i els analògics, els primers amb un teixit productiu més competitiu i resistent a causa d’una digitalització més intensiva i més ben orientada, però també al desenvolupament de l’economia digital. No emprendre, per exemple, una estratègia activa al voltant del concepte “indústria 4.0” pot tenir repercussions ben greus per a la competitivitat de la nostra economia.
The Boston Consulting Group estima que, el 2016, la contribució d’Internet per a les economies dels països del G20 serà de 4,2 bilions de dòlars (xifra que supera tot el PIB d’un país com Alemanya). No hi ha creixement rellevant per a l’economia tradicional si no s’acompanya d’ajustos salarials durs. En l’economia digital, en canvi, sí que hi ha una oportunitat.
Fins i tot comptant amb la destrucció massiva de llocs de treball, allò que és estratègicament rellevant ací és desenvolupar una economia digital pròpia , no dependent dels Estats Units, d’Àsia o d’Alemanya, perquè serà la manera de pal·liar aquests efectes i de generar excedents per a combatre la desocupació. L’alternativa per a Europa és acceptar un model dependent i amb tocs proteccionistes o liderar i desenvolupar una economia digital pròpia que tinga entitat en l’àmbit mundial.
Cada vegada hi ha més sectors afectats per les disrupcions de l’economia digital. Un país que no tinga una economia digital forta té desavantatge a l’hora d’assimilar canvis com els que han d’emprendre la banca o el sector de l’ automòbil . Com més va més hi ha sectors afectats per fortes disrupcions derivades de la revolució digital.
Ben important: la tecnologia digital ha revolucionat l’ educació. Els països han de triar entre una educació que ha evolucionat lentament durant segles o transformacions de transcendència profunda que es corresponguen amb la demanda d’una societat digital del segle xxi. Els MOOC (cursos en línia oberts i massius) són només la punta de l’iceberg. Hi ha tota una “ indústria de la ciència” que requereix nous plantejaments de competitivitat per a les universitats, els centres d’investigació i els models de transferència de tecnologia respectius.
És urgent prendre consciència política sobre la situació de desavantatge de les nostres empreses emergents digitals i de l’aposta insuficient pel tipus d’emprenedoria que correspon al segle xxi. No sabem aprofitar un mercat de 500 milions de castellanoparlants, avantatge únic com a país europeu. I el marc europeu no aporta solucions, sinó restriccions, en matèria digital. Hui dia els emprenedors digitals estan en desavantatge, fins i tot, per a entendre els tres ecosistemes de l’economia digital que actualment conviuen en Internet.
El futur és digital. Un país se la juga si no desenvolupa tot el seu potencial en comerç electrònic i això exigeix cada vegada més assimilació d’innovació tecnològica, al marge del màrqueting digital i de la seua complexitat a curt termini, des de la realitat virtual fins a les criptomonedes passant pels drons.
No em puc estendre més ací. Per a llegir més i amb més detall aquests aspectes i d’altres, es pot veure un article recent en el meu blog: 13 razones para apostar por la economía digital.
Hi ha un discurs polític molt fragmentat tant a Espanya com a les comunitats autònomes. Calen reptes nous i grans objectius capaços de donar resposta a les necessitats dels joves i la construcció d’un futur apassionant, complex i diferent que, per dret, els pertany.
(Publicat a eldiario.es, edició valenciana, 16 de gener 2016)
