Nèstor Novell
Alacant: història i realitat actual de la millor terreta del món
“Alacant.- Barri perifèric de Madrid on encara és nombrosa la colònia valenciana. Hom parla de una província amb el mateix nom, sense que haja estat provada la seua existència” (J.V. Marqués[1]).
“Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca” (Azorín)
Una ullada a la història
Hom ha intentat justificar en la història -on sinó?- el caràcter i la personalitat de la ciutat d’Alacant. Anem-hi, doncs, a fer un petit recorregut històric que ens servirà per entendre la ciutat d’avui i els seus avatars sentimentals.
Alacant és d’orígens molt possiblement ibers (Leucanti), un lloc on, amb molta probabilitat, s’establí una factoria fenícia, sobre la qual, els grecs de Focea, el 324 aec, fundaren Akra Leuka (turó blanc). El 201 aec, el romans conqueriren aquesta ciutat dels Contestans i li posaren el nom de Lucentum (llatinització de Leucanti). L’esquadra dels Escipions, després de vèncer als cartaginesos a l’Ebre, arribaren a Alacant i s’endugueren un important botí d’espart preparat per als púnics.
Alacant va ser una de les sis ciutats que conformaren el domini de Todmir al Xarq al-Andalus, amb el nom de Al-Laqant. El 928 s’integrà al califat de Còrdova. El 1012 la ciutat passà a mans de la taifa de Dénia i, el 1091, fou conquerida per l’almoràvit Yusuf. Sembla que Alfons I d’Aragó la conquerí el 1114, però aviat retornà a mans musulmanes. El 1172 el rei Llop la pergué i passà a mans dels almohades per formar part de l’emirat de Múrcia. El geògraf Al-Idrisi, el 1154, -en traducció de Mikel de Epalza[2]– deia:
“Alacant és una ciutat, petita, de bones construccions. Té soc, mesquita-aljama i una altra mesquita amb predicació. Exporta espart a tots els països del mar. Hi ha moltes fruites i hortalisses, figues i raïm.
Té alcassaba, molt inassequible i elevada, al capdamunt de la muntanya, a la qual es puja amb fatiga i cansament. En ella, malgrat la seva petitesa, es construeixen naus per a llargs viatges i barcasses.
Prop d’aquesta ciutat, cap a l’oest, hi ha una illa anomenada Planesa. Està una milla de la costa. És un bon ancoratge, que pot fer servir les naus de l’enemic “.
El tractat de Cazorla de 1179, entre Alfonso de Castella i Alfons II d’Aragó, fixà la línia de conquesta de la Corona d’Aragó a Biar-Dénia (Calp)-Xàtiva; per tant en aquesta primerenca aproximació, que la història no confirmaria, Alacant era adjudicada a Castella.
En aquest territori de frontera les disputes entre la corona de Castella i d’Aragó foren contínues. El rei Castellà intentà conquerir Xàtiva, Jaume I ho impedí, però es va fer amb Ènguera. En represàlia Jaume I conquerí Villena que corresponia a Castella. Per solucionar el conflicte de fronteres es celebrà el Tractat d’Almizra, on s’establí la línia Biar-Busot.
El 1243 Alacant resta com un protectorat d’Alfons X de Castella i, el 1247, s’establí la sobirania castellana al castell, encara que la població continuà sent, de fet, tota musulmana. Entre 1264 i 1266, s’hi trobà al centre de les rebel·lions mudèjars que es varen estendre per tot el regne de Múrcia. Alfons X de Castella li demanà a Jaume I la seua intervenció per sufocar la rebel·lió i per a repoblar el territori.
Les tropes catalanes derrotaren al cabdill insurgent, Muhammad ibn Hûd Biha al-Dawla, i hi assentaren un contingent de 10.000 colons, militaritzats i majoritàriament catalans, a fi d’assegurar el control de la població autòctona andalusí. Pacificat el regne i destruïda la rebel·lió, Jaume I retornà la sobirania del Regne de Múrcia a la Corona de Castella. Aleshores, el rei castellà concedí fur per a l’organització administrativa d’Alacant i, el 1271, autoritzà al port l’exclusiva d’embarcament de mercaderies a ultramar.
El 1296 Ferran II de la Cerda li oferí a Jaume II el regne de Múrcia a canvi del seu suport en la guerra de Castella contra l’hereu Ferran IV. El 1296 el rei català conquerí Alacant després de vèncer la forta resistència de l’alcaid Nicolau Peris. La conquesta del regne de Múrcia per la Corona d’Aragó finalitzà amb la caiguda de Llorca el 1300.
La Sentència Arbitral de Torrelles de 1304, complementada amb el Tractat d’Elx de 1305, va fer la partició del regne de Múrcia. S’incorporaren a la Corona d’Aragó –Regne de València-, el Vinalopó, el Baix Segura i l’Alacantí (l’acord incloïa Jumella, Favanella, Cabdet i el Camp de Cartagena, tots de repoblació catalana, però Jaume II els cedí a Castella, excepte Cabdet, que passaria a Castella per imposició de Felip V). La pèrdua de part del regne de Múrcia tingué una forta contestació dels nobles i de la burgesia urbana contra Jaume II, perquè la Corona havia fet una forta inversió en repobladors, i en sang, per conquerir Múrcia.
El segle XIV, Alacant patí de manera intensa la guerra de la Unió i, especialment, la guerra dels dos Peres. Alacant va ser arrasada per les tropes de Pere I de Castella i acabà buidant-se. En aquell moment Pere el Cruel volia negociar la pau a canvi del territoris de l’antic regne de Múrcia incorporats al regne de València. També patí una ràtzia provinent de l’emirat de Granada. Com a resultat de tots aquests fets, la població mudèjar desaparegué, també pràcticament els jueus, després dels atacs contra ells de 1391, i s’inicià un nou període de reconstrucció de la ciutat.
El segle XV la ciutat prosperà gràcies a l’agricultura i l’exportació pel seu port que el rei Ferran el Catòlic promocionà. Patí una altra guerra amb Castella, però sense conseqüències importants. A finals d’aquest segle Alacant era la cinquena ciutat del País. El 1490 el rei li atorgà el títol de ciutat.
El 1550 va desembarcar a Sant Joan el corsari Dragut, però el XVI va ser un segle de creixement gràcies al port. Les exportacions d’espart, ametles i de llanes castellanes dinamitzaren la seua economia i assentà una primera colònia de comerciants estrangers. El 1647 li llevà a Oriola la capitalitat de la Governació i, el 1691, patí un infructuós setge marítim de l’esquadra francesa que destruí gran part de la ciutat.
El 1705 només Alacant i Peníscola restaven en mans de Felip V. El 1706 el gandià Francesc d’Àvila i l’armada britànica assetjaren la ciutat fins que capitulà al cap de 9 mesos. El 1709 la conquerí d’Asfeld després de fer una mina sota el castell i fer volar les muralles. El següents fragments de Carme Pérez[3] ens il·lustren sobre aspectes clau de la guerra de Successió a Alacant:
“Per fi el 8 d’agost de 1706 i després de vèncer una forta resistència, les tropes navals i terrestres de l’arxiduc Carles aconseguiren entrar en la ciutat per les bretxes obertes (…)
La proclamació de l’arxiduc Carles (…) donà peu a l’aparició d’una sèrie de peticions en la línia d’obtenir una disminució de la fiscalitat, l’obertura de nous mercats i la consolidació de les xarxes comercials existents (…) En línies generals, els projectes econòmics de l’austriacisme valencià, compartits en gran mesura amb la resta de territoris de la Corona d’Aragó, buscaven imprimir un canvi de rumb a la tradicional política econòmica de signe proteccionista, mercantilista, que s’havia revelat ja incapaç de resoldre els reptes plantejats per tots els sector productius (…)
Al llarg de 1706. Anglaterra elaborà un tractat amb Carles III per aconseguir importants avantatges en el mercat colonial i en especial el dret d’assentament de negres. En aquests context, i com a prova del caràcter complementari dels interessos anglesos amb els de la Corona d’Aragó i en concret amb els valencians, cal destacar la proposta anglesa de crear un port franc a Alacant per a tots les mercaderies procedents d’Anglaterra i Holanda. (…)
Alacant havia adquirit una importància comercial molt destacada en les últimes dècades del segle XVII (…) La situació de la ciutat era un altre dels factors que jugaven a favor del seu port. Perquè des d’ací podia abastir-se no sols el País Valencià sinó també Aragó, Catalunya, gran part de Castella la Nova, incloent-hi la capital de la monarquia i Múrcia. (…)
El control borbònic sobre el territori (valencià) va progressar lentament al llarg dels anys 1707 i 1708, i es completà els primers mesos de 1709 amb la capitulació del castell d’Alacant. (…)
Va ser l’inici d’un seguit de processos de consignació de béns, que ara va atènyer també els austriacistes que no havien abandonat les seues cases (…) La dissidència de molts capellans es va aprofitar també per a exercir un major control sobre les comunitats religioses afavorint l’accés als càrrecs de persones de fidelitat acreditada (…) Però no van quedar ací les mesures punitives. La més descomunal, sense dubte, l’abolició dels Furs i l’aplicació d’una Nova Planta, la qual va deixar els valencians inermes davant la voracitat fiscal de la Monarquia”
El 1732, des del port d’Alacant va eixir l’esquadra espanyola a reconquerir Orà. El 1765, el port d’Alacant va ser autoritzat, conjuntament amb el de Barcelona, a comerciar amb Amèrica, uns mercats fins aleshores vedats als ports de la Corona d’Aragó. Segons Rosselló[4]:
“Llavors arribà a centralitzar el comerç exterior de València, Aragó i la Nova Castella, essent la segona ciutat mercantil catalana. De 800 a 900 vaixells anuals, la meitat o més eren catalans”
El 1783 va ser el port designat perquè poguera amarrar la flota otomana dins del pacte d’amistat amb l’imperi turc i, el 1785, s’hi establí un Consolat de Mar independent del de València, tot i les protestes de la capital del Regne. Segons Cavanilles[5] a les darreries del segle XVIII:
“Con ser tan considerables los frutos de este recinto no alcanzan al mantenimiento de sus moradores, especialmente de los 5000 vecinos de la ciudad; pero estos tienen recursos poderosos en la marina y las manufacturas, y sobre todo en comercio á que debe Alicante su opulencia, sus edificios su grandeza y luxô. El trato familiar y continuo con hombres de todas las naciones de Europa que freqüentan el puerto ha comunicado á los Alicantinos trages y costumbres que apénas se conocen en el interior del reyno (…). Muchos vecinos viven con el producto de la pesca y fábricas: la de esparto rinde al pie de 67.000 pesos; mas aún la marina en todos sus ramos, de los quales el ménos útil es la pesca, que ocupa 400 hombres, y les suele dexar 20.000 pesos. Otros hallan ocupación en diversos oficios, y un número muy crecido depende del comercio (…) 5306 libras de azafran, 6975 arrobas de anís, 14410 de almendra mondada (…) pasa, higos, regalícia, cominos, grana, jabón,(…) 17052 cántaros de vino, 23175 millares de cañas, 1800 millares de naranjas, 21980 de limones, 36.000 quintales de barrilla, 28.000 de sosa, y tanta lana, que los derechos de extracción importáron muy cerca de un millon de reales. Se introdujeron por dicho puerto varios artículos, siendo el principal el pescado salado, que se reguló en 50.000 arrobas de atun, salmon y sardina, y 300.000 de bacalao, que los Alicantinos conducen en carros á Madrid y otras partes, cuyo tragino les es sumamente lucroso.”
El dinamisme econòmic i ciutadà del segle XIX
La Guerra del Francés va produir a la ciutat uns grans danys poblacionals i econòmics, deguts als setges militars, però no mai caigué en mans franceses. El segle XIX la ciutat es transforma en una ciutat de caràcter clarament comercial. Als inicis del segle XIX, Francesc Alexandre de Laborde[6] fa aquesta descripció de la ciutat:
“Situada entre les muntanyes i la mar, la ciutat d’Alacant presenta per aquest últim costat un aspecte agradable. La massa imposant de les cases que voregen la riba, l’elegant arquitectura d’alguns dels seus edificis públics, el moviment continu dels vaixells que van a cercar els productes de la terra, i aquesta muntanya del castell que s’aixeca com una piràmide en un dels seus extrems formen un espectacle tant ric com satisfactori (…)
Aquesta rada, gran i molt freqüentada, és formada pels cap de l’Horta i de Santa Pola. Cada any hi entren vuit o nou-cents vaixells de diverses nacions, que canvien els productes de llur terra o llurs manufactures per les riqueses del territori d’Alacant i de les seves rodalies, l’exportació de les quals, en un any normal, està avaluada en 180.000.000 rals”
Alacant participà molt activament en els processos de la revolució lliberal de 1824 i de 1844 quan Pantaleón Boné i Manuel Carreras[7] s’alçaren contra l’absolutisme i en defensa dels 89 principis democràtics i de l’autonomia municipal. Mentre Boné va ser afusellat, Carreras morí de disenteria en el seu exili a Filipines. La ciutat també participà dels forts moviments socials contra els governs conservadors de 1854 i de 1868, durant el sexenni revolucionari i la instauració de la República Federal.
El 1822 es creà la província d’Alacant i la construcció del ferrocarril a Madrid finalitzà el 1858. Alacant es convertí en una ciutat pròspera, dinàmica que acollia molts immigrants i comerciants. La naixent burgesia comercial es lligà els interessos econòmics de l’estat, i ben aviat serien els dirigents de la ciutat. Pasqual Madoz[8], a mitjan segle XIX, a banda d’insinuar el transvasament Xúquer- Vinalopó, ens descriu una ciutat portuària abocada al comerç marítim:
“Mas abundantes en el dia son y si es posible mas variadas serian las prod., si los alicantinos pudieran conseguir alguna pequeña parte de las aguas del Júcar; en este caso, la prov. de Alicante nada tendria que envidiar, ni á la Italia, ni á la Grecia. (…)
PRODUCCIONES: Las principales son trigo, cebada, maiz, algarrobas, cominos, cáñamos, lino, hortaliza, higos, barrilla, legumbres, muchas y delicadas frutas, aceite y vinos de diferentes clases, entre el que se encuentra el muy afamado fondellol (…)
ARTES Y INDUSTRIAS: A principios de siglo habian 20 fáb. de cordeleria de esparto , las cuales han quedado reducidas á 4 á consecuéncia de permitir-se la esportación para el estrangero del esparto en rama sin derechos algunos (…) En la fáb. de cigarros establecida por cuenta del gobierno en 1801, se ocupan 2,200 mugeres de la c. y su término (…) seria conveniente se le diese mayor amplitud (…) porque además de suplir de esta manera los otros ramos de la ind. que escasean en Alicante, reportaria muchas utilidades al Erario (…) En 1844 la asociación británica estableció una fáb. metalúrgica (…) es de esperar que en breve sea de la mejores de España
COMERCIO: Al género de vida á que mas aficion tienen los alicantinos es el comercial; mas de 100 establecimientos de esta clase entre grandes y pequeños hay en la c. y entre ellas 15 casas estrangeras. Frecuentan el puerto buques de todas naciones, especialmente inglesas, francesas, suecas, sardas. Belgas, holandesas y anglo-americanas; la matrícula tiene 15 buques mercantes con 863 toneladas, y otros muchos que sin embargo de encontrarse en otros puertos de la costa, pertenecen a las casa de comercio de esta c. El trafico interior se estiende a toda clase de géneros estrangeros, coloniales y de los que produce el pais, siendo muy considerables las especulaciones sobre trigos candeales de Castilla que se conducen á Cataluña; para el transporte de géneros a la Corte y demas puntos del interior de la Península, hay crecido número de carruajes con hermosos tiros de mulas, tanto en la c. como en su térm. El comercio esterior ó el que se hace con el estrangero se reduce a la esportación de almendra, barrilla, pleita, cordeleria de esparto, grana-quermes, regalicia ú orezuz y vinos; é importación de azúcares, bacalao inglés, cacao, especieria y tegidos de Francia, Bélgica, Alemania é Inglaterra. Hay un tribunal de comercio donde se ventilan los pleitos de esta clase (…)”
ADUANA DE ALICANTE (en un año común 1843 i 1844) -en rs vellon-
|
Importación |
Del estrangero | 21.097,737 |
66.634.163 |
| De América y Asia | 7.034,172 | ||
| De Cabotage | 38.502,254 | ||
|
Esportación |
Al Estrangero | 9.133,231 |
36.769,253 |
| A América y Asia | 3,220 | ||
| Por Cabotage | 27.632,832 |
Les diverses obres fetes al port, projecte Jàudenes, l’havien convertit el 1873 en un port modern. Segons Rosselló[9]:
“L’activitat peculiar era la redistribució: blat castellà, productes colonials i l’exportació dels productes agraris de sempre i la barrella, però la importació en duplicava al conjunt. El darrer episodi del segle fou el boom vinater, lligat a la fil·loxera francesa; aleshores foren aconseguits 1.848.000 Hl l’any 1892 i, naturalment, els molls tornaren a resultar estrets”
Un personatge carismàtic i representatiu dels canvis polítics del XIX a Alacant va ser Eleuterio Maisonnave (1840-1890). Llberal revolucionari que després s’adaptà perfectament al règim de la Restauració. Fou un paradigmàtic representant de la burgesia comercial alacantina que, durant el XIX i el primer terç del XX, esdevingué la classe dirigent de la ciutat. Va ser secretari de la Junta Revolucionaria d’Alacant, regidor provisional de l’Ajuntament i comandant de la milícia Voluntarios de la libertad. El 1869 va ser elegit alcalde i diputat a les Corts Espanyoles pel districte d’Alacant. Des d’aquesta posició política va ser fundador a Alacant del Partit Republicà Democràtic.
Maisonnave, com a bon lliberal, era defensor d’obrir la ciutat i dotar-la de serveis. Enderrocà les muralles, fundà dos diaris (El Derecho i el Deber i La República Espanyola) i s’oposà durament al moviment cantonalista i al carlisme. Va ser concessionari del ferrocarril Alacant-Alcoi i compartí negocis i influències amb el seu cunyat, el conservador José M. Santonja.
La seua carrera política continuà com a diputat per Alacant, ministre d’Estat al govern de Pi i Margall, i ministre de la Governació amb Emili Castelar. Va ser membre (grau 33) de la maçoneria en la lògia Alona. Després de la restauració borbònica continuà de diputat per Alacant entre 1879 i 1886, amb el suport del seu partit Republicà Possibilista i del seu diari, El Graduador. La política la compaginà amb la presidència del Consell d’Administració de la Caixa d’Estalvis d’Alacant i del Sindicat de Regs d’Alacant. El 1885 s’establí a Madrid com director del diari pro Emili Castelar, El Globo.
En general, la burgesia comercial alacantina, amb una barreja de cognoms valencians i estrangers, hi va desplegar un important paper polític, econòmic i cultural. Maldaren per transformar la ciutat i s’aproparen i influïren en el govern de l’estat per aconseguir negocis i beneficis. Construïren un discurs de la modernitat a Alacant, ciutat oberta i innovadora, que al temps que acontentava la vanitat de les classes populars amb l’exaltació folklòrica de la ruralitat, la terreta, desenvolupava un castellanisme militant recobert d’una pàtina de cosmopolitisme provincià: l’alacantinisme.
Aquesta burgesia comercial, coneguda com l’aristocràcia del bacallà, controlaren la producció agrària comarcal, en moments que la grana per als tints i la barrella per a fabricar la sosa utilitzada per fer el vidre i el sabó, eren productes d’alta demanda a Europa. Eixamplaren la ciutat i la dotaren de millors serveis. Una de les obres més emblemàtiques d’aquesta època, i que mostra el sentiment de classe i el seu lligam als beneficis del comerç del bacallà, va ser la construcció del Teatre Principal, el 1845. Segons conta Jaume Lloret[10]:
“”el 23 de setembre de 1845 sota la vela de popa d’una pollancra, amb l’objectiu de participar en la subhasta de la càrrega d’aquesta embarcació, va sorgir entre els assistents la idea de construir un gran coliseu de pedra (…) es va fundar la societat constructora del teatre formada per 19 membres de les cases comercials més importants de la ciutat. (…) els socis fundadors es comprometien a invertir un ral de billó per cada quintal de bacallà o sac de sucre que es descarregava al port”
Els canvis demogràfics de la ciutat ens quantifica indirectament els canvis soferts per Alacant en els diversos moments històrics que hem vist
| Anys | 1350 | 1609 | 1717 | 1797 | 1842 | 1897 | 1930 |
| Població | 3.250 | 5.040 | 11.019 | 19.313 | 19.021 | 48.952 | 71.271 |
Els creixements, abans de les dates recents, es situen en la segona meitat del XVIII, coincidint en l’obertura del port al comerç americà i, especialment, en la segona meitat del XIX, amb la connexió del port amb Castella per mitjà del ferrocarril.
Al mateix temps, però, les diverses crisi agràries i polítiques produïren una emigració important de l’Alacantí i de les comarques veïnes cap a Algèria, principalment a Orà. No només hi emigraren valencians, però el contingent de població a Algèria de gent del Baix Segura, de l’Alacantí, de les Marines, de l’Alcoià i de la Safor va ser molt important. Tot començà a partir de 1830, que passà a mans franceses, i dura fins l’any 1962 en què l’Algèria s’independitzà. Segons el llibre d’Antoni Seva[11], la misèria i les dures condicions de vida de llauradors i pescadors d’almadrava, la fil·loxera, les tres guerres carlines, els anys de sequera i fins els exiliats de la guerra del 1936, anaren generant continus allaus de població[12]. Altamira calcula uns 2.000 emigrants procedents de l’Horta d’Alacant a finals del segle XIX, cosa que Antoni Seva multiplica per 10 per al conjunt de les comarques alacantines. Figueras Pacheco calculava que l’emigració a l’Alger va fer una forta crescuda (29,2 per mil de la població de la “província” d’Alacant) en la segona dècada del segle XX. Segons els censos, el 1911 hi havia a l’Algèria 135.000 espanyols, 36.795 italians i 6.907 maltesos. Diu Seva:
“Tota apreciació hi és arriscada: pot ser no fóra exagerat d’atribuir a l’emigració algeriana valenciano-balear el 50% del total espanyol, repartit en un 30% per a la valenciana i un 20% per a la balear”
El caràcter dels emigrants valencians queda retratat en aquest text:
“El gros dels colons no hi ha anat a fer el gran negoci, només a viure del seu treball. Duts per contractistes, no tenen capitals, s’han d’enfrontar amb un clima dur i un país desconegut. (…) Fou tan transcendental la introducció de la vinya, que els avanços d’aquesta corresponen pas a pas als de la colonització” (…)
“l’emigrant espanyol era dòcil, resignat: tenia les virtuts del bon pobre (…) a l’espanyol li estaria reservada l’agricultura, la colonització rural (…) és cert, però no del tot (…) hi havia també els temporers, els qui hi anaven per uns mesos o per alguns anys a “fer fortuna” (…) Si el francés (el franco-algerí) explotava, si comerciava, ho devia a l’espanyol, que abans havia guanyat la terra per al cultiu, que havia tret el carbó de les mines, collit l’espart, plantat les vinyes i construït el ferrocarril (…) L’espanyol fins que va poder “situar-se”, fins que la colonització es va convertir en possessió”
La importància de les relacions amb l’Algèria, i concretament amb Orà, eren tan estretes com ho mostren els vaixells de les línies Marsella- Alacant-Orà i Marsella-Alacant-Alger. Encara que els temporers també agafaven vaixells més petits, el vaixell del moro, des de ports com el d’Altea o el de la Vila. Segons Carles Esplà parlant del port d’Alacant:
“En baixen cavallers algerins que porten barret d’Orà, i senyores que s’han posat al cap una quantitat exagerada de fruites, flors i ocells. Es diuen Madame Alberolà, Madame Sansanó, Madame Lozanó. Totes son alacantines. Orà és una mena de barri d’Alacant. En lloc d’anar-hi en el tramvia de mules es va en vaixell. Els passatgers del vapor d’Orà diuen txe i oh, là, là!”
Les relacions portaren a realitzar Ambaixades Artístiques anuals. Francesc Almela parlà de les actuacions de l’autor i actor teatral Palanca i Roca. Albert Camús, a La pesta, escrigué sobre els nombrosos músics i ballarins procedents d’Espanya. Durant els anys 20, es solien noliejar vaixells a Orà i l’Alger per vindre a les falles d’Alacant.
Àngela-Rosa Menages i Joan-Lluís Monjo[13] en el seu llibre conclouen:
“La gent que va viure a Alger, la seua capital, la sol descriure com “un Nova Iorc en xicotet”: de fet, era la segona ciutat de França, i, en molts aspectes superava la mateixa metròpoli, per la modernitat i l’empenta. Podem pensar que per a molts representava el paper d’una veritable capital, un referent econòmic i cultural de primer ordre, una porta d’entrada cap a la modernitat i la prosperitat.”
Els mateixos autors, en un altre treball[14] estudien el català que s’emprava a l’Algèria. Una mena d’illa lingüística de valencians meridionals i de menorquins, amb gal·licismes i modismes berebers que va rebre el nom de patuet. D’aquest treball he tret dos cites interessants. La primera és de Jacint Verdaguer parlant dels seus viatges al nord d’Àfrica:
“Per aquells carrers, un se pot dirigir en català a tots els nois u homes espanyols, amb la seguretat que en català respondran: en català d’Alacant, suau i falaguer com los aires de Andalusia, o en català de Maó, grave i ressonant com les onades del golf de Lió”
El segon és d’Albert Camús en la novel·la El primer home:
“Le dimanche, en effet, quand la grand-mère recevait la visite de ses filles mariées, deux étaient veuves de guerre, ou de sa souer qui habitait toujours une femme du Sahel et parlait plus volontiers le patois mahonnais que l’espagnol”
I es que a banda de pied-noirs famosos i ben pròxims a la nostra àrea cultural com Albert Camus, de mare menorquina i Gaston Julià, matemàtic de pares catalans, i Marcel Cerdan, boxejador –el bombarder de Marroc- i amant d’Edith Piaf, amb orígens a la Catalunya Nord, també ho eren el filòsof Louis Althuser, el premi Nobel de física Claude Cohen-Tannoudji i el modist Yves Sant Laurent.
En el magnífic reportatge periodístic i humà de Juli Esteve[15] s’afirma:
“vora 200.000 del milió d’europeus que hi havia a Algèria el 1962 eren originaris del País Valencià” (…) Un treballador valencià cobrava fins 20 vegades més que a la seua població nadiua”
El retorn d’aquests pied-noirs Alacant, l’any 1962, unes 30.000 persones, no suposarà un canvi a la ciutat i anirien integrant-se i prosperant al si del nou sector turístic que ells ajudaran a internacionalitzar. Segons Fuster[16]:
“Por lo demás, los emigrantes han vuelto. Treinta mil, ó más, o menos: no importa. Muchos, en suma. No fueron más que unos pocos los que se hicieron ricos en Argelia. La mayoría se contentó con unos pequeños ahorros, a fuerza de grandes sudores. Pero, cuando las circunstancias mandan, hasta el más desgraciado «inmigrante» se torna colonialista feroz, y al principio, todos o casi todos fueron de la OAS. Los diarios de París llegaron a, denunciar la existencia de campos de entrenamiento para terroristas «pieds-noirs» en la provincia de Alicante» Unos cuantos cabecillas de l’«Algérie française» eran oriundos de estos pueblos. Finalmente, se resignaron a perder, y han vuelto a sus lares, a los lares de sus antepasados. Les obligaron el FLN al vencer, y de Gaulle al claudicar. (…) Esta afluencia de gente y de dinero debe de haber sido importante.”
Les consegüents necessitats d’habitatges que anaren produint-se pel creixements de població abans esmentats transformen urbanísticament la ciutat. Rosselló Verger[17] i López Gómez, feren una síntesi d’aquests canvis:
“L’establiment àrab (era) –poc més o menys la Vila Vella- (…) Avançada l’edat mitjana, el port activà el seu comerç mediterrani i nordeuropeu (…) Per la banda de ponent la ciutat arribava fins a la rambla –hui Méndez Núñez- entre el Benacantil i Sant Fernando; dins el clos murat els dos carrers principals, el Major, amb l’església gòtica de Santa Maria, i el de Pi i Margall, amb Sant Nicolau (segle XVII), s’encreuen en angle recte (…) El segle XVIII comporta una renaixença simbolitzada per l’ajuntament barroc, la façana de Santa Maria, la casa de Beneficència extramurs. El comerç més vitenc i ampli des de 1778, obert l’horitzó americà, determina la creació d’un Consolat de Mar i el port esdevé el tercer espanyol. Per ponent és construïda una nova muralla, enderrocada la de la Rambla, que esdevingué l’eix de la ciutat (…) Fora del clos romanien el Raval Roig dels pescadors, el peu del Castell, sobre el Postiguet, el de Sant Antoni i continuació per la carretera del Raspeig
Al segle XIX, la capitalitat provincial manté el desenvolupament de la ciutat malgrat la fallida de la barrella, que fou substituïda pels vins. Alacant fou el primer port enllaçat per ferrocarril amb Madrid (1858) (…) Hom enderroca les muralles i traça les avingudes d’Alfons el Savi cap a l’estació, la meridiana de Soto-Gadea cap a la mar i a la seua vora, l’Esplanada. Pel camí de Sant Vicent s’eixampla el popular barri de les Carolines, al N del Castell, i pel ponent es forma el barri de Benalua (López Gómez, 1966)
El discurs d’Alacant que construïren els liberals, la capital de província lligada al moviment del port, al comerç amb Castella i les Indies i, políticament, als favors, ajudes i decrets que emanaven de la corona borbònica, serà assumida pels republicans al segle XX. Alacant consolidarà una idea de futur i de progrés oposada a la reivindicació de les seues arrels culturals, històriques i lingüístiques. Això acabà allunyant la ciutat de la resta del País i de la seua província, i destil·laria una ànima provinciana i incapaç de generar un marc de futur per a la ciutat tan aviat com Madrid deixà de mirar Alacant com a port de Castella. La progressiva desaparició d’aquella burgesia dinàmica de l’aristocràcia del bacallà i la seua substitució per una classe social anodina lligada al turisme, la construcció i l’administració provincial, encara enquistarà més, ara ja en termes folklòrics i d’autocomplaença, el seu provincianisme. Fuster[18] ho expressava així:
“Alicante es una ciudad bastante «desvalencianizada». O, si se prefiere, bastante «desalicantinizada». ¿Culpa de la hostelería, del «espíritu de camarero», que se cierne sobre el indigenado? Me temo que no. (…) En todo caso, hay que buscar la explicación por otro lado: por el lado de la vocación «administrativa», de capital de provincia. Yendo más al fondo, quizá haya que achacarlo al recelo de una burguesía de alcance literalmente municipal, tímida y mediocre, opuesta en sus intereses- a otras no menos municipales, tímidas y mediocres: las de Valencia y de Murcia. Lo cual ha engendrado reticencias populares, de campanario, simultáneamente localistas y sucursalistas. Así de absurdas son las cosas”.
El cronista de la ciutat, Cerdán Tato[19] ens aporta dos interessants documents dels inicis del segle XX on es mostra la cada vegada major sintonia del futur de la ciutat als centres de poder de l’estat. El primer fa referència a Canalejas, el qual va ser declarat protector de la ciutat
“El veinticuatro de enero de 1907, (…) (el alcalde), hizo público un bando en el que se dice: (…) Nuestra ciudad (…) acaba de conseguir un aumento de cien mil pesetas, en la subvención que del Estado disfruta la Junta de Obras del Puerto, (…) Mejora de tanta importancia, para el porvenir de Alicante débese a los buenos oficios del esclarecido presidente del Congreso e hijo adoptivo de esta ciudad, don José Canalejas, a quien todos los alicantinos queremos como cosa propia y reverenciamos como protector». (…)
El segon document[20] mostra la vocació turística d’Alacant que vol convertir-se en la platja de Madrid, i per això s’autodefineix com la Niza de Levante. La veritat és que el text no té res a envejar a una proclamació fallera.
“Lo hemos dicho o insinuado, al menos, en algunas otras ocasiones, Alicante ha tenido, desde principios de siglo y aun antes, una clara vocación de Niza. Niza era un modelo deseado y envidiable. Cuando menos, así lo consideraban las autoridades locales y las fuerzas vivas.
(…) Nuestra ciudad en «La Guía práctica de Alicante y su provincia», de 1908: «ciudad progresiva y adelantada la acreditan su hermoso y concurrido puerto, sus calles urbanizadas con esmero, sus excelentes edificios, sus simpáticas plazas y paseos, sus tiendas bien surtidas, en muchas de las cuales nada hay que esté fabricado fuera de Alicante, sus hoteles y cafés, y su espacioso y célebre casino, desde cuyos balcones se disfruta de tan hermosa vista. (…) Pero si en la bella ciudad, la Niza de Levante, como puede muy bien llamarse, no son muy numerosos los recuerdos históricos. (…) Derribados los antiguos muros y construido el hermoso malecón, con sus filas de gallardas palmeras (paseo que ha sido imitado en Almería, Cartagena y Barcelona), el aspecto de esta parte de la ciudad resulta de lo más agradable y pintoresco». (…) los alicantinos somos: «activos, fanáticos de la instrucción, enamorados del progreso, francos, hospitalarios, nobles, tolerantes», y lo más curioso: «con un sentimiento industrial intuitivo de la belleza». (…) La Niza de Levante, en fin”
El moviment del port, la gran infraestructura que explica la ciutat, durant el segle XX no només no acabà de despuntar, sinó que mostrà les seues limitacions evidents. El port de València ja havia superat clarament al d’Alacant. Allò de l’autoanomenat port de Madrid no era res més que una interessada declaració sucursalista, o en tot cas, una reminiscència del passat. Les següents dades, que va publicar Rosselló[21] el 1969, tot i l’increment del tràfic, són evidents:
| Període | TRB (Tn registre brut) |
| 1904-1908 | 2,7 milions |
| 1913 | 499.664 |
| 1918-1936 | Entre 1,8-2 milions |
| 1948 | 819.000 |
| 1957-1959 | Prop de 3 milions |
| 1962 | 4,48 milions |
| 1965 | 5,45 milions |
Font: Elaboració pròpia a partir de Rosselló Verger
Les dades mostren les crisi de la guerra europea, la crisi del 29 i la postguerra de la guerra d’Espanya
“Des dels anys de la primera postguerra mundial predomina àmpliament la importació sobre l’exportació. Hui el 60 per 100 de la importació pertany al cabotatge (10è port espanyol, 679.000 tones), el 25% a tràfic estranger i la resta a d’altre moviment espanyol; però anem per parts. Les exportacions del trienni 1917-1919 forniren el 54 per cent del tonatge, però prompte passà a segon rengle. El trienni 1930-32 acusa un 73 per cent d’importació; el mateix índex es manté el 1943-45 i, a la fi –no tenim més dades- el 1951-53 ascendia al 79%. Tos els indicis apunten que la relació actual siga encara més exagerada en perjudici de l’exportació, cosa que fa l’explotació portuària menys racional. (…) Hui Alacant és un port essencialment e cabotatge, i la mercaderia que més el condiciona és el carbó asturià, bona part del qual es reexpedit a Sagunt per tren”
El primer terç del segle XX, les infraestructures de la ciutat: port, tren i carretera cap a l’interior, facilita un inicial procés d’industrialització, però com veurem, processos industrials aïllats i escassos, tot i que de certa envergadura.
A la ciutat ja existia, des de 1801, l’empresa més important d’Alacant, la Tabacalera (una altra inversió de l’estat) que arribaria a tindre fins prop 5.000 treballadors, la gran majoria dones –les cigarreres-, en un recinte industrial de més de 30.000 m2 al si de l’edifici, de 1741, de la Casa de Misericòrdia. La Tabacalera introduí al món industrial a les dones, la qual cosa els permeté independitzar-se i gestionar la seua carrera professional a la fàbrica. El 2004 Altadis decidí tancar la fàbrica que tenia 300 operaris. Segons Caridad Valdés[22]:
“hubo obreras de todas las edades, niñas desde los 7 años y ancianas que no se jubilaban porque hubo tiempos que no existía tal derecho. A la Fábrica de Tabacos, detrás de la plaza de Toros, llegaban desde todos los puntos de la ciudad, desde San Vicente, desde de la huerta, San Joan y Mutxamel, trazando los caminos que se llamarían de las Cigarreras. Tener una cigarrera en casa era asegurar la estabilidad económica”
Una altra empresa important va ser la Alicantina de Cementos nascuda el 1913. El 1928 va ser adquirida per Valenciana de Cementos i el 1992 per Cemex. Fins fa poc estava situada a Sant Vicent del Raspeig, però per problemes de contaminació ha estat traslladada a Fontcalent. Compta amb una plantilla d’uns 250 treballadors i suposa el principal producte d’exportació del port d’Alacant
També empresa important és Harinas Bufort. Va nàixer el 1932 i va muntar la fàbrica de Benalua l’any 1942, un edifici arquitectònicament interessant amb influències d’art decò. Des de 2013 integrà l’empresa coetània i veïna del barri de Benalua, Harinas Cloquell. Harinas Bufort no arriba als 50 empleats i té una facturació al voltant dels 9 milions d’euros.
Tradició republicana. El final dramàtic de la guerra civil
El moviment republicà va ser significatiu a la ciutat. Polítics i intel·lectuals republicans, hereus de la tradició lliberal, i molts d’ells membres de la maçoneria, aportaran una contribució important a la segona República. La seua sensibilitat cap el País serà mínima, amerats com estaven de la ideologia de la terreta. El polític més rellevant d’aquesta època va ser Carles Esplà Rizo. Periodista. Governador d’Alacant i de Barcelona, el 1931. Ministre de Propaganda durant el govern de Largo Caballero (1936-37). Arran de la seua participació contra la monarquia pels fets de la Setmana Tràgica i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia va ser desterrat a València on connectà amb els blasquistes. Escrigué en el diari El Pueblo articles contra el germanòfils, per l’escola única i laica, i contra la guerra del Marroc. El seu nom a la Lògia Regional de Levante va ser Gorki. Va viure set anys a París i mantingué estretes relacions amb els exiliats, i amb Unamuno, Blasco Ibáñez, Sánchez Guerra, el Doctor Rico i el poeta Francisco Sellés. El 1931 tornà per a organitzar l’entesa entre republicans i socialistes. Té publicats nombrosos articles en la premsa republicana de l’època. Proclamà la República a Alacant. Morí a Mèxic el 1971.
Les eleccions de 1936 a Alacant les guanyà el front popular. Durant la guerra la ciutat patí més de 70 bombardejos de l’aviació italiana. El 25 de maig de 1938 bombardejaren el mercat central atapeït de dones i xiquets, matant a més de 200 persones. En total, els bombardejos causaren prop de 500 morts i destruiren més de 700 edificis.
A la presó d’Alacant, el 20 de novembre de 1936, va ser afusellat el fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, després que Franco no volguera fer un intercanvi per presoners republicans.
Alacant fou la darrera ciutat on es mantingué la República. Les tropes de la divisió Littorio entraren a la ciutat el 30 de març de 1939. El seu port va ser l’escenari d’escenes dramàtiques. Prop de 20.000 persones entre homes, dones i xiquets acuduren al port d’Alacant perquè els havien dit que la República havia aparaulat diversos vaixells amb França i Gran Bretanya per a evacuar-los. Aquests vaixells no arribarien mai. Només l’Stanbrook, que arribà a Alacant per una càrrega de taronges, tabac i safrà, desobeí les ordres que tenia i omplí el vaixell, amb tots el refugiats que va poder, amb destí Orà. El propi capità Archibald Dikson[23] escrigué en arribar a Orà:
“Mis instrucciones eran que no debía tomar refugiados a menos de que estuviesen realmente necesitados. No obstante después de ver la condición en que se hallaban los refugiados decidí desde un punto de vista humanitario aceptarlos a bordo, ya que anticipaba que pronto desembarcarían en Orán. (…)
Entre los refugiados había todo tipo de clases de gente, algunos aparentaban ser extremadamente pobres y parecían consumidos por el hambre y mal vestidos, vistiendo una variedad de atuendos que iban desde monos a viejas y desgastadas piezas de uniformes e incluso mantas y otros peculiares trozos de tela. (…)
Eventualmente, sobre la 10.30 p.m. los últimos de los refugiados estaban a bordo, y yo ya hacía tiempo que había abandonado toda esperanza de subir cualquier cargamento a bordo. Estimo que en este momento había a bordo alrededor de 2.000 refugiados y posteriormente determiné que eran 1.835 en total. Cuando todos los refugiados se hallaron a bordo, era prácticamente imposible dar una descripción adecuada de la escena que mi buque presentaba (…)
Aparentemente los refugiados parecían pensar que cada barco que aparecía a la vista era un navío de Franco que venía a interceptarlos; y como un gran número de refugiados estaba armado yo estaba alarmado de lo que pudiese ocurrir si hubiésemos visto un barco de Franco. (…) llegando a Orán alrededor de la 10 p.m. del 1º y fondeamos en la Bahía, 20 horas después de dejar Alicante, fondeamos en la bahía externa pero como no teníamos autorización de los funcionarios del puerto para entrar en este, tuvimos que quedarnos fuera y pasar otra noche en malas condiciones.
Natalia Junqueras[24], entrevistà a una supervivent de l’Stanbrook:
Las tropas italianas y las franquistas comenzaban a ocupar también Alicante. Mientras, miles de republicanos seguían llegando al puerto, convertido ya en una ratonera. Entre ellos, Carmen Arrojo, que entonces tenía 20 años: (…) “Por un megáfono nos dijeron que tiráramos nuestras armas y que, o nos rendíamos a las cinco, o nos ametrallarían. Cuando fui a tirar mi pistola al mar, vi a un hombre corriendo a toda velocidad hacia mí. No sabía lo que iba a hacer, pero se tiró al agua. No pudimos hacer nada”, (…).
A sus 90 años, Carmen confiesa que aún escucha los sonidos del horror que invadió aquella alfombra humana durante las tres horas que siguieron hasta agotar el plazo de los vencedores. “Delante de mí, un hombre se rebanó el cuello con una navaja. No olvidaré nunca aquel grito espantoso de una de sus hijas. Tuvieron que dejarle allí. La niña se tiró por el hueco de la escalera en cuanto llegó a la cárcel”. (…) “Hay un parte del general Gambara que habla de 66 suicidios, aunque otro posterior, los reduce a 12. Se apuntaban unos a otros, contaban hasta tres, y disparaban”.
Els republicans que arribaren al port d’Alacant i els detinguts de les poblacions veïnes foren traslladats al Camp de detenció de “Los Almendros”, al voltant d’unes 20.000 persones passaren per aquell camp, dels quals 6.800 eren militars. El camp no reunia cap condició higiènica ni humana, i en poc de temps (només va estar operatiu del 30 de març al 6 d’abril) els empresonats es menjaren les fulles dels arbres. El camp estava custodiat per les tropes italianes i marroquines. Tots el dies hi havia afusellaments i sacas fetes pels falangistes. Al camp moriren prop d’un miler de persones.
Els internats que varen sobreviure anaren majoritàriament al camp de concentració d’Albatera, altres anaren a la plaça de bous d’Alacant, al castell de Santa Bàrbara, al Reformatori d’Adults i a la presó provincial. Un dels presos, Manuel Tuñón de Lara, li contà a Max Aub l’experiència, que ell reproduí a la novel·la Campo de los Almendros:
“Este es el lugar de la tragedia: frente al mar, bajo el cielo, en la tierra. Este es el puerto de Alicante, el 30 de marzo de 1939. Las tragedias siempre suceden en un lugar determinado, en una fecha precisa, a una hora que no admite retraso”.
El 1942 va morir de tuberculosi i tifus, al Reformatori d’Adults d’Alacant, el poeta Miguel Hernández, que estava condemnat a mort.
Mentre els perdedors patien la venjança despietada dels vencedors, aquests homenatjaven, dignificaven i soterraven els seus morts. Cerdan Tato[25] ho arreplegà en un article:
En junio de 1939, se procedió a identificar los cadáveres de los falangistas víctimas «de la feroz borrachera marxista», en el «apogeo de su desenfreno». Durante la noche del veintiuno de aquel mes, se trabajó intensamente en el cementerio de Alicante. Sin duda, a la luz de los focos, la escena decía tener mucho de dantesca. (…) Eran en total y de acuerdo con la citada publicación ciento tres cadáveres los que se recuperaron. Y correspondían, según las mismas fuentes, «a los caídos en las luctuosas fechas de doce de septiembre y veintinueve de noviembre de 1936 (…)».
Al día siguiente, se llevó a cabo el entierro. El gobernador civil invitó al comercio a sumarse al duelo, en tanto la Jefatura Provincial de Propaganda indicaba la conveniencia de que la población expresara su condolencia poniendo crespones en ventanas y balcones. Y, claro, «ambas sugerencias tuvieron unánime adhesión, por parte de la población alicantina».
Represa econòmica
Mentres que el port, a partir de l’any 1953 començà a recuperar el comerç, bàsicament de cabotatge, el 1952 es va crear a Alacant, de la ma de Nicolás Franco, l’empresa Aluminio Ibérico amb capital de Manufacturas Metálicas Madrileñas i de la canadenca Alcan Ltd. En els 1960 comptava amb 1.400 treballadors. El 1969 el govern la integrà dintre de l’empresa pública ENDASA, que formava part de l’INI, i el 1979 arribà a tindre 1.850 treballadors. A començament del 1980 ja havia començat la crisi i el govern la integrà dins del grup Inespal; osteriorment, en el marc de la política de reconversió industrial, es decidí la seua privatització. El 1998, després de tres ERO la plantilla s’havia reduït a la tercera part.
Segons Valencia Plaza[26].
El 2015 un holding de EUA adquiere la planta de Alicante de Alcoa y crea el grupo industrial global Aludium. (…) En Alicante estará ubicado el centro de investigación y desarrollo de la empresa, Cindal.(…)
En Alicante, la empresa facturó 165 millones de euros con una producción de 57.000 toneladas. La empresa mantiene en la provincia una plantilla de 320 personas. (…) En Alicante Aludium seguirá realizando el laminado en frío de bobinas de aluminio así como determinados acabados para sus clientes en distintos sectores industriales.
Cap a l’Alacant modern del comerç i el turisme
Amb un inconnex i limitat teixit industrial, una activitat portuària centrada en el cabotatge i perdent posicions respecte de la majoria de ports, i mancada d’un projecte de ciutat, Alacant s’orientà cap el turisme i el seu inseparable sector immobiliari. El creixement de població serà espectacular a partir dels anys 60, especialment entre 1960 i 1980 quan la població es va duplicar
| Anys | 1960 | 1981 | 2001 | 2014 |
| Població | 121.832 | 245.963 | 284.580 | 332.067 |
Amb l’arribada del tren el 1858 i el comerç pel port d’Alacant des de Madrid, així com les estretes relacions politiques, especialment amb Canalejas, es començà a fer la promoció a l’estiuejant madrileny. D’Alacant port de Castella passàvem a Alacant platja de Madrid, amb la corresponent recepció del tren botijo amb banda de música i concert a l‘Esplanada. La primera guia d’Alacant, el 1875, de José Pastor de la Roca curiosament només parla dels banys: la Alianza, de Simó i de Diana, i els de les Salinetes a Novelda. A partir d’aquest moment, es crea una Comissió para la Propaganda del Clima de Alicante, i des de diversos estaments provincials es publicaran guies per a viatgers comparant Alacant amb Niça o San Remo. El 1928 es crea l’organisme de foment del turisme Alicante Atracción. Segons Fernando Vera[27]:
“No deja de ser llamativo que esta etapa preturista de Alicante, en la que se establecía una relación directa entre el visitante y el espacio visitado, haya sido decisiva en la construcción de la imagen de la ciudad, a pesar que los proyectos y realizaciones apenas tuvieron incidencia espacial en la misma
Amb el boom dels anys 1960:
“Alicante se convirtió en la capital de la Costa Blanca porque la Costa Blanca la hicieron otras poblaciones cercanas, que, con mejor o peor fortuna, si que acometieron con empeño transformaciones radicales para el nuevo turismo de masas que, des de luego ya no tenia nada que ver con ese turismo de minorías (…) Alicante, en eso, como en casi todo, se acomodó a la nueva realidad, desempolvó discursos y exigió a su provincia turística, un hueco bajo el Sol”
Joan Fuster[28] afegeix:
“Por razones que se me escapan, el litoral valenciano ha sido fraccionado en tres «nombres»: en tres «costas», naturalmente, como es de rigor. El trecho que corresponde a la provincia de Alicante es llamado «Costa Blanca» (…)
La verdad es que, respecto de Madrid, Alicante sólo fue una playa «de segunda»: en tiempos de la Monarquía de Sagunto — o sea, hasta 1931—, Los veraneantes de la Villa y Corte, por poco que podían, iban a San Sebastián, como la familia real. Hoy mismo, los grandes bolsillos de la capital del Reino prefieren Marbella. Lo cual no dejó de ser una suerte, para Alicante. (…)
el contingente carpetovetónico, y concretamente madrileño, es muy importante en estas playas. Y hoy, en proporción, más que nunca. La nueva «clase media» del Desarrollo, en su versión de tierras adentro, tiende a bañarse en Alicante o en Benidorm. En Altea o en Jávea, más apacibles, se instalan ex ministros, subsecretarios, directores generales. El paquete burocrático-tecnológico prefiere Alicante ( …)
Va ser també coincident amb el boom turístic del 60 el retorn dels pied-noirs. Segons Antoni Seva, dels 50.000 que s’establiren a la Península, la ciutat d’Alacant absorbí el fort de la colònia, uns 28.000 i en calculà uns 7.000 per a les localitats costaneres de la “província”. El govern espanyol defensà els emigrants a l’Algèria sota “el principi de llibertat que l’obrer té de buscar el seu manteniment on la seua voluntat el porte”, i ara, no tenia altre remei que acceptar les conseqüències d’una descolonització d’uns ciutadans que ja eren francesos. Segons aquest autor la majoria d’ells invertiren els seus estalvis en el comerç i l’hostaleria:
“De la nit al matí, han proliferat els seus establiments de tota mena: de la modesta botigueta de barri, al local comercial més exigent i cèntric; de les llibreries a les carnisseries, passant per les joieries, forns, pastisseries, botigues d’electrodomèstics, de souvenirs, de confecció… Les empreses d’importació i exportació de tota mena de productes (…) les immobiliàries, el gran comerç (…) hotels, restaurants, cafeteries, night-clubs, snacks, pensions, bars.”
Però a banda que aquests eren majoritàriament els oficis d’origen de la majoria dels pied-noirs, com deia Antoni Seva[29]:
“No és pas casual que el gros de la colònia s’haja abocat al comerç i a l’hosteleria. (…) L’economia alacantina –i ens referim a la capital i, de retop, a les localitats que, per efecte del turisme, han desenvolupat una estructura econòmica similar- està lluny de l’autàrcia: bastida necessàriament d’esquena a la seua comarca, la ciutat trafica però no produeix (…) L’altra raó és el turisme. Quan arribaren els pied-noirs, l’afluència de forasters es trobava en un bon punt (…) Els pied-noirs han posat la seua pedra, gens menyspreable, molt superior a la participació alemanya i holandesa (…) Han actuat com a cap de pont visible i permanent entre França i la Costa Blanca”
En pocs anys els pied-noirs arrelaren perfectament a Alacant i de manera permanent. Tampoc aportaren cap canvi substancial a una dinàmica que ja estava en marxa. En tot cas, contribuïren a la barreja ciutadana que s’havia convertit la ciutat. Joan Fuster[30] diu:
“Hubo una emigración: el hambre la estimulaba. Ha dejado de haberla, y justo por el turismo. El turismo, es decir. Los veraneantes, fueron un paliativo, de entrada. Poco a poco se han convertido en un recurso espléndido. Unos campos sedientos y sin posibilidad de llevar cosecha, pasaron a ser solares grandiosamente caros. Y hubo trabajo para unos y para otros; (…) La euforia dura tres o cuatro meses por año, y ya es mucho. En algunos sitios, incluso, dura todo el año (…)
Y se comprende que el lío sea considerable. La babel del turismo, los «pieds-noirs», Madrid, los albañiles y las fregonas que vienen de Jaén o de Albacete, las sociedades anónimas de capital nacionalmente indefinido que dominan el cotarro, el personal autóctono…: –Podría ir todavía mejor“
Els canvis urbanístics des de finals del XIX i durant el segle XX seran ben notables. L’arribada del ferrocarril el 1858 suposà un canvi en l’urbanisme de la ciutat. Va perdre la condició de plaça forta, i per tant, ja no calia que la seua planificació urbana responguera a les necessitats militars. L’exemple més clar va ser el traçat geomètric del Barri Nou i l’eixamplament del port, i la zona de magatzems comercials. També creixeran el Raval Roig i Sant Antón. A les darreries del segle XIX es desenvolupà el barri de Benalua, un projecte higienista de la societat los diez amigos, de 208 cases en illes rectangulars i orientació nord-sud cercant les brises marines. La ciutat, durant les primers dècades del XX creixeria cap l’oest i consolidaria l’eixample.
L’arribada del tramvia marcarà un nou desenvolupament urbà, ara ja més enllà de la protecció del Benacantil i del Tossal. Les vies del tramvia anirien determinant els nou eixos de creixement urbà. La instal·lació del fàbrica Cross al Port donarà lloc al creixement del barri de Sant Gabriel. El tramvia fara que es densifique i es desborde Benalua i, reseguint el tranvia de l’Horta, apareixeran els baris de les Carolines i el Pla, i, amb el temps, el Barri Obrer. Per la banda del tramvia de Sant Vicent, aparegué la Ciutat Jardí i, el creixement cap a l’oest de Benalua conformà la Florida.
A meitat dels anys 50 la trama urbana ja s’havia consolidat. Des del centre fins els Eixamples, Sant Blai, Campoamor, les Carolines i el Pla. Per la seua banda en Port havia eixamplant els molls de ponent, el conegut com a port pesquer. L’Esplanada és un disseny de l’any 1959 de l’arquitecte Miguel López, que es va inspirar en el bulevard Copacabana de Rio de Janeiro. Segons Mazón[31]:
A partir de 1960 Alicante experimenta el proceso urbano más importante de su historia (…) Esta actividad urbanizadora va a ser tan espectacular que va a llegar a casi cambiar por completo el paisaje anterior de la ciudad.
Podemos verificar en el plano de la ciudad correspondiente a 1960 como la mayor parte de los barrios anteriormente consolidados han extendido su trama urbana. Lo más importante en este plano es la aparición de amplias zonas edificadas donde años atrás el caserío no estaba presente. Nos referimos a las primeras edificaciones que han surgido en la periferia norte de la ciudad y que no van a ser otra cosa que una avanzadilla por donde va a ir la expansión de Alicante en un futuro inmediato (…) También destacan las nuevas construcciones en la zona de Vistahermosa, lugar que hasta ahora apenas si contaba con un caserío disperso (…) Otro núcleo poblacional que surge en el plano por primera vez es el barrio denominado Divina Pastora
A l’arribada de la democràcia, l’enorme activitat urbanitzadora, seguint un model radiocèntric o estrellat, els canvis a la ciutat varen ser substancials. El creixement uniria Campoamor, Altozano i Los Angeles. El Pla continuà la seua expansió cap l’est i les Carolines cap el Nord. L’espai entre Benalua i La Florida tingueren una gran expansió del sòl urbanitzat. I, a ponent de la ciutat, es desenvoluparen nombroses naus industrials i magatzems: l’embrió del polígon industrial. També cresqueren el barri de Sant Gabriel i el polígon de Babel. Aparegueren els primers blocs de la urbanització El Palmeral. Finalment, a Nord de la ciutat, es desenvolupà el barri de la Tómbola i aparegueren noves edificacions al llarg de la carretera de Sant Vicent. Seguint a Mazón:
Lo más destacado es la aparición por primer vez en el plano de la ciudad de un denso caserío en la periferia norte de la ciudad, se trata de los barrios de Virgen del Remedio, Colonia Requena, Juan XXIII, Mil Viviendas y Nou Alacant, todos ellos construidos al calor del boom inmobiliario de estos años para dar alojamiento a los emigrantes –vastas promociones privadas- (…) La zona de Vistahermosa –urbanización tipo enclave, como San Gabriel i el Bario Obrero- también ha contado con un destacado crecimiento (…) al tiempo que se ha dado un crecimiento espectacular en el número de chalets
L’estudi de Mazón mostra que a les vespres del boom immobiliari recent una ansiosa i desmesurada promoció privada, feta per petits promotors i constructors locals amb un escàs nivell de formació, varen anar expandint lliurement la ciutat. De l’estudi de Mazón es dedueix que l’especulació del sòl és allò que ha marcat les pautes d’aquest creixement, tant en el naixement dels nous barris com en la renovació urbanística dels ja existents. Per la seua banda, la manca de visió dels governants ha possibilitat que la identitat local s’haja diluït. Produint en conjunt un horitzó urbà excessivament construït.
Quin és l’Alacant que podem trobar avui fruit de les activitats empresarials i de les polítiques públiques dels darrers 20 anysPer a fer una primera aproximació, Josep Sorribes i jo he mantingut una interessant conversa amb Josep M. Perea, cap de redacció i editorialista del diari Información, director General de Turisme els anys 1980 quan es creà l’ITVA, primer tinent d’alcalde i fins fa poc president del PIC.
“L’any 1973 Mario Gaviria va dir que Alacant era la Califòrnia d’Europa, sense universitat ni serveis. Alacant té un avantatge respecte a València, té un rerepaís. Alacant hauria de vertebrar Benidorm-Elx-Torrevella. A la província hi ha una especialització comarcal, però en comptes de fer política territorial s’ha fet regnes de taifes. Som la quarta província en població, però econòmicament ha decaigut molt. Amb Zaplana es va afeblir la indústria i es diluí l’IMPIVA.
El rerepaís de la província, industrial, està en crisi. Elda és el paradigma de la crisi industrial valenciana. El fills dels industrials estudien professions lliberals i abandonen la indústria. Novelda té a Carmencita i la pedra natural, pateixen la crisi ma non tropo. Petrer aguanta amb els afins i els vins de Bocopa. Villena fa sabata, però sobretot vi i acabarà sent la capital d’Almansa i Iecla. Alcoi no té sòl industrial, ha trencat l’aïllament però els fills de la burgesia alcoiana ja no tenen de referència Catalunya. Els torroners de Xixona també anaven molt a Barcelona, però per tindre un piset amb la querida. Ibi li dóna la puntilla a Alcoi quan aposta per la indústria del plàstic. A Castalla hi ha un exemple de reconversió amb diàleg social de la indústria del moble i de portes: tenen l’empresa Actiu de Vicent Berbegal i els germans Bornei de fabricació d’aerogeneradors. A la Vega Baixa l’afecció a la terra els ha salvat de dues crisis: la droga i la immobiliària. Elx no evoluciona i a més no té canals de distribució propis a EUA. Té el Parc Industrial i manté la logística. L’economia està controlada per les grans marques. A Elx només l’interessa el Baix Vinalopó fins Santa Pola, no mai ha mirat la resta de la Vall, ni el pobles de la Vall a Elx tampoc. Benidorm s’ha dedicat a la Conquesta de l’Oest (Polop, la Nucia, l’Alfàs…) A l’Alfàs tenen els supermercats del vinater Mendoza.
Ja veiem que a Alacant la conversa sempre té una deriva provincial. Una mena d’identificació del nom de la ciutat amb el nom de la província. Perea, autor de 12 Talentos alicantinos i co-autor amb Mario Gavíria de Alibel. El transvase del AVE, mejor que California, en parlar de la ciutat estricta és taxatiu:
“Et recomane que analitzes el Mapa de la pobresa i de l’exclusió social de la ciutat el 2013. En els darrers 20 anys s’ha construït una ciutat dual: «Barris on hi ha més del 40% d’aturats, 430 desnonaments a la ciutat el darrer any, comerços tancats, jubilats amb pensions de menys de 500 euros, xiquets que passen fam, milers d’aturats sense prestació, 40.000 persones dependents dels serveis socials o de la caritat, barraquisme, mendicitat, gent dormint sota els ponts…». Alacant no ha sabut fer un projecte de canvi com molt bé ha analitzat la PIC. Alacant és la ciutat de serveis del Vinalopó, de cine i de vestits de novia. Té el port, per on s’exporta el ciment de la Cemex als països àrabs i la línia regular a Algèria. L’empresa més activa de la ciutat ara potser que siga el grup Vectàlia.
A nivell de comunicacions la ciutat té la sort que totes les autopistes, excepte l’AP7, són debades. Però l’AVE arriba a Alacant a un punt intermedi entre l’aeroport, la Universitat i Benidorm, però no arriba a cap d’ells. El tram a Benidorm tarda el mateix que l’AVE des de Madrid a Alacant, La llançadora a Benidorm no funciona (6 persones de mitjana).
L’Alacantí és un àmbit metropolità sense destí ni planificació urbana: Més 500.000 habitants, mig milió de vehicles, pobles sense funcionar entre ells. Cal entendre que Sant Joan és una ciutat nova i Sant Vicent ha tingut un creixement exponencial. En general hi ha una gran fragilitat social.”
Continurà a l’article Alacant (i 2), “Alacant, la ciutat invisible”.
[1] Josep Vicent Marqués. País Perplex. Ed. 3i4.1974
[2] Mikel de Epalza. Estudio del texto de Al-Idrisi sobre Alicante. Revista Sharq Al-Andalus, núm. 2. 1985
[3] Carme Pérez Aparicio. Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València. Edicions 3i4. 2008.
[4] Vicenç M. Rosselló Verger. El litoral valencià. II. Aspectes econòmics. L’Estel. 1969
[5] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, poblaciones y frutos del reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981
[6] Alexandre de Laborde. Viatge pintoresc i històric. El País Valencià i les Illes Balears. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2013
[7] Enrique Cerdán Tato. Manuel Carreras. La Gatera. 1995
[8] Pascual Madoz. Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Institució Alfons el Magnànim. 1982
[9] Vicenç M. Rosselló Verger. El litoral valencià. II. Aspectes econòmics. l’Estel.1969
[10] Jaume Lloret i Esquerdo. 150 Aniversari del Teatre Principal d’Alacant. La Rella: Revista de l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó, núm. 12. 2004
[11] Antoni Seva. Alacant. 30.000 pieds-noirs. Ed. 3i4. 1968.
[12] Alba Valdés Peña. Alicantinos en Argelia. Un viaje de ida y vuelta. Revista de Estudions Internacionales Mediterráneos. Núm 10. 2011
[13] Angela-Rosa Menages d’Alger i Joan–Lluís Monjo Els valencians d’Algèria (1830-1962). Memòria i patrimoni d’una comunitat emigrada. Edicions Bullent. 2007
[14] Angela-Rosa Menages d’Alger i Joan–Lluís Monjo. El Patuet valencià. Un reflex lingüístic de la societat algeriana colonial (1830-1962). Universitat pompeu Fabra. Revista Divèrsia. 2012
[15] Juli Esteve. Algèria el meu País. Info TV.
[16] Joan Fuster. Gentes pasadas por agua (III). Entre Campoamor y los “Pied-noirs La Vanguardia. Divendres 22 d’Agost de 1969.
[17] Vicenç M. Rosselló Verger. El litoral valencià. I. El medi físic i humà. L’Estel 1969.
[18] Joan Fuster. Gentes pasadas por agua (III). Entre Campoamor y los “Pied-noirs La Vanguardia. Divendres 22 d’Agost de 1969.
[19] Enrique Cerdán Tato. El protector Canalejas. La Gatera. 6 de mayo de 1995.
[20] Enrique Cerdán Tato. La Niza de Levante. La Gatera. 25 de mayo de 1995)
[21] Vicenç M. Rosselló Verger. El litoral valencià. II. Aspectes econòmics. l’Estel.1969
[22] Caridad Valdés. La Fábrica de Tabacos de Alicante. Caja de Ahorros del Mediterráneo. 1990
[23] A. Dickson. Capitán SS Stanbrook. Orán. 2-3/4/39 http://www.alicantevivo.org/
[24] Natalia Junqueras. El último pedazo de la II República. El País 1 abril 2009
[25] Enrique Cerdán Tato. La consigna era Rambla. La Gatera. 3 de juny de 1995.
[26] VALENCIAPLAZA.COM. 20/01/2015
[27] José Fernando Vera Rebollo. Pensando en Alicante. Ideas para otro modelo de ciudad. Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes. Editorial Club Universitario.2011
[28] Joan Fuster. Gentes pasadas por agua (III). Entre Campoamor y los “Pied-noirs” La Vanguardia. Divendres 22 d’Agost de 1969.
[29] Antoni Seva. Alacant. 30.000 pieds-noirs. Ed. 3i4. 1968
[30] Joan Fuster. Gentes pasadas por agua (III). Entre Campoamor y los “Pied-noirs La Vanguardia. Divendres 22 d’Agost de 1969.
[31] Tomás Mazón Martínez. La configuración del paisaje urbano en Alicante 1960-1990. UA. 1991
