Joan del Alcázar
El resultat de les eleccions del 20D ha generat un parlament endimoniadament complicat. No tant pel nombre de forces presents [deu, una menys que en la legislatura anterior], sinó per la distribució d’escons: mentre que en 2011 el PP va obtenir 186 [majoria absoluta] i el PSOE 110, és a dir el 73 per cent dels diputats entre tots dos; en 2015 solament mantenen el 50 per cent, distribuïts en 123 per al PP [n’ha perdut 63] i 90 per al PSOE [que n’ha perdut 20]. A més, com s’esperava, han irromput amb força els dos partits nous: Podem que al costat dels seus aliats regionals n’ha obtingut 69, i Ciutadans que n’ha aconseguit els 40.
Tots tenen, a la vista de les xifres, motius per a riure i per a plorar. El PP riu perquè, malgrat tot, malgrat un candidat que no ha fet sinó restar vots a la marca, malgrat la seua pèssima gestió de la crisi i malgrat la seua insensibilitat social, segueix sent la força més votada a la qual, lògicament, li correspon intentar formar govern. Plora en la intimitat perquè el seu desgast ha sigut brutal i perquè li va a resultar pràcticament impossible aconseguir suports suficients per a investir a Rajoy com a president. A més, basa la seua victòria en l’Espanya interior, en les províncies xicotetes i a Madrid i Andalusia, regions en les quals malgrat perdre força es manté.
El PSOE plora, fonamentalment plora, i té motius: mai en les onze eleccions legislatives celebrades des de la recuperació de la democràcia en 1977 havia baixat dels 100 escons, i ahir va collir el pitjor resultat de la seua història; en escons i en vots [està a sis punts del PP]. A més, els socialistes han sigut superats per Podem i els seus aliats [el que denominen Forces del Canvi; d’ara endavant FdelC] al País Valencià, a Catalunya, a Madrid i al País Basc; i han empatat com a segona/tercera força a Galícia i a les Illes Balears. O siga, que el PSOE no solament no ha sigut capaç de capitalitzar el rebuig a la política austericida del PP, sinó que s’ha enfonsat encara una mica més del que estava abans de l’arribada a la secretaria general de Pedro Sánchez. La seua única alegria és que, malgrat tot, segueix sent el principal partit de l’oposició.
Podem i les FdelC [les seues aliances al País Valencià, a Catalunya, al País Basc i a Galícia] s’han convertit en la tercera força parlamentària [a dos punts del PSOE], encara que la seua unitat haurà de gestionar-se des de la plurinacionalitat que representa i que obri una fase inèdita en el Parlament espanyol. Tenen els seus líders [i els seus votants] motius per a riure amb satisfacció: convertir-se en dos anys d’existència en el que avui representa ha sigut extraordinari i ningú podrà negar-los que van ser ells els qui van donar la primera, la segona i la tercera gran martellada al mur del bipartidisme espanyol, viciat fins a la nàusea. No obstant això, ni han aconseguit donar il sorpasso al PSOE ni, la qual cosa és pitjor, han aconseguit evitar que el PP ―enfangat fins a la cintura en la corrupció― continue sent el partit més votat.
Ciudadanos riu i celebra els seus 40 diputats, però ho fa amb la boca xicoteta. Les enquestes els prometien un resultat molt més feliç. Semblava que anaven a capitalitzar el descontentament de sectors del PP i de sectors del PSOE, és a dir que anaven a puntuar per la seua dreta i per la seua esquerra, com així ha sigut, però no amb la contundència anhelada. Motius per al plor no els falten. Volien desbancar al PSOE com a mínim, i menyspreaven a Podem. El resultat ha sigut terrible: són la quarta força. La campanya se’ls ha fet llarga, diuen els mitjans de comunicació. És una lectura. Però n’hi ha més: el líder no pot estar a tot arreu, i les ficades de pota i els draps bruts de molts dels seus candidats regionals han sigut molt feixugues. A més, el propi Rivera, un furibund enemic de la plurinacionalitat del país, va reconèixer la seua disposició a recolzar la investidura de Rajoy si això era necessari per a Espanya. Potser alguns possibles votants han preferit recolzar l’original [el PP] abans que al seu remake.
Així doncs, tots tenen molt que meditar i sembla imprescindible que deixen a un costat l’arrogància que, per un o un altre motiu, porten exhibint durant tota la campanya electoral, i es posen a treballar per a aconseguir primer una investidura del president del govern i per a la formació d’una força parlamentària suficient que el recolze, encara que siga amb aliances canviants. El que els ciutadans han dit en les urnes és que Espanya és molt, molt plural. L’Espanya real té molt poc que veure, com les urnes han demostrat, amb la que es reflectia en la composició del Parlament de 2011. Per tant, va a ser imprescindible que les diverses forces polítiques s’obstinen seriosament a desenvolupar una cultura del pacte. Una cultura de la negociació, del diàleg obert i constructiu. Va a ser necessari entendre’s, conciliar, consensuar, i cap d’elles hauria d’oblidar que la sobirania està limitada pel marc de la Unió Europea en la qual la correlació de forces és netament favorable als conservadors de Merkel i companyia. Ara bé, que la sobirania estiga limitada no ha de significar que cal plegar-se als dictats de Merkel, Brussel·les, el FMI i el BCE.
Aquesta cultura del pacte no va a ser senzilla de desenvolupar. Algunes de les idees força de les candidatures majoritàries són clarament contradictòries: dos d’elles [PP i C’s], amb matisos, aposten per una anacrònica unitat d’Espanya; mentre, les altres dues [PSOE i Podem i FdelC], amb diferències importants, són partidàries de reformar la Constitució en un sentit federal. A més, els segons exigeixen una política social en clara oposició al neoliberalisme cruel que ha practicat el PP de Rajoy i que Ciudadanos solament vol matizar.
Amb tot, un dels majors esculls en la recerca i la materialització d’aquesta cultura del pacte és la situació a Catalunya. Com ja s’han apressat a dir des del sobiranisme, la suma d’independentistes i federalistes és molt superior a la dels unionistes. Aquesta és, també, una veritat a mig fer. És cert que Esquerra Republicana de Catalunya, que impulsa decididament la independència ha triplicat els seus escons a Madrid, però ho ha fet a costa del nou partit que ha sorgit de l’antiga Convergència, que ha perdut la meitat dels seus. L’assumpte és re-complicat en veritat, ja que la candidatura En Comú, recolzada per Podem i liderada per la carismàtica Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, està clarament a favor del dret a decidir [dels ciutadans de Catalunya], alguna cosa a la que s’oposen amb furor Ciudadanos i PP, i del que no vol ni sentir parlar el PSOE. Les urgències d’accelerar el que en diuen la desconnexió d’Espanya per part dels separatistes poden ser matèria inflamable. Convindria que tots els actors implicats en el procés afluixaren el seu activisme i treballaren en la recerca de solucions no traumàtiques.
És veritat, doncs, que amb les eleccions del 20D Espanya ha canviat, però tampoc tant. És cert que se li ha donat una forta garrotada al bipartidisme, però no l’ha dinamitat. El PP ha conservat la majoria absoluta en el Senat, amb el que pot paralitzar moltes iniciatives d’una hipotètica majoria progressista en la Cambra de diputats. A més, va a ser molt difícil conciliar la força de la perifèria peninsular, molt més moderna i dinàmica, amb els anacronismes que es detecten en l’Espanya interior, precisament en la que els dos partits sistèmics [PP i PSOE] han trobat refugi.
Contràriament al que s’esperava o, millor, al que la majoria dels ciutadans desitjava, la inestabilitat és una amenaça real per al futur immediat. Les xifres de la convocatòria electoral han deixat brillants resultats, fins i tot victòries extraordinàries, per a els qui s’han oposat al PP amb formes noves, com ha sigut Podem i les FdelC. Els que han obtingut al País Valencià, a Euskadi, a Madrid, a Galícia i a Catalunya així ho acrediten. No obstant això, el repartiment final d’escons en la totalitat del territori espanyol ha perfilat, com dèiem, un escenari ple de paranys i obstacles. Quan els responsables polítics deixen de riure i de plorar, que para ambdues coses tenen motius, serà desitjable que malden per resoldre el mandat que els ciutadans els han donat i que no és un altre que acceptar la realitat eixida de les urnes i actuar en conseqüència.
Publicat en el bloc escriureenlaire
