Sueca: camp, ciutat i mercat

Sueca - imatge def.

Nèstor Novell i Josep Sorribes

“Si és per primavera avançada, el viatger es creuria encallat en el centre d’una quieta llacuna: l’aigua ocupa la inacabable superfície, i únicament la línia prima dels marges i les motes que separen uns predis dels altres i les casetes disseminades trenquen la seva estricta aparença de cristall. Més tard les plantes espunten, omplen els camps de verd, espiguen es dauren amb el rigor de l’estiu, i una olor aspra, penetrant, olor a feracitat potent, pesa sobre l’aire càlid. A principi de setembre se seguen les messes, i després la terra queda en el seu ocre original, deserta, en un repós que sembla desolació. Un cicle de variacions sobre el mateix paisatge.

En hivern, les marjals arrosseres encara tenen una altra aplicació: es converteixen en vedats de caça. (…)”

(Joan Fuster. Viatge pel País Valencià)

 

Aclariment previ

Era principi de setembre de 2015. Jo [Josep Sorribes] havia quedat amb Josep Aparici per a tornar a visitar Cullera, cosa que vaig fer com ja sap el lector (vegeu l’article anterior en aquesta mateixa web: “Cullera: la metamorfosi”) amb molt de gust i profit. Havia quedat també al cap de deu dies amb Antoni Carrasquer, bibliotecari de Sueca, que ja m’havia fet d’amfitrió en la visita a Sueca que vaig fer per a perfilar la primera i esquifida versió d’aquests escrits sobre el país de fa ja uns quants anys (vegeu el llibre Un país de ciutats o les ciutats d’un país, PUV, 2002).. Tanmateix, com que l’home proposa però no disposa, em cridaren un dijous per a dir-me que m’operaven del maluc esquerre el dimarts de la setmana següent, el dia 22 de setembre. Jo sabia que m’havia d’operar però confiava que fora més tard. M’equivocava. Què fer? Calia trobar una solució i vaig parlar amb Nèstor Novell per a demanar-li que m’excusara davant Antoni Carrasquer i, si volia, podria acostar-se ell a Sueca per a aprofitar la cita. No cal dir que ho va fer i d’ací nasqué la idea de fer aquest article a dues mans. Esperem que l’experiència li resultarà acceptable al lector.

Sueca i la Ribera

Sueca és una ciutat mitjana que té trets més que suficients per a “manar” en un territori propi d’influència. És clar que la Ribera és tot menys una comarca homogènia i uniforme  i que,  a banda d’ altres qüestions, que tractaré al parlar del conjunt de l’àrea, en la pròpia estructura socioeconòmica els conreus predominants (l’arròs i la taronja) determinen històries específiques i maneres de ser i pensar marcadament diferents. Per dir-ho breu, Sueca i Alzira (l’altre nucli amb pes específic de la Ribera) tenen molt poc a veure, pertanyen a dos móns diferents malgrat que els siga comú el fet geogràfic cabdal del Xúquer, el devastador.

Dit això, ú podria esperar que, almenys, a l’àrea immediata d’influència Sueca, més enllà de ser partit judicial, tinguera un prestigi  acceptat per tots i uns certs efectes de capitalitat. No és aquesta l’opinió d’Antoni Carrasquer, i jo mateix ho he comprovat. Tan a prop i, al mateix temps, tan lluny estan Cullera i Sueca. No puc deixar de recordar-me’n de Vinaròs i Benicarló. Què suposa Sueca per a Sollana, Albalat, Polinyà, Corbera, Llaurí, Favara o Fortaleny? Poc més que un mercat local (Sueca ve de l’àrab “suayqa” que significa mercadet) en dura competència amb els mercats de la propera València i la dependència administrativa provinent de l’atorgament  a Sueca del Partit Judicial. Alguna consciència de pertànyer a la Ribera Baixa i algun reconeixement de la jerarquia de Sueca? Molt feble en tot cas.

Economia, població i territori

Per tant Sueca és una ciutat prou aïllada del seu entorn i que  va defensant-se, sense massa pena ni glòria, posant en acció els seus actius més consistents, com ara l’arròs i en menor mesura la taronja, el comerç de proximitat, la reconeguda abundància de professions liberals, el seu caràcter creixent de població dormitori de València i l’impacte  derivat del desenvolupament turístic al Perelló i els Marenys. L’arròs hi és encara ben present, omplint les terres del terme. Fa ja dos segles llargs Cavanilles parlava  d’una collita de  40 arroves o cafissos d’arròs (a Cullera n’eren 3 arroves). Tanmateix, Sueca no és una ciutat agrícola i prou, de cap manera. Però l’agricultura hi té molt de pes.

Tot plegat un ritme tranquil que explica el modest creixement demogràfic (de 24.868 habitants el 1990 a 28.961 en 2014.)

I la indústria? Bé, gràcies. Tot i que a priori ja se sospita que Sueca està a les antípodes d’Ibi, per posar un exemple, el tediós repàs de les 5.000 empreses del rànquing publicat a Valencia Plaza, i classificades de major a menor volum de vendes,  ha donat un  resultat espectacular: tret d’errada involuntària nostra o de la font, Sueca sols hi apareix 5 vegades: la primera, en la posició 723 (la cooperativa valenciana del camp Unió Cristiana), i les altres, en les posicions 2.422, 2.450, 2.455 i 2.476, i les quals representen una ocupació total de 166 persones.

Els percentatges per sectors del cens de població de 2011 ens dóna una idea encara vàlida de l’estructura productiva de Sueca:

Sector % ocupats
Agricultura 6,14
Indústria 16,91
Construcció 9,03
Serveis 67,91

Per tant, malgrat tindre una estructura productiva relativament diversificada Sueca presenta un baix ritme d’activitat i la tranquil·litat ambiental observada i observable no és aliena a aquest creixement, que podríem anomenar “vegetatiu”. Que el capital humà fuig de Sueca és una altra evidència. Un mercat laboral esquifit no permet massa alegries. I la presència d’il·lustres intel·lectuals suecans a la ciutat de València és, en certa mesura, una  confirmació d’aquest èxode.

Sueca dedica al comerç al detall 65.921 m2, la qual cosa suposa un, més aviat elevat, 2,33 m2  per habitant. L’estructura del sector ens mostra la importància de l’alimentació, tant en comerç tradicional com en supermercats, i en el sector de la no alimentació, la superfície dedicada a articles de la llar i altres. El comerç de vestit i calcer és molt reduït (1.552 m2). No té cap hipermercat ni cap gran superfície. És per tant un comerç d’abast local, un comerç de proximitat. Els productes de moda, luxe, o especialitzats se’n van a comprar-los a València.

L’Anuari Econòmic de la Caixa 2013 ens mostra uns índex econòmics de Sueca en la línia de les poblacions del voltant, però no les que haurien de ser d’una capital de comarca, com és el cas d’Alzira, tot i que aquesta és una ciutat més gran, 44.000 habitants.

Població Índex industrial Índex comercial Índex comer. a l’engròs Índex comercial al detall Índex de restaur. i bars Índex turístic Índex activitat econòm.
Algemesí 40 37 39 35 38 1 30
Alzira 121 100 102 99 83 8 91
Carcaixent 18 32 22 40 21 0 21
Cullera 8 38 17 53 52 60 22
Oliva 32 42 46 39 55 63 29
Sueca 29 44 43 44 50 13 30
Tavernes Valldigna 16 24 22 26 23 1 16

Els 28.311 habitants que té Sueca signifiquen el 34,83% de la comarca. La densitat de població no és elevada, 306 hab./Km2. La població estrangera suposa el 7,68% de la població total i hi ha un 2,18% de suecans treballant a l’estranger.

La taxa d’atur a Sueca no és excessivament elevada.Segons la base de dades argos.gva.es. era del 14,32%, a 31-10-2015, però en el cas de les dones aquest percentatge puja al 54,96%, en la mateixa línia que segueix el conjunt del País

Una característica del mercat laboral de Sueca és el baix nivell d’afiliació a la Seguretat Social. Només el 33,75%. A la comarca aquest percentatge és del 68,11% i a nivell de País 51,09%. La baixa afiliació ja era un fet constatat, però any rere any va minvant. Aquest baix nivell d’afiliació, i l’estructura entre els diversos règims de cotització, és semblant al de les poblacions del Baix Segura i algunes del Vinalopó, que es caracteritzen per tindre un alt nivell d’economia irregular.

L’estructura de cotització als diversos règims de la seguretat social també mostra una particularitat destacable: el baix nivell d’afiliats al Règim General de la Seguretat Social que, segons dades del 31-10-2015, només en són el 57,8%, front al 79,49% de la comarca i el 74,01 del País. Per contra, el Règim General del Sistema Especial Agrari, suposa el 7,64% de les afiliacions i ve a duplicar el percentatge del conjunt del País. Per últim, el Règim Especial de Treballadors autònoms, registra un elevat 32,78%, quan a la comarca és del 14,81% i, al conjunt del País, és del 19,81%.

 

Antoni Carrasquer, a escena

La biblioteca és un edifici nou amb agradables instal·lacions. A un dels pisos de dalt s’hi troba l’arxiu i els despatx-taller de papers antics del meu cicerone. Un personatge despert, xerraire, encoratjador, enamorat de la seua ciutat i del seu País, amb el punt d’escepticisme que comença a donar els anys i l’experiència.

M’ensenya les instal·lacions i alguns llibres i documents, entre ells uns magnífics llibres de viatges de la família Medinaceli. Toni Carrasquer em diu:

“Has de saber, que Sueca va ser seu de les ambaixades de Rússia, Gran Bretanya, EUA, Suècia, França i alguna més, quan el govern de la Segona República es traslladà a València. Aquests llibres provenen d’una d’aquestes ambaixades. D’anècdotes d’aleshores n’hi ha moltes, per exemple, la dona de l’ambaixador rus es feia passejar en barca per davant la mar, o els soldats russos es banyaven nus als Marenys”.

 

Parlar de Sueca és parlar de l’arròs. L’inici de l’ extensió del conreu de l’arròs  a Sueca ve de finals del XVIII. El 1750, alguns membres de l’aristocràcia madrilenya que tenien propietats ací, i algú més de la burgesia valenciana començaren a introduir l’arròs en grans extensions. Per aconseguir-ho hagueren de fer-se amb els drets històrics dels pescadors de l’Albufera perquè l’arròs vol un control absolut del flux d’aigua: necessita la infraestructura de sèquies i el control de les entrades d’aigua de la mar. Aquesta era una transformació molt costosa i a l’abast només de capitals importants. Un exemple molt clar: Miguel Muzquiz, ministre de la Guerra, va ser el primer que va tindre una clara visió de futur dels beneficis que podia generar el conreu de l’arròs. Obtingué de la Corona el dret d’establir 10.000 fanecades (el 10% del terme de Sueca). Finalment no totes les va transformar perquè es va trobar amb grues problemes, tant d’enginyeria (havia de fer-se tot a braç), com de drets d’aigües, com de malalties (les tercianes).

“Portem 200 anys d’arròs, em diu Carrasquer, aquesta planta herbàcia semi-aqüàtica ha mogut molts diners a Sueca, però la majoria de les terres pertanyien a terratinents absentistes. Però, si això vol dir que els beneficis han anat a mans d’uns pocs, també és cert que hi ha hagut un cert repartiment de les rendes generades pel cereal i ‘ha marcat una genètica’, unes pautes socioeconòmiqes, que ha costat als suecans molt de llevar-se de damunt. L’arròs eren 3 mesos de feina i la resta de l’any al casino”.

És per això que el suecà no ha actuat mai socialment, no hi ha hagut mai un projecte de ciutat. Ací la gent ha anat prenent posicions conforme venien els esdeveniments. De l’arròs a la taronja, però la taronja no necessita tanta gent, i de la taronja a la construcció. Continua Carrasquer:

“Sueca és una ciutat econòmicament molt conservadora. Fins els anys 60 era de ciutats amb un major nombre de bancs. Arreplegaven el diners per posar-los en fons d’inversions. Mai en cap mena d’indústria. El més paregut a la indústria que hem tingut són els 7 molins arrossers que hi havia resseguint la sèquia mare. Nicolau Primitiu si que va muntar una indústria potent, IMAD, però no a Sueca sinó a València, a l’eixida cap a Montcada. Una indústria mecano-agrícola dedicada a l’arròs, amb 32 productes diferents.

La majoria de les iniciatives econòmiques han vingut dels forasters. Moltes, dels treballadors que venien a segar o a plantar l’arròs. Ací venien Blavets (gent de la Vall de Laguar, en general de les dues Marines), Xurros (de la part de la Canal de Navarrés, d’Aiora) i Oncles (de Requena o de Iecla). Aquests treballadors, molts d’ells pobres i amb una vida dura a la seua comarca portaven productes del seu poble (menjar, vi o licor, espardenyes) que tractaven de vendre a Sueca per complementar el jornal. Alguns d’ells acabàrem muntant el comerç ací.

 Jo diria que la majoria dels comerços són de gent que va vindre de fora. Tingues en compte que hi venien fins 14.500 jornalers a la sega, la mateixa població que tenia Sueca aleshores. Això produïa una forta demanda, de queviures, de lloc on dormir. Molts d’ells dormien a l’església. A casa del senyoret, als Porxets o les tavernes”.

Podríem trobar una explicació de la manca d’iniciativa del llaurador suecà per l’estructura de la propietat de la terra, repartida entre uns pocs grans propietaris, la majoria vivien fora, i alguns de petits i mitjans propietaris. A Sueca pràcticament no hi havia llogaters de la terra, arrendataris. La majoria de la població era jornalera.

El jornaler de l’arròs amb els diners que treia, primer es comprava una haca, després es llogava un habitatge i, en tercer lloc, comprava la terra. La població jornalera de Sueca ha tingut una gran mobilitat dins del poble. Primer llogaven casa a la perifèria, que era més barat, però conforme prosperaven (si ho feien) se n’anaven a viure cada vegada més cap al centre de la ciutat, Carrasquer em diu:

 “La gent comprava l’haca, llogava la casa o comprava la terra moltes vegades amb préstecs usuraris. Era normal renovar els lloguers de la casa per sant Miquel i la compra de l’haca en abril. Així que en aquestes dates es concentraven el treballs en el notari. Usurers importants varen ser el Pasiego (Gòmez Trénor) i alguns burgesos d’origen francés, com els Vallier.

La història de Manuel Gòmez Gòmez (que després emparentaria amb els Trénor) és realment interessant. Als 14 anys ja era comerciant. El 1866 compra el molí d’arròs més important de Sueca i també un altre molí de farina. Al contrari de la majoria dels terratinents que solien tindre 150, 250 o 500 fanecades bastant juntes, ell tenia la terra en petits trossos molt repartits. Les seus terres venien dels impagats dels préstecs usurers. Un notari de Sueca, Vicent Lòpez, només treballava per a ell.

 La veritat és que 7 o 8 famílies controlaven el terme. Aquests tenien uns procuradors o persones que els portava les terres, molts dels quals acabaren sent importants propietaris. La gran majoria de la població eren jornalers que vivien relativament bé, i completaven els jornals amb les pesqueres, fent de barquers o duent-se el seu trosset de terra. Entre 1800 i 1900 la població de Sueca es duplicà”.

A escala comarcal només ens uneix l’hospital d’Alzira. Cap relació es té entre els pobles. La relació amb Cullera és nefanda, per la proximitat, però si es fa un cercle de relacions que vaja més enllà de la ciutat, aquest es restringeix a Fortaleny, Riola, Corbera, Llaurí, Favara i Cullera. Si ens allarguem una mica podem arribar a Tavernes i a Sollana, com a molt. Les Riberes no tenen cap articulació entre elles, ni tampoc al si d’elles, ni l’una ni l’altra! Per a Carrasquer:

“En gran part Sueca s’ha convertit en una ciutat dormitori de València. La gent va a treballar a València, va a comprar a València i els estudiants universitaris estudien a València. No hi ha un projecte de ciutat i hi ha una gran manca d’autoestima”.

Durant els anys 80 la costa funcionava per la “ruta del bacallà”. Encara viuen les recialles d’una mitja generació perduda. El Perelló tenia un gran potencial turístic però s’ha llançat a perdre per l’especulació urbanística. Només hi ha un museu, el de xocolata, que en gran part és un invent d’un petit fabricant que vingué de fora, però té 10.000 visitants L’empresa més important d’arròs és la Cooperativa. Només assaona l’arròs, ni l’envasa ni el comercialitza. En el tema industrial tampoc hi ha hagut cap planificació. Al polígon industrial de prop de 500.000 m2, hi cap de tot: comerç, oci, indústria… Només funciona l’oci.

La història de Sueca no es pot deslligar de la burgesia arrossera i dels intermitents importants personatges suecans. Els coneguts homenots de Sueca, se’ls coneix també com “les tres J”: el Mestre Serrano, Josep Serrano i Simeón (1873-1941)  autor de la Canción del olvido, La dolorosa i la música de l’Himne de l’Exposició Regional Valenciana (ara himne de la Comunitat Valenciana, el “Per a ofrenar…”); Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) , iniciador del teatre popular i satíric valencià, autor de Qui tinga cucs, que pele fulla, el Virgo de Visanteta, L’agüelo Pollastre, La Tertulia de Colau, etc.; i l’intel·lectual i assagista més important que ha donat el País Valencià des de l’època de Gregori Maians, és a dir Joan Fuster i Ortells. Fuster  fou un autor humanista, crític, escèptic i moltes vegades amb una ironia corrosiva, que publicà nombroses obres: Nosaltres el valencians, Viatge pel País Valencià [El País Valenciano], El descrèdit de la realitat, Diccionari per ociosos, Causar-se d’esperar, L’home mesura de totes les coses, Examen de consciència i nombrosos assajos d’història i crítica literària sobre els autors clàssics: sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs Marc, Roís de Corella, però també de contemporanis: Salvador Espriu, Josep Pla, Salvat Papasseit o Raimon. Com va dir Jaume Pérez Muntaner:

“la seua significació històrica ha estat tan remarcable que hom pot parlar des de la nostra perspectiva actual, d’un abans i un després d’esta obra (Nosaltres els valencians) en qualsevol referència a la cultura i la consciencia nacional del País Valencià”.

Antoni Carrasquer és un estudiós apassionat de l’obra i de la biografia de Bernat i Baldoví. El seu entendre Bernat i Baldoví és un exemple de l’ascens de la petita burgesia local. Provenia d’una família d’advocats. Conforme la família va pujant socialment van cercant l’habitatge cada vegada més al centre de la ciutat. Son pare, Antoni Baldoví va arribar a ser el tercer propietari més important de Sueca i va ser el cap dels carlins a València. En morir, els seus seguidors llogaren un tren per dur-lo des de València i el funeral l’oficiaren 100 rectors.

A mitjan segle XIX va existir a Sueca una important generació de tipògrafs i litògrafs; en part Bernat i Baldoví estigué connectat amb aquesta generació. No arrelaren a Sueca, sinó a València. Segons Carrasquer:

“En realitat Bernat i Baldoví era un consentit, un bohemi, un vividor. Era jugador, bevedor, sord i tenia una gran por a la mort. Conscient de la seua capacitat intel·lectual i econòmica sempre va fer el que va voler. Tenia una personalitat extraordinària. Un personatge molt valuós, amb molts vicis. Va ser diputat a Corts (1845-46) però només hi anava el primer dia. Vivia a Sueca, anava sovint a València i també a Madrid, on li he pogut comptar 21 estades (a què i per què, això no ho sabem; perquè ell tenia tot el que necessitava a València).

Baldoví és un esglaó bàsic de la llengua. Els seus epitafis i epigrames són molt bons. Creà l’argument de la falla rodada. Jo crec que l’encasellament que se li ha fet per l’èxit del Virgo de Visanteta li ha perjudicat i molt”.

 

Carrasquer em demanà emmarcar els personatges suecans en el seu context històric.

A Sueca l’església i els carlins van tindre molt de poder. Com era una ciutat rica i no tenia muralles, als inicis del segle XIX hi entraven molts roders. La gent emmagatzemava la producció a les cases així que, durant la guerra carlina, el 1837, s’emmurallà Sueca, quan totes les ciutat començaven a enderrocar les seues muralles. La muralla era més aviat un tapial no massa consistent. Hi ha fins quatres assalts massius dels carlins de Cabrera, però sempre sabien on anar: a les cases dels liberals.

Des de mitjan XIX apareixen els casinos. Primer, el casino dels senyorets, el d’Agricultura, però el 1869 nasqué el que seria més important, amb una espectacular façana modernista, l’Ateneu Suecà dels Socors. Segons proclamen els seues estatuts:

“L’Ateneu tindrà per únic objecte la instal·lació d’un centre on les classes obreres puguen acostumar-se a les distraccions pròpies d’una societat culta, desviant-les d’aquells usos que, lluny d’atemperar els seus modals als avenços de l’època, alcen una barrera vergonyosa entre elles i les altres de la societat.”

Per tant, en primer lloc naix amb de la voluntat dels liberals de protegir els jornalers, després generarà al seu si una Escola, una caixa d’estalvis i es convertirà en un centre d’aprenentatge i de concerts de música. Encara avui és l’únic que mostra una inclinació cap a la cultura.

També aquests anys naixen moltes capçaleres de diaris. El precedent és Francesc Peris Mencheta, suecà, fill d’un fabricant de ciris, republicà i diputat liberal suecà. Durant la Gloriosa, el 1868, fundà els setmanaris La Chicharra i L’Imparsial Suecà. El 1872 començà a treballar en el que seria El Mercantil Valenciano i també amb El Cosmopolita i El Cantón Valenciano. Amb el colp d’estat de Pavia fundà el Diario de Valencia. El 1882 fundà La Correspondencia de Valencia, el 1883 l’Agència Telegráfica Mencheta (primera agencia de notícies a l’estat) i, el 1888, El Noticiero Universal de Barcelona (conegut durant molt de temps, a Barcelona, com el “Siero”). Carrasquer ens acaba de completar la  informació:

“Entre mitjan segle XIX i l’actualitat Sueca ha tingut 150 capçaleres de diaris. Cal destacar El Sueco en el període 1909-1940: periòdic de corfa y molla y ensisam de totes herbes… per D. Chusep Bernat i Baldoví y D. Pascual Pérez Rodríguez. Ara, 1971-2015, és un setmanari catòlic. “

A finals del segle XIX va haver una gran generació de científics: Miquel Marçal i Bertomeu, important matemàtic i gran reformador de la universitat; Ximo Vila, secretari d’Hisenda a Cuba;  i el biòleg Josep Tubià. Els anys 20 i 30 són anys d’escultors: Vicent Beltran i Grimal que treballà amb Renau, premi nacional d’escultura i president, durant la guerra, de la junta encarregada de la conservació del patrimoni artístic valencià dipositat a les Tores de Serrans; Enric Moret que va triomfar amb escultures monumentals a Cuba, Alfred Torán, afusellat al Terrer de Paterna, i Gutiérrez Fregina.

Els anys 50 són anys de futbolistes, en aquells anys quatre titulars del València CF eren de Sueca. Cal destacar Puchades, però també Mañó, Sendra i els Ibáñez.

Els anys dels 60 als 80 és la generació de Joan Fuster. Dels tres grans personatges suecans, només Fuster va deixar a Sueca una escola i una tradició. Les figures més reeixides són, en el camp literari, Josep Palàcios, Manuel Baixauli, Josep Franco i Víctor Gómez Labrado; en el camp de la investigació i l’assaig històric, Antoni Furió. També va tindre una gran influència en el seu coetani, el polític valencianista liberal Francesc de Paula Burguera.

La conversa ens porta indefugiblement a parlar de la cultura a Sueca en aquests moments.

Culturalment, allò més rellevant que hi ha Sueca són tres, diríem, “institucions”. En primer lloc la Casa Fuster, eixamplada amb la casa de Pasqual Fos, una de les mostres més importants del modernisme suecà. La Casa Fuster està dedicada a la ingent tasca de recopilar i classificar tot l’extens arxiu i la biblioteca de Joan Fuster. Com a mostra de la seua importància, i de l’assagista, només dir que conté 16.000 revistes, 24.000 llibres i, cartes de 3.200 corresponsals (no en fa tant de temps i ja resulta una curiositat veure com s’obtenia la informació i es mantenia un intercanvi intel·lectual i humà, quan tota la relació externa es feia per carta i els apunts de les investigacions en fitxes).

Antoni Carrasquer em porta passejant pel centre de Sueca fins a la Casa Fuster. Em mostrà les dues cases ara totalment comunicades detenint-se en cada detall. Em mostrà les fitxes manuscrites, els cartells, la biblioteca personal, els documents classificats i numerats… Poc a poc, i amb moltes dificultats, i la desídia permanent de la Generalitat, s’ha anat reconstruint un espai per a ús cultural. S’hi ha fet un esforç enorme i molt valuós de catalogació de milions de papers, fitxes, cartes, retalls, premsa, revistes, llibres, cartells i obres d’art, de l’intel·lectual de Sueca, amb l’objectiu de posar-los a disposició dels investigadors.

Jo he trobat a faltar una nota personal i humana, evidentment sentimental, però també de reconstrucció d’aquell espai màgic, el petit menjador vora la llar, amb la pila de llibres i papers, la botella de whisky, el paquet de cigarrets kool i la màquina d’escriure, on l’escriptor treballava, rebia visites i feia les llargues tertúlies nocturnes.

Com diu la seua pàgina web, titulada L’Espai Joan Fuster: http://www.espaijoanfuster.org/:

Joan Fuster (Sueca 1922-1992)) És l’intel·lectual valencià més important del segle XX. Dedicada a la reflexió sobre la condició humana en la societat contemporània i als estudis sobre història cultural i lingüística del nostre país, la seua obra –desenes de llibres i centenars d’articles— és decisiva en la conformació de les idees al País Valencià fins ara mateix.

Un conveni signat el 2003 entre la Universitat de València, de la qual forma part la Càtedra Joan Fuster, i l’Ajuntament de Sueca, ha permés la realització de jornades d’estudi i reflexió, de conferències, la publicació de llibres, la producció d’un documental i de diverses exposicions, tasques d’organització de l’Arxiu Fuster i altres iniciatives al voltant de la figura i l’obra del gran escriptor valencià del segle XX.

Aquesta pàgina vol ser un lloc de referència per a totes les persones i les institucions interessades en l’assagista i en el llegat literari, documental, fotogràfic, bibliogràfic, hemerogràfic i artístic que deixà, localitzat a la casa del número 10 del carrer de Sant Josep, de Sueca, on passà la major part de la seua vida i des de la qual projectà les seues idees cap a la societat”.

La segona institució important és el Festival Internacional de Mim de Sueca. Fa 31 anys es creà l’associació Lluna Plena Teatre. El 1989 organitzà el primer festival de Mim. Eren els anys que la ciutat pateix els efectes de la denominada ruta del bakalo on molts joves es van perdre per la senda de la droga, i també eren els anys que desapareixien els cines i els teatres (Serrano i la Pau). Aquest festival ha fet passar per Sueca els més importants actors i ballarins valencians, i ha conformat una colla d’excel·lents actors de teatre.

Lluna Plena Teatre encara col·labora com a estructura de suport del festival de Mim, però principalment ha desenvolupat un projecte escènic representant obres de joves autors valencians com Abel Guarinós, Josep Franco, Carles Alberola o Manuel Bauxauli. El 2004 naix a recer del festival de Mim, Maduixa Teatre. Actualment són els organitzadors de la Mostra de Mim. Han produït diverses representacions escèniques combinant teatre dansa, arts plàstiques i noves Tecnologies en obres com Dot, Pop’s Corn, Ras! I Megànimals

La tercera institució és l’Associació de Música Contemporània, que ha nascut al voltant de Voro Garcia, un dels més rellevants intèrprets, compositor i director de música contemporània.

El gran problema cultural a Sueca, com en la resta d’aspectes de la ciutat, és que no hi ha cap relació entre aquestes associacions. És més, el públic que està interessat o té afinitat en alguna d’aquestes institucions, no assisteix als actes que organitzen les altres. Pensar a Sueca en la creació d’un Centre d’Estudis Comarcals, és impossible. Jo ho he intentat, m’agradava molt al que havíeu muntat a Gandia amb l’Alfons el Vell, però ací és impossible. Cadascú va a la d’ell.

Alguns trets addicionals d’interès

El matí ha passat ràpid i ben interessant. Antoni ha de marxar però jo no puc deixar Sueca sense fer la ruta del modernisme i sense travessar els arrossars per pujar a la Muntanyeta dels Sants

Els edificis més significatius de Sueca coincideixen amb la millor època de l’arròs. Finals del XIX i primeres dècades del XX. L’arquitecte suecà Pasqual Bonaventura Ferrando Castells (1881-1951), va bastir gran part dels edificis de la ciutat que encara perduren durant la segona dècada del XX. L’edifici més representatiu d’aquest arquitecte, i també de la ciutat, és l’Asil d’Ancians Desemparats que consta de diversos pavellons al voltant d’un edifici principal i que es caracteritzen per barrejar gran carreus amb rajola. Del mateix arquitecte és l’Escola Jardí de l’Ateneu Sueco dels Socors, l’Escola Cervantes, la casa de Pasqual Fos, el bonic Escorxador i les Cases d’Ignacia Cardona. Aquestes eren un grup de cases per a lloguer construïdes per aquesta rica propietària el 1913. Són cases per als jornalers dels camps d’arròs però arquitectònicament ben resoltes en un modernisme senzill i popular.

Altres edificis modernistes interessants són les Escoles Carrasquer, de 1929, obra dels arquitectes suecans Emili Artal i Julià Ferrando: de l’edifici destaquen les columnes dòriques de la façana principal.

Un dels edificis més cridaners del modernisme suecà és sense dubte el Ateneo Sueco del Socorro. Obra de l’arquitecte Joan Guardiola en 1927. Una façana d’un modernisme sòlid i potent i un interior amb murals costumistes d’Alfredo Claros i la gran làmpada recuperada de l’antic teatre Serrano.

El patrimoni modernista es pot acabar de visitar resseguint la ruta que es pot obtindre a l’oficina de turisme. I ja que estem ací, cal visitar la cúpula de vidre de l’Ajuntament i la seua escala de marbre.

Deixe la ciutat per anar al camp. És el moment de la sega, les gran màquines recol·lectores deixen profunds solcs d’aigua entre mig de les tiges desgranades.

Arribe a l’Ermita dels sants de la Pedra, Abdó i Senén, construïda al segle XIV i que ha tingut moltes transformacions. Està situada al cim d’un petit turó on es gaudeix d’una magnífica vista de la plana de la Ribera i del parc natural de l’Albufera (un recurs que hauria d’explotar més la ciutat), i per la costa, una ampla vista de la muntanya de Cullera i de la mar fins els Marenys i el Perelló. Josep Sorribes escrigué des d’aquesta mateixa localització alguns paràgrafs que paga la pena recordar:

“La meua visita a la Muntanyeta a les 5 de la vesprada d’un dia de Juliol ple de lluminositat  va ser, probablement, el millor regal que podia esperar en aquest atrafegat mes. Farcit de viatges per la nostra i  diversa geografia. No crec que la Muntanyeta alçe més de 20 metres. És un turó realment petit  on hi ha una ermita -tancada aquell dia– i una barana circular que l’envolta. Recórrer-la en el senti  les agulles del rellotge o a l’ inrevés, tant se val, és simplement, gaudir de la immensa bellesa de la planura arrossaire, sentir el silenci absolut, perdre’s. I, quan tornes a la realitat, no pots deixar de pensar en la pèrdua irreparable que suposa, per als urbanites i per  a les noves generacions desconèixer la cultura de l’arròs, de la taronja, del vi, del secà, de les sureres… Què fem a les escoles.?”

I la descripció de la planura arrossaire també té un indubtable tarannà poètic:

“I si, com fou el cas, et pots permetre el luxe d’anar per llarga i recta carretera que va cap a l’est sense prémer massa l’ accelerador, mirant a tort i a dret, el verd  fosc i brillant de la planura de l’arrossar t’omple l’ànima: som al paradís. A la dreta i al fons la  serra de Corbera i el Cavall Bernat dibuixen al cel blau una línia de meravellosa factura. A l’esquerra, la vista es perd en el verd de juliol de la immensa planura (…) No m’estranya gens ni mica  que Josep Pla quedara encisat  de la bellesa del paisatge de Sueca.”

Encara que Joan Fuster ironitzara sobre el concepte de bellesa de l’escriptor d’Empordà al diari Tele-Expres, en un article titulat “Rasgo y paisaje de Sueca:

“La gente de este pueblo –de mi pueblo- es laboriosa y cuida su gleba con una verdadera minuciosidad de jardinero. José Pla, paseando por aquí, me decia: «Esto es bonito porque es rico». Quizá para un hombre mediterráneo, medio fenicio en el fondo, sólo será bello un paisaje que delate riqueza. Pero, aun prescindiendo de esto, mi tierra es bonita…

 

Comptat i debatut, Sueca té “substància”. Com que l’algaravia del Perelló i dels Marenys queda una mica lluny d’aquest poble/ciutat, passejar pels carrers tranquils de Sueca (correctes carrers deia Fuster), a la llum de les informacions proporcionades per Antoni Carrasquer i altres fonts és ben agradable. Tot i això, no ens sobta la descripció de Sueca que fa Joan Fuster al Viatge pel País Valencià:

“Sueca es una ciutat plana. De carrers correctes i aspecte una mica anodí. Compta amb més de 20.000 habitants, un dels quals és qui escriu això. El turista pot passar-ne de llarg amb tota tranquil·litat: no es perdrà res”

Més enllà de la ironia, el distanciament lúcid i el relativisme fusterià, no massa motius té el turista de masses per a evitar passar de llarg. Però el viatger desitjós de conèixer el País farà bé, com hem tractar de demostrar, en deixar-se contaminar per la substància de la ciutat: la seua història; els seus conflictes socials; les històries empresarials de “El Pasiego” i companyia; la seua interessant arquitectura, la llarga llista d’homenots que encapçala  Bernat i Baldoví  i que  es consolida en la segona (Fuster)  i en la tercera (Furió, Baixauli, etc..) generació; la bellesa del seu paisatge… Una ciutat benestant, plena de professionals liberals, amatent a les manifestacions culturals, propensa a la somnolència però, al cap i a la fi,  una ciutat  que venint de Cullera et reconcilia amb el vell i conegut adagi alemany que  constata que “el aire de la ciutat vos farà lliures”. No per osmosi, és clar. Caldrà maldar de valent.

A tall de cloenda

Maldar de valent perquè  Sueca presenta tants inconvenients com avantatges  a l’hora de pensar en clau de futur. No ha malbaratat el seu territori de forma irreversible com Cullera i això permet albirar esperances. Però, quin futur per a Sueca? Quins avantatges competitius o col·laboratius pot aprofitar? Aquestes són sempre les preguntes més difícils de respondre. Antoni Carrasquer digué que Sueca podria desenvolupar un paper més actiu a l’Albufera però  hi ha un Parc Natural i un Consorci. La figura (enorme) de Fuster també podria ser un camí d`especialització positiva però l’ experiència amb el seu llegat fa dubtar. Deia Fuster que:

 “No voldria morir-me  sense haver deixat en funcionament i ‘en forma”’a País Valencià uns quant equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure – o , almenys d‘intentar-ho- aquesta  societat en perpètua somnolència digestiva” (Josep Pla. Obra Completa. Homenots. Quarta Sèrie Edicions Destino 1975).

Una somnolència digestiva que ell atribuïa amb encert al conjunt del País però que no seria agosarat afirmar que estava influït pel règim quotidià de la seua terra. La cultura és, malgrat tot, la vessant en la qual Sueca encara està a temps de treure el cap. Però aquesta no és una qüestió només de voluntat municipal. És un programa cultural de País i tal vegada ara es donen les circumstàncies favorables.

No voldríem cloure aquestes breus línies sobre Sueca sense demanar al lector disculpes sobre la seua òbvia i excessiva brevetat. La darrera edició de la Bibliografia Suecana (segles xvij-xxj)  de J. Antoni Carrasquer Artal (Ajuntament de Sueca, 2005) donaria per a moltes pàgines. Com la gran quantitat de títols referenciats sobre l’obra i el comentari de la interessant recopilació d’articles de J.V. Yago Sueca en Mosaic (Ajuntament de Sueca, 2011). I això per no parlar de l’encisador  volum de Joaquim Martí Mestre (Diccionari de Josep Bernat i Baldoví 1809-1864 en el seu context històric (Editorial Denes, 2011) que ens és impossible comentar ara i aquí.

Nèstor Novell i jo mateix ens donarem per satisfets si hem aconseguit traslladar al lector un cert flash de la realitat suecana  que li incite al viatge i al gaudi dels molts atractius d’aquesta peculiar ciutat del País -somnolència digestiva a banda.

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER