Gustau Muñoz
El dia 20 de desembre es dirimeix alguna cosa important. Semblava, al principi de la cursa, que la partida estava resolta i que el continuisme apuntalat per Ciutadanos – aquest fenomen mediàtic induït i ben engreixat- estava assegurat. Després ja ha semblat que no era així. Diumenge 20, havent sopat, sabrem on estava la veritat.
El que es dirimeix no és exactament fum de botja: el govern d’Espanya, la composició de les cambres parlamentàries, la fi o no del bipartidisme, el destí del PP i de Mariano Rajoy, el futur de Pedro Sánchez, les perspectives dels nous partits, el canvi o no en les prioritats de la política econòmica i social, un canvi en el finançament autonòmic, nous aires per al plet català o al contrari… Tot això i més. El gra i la palla.
No seré jo qui negarà la importància dels matisos, del canvi de persones, de l’entrada d’aire fresc a les institucions i als òrgans de govern. De cap de les maneres. Per exemple: Zapatero podia ser, com diu el clixé, ingenu i utòpic, o d’un optimisme antropològic esfereïdor, però ha deixat un llegat innegable en termes de drets civils i llibertats ampliades, i de la reobertura mal resolta, però decisiva al cap i a la fi, del tema de Catalunya. També introduí el subsidi per a aturats sense prestació, del qual (mal)viuen encara milers de persones… Si fóra pels que vingueren després, que ho han retallat tot, ni això.
Els matisos en política importen. Si no ens posem en l’òptica del tot o res (el totoresisme, una tradició catalana que rebrota de tant en tant), convindrem que són fins i tot l’element que permet un avanç gradual, fer coses positives, engegar petites reformes, obrir camí a transformacions ulteriors, canviar les formes i les cares, tot plegat aspectes gens menyspreables de la vida política i social. No resolen la vida però, de vegades, la faciliten o la fan menys desagradable.
Ara bé, en les condicions actuals, és evident que Espanya necessita alguna cosa més que matisos. El dubte davant aquestes eleccions és que siga quin siga el resultat, no està gens clar que puga haver-hi cap canvi de fons. Els poders econòmics i financers estan a l’aguait. Dominen l’espectre mediàtic (capçalares importants i televisions) i marcaran molt de prop el terreny de joc: la ratlla subtil o no tan subtil entre el que és possible i el que resulta impossible. El mateix es pot dir dels poders efectius que manen a Europa, que definiran també els límits que no es poden superar. I ho faran amb claredat i, si cal, amb brusquedat. I un Estat que està endeutat ja en un bilió d’euros, equivalents al seu PIB d’un any, no podrà fer com qui sent passar un carro. I d’altra banda, el pregonat canvi constitucional esdevé problemàtic, en la mesura que qualsevol reforma necessita consensos molt amplis (2/3 dels diputats) i no sembla que això siga possible llevat de temes molt puntuals i escassament rellevants. El moment constitucional i consensual sembla que s’esgotà el 1978. Com no siga que la renovació generacional faça miracles. En sóc escèptic, però.
Més encara. Els temes realment importants o urgents han tret ben poc el nas en aquesta campanya electoral i, en general, en el debat públic a Espanya. El canvi de model productiu? Les desigualtats estructurals? El reequilibri territorial? Els efectes socials i econòmics de l’envelliment de la població? La davallada de la natalitat? Els fluxos migratoris? El canvi de model energètic? La sostenibilitat? L’escalfament del planeta? L’economia ecològica? El canvi de model de vida? El canvi dels horaris? L’alineament internacional, la participació en conflictes a l’exterior? La política internacional, més en general?
No, res d’això no ha importat gaire. Moltes coses, sembla, van implícites, es donen per ja sabudes o es creu, erròniament, que no són rellevants. Sí que han desfilat, de tant en tant, al llarg de les darreres setmanes l’atur, la corrupció, les retallades, el rescat bancari, la continuïtat o no d’una política econòmica que ha tingut conseqüències socials devastadores, la violència masclista i Catalunya. Però en termes tan superficials i demagògics –amb excepcions, no cal dir-ho- que sembla que l’encertaven els qui pronosticaven no ja la politització del futbol, sinó la futbolització de la política. Nivell de raonament, baix. De concreció, ínfim. De deliberació, nul. De vegades fins tot pur infantilisme: il·lusió, cares angelicals, aires de no haver fet cap malifeta (encara)… Les campanyes electorals funcionen com grans operacions de simplifcació, en això no ens hem d’enganyar.
D’altra banda, amb els models de relacions interhumanes que transmeten les televisions, que són les que basteixen el marc mental a hores d’ara, no és molt el que es pot esperar. Ni polis grega, ni civitas, ni esfera pública, ni acció comunicativa habermasiana. Tot molt lluny del debat informat i persuasiu, dels ideals republicans, de la Institución Libre d’Ensenyança o del model cívic del noucentisme… Si no fos per la gran innovació dels darrers temps, la comunicació en xarxa, l’autocomunicació social que diu l’expert electoral Jaime Miquel i que, segons ell, serà responsable del canvi que hauria de ser el desenllaç d’aquestes eleccions.
En qualsevol cas i malgrat tot el poble, la gent, en darrer terme té un sentit molt fi per a destriar. Ja veurem fins a quin punt. Si no es poden esperar grans transformacions, almenys que canvien els matisos i les cares. Que tinguen una oportunitat almenys aquells que han al·ludit a la complexitat dels problemes apuntats i en són conscients. Podria ser la via per obrir nous debats i fer madurar aquesta societat… I en qualsevol cas, alegrem-nos d’una cosa. Les línies de fractura han estat la política econòmica, la política social, el debat públic/privat, la corrupció, l’articulació territorial… No d’altres de més perilloses i fatídiques. Com ara la immigració, el tancament xenòfob i insolidari. Alegrem-nos-en, i confiem que el fons solidari i generós dels nostres pobles perviurà molt de temps.
