Gustau Muñoz
Desembre -als seus inicis, en aquest hivern que no acaba d’arribar- sembla benigne però ha estat un mes cruel. El dia 8 ens arrabassava de manera sobtada i implacable un intel·lectual valencià de gran vàlua, fidel al país i a la llengua, treballador incansable, en la plenitud d’una maduresa que encara podia retre fruits importants Josep Lluís Sirera Turó, home de teatre, crític, historiador, autor, professor universitari… Són moltes i diverses les vessants de la seua personalitat i de la seua obra que caldria glossar. Persona d’una gran erudició que no defugí mai el compromís polític i cívic des de ben jove, estudiós i alhora, quan tocava, activista… Va ser, entre moltes altres coses, vicerector de cultura a la Universitat de València, institució on va esmerçar una dilatada tasca d’ensenyament i de recerca al voltant de la història del teatre. El seu llegat és absolutament impressionant. Supose que algú en farà el recompte i impulsarà la recuperació d’una obra extensa, que inclou una varietat de registres: la crònica, l’assaig, els articles acadèmics, els llibres de divulgació, les panoràmiques, les edicions crítiques i les obres de creació en el camp del teatre. Tant com a autor individual com en col·laboració amb el seu germà Rodolf Sirera, ens deixa una obra teatral certament considerable, des de molts punts de vista.
Però ara el voldria recordar en una època concreta, mitjan anys 70, al fil de la transició, col·laborant a les pàgines de Cal Dir, on publicava amb la seua companya de tota la vida Remei Miralles, sota el nom de “Col·lectiu d’Estudis Històrics Emili G. Nadal”, articles de divulgació sobre la història valenciana que eren peces magistrals, en clau de valencianisme, adreçades a un públic insòlit de lectors d’un òrgan del Partit Comunista. Havien escrit a Emili Gómez Nadal, l’enyorat referent del valencianisme d’esquerres (comunista) dels anys trenta que mai tornà de l’exili, i aquest els havia respost donant-los autorització per a utilitzar el seu nom amb una carta molt afectuosa que és tot un document històric.
A Cal Dir va dur a terme una molt remarcable tasca de pedagogia social que tenia com a objectiu rescatar una història oblidada i amagada i fer País, aportar el seu saber per a construir, amb tanta ambició com il·lusió (la pròpia d’una època efervescent), un País Valencià de tots i per a tots. Amb Remei, explicaven què havien estat les Germanies, la Renaixença, l’evolució de la llengua, qui havien estat Jaume I o Ausiàs March, els rudiments d’un coneixement bàsic de ciutadania valenciana que mai s’havia ensenyat a les escoles.
D’altra banda, tinc ara davant meu un volum compacte de 607 pàgines, la Història de la literatura valenciana, publicat per Edicions Alfons el Magnànim, de la Institució d’Estudis i Investigació (IVEI), el 1995, on Josep Lluís Sirera desplegava una enorme erudició i capacitat de síntesi. A la IVEI va publicar també una edició digna del teatre complet d’Eduard Escalante (amb Rodolf), així com una Història del Teatre Principal de València, entre altres obres. Són només unes poques mostres, entre desenes, que palesen la seua gran capacitat de treball i una intel·ligència brillant. Amb Francesc Pérez Moragón, Ricard Blasco, Manuel Aznar, Santi Cortés i alguns altres investigadors més, Sirera ha estat un referent cabdal de l’erudició valenciana solvent de la segona meitat del segle XX. Sortosament, noves promocions d’estudiosos formats a la Universitat aporten ara el seu treball en el solc marcat per ells. La història cultural valenciana -més enllà d’impostors, afeccionats o incompetents, que tant va promoure la caverna als anys foscos del postfranquisme, i fins fa quatre dies- entrà amb ells (després de la generació de Fuster, Sanchis Guarner o Martínez Ferrando) en l’edat adulta.
Però ara ja no el tenim entre nosaltres. En temps en què s’ha obert per fi la porta a una esperança renovada, en què tantes coses es poden fer encara, perquè cal reprendre el fil d’una història interrompuda, comptant amb tothom, la fatalitat ens ha privat d’un valencià eminent. El tindrem en la memòria, i no oblidarem el seu exemple.
