Joan del Alcàzar
Cada mitjà de comunicació ―premsa, ràdio i televisió― que es precie encarrega i publica la seua enquesta electoral. Les previsions demoscòpiques floreixen com els ametlers a la primavera, i cada ciutadà és molt lliure de creure-les o no. Sabem que hi ha mitjans i mitjans, i entre ells alguns que són, en la pràctica, un simple òrgan oficiós de partit. Més enllà, no obstant això, de les manipulacions que sociòlegs i estadístics puguen fer en el cuinat de les dades obtingudes pels enquestadors, hi ha tres elements que convé tenir en compte: un, que les mostres solen ser insuficients perquè una enquesta amb un univers ampli és molt cara; dos, les habituals no ofereixen resultats fiables del repartiment d’escons per províncies; i, tres, la llei electoral espanyola prima als partits majoritaris en les circumscripcions menudes, açò és en les províncies menys poblades. Fernando Abril Martorell [UCD] i Alfonso Guerra [PSOE] van fer dècades arrere el que van haver de fer per a conciliar el repartiment que asseguraria les seues majories alternatives.
Per això, malgrat les seues imperfeccions i malgrat la desconfiança que afecta a tot allò que d’una manera o d’una altra tinga relació amb el govern del PP, se li ha donat tanta importància a l’última enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques [CIS]. No són pocs els que pensen que, ―vist el que es veu diàriament en TVE; sabut el que va fer i no va fer el Banc d’Espanya amb les maniobres en la foscor de la banca; i oït com se sent mentir sense rubor a Rajoy i als seus ministres―, ningú pot fiar-se del que diga el CIS. Aquest, més enllà de la seriositat dels seus professionals, està vinculat a l’Executiu com a organisme públic que és, i això aixeca sospites de parcialitat en el cuinat dels resultats que finalment es fan públics.
Malgrat tot, l’enquesta del CIS té dues característiques que la fan única i la millor. La primera és la grandària de la mostra. La segona és què, més enllà dels percentatges en brut, atén a la distribució d’escons per províncies. Després d’haver-se fet pública aquesta mateixa setmana, algunes coses poden afirmar-se quasi, quasi amb seguretat. Vegem-les.
1) El gruix dels 350 diputats que abans es repartien fonamentalment entre dos [PP i PSOE], ara es van a repartir entre quatre. Això va a fer impossible una majoria absoluta, una cosa desitjable, tant i més després de l’amarga experiència del rodillo austericida imposat pel PP durant els darrers quatre anys.
2) La participació va a ser molt alta. Més del 75 per cent afirma que votarà, però el 40 per cent dels electors encara dubta. Aquest factor pot convertir en paper banyat la millor de les projeccions demoscòpiques
3) El PP va a ser el partit més votat, malgrat tot. Basa la seua victòria en les circumscripcions menudes, en el vot rural i en el segment de població d’edat més avançada, però resisteix. No es tracta d’un vot simplement conservador, sinó directament reaccionari que té a veure amb que a aquests electors el PP els hi sembla un partit d’ordre i d’un espanyolisme castís sense fissures. No obstant això, s’espera que perda més de 60 escons.
4) El PSOE enfronta una molt difícil realitat. Ha deixat de resultar convincent com el referent del vot útil de l’esquerra. Alguna cosa que ha vingut rendibilitzant des de, si més no, 1993. Una idea que li va donar l’última victòria a Felipe González, i que va fer valdre en les dues eleccions que van portar a Zapatero a La Moncloa. Ja no cola. El seu líder màxim i els seus afins no es cansen de repetir que ells són els únics que poden vèncer al PP, però aquesta vegada a Pedro se’l menjarà el llop, si permeten la ironia.
5) El PSOE perd vots per la seua dreta i per la seua esquerra, a mans de Ciutadans i de les coalicions que es vertebren al voltant de Podem i que responen a la diversitat regional espanyola. El respectat dirigent basc Odón Elorza afirmava recentment que el PSOE ha iniciat un procés intern de transformació per a recuperar la seua identitat. Potser tinga raó, però, segons les enquestes, no es percep. A més, si s’assenyalen alguns dels noms que apareixen en les llistes socialistes, fa l’efecte que la transformació d’Elorza està mig submergida en formol.
6) El PP es converteix en irrellevant a Catalunya i al País Basc, la qual cosa no haguera de deixar de preocupar-los per al model d’Espanya que defensen, però sobretot resulta cridaner el [pronosticat] resultat català, on es juguen molts escons: és terrible per als de Rajoy.
7) En ajuda del PSOE [i del PP] ve el repartiment pactat per l’estranya parella Abril Martorell/Guerra: sempre respecte a les eleccions de 2011, en les 26 províncies més xicotetes, el PP obté 48 diputats i 27 el PSOE. No obstant això, la novetat és que en elles també arreplega fruits Ciutadans, amb 17 i, fins i tot, Podem amb 5. És una novetat perquè fins ara PSOE i PP se’ls hi repartien com a bons amics. És a dir que, malgrat l’arranjament electoral tradicional, s’estan gestant canvis de fons.
8) Els resultats [segons la previsió del CIS] en les regions que reparteixen més escons són molt significatius. A Madrid, el PP perd més d’una quarta part, el PSOE perd la meitat [i passa a ser la quarta força], C’s dobla als socialistes i Podem els supera.
9) A Catalunya el PP perd dos terços dels seus diputats, Convergència perd la meitat, el PSC quasi el mateix, Esquerra Republicana de Catalunya [ERC] més que triplica els de 2011 i irrompen amb força Ciutadans i la coalició En Comú Podem, que igualen a ERC. El quadre de l’anterior representació catalana a Madrid resta potes per amunt, i evidencia que la fractura partidària resultant del procés sobiranista és indiscutible.
10) A més, els sempre essencials escons que el socialisme català ha aportat tradicionalment als resultats del PSOE van a generar una síndrome d’abstinència horrorosa per a aquest.
11) Al País Valencià, el PP pot perdre la meitat dels seus diputats i una mica menys el PSOE. A més, aquest últim es veu superat per la coalició Compromís- Podem És el moment, i també per C’s. Una bolcada històrica.
12) A Andalusia el PSOE es manté, confirmant-se [junt amb Extremadura] com la reserva espanyola del vot socialista. El PP perd un terç respecte a 2011, Esquerra Unida s’enfonsa, i emergeixen C’s i Podem, doblant els de Rivera als d’Iglesias.
13) El PP i el PSOE sembla que són percebuts com a partits vells, tradicionals, envellits. El PP es dirigeix al seu públic més tradicional, però el mateix fa el PSOE. L’obstinació a parlar del que Felipe González o Zapatero van aportar a la modernització d’Espanya, sent certa, no li arriba fonamentalment a la gent jove. És un discurs que no el distancia del PP, que també es presenta [amb enorme descaradura i falta d’ètica] com el partit modernitzador d’Espanya. No obstant això, es tracta en tots dos casos d’una modernització que un bon segment de població ja té descomptada [els que van votar socialista des de 1977 o 1982], i que un altre [els nascuts ja en els vuitanta i noranta] ni comprenen ni valoren.
14) No obstant tot l’anterior, res està escrit. Hi ha molt de vot per decidir encara. Segons els experts una bona part d’aquest vot està prou desideologitzat com per a ser decidit per petits detalls en els últims moments. Caldrà estar atent a la campanya, particularment als errors que els líders puguen cometre.
15) En qualsevol cas, el pròxim govern serà resultat d’un pacte. Particularment els dos grans partits ja tenen sobre la taula el seu Pla B. El PP ha promocionat a Soraya Sáez de Santamaría a la categoria de suplent de Rajoy [allò que amb mordacitat Pablo Iglesias ha anomenat l’Operació Menina] per a un hipotètic pacte amb Ciutadans, que vetaria a l’actual president. El PSOE, per la seua banda, des de l’argument que és necessari enviar al PP a l’oposició, ja ha oferit converses a tots aquells que després del 20D estiguen disposats a pactar un govern regenerador, allunyat dels vicis i perversions que han caracteritzat al govern de Mariano Rajoy.
L’actual president és al·lèrgic als debats amb altres dirigents. No vol aparèixer amb ells perquè se sap inferior. Les seues malapteses verbals fan bramar les xarxes socials, i el ridícul reiterat avergonyeix a propis i estranys. Caldrà veure si l’electorat penalitza la seua covardia i les seues múltiples clavades de pota.
Finalment, caldrà veure si, efectivament, el govern que isca de les eleccions afronta els grans problemes del país en comptes de refugiar-se en el silenci, la inacció o el recurs vomitiu a la judicialització de la vida política, que han sigut els distintius de Rajoy. Dins de dues setmanes tindrem els resultats de l’única enquesta que val: la que es fa en les urnes.
Publicat en el bloc escriureenlaire
