Gustau Muñoz
No és cap exageració afirmar que València compta amb un dels centres històrics més extensos, interessants i plens de possibilitats de tot Europa. A hores d’ara, però, aquest extens casc antic es troba en part degradat, presenta dèficits i problemes. Per una banda, no aporta als seus habitants, en algunes zones i carrers, l’entorn adequat per a viure. I, per una altra, no aporta en la mesura escaient a la ciutat l’espai idoni, factible, en termes d’identitat reforçada i d’activitat econòmica.
Els problemes vénen de lluny, certament, i no és un problema exclusiu de Valencia. Està lligat a tendències generals. Però cal subratllar que més de dues dècades -es diu aviat- de govern triomfalista del PP i de la senyora Barberà han deixat com a herència un centre històric ferit, en molts espais degradat i en general malbaratat. Hi ha hagut massa temps d’incúria municipal. Clar que les prioritats (especulatives) d’una forma de governar que era una enganyifa al servei dels grups de pressió immobiliaris, eren unes altres. La inversió en el centre històric no retia els guanys dels PAI’s, de les noves avingudes, de les grans operacions de requalificació d’usos del sòl. I així ha anat la cosa, a desgrat de tota la retòrica oficial.
I malgrat també alguns signes esperançadors, com ara una certa revitalització urbana de la mà de la renovació generacional o l’augment del turisme urbà, ben notable i en termes generals positiu, però que planteja, al seu torn, problemes específics i inconvenients (com s’ha vist en altres ciutats, sotmeses a una pressió excessiva i saturades) que cal saber prevenir.
El centre històric de València està integrat pels districtes de Sant Francesc, Mercat, Velluters, el Carme, Universitat i Seu-Xerea, cadascun amb la seua problemàtica però amb trets comuns i possibilitats compartides. En primer terme cal destacar el gran potencial i la importància del Centre Històric de la ciutat de València. És el signe d’identitat per excel·lència de la ciutat, l’entorn històric on es concentren les empremtes del passat, allò que distingeix sobretot la ciutat i la fa inconfusible, amb un fort component monumental. És on trobem la magnífica Llotja, la Seu, el Miquelet, l’Almodí, el Mercat Central, els palaus antics, el carrer de Cavallers, el palau de la Generalitat… Però també el dèdal de carrers, les places i racons, el traçat irregular -els vestigis d’una manera de construir i de viure- que aporten un plus d’interès i que cal saber valorar i aprofitar.
La ciutat de València ha de saber recuperar plenament el seu centre històric, ha de tenir presents exemples internacionals reeixits, i fer un pas més, a través d’una rehabilitació integral -com es va intentar parcialment a Velluters i el Carme- per tal de fer-ne alhora un lloc per a viure, un eix cultural i museístic amb projecció internacional, un espai d’activitat econòmica viable, un atractiu turístic, la imatge de la ciutat i un signe d’identitat reforçada.
S’han fet coses en aquest sentit en un moment o altre, amb millor o pitjor fortuna. Però ara caldria un pla ambiciós, de conjunt, ben pensat. Un nou impuls.
Compaginar usos, fer compatibles funcions urbanes
És vital compaginar els diversos usos del centre històric. No hi ha contradicció insalvable entre l’ús residencial, l’ús econòmic -com a centre de serveis, comercial i espai d’oci- i l’ús representatiu del centre històric. És més, es complementen i reforcen mútuament. No hi ha res de més desagradable que un centre històric mort, deshabitat, sense botigues i vida de carrer. Un centre històric només per a turistes passavolants, com un decorat, artificial i artificiós, que a la llarga acabarà frustrant tant els residents com els visitants. O un espai saturat per a l’oci nocturn, i prou.
Una ciutat atractiva i amb personalitat és aquella en què passen coses i en la qual hi ha activitat constant, de diverses menes, que ofereix serveis de tot tipus. Un centre històric viu, habitat, ple de botigues, de gent, de veïns i visitants, amb una densa activitat cultural, és un actiu fonamental. València ha deixat degradar-se durant massa temps un gran centre històric.
Caldrà reforçar la trama urbana, tot allò que és propi d’una ciutat: carrers nets, edificis habitats, oferta d’habitatges assequibles, solars construïts, seguretat ciutadana, dotacions per a les diverses necessitats dels veïns: comerços, botigues, parcs infantils, jardins, places d’aparcament, control del trànsit, equipaments escolars.
Concretament, cal procedir a la rehabilitació integral dels espais interiors avui altament degradats, entenent per això els buits, les ruïnes, les zones plenes de solars sense construir, que s’eternitzen, on la població hi ha estat expulsada, o ha marxat, amb un nombre molt gran, excessiu, d’edificis tancats i deshabitats, mig enderrocats, o insalubres i precaris. La vida de carrer s’ha afeblit, en resten poques botigues i comerços tradicionals, hi viu escassa gent, els carrers sovint estan bruts, presenten un aspecte poc agradable i de vegades fins i tot insegur. Aquest és el cas de la zona posterior del Mercat, rere la plaça de la Mercè, d’una part extensa del barri de Sant Bult, de zones àmplies de Velluters, del carrer d’Exarchs i adjacents, i de carrers com ara Sant Ramon, Ripalda, Soguers, Llíria, l’entorn a esquenes de l’IVAM o el Plaça de l’Àngel i adjacents al barri del Carme…
Les accions de rehabilitació empreses els darrers vint anys han donat fruits, però són parcials i incompletes, sense aconseguir «massa crítica», fins al punt que bona part del centre històric, de les zones que presenten aquestes característiques, tenen encara pendent una resolució definitiva, «integral», amb resultats contundents en termes de millora substancial i radical de la qualitat urbana, residencial i econòmica. Sovint hi ha noves construccions o edificis rehabilitats al costat de solars o edificis degradats que mai s’acaben de resoldre, solars que potser haurien de ser parcs públics que mai s’executen (com al carrer Corona), o carrerons plens de brutícia, que donen al conjunt un aspecte de degradació i baixa qualitat realment desesperant. Ja no és «Beirut», com es deia una dècada enrere, però el centre històric de València no acaba d’enlairar-se.
Actuacions concretes
Cal per tant revisar globalment les accions empreses i els projectes en marxa, donar-los nou impuls i afegir-ne d’altres, amb l’objectiu de sistematitzar un procediment d’intervenció coherent i planificat amb objectius clars. N’esmente uns quants de molt urgents:
Delimitar els solars sense construir, netejar-los i sanejar-los, establint terminis per al seu ús definitiu. # Promoure la construcció d’habitatges en tots els solars edificables del centre històric (acollint-se als plans de promoció pública o privada en el seu cas de VPO de qualitat). # Agilitzar al màxim els tràmits d’ocupació de noves vivendes, i promoure el lloguer a preus controlats. # Rehabilitar urgentment els edificis de titularitat pública (la Generalitat com a receptora de béns ab intestato i altres situacions) avui escandalosament semiabandonats (per exemple, Corona núm. 3). # Rehabilitació d’habitatges, interior (instal·lació d’ascensors, aïllament tèrmic i acústic) i exterior (façanes i cobertes). # Evitar la saturació d’apartaments turístics i prevenir els efectes negatius que podrien comportar. # Pavimentació o reparació de carrers, bona part dels quals es troben en mal estat. #Millora de les places i espais públics, mobiliari, il·luminació, neteja, vigilància i seguretat ciutadana. # Aconseguir la instal·lació de noves famílies, de més població. Revisar i augmentar les dotacions escolars. Implantar parcs infantils (només n’hi ha dos en tota l’àrea i són menuts). # Potenciar l’Atenció Primària de salut, construint un nou centre de salut al centre històric (avui sols n’hi ha el de la Plaça de Nàpols i Sicília i el de Guillem de Castro). # Obrir un nou col·legi públic a més del Santa Teresa i el Cervantes. # Remodelar i millorar l’IES el Carme. # Adequar tot l’entorn de darrere de l’IVAM. # Establir un nou equipament cultural: una biblioteca pública multiusos, de concepció moderna i multimèdia. # Potenciar l’ús de la bicicleta com a mitjà idoni de desplaçament. # Pla de promoció del Comerç del Centre Històric, com a marca de qualitat. # Estratègia de promoció com a reclam turístic (turisme urbà, de qualitat) i com a seu d’establiments hotelers. # Establir una mena de «label València» (atorgat per un jurat independent), com existeix a ciutats com ara Nova York, que certifique la relació qualitat/preu adequada dels establiments (restaurants) de cara a donar garanties als visitants i turistes (que no tenen informació prèvia, solucionant així una «fallida del mercat» evident).
El teixit urbà, social i humà del centre, avui en precari, s’enfortirà si atrau nous usos econòmics, que podrien ser: comerç minorista tradicional, comerç especialitzat de qualitat (botigues de referència), a partir de la densa xarxa comercial històrica, avui decadent i en procés d’abandonament pels fills dels propietaris que es van jubilant. Noves activitats, basades en l’aprofitament de les tecnologies de la informació, que podrien beneficiar-se de la disponibilitat d’espais, locals i d’un entorn de qualitat, promovent la instal·lació d’empreses de disseny, d’activitat en xarxa, de professionals, d’estudis d’artistes, etc. Un tractament racional de l’oferta d’oci, evitant la saturació però considerant-ne la idoneïtat, i paper positiu. Cal fer-la compatible amb el descans dels veïns (promoció de la insonorització de locals i habitatges propers, i altres accions).
La necessitat d’una visió global
La millora radical de l’entramat urbà (més qualitat urbana, més habitants, una població rejovenida, més comerç de proximitat, més activitat econòmica) ha d’anar del braç d’un rellançament del centre històric com a eix cultural, que durant el mandat del PP havia restat una mica esmorteït i a l’ombra dels nous megaprojectes i grans esdeveniments que centraven l’atenció i les inversions. Cal, per consegüent, rellançar i coordinar l’activitat d’unes dotacions extraordinàries com són l’IVAM, el Centre del Carme, el Muvim, la Biblioteca Pública, la Beneficència, l’Almodí, la UIMP i la Universitat de València (La Nau, CM Rector Peset, Palau de Cerveró), puntals bàsics de l’oferta cultural i museística de la ciutat, tots ubicats al centre històric, tot i que alguns, com el Muvim, han de replantejar-se o tot just acaben de superar greus crisis, com l’IVAM. La gestió cultural del PP era tan nefasta que ha estat a punt d’enfonsar les institucions i els museus importantíssims que controlava.
Però de cara al futur, que ja és present, cal aconseguir un efecte d’arrossegament al voltant d’aquests espais, amb dotació hostalera, botigues especialitzades, etc. Al mateix temps, cal completar la intervenció a l’entorn de l’Escola de Disseny i Conservatori del carrer Murillo i adjacents, un exemple d’intervenció radical que no ret encara els fruïts de rehabilitació desitjats per la lentitud i caràcter parcial.
Una vegada en marxa un pla ambiciós d’usos culturals, en sintonia amb les millors energies creatives de la ciutat, l’efecte multiplicador està assegurant també per l’entorn monumental singular i d’alt nivell en què tot això es desenvolupa (Llotja-Mercat, la Seu i el Miquelet, els palaus del carrer de Cavallers, l’Almirall, Trinquet de Cavallers, l’Almodí, el convent del Carme, etc., etc.).
Mereix atenció especial el centre estricte de la ciutat (Sant Francesc), un espai al voltant de la plaça de l’Ajuntament avui lleugerament -o bastant- decadent (avinguda de l’Oest, carrer de Llúria, etc.), perquè ha perdut població i part dels seus usos tradicionals, en passar el centre de gravetat comercial a eixos més dinàmics (carrer Colom, i sobretot als centres comercials). Cal evitar l’agreujament del problema i, al contrari, revertir-lo amb plans específics, zona per zona i carrer per carrer, evitant l’eternització de les obres, els solars sense construir (per exemple, al carrer Garrigues) i les situacions irregulars o interines en ple cor de la ciutat, i millorant l’equipament urbà, el mobiliari, el disseny del conjunt.
Però sense la culminació del sanejament i rehabilitació integrals de tots els entorns profundament degradats i en procés lent i interromput, o no acabat, de transformació (carrer Quart, Borrull, voltants del Botànic, carrer de la Carda, inici del carrer Túria, Velluters, etc.), la sensació de frustració i la realitat de la pèrdua de qualitat de vida i de possibilitats econòmiques, i de tota mena, no s’esvairà. En detriment dels habitants que hi resten, veïns i agents socioeconòmics, i del conjunt de la ciutat.
La recuperació del centre històric fou una demanda àmpliament compartida des de la transició. Apareix en tots els discursos i en tots els programes. Avui és encara una tasca inacabada. Passa una mica com en la faula d’Aquil·les i la tortuga. La degradació hi ha fet massa estralls i les actuacions parcials i incompletes mostren, prou i massa, les seues insuficiències. L’onada de renovació de propostes d’activitats protagonitzades per la generació del precariat és molt positiva, però també problemàtica i insuficient. Projectes personals de tot tipus, locals de coworking, festivals com Intramurs o Incubarte, el Solar Corona, el Racó de la Corbella, etc., han portat aire fresc. Però res de tot això salvarà de la degradació un conjunt urbà tan ampli i tan ple de possibilitats. (“Deixar que passen les coses bones”, filosofia enunciada per l’economista Ramon Marrades, és una gran idea i la subscric plenament, però insuficient i no hauria de servir de coartada.)
El repte és de molta entitat.La iniciativa privada no hi deu trobar, pel que es veu, incentius suficients i se’n desentén (només inverteix ara com ara en apartaments turístics, bars i restaurants). Ara li toca a la iniciativa pública, que està en bones mans, prendre el relleu i apuntar objectius ambiciosos.
(Una primera versió d’aquest text aparegué al llibre de Josep Sorribes, coord., València: una ciutat manifestament millorable. Es publica ací ara revisat, ampliat i actualitzat.)
