Pau Viciano
S’ha parlat molt del risc de dissolució del missatge nacionalista en la coalició Compromís i, més encara, arran del seu pacte electoral amb una força de referent espanyol –per no dir madrileny— com Podemos. Però al costat d’aquell perill exterior, de “contaminació”, n’hi ha un altre diguem-ne d’interior: la possibilitat –segurament remota— que per pragmatisme electoral el Bloc anàs diluint els seus plantejaments fins al punt d’acabar reduint-los a un autonomisme basat en una reivindicació anticentralista, però que deixe en segon pla les aspiracions històriques del que ací s’ha conegut com a “nacionalisme”. L’anticentralisme, fins i tot en l’aspecte fiscal, no es cap garantia de “conscienciació” o –si es vol— de “construcció” nacional alternativa a la dominant. És indispensable, però no suficient. Perquè se suposa que l’objectiu d’una força nacionalista és contribuir a fer del País Valencià una societat on una majoria de ciutadans compartesquen una idea nacional diferent de l’espanyola i, per tant, que esdevinga un subjecte de sobirania. I això, seguint la tradició política pròpia, que vaja unit a una transformació de la societat en un sentit més just i democràtic, on la llengua pròpia del país siga, efectivament, la llengua pròpia del país. Un País Valencià, finalment, que puga triar la seua vinculació amb l’Estat espanyol o amb la resta dels Països Catalans, lliure de les hipoteques de l’anticatalanisme. Es difícil pensar en un partit que es diga nacionalista o “valencianista” que, d’una manera més o menys explicita, renuncie a aquests objectius.
Per això no s’acabaria d’entendre que des d’un think tank com la Fundació Nexe es pogués promoure una “nova estratègia” per al valencianisme polític que, almenys tal com ha estat presentada per la premsa, suposaria una rebaixa dels objectius que fins ara ha tingut el nacionalisme al País Valencià. També és possible que el diari Levante, que en donava la notícia –tan disposat com sempre a aportar el seu granet d’arena per enterrar definitivament l’espectre del catalanisme—, haja carregat les tintes d’una manera sensacionalista. En qualsevol cas, convindria no confondre els mitjans o les tàctiques electorals amb els objectius finals o estratègics. Tenint en compte que segons les enquestes –encara que en realitat no siga exactament així—, els valencians se senten més espanyols que els extremenys, que n’hi ha massa que no poden veure els catalans i que fins fa quatre dies votaven massivament al PP, és lògic que el missatge electoral –i els objectius a curt termini— s’adapten al que hi ha. Més encara quan es va a les eleccions en coalició amb altres partits que no es consideren nacionalistes i que, més enllà de certs mínims democràtics, no tenen com a prioritat aquest procés de construcció nacional.
Però un altra cosa és racionalitzar els límits i les dificultats per elevar aquestes concessions tàctiques a la categoria d’objectiu final. Per posar un exemple aparentment anecdòtic, el fet que la població valenciana s’entusiasme amb la selecció espanyola de futbol aconsella que, en una campanya electoral, no es facen declaracions contra “la Roja”. Les eleccions no deixen de ser un mercat i –com deia jove Engels—“la primera màxima del comerç és l’ocultació de tot allò que pot reduir el valor de l’article en qüestió”. Bé, així queda una mica sòrdid: podem dir que es tracta de seduir l’electorat. I en aquesta distància curta algunes de les receptes que s’han anat difonent des de l’entorn de la Fundació Nexe han funcionat. Segurament perquè, al marge que puguen ser teoritzades des de la ciència política i elaborades com a doctrina revisionista, són de caixó. El que ja no resulta tan evident és que s’haja de renunciar als objectius diguem-ne finals, amb el risc de dissoldre el projecte nacionalista. O valencianista, que en aquest nivell de reflexió tant hi fa el nom. Dit d’una altra manera, en unes eleccions no s’ha d’aigualir la festa dels aficionats de la selecció espanyola, però es difícil que a la llarga siga compatible emocionar-se amb “la Roja” i sentir-se part d’una altra nació. D’una nació de debò, no d’una “nacionalitat” autonòmica. Si no és que, juntament amb el confortable mite del bilingüisme constitutiu dels valencians, ens sumàvem també a la consoladora impostura de l’Espanya “nación de naciones”.
