Escot Figueral
Espanya té la sort de comptar amb patriotes com Alfonso Guerra. Sempre, des de la nit dels temps, ha tingut patriotes exemplars que l’han salvada de la perdició. I això, si més no, des del Paleolític Superior, quan els primers balbuceigs de la nació espanyola esgarraren l’aire de Gibraltar al cim de l’Aneto. Recared, Viriato, el Cid, Torquemada, el Gran Capitán, Agustina de Aragón o Franco, per citar alguns noms il·lustres de les enciclopèdies de la Història de Espanya remota i recent, han aportat amb les seues paraules, amb els seus gestos i sobretot amb les seues accions, perquè són colla d’oratòria limitada, l’epopeia i els oripells en moments declinatoris de l’Espanya immortal. Unes vegades han sigut els heretges, d’altres els moros o els jueus, i també els turcs i els gavatxos, a tots els quals ha calgut fer la pell a tires per tal com han volgut rompre o profanar el solar i les entranyes hispanes. Però si algú els ha fet perdre la son als patriotes espanyols, rojos o blaus tant s’hi val, aquests han sigut els catalans. Els catalans són una pedreta en la sabata espanyola. Quevedo no els podia veure ni en pintura; Ortega, una mica més moderat l’home, apostava per la conllevancia, i ara no recorde quin sant baró aconsellava bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, crec que don Baldomero Espartero.
El Guerra no té la projecció èpica dels herois i les heroïnes consagrades en el santoral nacional espanyol. No perquè siga més lleig que pegar-li a un pare. Franco no és que fóra una bellesa, ni tampoc Rouco Varela, amb qui el Guerra comparteix almenys el nas i els ulls de mostela inquisidora, i a saber quina seria la cara del Torquemada. La lletjor fins i tot potser un afegit simpàtic, un detallat antropològic suplementàriament atractiu, i sinó que li ho diguen a José Maria Aznar, al tort de Miñana Astray o, pel que sembla, al Cura Merino. El Guerra, amb el seu rostre amfibi i llavis adiposos, a mig camí de Mortadel·lo i el Geperut de Notre Dame, no arriba ni a la categoria d’actoret de segona fila. Però a Espanya els salven tant els espadones com els coltellets. Encara que per a l’Alfonso Guerra caldria dir més apropiadament com els “ribots”, cepillos en la llengua de Cervantes, ja que és el seu instrument favorit per al modelatge indissoluble d’Espanya. No seria estrany que quan fatxendejà que havia passat l’Estatut d’Autonomia de Catalunya pel ribot, eufemísticament volgués dir que se l’havia passat per les gònades.
I és que l’Alfonso és un “intel·lectual”, especialista, diu ell, en Machado. Pobre don Antonio, en mans de qui cau. Jo crec que el que fóra el número dos del Psoe i del Govern d’Espanya s’ha fet intel·lectual perquè és una ocupació on no hi ha reservat el dret d’admissió, i qualsevol amb el graduat escolar, i fins i tot sense, hi pot estirar més el braç que la màniga. N’és especialment adequada per als qui no tenen ofici ni benefici. ¿Algú sabria dir en què s’ha guanyat mai les garrofes Alfonso, llevat de la menjadora de la política? Alfonso cobra els seus honoraris de servidor i ex-servidor de l’Estat: tot un xollo, que ausades molts voldrien haver sigut ministre, parlamentari, senador i el que es presente, amb dietes, viatgets, banquets i comissions. I, després o mentrestant, altres honoraris extra com a “intel·lectual”, possiblement sense haver fotut un brot en sa vida. Alfonso serà molt partit, molt socialista i molt, moltíssim, espanyol, però “obrer”, allò que es diu “obrer”, ni pensar-ho ni somiar-ho. No, Alfonso és, ara mateix, un intel·lectual, una de les veus més acreditades per esbudellar, dialècticament és clar, Artur Mas i la seua deriva independentista. Si Viriato tingué la missió històrica de parar els peus als moros i iniciar la singladura decisiva de l’Espanya que lliga Atapuerca amb l’euro, Alfonso té la missió de denunciar el que ja és, sense cap mena de dubte, “un colp d’Estat civil” dels catalans dels dallonses. Al nostre intel·lectual no li donen garsa per llebre.
Ell pertany a aquella saga de polítics estupends que, tenint-ho tot en les mans, amb mandats absoluts, ens deixaren a dos i pilota encalada. Cada vegada que pense en els Corcuera, la Triple B (Boyer, Barrionuevo i Borrell), Asunción, Lerma, Guerra, tots amb el capità Gonsales al front, em venen unes ganes esbojarrades de llançar-me al ruedo de la política. Seria difícil fer-ho pitjor. I bé, ¿cap alternativa plausible per aturar el órdago catalán?: supositoris de Constitusión i tandes de Tribunal Constitusional. I com que els reconsagrats catalans estan fent-li botifarra a la Constitució i als senyors jutges, l’insigne Guerra ha demanat un final per al “procés” com el de 1934. La República –espanyola, òbviament—, ha afirmat amb el somrís del Dr. No, ho va fer la mar de bé.
Sí, senyor. Ni cepillo ni mandangues. Directament a la presó com el Companys i els seus camarades, cosa que també serví per posar llavoretes per al 18 de juliol del 36. Magnífica alternativa. Aleshores l’auditori es posa dempeus, aplaudeix amb ràbia i crida: “Tus güevos Alfonso: Viva España!”. En efecte, antes una España roja que rota. Alfonso Guerra: l’intel·lectual, l’ex-número 2, enèsim salvador de la pàtria, espanyol il·luminat, nacionalista perillós.
