Més Compromís… però com?

trident

Pau Viciano

Amb centenars de regidors –incloent els de València, Castelló i Alacant–, desenes d’alcaldes, diputats provincials –amb la vicepresidència de la Diputació de València–, un diputat al Parlament de Madrid, un altre al Parlament europeu, nou al Parlament valencià, la presidència de les Corts i dues conselleries –una d’elles de gran pes social i simbòlic com és la d’Educació i Cultura–, pot afirmar-se que el Bloc Nacionalista Valencià, en només dues legislatures, ha passat de ser una formació extraparlamentària a tenir la clau de la governabilitat del País, amb un nivell de poder institucional que difícilment haurien somniat ni els militants més voluntaristes. Aquesta trajectòria, certament, no hauria estat possible sense els llarguíssims anys de travessia en el desert i és just reconèixer la voluntat de resistència i de persistència dels líders i dels militants que la van protagonitzar, davant tota mena d’hostilitats i de la injusta barrera del 5%. Però això no lleva que durant una dècada des de la seua fundació,l’any 1997, el Bloc no va aconseguir entrar en el Parlament valencià.

Presentar-se com la casa comuna de tot el valencianisme polític, fins i tot aixoplugant sectors reconvertits d’un jove blaverisme i fent gestos –sovint sobrers— per escenificar la seua “moderació” social i nacional, no va ser suficient per guanyar cap acta de diputat. No va ser fins a les eleccions autonòmiques de 2007 que, forçat per la pressió de l’electorat i la perspectiva d’un nou fracàs, el Bloc va signar a contracor la coalició amb una Esquerra Unida que, llavors en una situació de força, no es va mostrar precisament generosa amb els nacionalistes. Enric Morera, com a líder del Bloc, assumia una arriscada via de pactes que, malgrat les reticències internes, al final s’ha demostrat que era la més encertada per traure el nacionalisme de la irrellevància i dur-lo a una posició central de la política valenciana. Poden fer-se totes les especulacions que es vulguen, però la realitat és que sense el pacte amb Esquerra Unida, primer, i la Coalició Compromís, després, no s’hauria arribat a l’èxit actual. El mèrit, òbviament és col·lectiu, i no pot deslligar-se del context polític general, però si l’aposta hagués acabat fracassant, les culpes s’haurien carregat sobre els dirigents. Per això mateix és just que es reconega la decisiva contribució d’Enric Morera –amb el seu lideratge soft, si es vol— al costat dels altres dirigents i militants del Bloc que han cregut de veres –i no segons la conveniència del moment– en el projecte de Compromís.

Una vegada més, la política de pactes ha posat en evidència les diferències que existeixen dins de Compromís, però no sols entre els partits que componen la coalició, sinó també dins mateix el Bloc. Esperem que l’electorat ja estiga curat d’espant, perquè l’espectacle que s’ha donat i es dóna encara podria decebre els  milers de ciutadans que veuen en la formació taronja una nova manera de fer política. De retrets, n’hi poden haver per a tots: Iniciativa i Mònica Oltra han tensat massa la corda i l’amenaça de pactar en solitari amb Podemos només pot veure’s com una deslleialtat al projecte de Compromís. Tampoc no ajuda molt la displicència amb què es refereixen al nacionalisme, sense les cauteles i matisacions que caldrien per no semblar que abonen el discurs dominant del “no-nacionalisme” espanyolista.  El Bloc s’ha enredat, per errors d’uns i d’altres, en una mena de revolta populista –les innocents i menystingudes bases contra la maquiavèl·lica direcció, diuen— que recorda allò de “los de abajo contra los de arriba”, una de les consignes més barroeres de Podemos. Segurament la decisió més raonable hauria estat concórrer a les eleccions sols com a Compromís, però en aquestes alçades, ja pràcticament en campanya electoral, l’opció més realista és tirar endavant i treballar per l’èxit de la coalició que lidera Compromís i on el Bloc –si hem de parlar en termes de patriotisme de partit— sens dubte millorarà la seua representació. Les comprensibles reserves que suscita l’ideari i la pràctica de Podemos no haurien de conduir a la inhibició en la campanya i, encara menys, a boicotejar una plataforma on el nacionalisme polític té una presència clau. Això també seria deslleial: voler el fracàs de la coalició en les properes eleccions per tenir l’excusa perfecta per atacar l’actual direcció i fer-se amb el control del partit. Els manifestos i el degoteig calculat de dimissions de l’executiva formen part d’aquesta estratègia, que subordina els resultats electorals a la “lluita fraccional” dins del Bloc.

S’ha esgrimit com argument contra el pacte amb Podemos la por a ser absorbits per una formació política d’àmbit i de perspectiva espanyola. El record de la integració de PSPV al PSOE constitueix una mena de trauma heretat dins del valencianisme polític, però ara només és un espantall per rebutjar pactes que situen el nacionalisme cap a l’esquerra o, simplement, que impliquen una major permeabilitat en la societat, més enllà dels cercles de convençuts. De fet, en 1987, quan l’antiga UPV va pactar amb Esquerra Unida, la possibilitat de l’absorció, que aleshores es va esgrimir, ja era un mite. I encara ho és més ara: ¿algú amb trellat pot pensar que una organització com el Bloc pot quedar satel·litzada o encara menys absorbida per un partit de Madrid? Una altra cosa és l’electorat en general, més volàtil en les seues opcions i més difícil de fidelitzar en uns comicis estatals. El poble valencià –també en aquest sentit— és com és i no com voldríem que fos. En aquell moment, els descontents amb el pacte amb els “comunistes” no es van limitar a escenificar dimissions o promoure manifestos, sinó que van provocar una escissió d’una minoria significativa que es presentava com autènticament nacionalista contra les cessions als espanyolistes, però que en realitat –o al mateix temps— se situava a la dreta de la línia oficial. Són els valencianistes que –legítimament però no sense problemes d’encaix en la majoria nacionalista– aspirarien a poder militar en un partit de centre-dreta com l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya. I fa l’efecte que ara la història es repeteix. Entre els crítics amb la direcció del Bloc hi ha tota mena de sensibilitats, però sembla que en el rerefons de la “revolta de les bases” hi ha aquesta incomoditat amb un Compromís escorat cap a l’esquerra i en contacte amb una realitat social més àmplia. Fins i tot han reaparegut alguns dels vells protagonistes.

Així les coses, en aquest moment en què s’acumulen els greuges entre els diferents partits de la coalició, potser la proposta de fer un Compromís unificat no siga la millor manera de potenciar aquesta força política. A banda dels acords bàsics, entre les diverses tradicions polítiques de la coalició continuen havent-hi diferències ideològiques, que fins ara s’han pogut gestionar de manera globalment positiva. La complementarietat entre el valencianisme i l’esquerra verda ha estat la clau dels triomfs electorals de la coalició i, de retop, del Bloc. Replegar-se de nou en el partit i en el discurs de sempre no sembla la millor manera de consolidar-se i continuar creixent. Perquè hi ha dues maneres de trencar amb Compromís: una eixir-se’n, que és una proposta que circula per les xarxes entre els crítics més indignats. I l’altra fer que se n’isquen els altres, forçant una unificació que Iniciativa i els Verds no poden acceptar perquè la veurien com l’absorció del PSPV pel PSOE. Si això quallava, amb o sense ruptures internes, tindríem un Bloc pintat de taronja, però el preu que li faria pagar l’electorat el deixaria, si no fora del Parlament, sí en un lloc d’oposició potser còmoda però testimonial. Ara mateix, fer més Compromís hauria de passar per reconduir la situació de crispació, dins i fora del Bloc, i refer la confiança mútua amb els altres socis de la coalició. Però també és cert que s’hauran de buscar els mecanismes per evitar que, a cada cita electoral, la confecció de les llistes o els possibles pactes facen trontollar tot l’edifici fet amb tant d’esforç i que tantes il·lusions ha despertat. Ara que per fi el nacionalisme ha alçat un gat pel rabo, seria imperdonable que l’amollàs en sentir les primeres arrapades.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER