«Un llibre no s’acaba mai.
La publicació t’obliga a renunciar-hi,
però el llibre renaix
i així comença una nova vida.»
Vicent Alonso, Notes d’un dietari
Juli Capilla
«Ja hi és! Per fi ha nascut! Ja el tenim!» Amb els colors llampants de la portada,les solapes amb els paratextos, les fotos ben cridaneres i els fulls enganxats al llom amb cola adhesiva, d’impremta adaptada als nous temps. L’home lletraferit hi ha fet una ullada ràpida, fugaç, i alhora temorosa, per por d’alguna errada no prevista. Després d’una comprovació primera, no gaire exhaustiva però vàlida, hi ha assentit amb un vistiplau silenciós, que només ell percep dintre seu. «Perfecte! Genial!», ha pensat. La impressió és més que satisfactòria, doncs. I, ara sí, no ha pogut estar-se’n d’ensumar l’olor del paper, d’acaronar-lo suaument i delicada, amb els polpissos dels dits, com qui passa la mà molt a poc a poc sobre el cos d’un amor.
De seguida li ha vingut una recialla del passat, una instantània de quan era periodista d’un setmanari i olorava –d’amagatotis– els exemplars que n’arribaven dilluns de matí a la redacció, en aquell pis llardós de València. Recorda que confrontava un exemplar del rotatiu amb els corresponents pdfs –en guarda encara alguns, de record; i que comprovava algun article dubtós per mor d’una espifiada insidiosa. Aquell barri de València en què treballava, tan depauperat, tan deixat de la mà de Déu, el porta inexorablement a aquell altre d’Alfama, Lisboa, tan abandonat també i íntimament lligat a Pessoa, el creador dels heterònims, el poeta fingidor, l’escriptor impossible i impertèrrit, l’autor de les cartes a Ofélia interdit per un Álvaro de Campos usurpador i mutilant. Un lletraferit que, com ell, adorava –i olorava– la lletra, l’escriptura, la literatura, per bé que només va publicar un llibre en vida: Mensagem; però en va fer molts més, i ens ha deixat un llegat fantàstic. Pessoa, un autèntic fanàtic de la bona lletra. Com ho era també Joan Brossa, el mag, l’escultor de la paraula poètica confeccionada amb desmesura, bastida lletra a lletra; amb l’alfabet llatí, és clar, tot fent literatura en lo pus bell catalanesc del món.
Pensa també en l’alfaBet de Josep Palàcios, l’escriptor ocult –ell mateix se n’amaga, dels lectors; els lectors que tant necessiten els escriptors… Pensa en l’alfabet protosinaític que uns minaires semites van inventar dos mil anys abans de Crist per tal de simplificar l’escriptura jeroglífica dels egipcis, i que paradoxalment no van fer servir gaire, més enllà de les esteles votives, de les tessel·les dedicades a les divinitats i dels epitafis dels cementeris. Ells no el van fer servir quasi gens, l’alfabet, però els fenicis en van fer un ús pragmàtic que va revolucionar l’escriptura, que la va catapultar com a eina de comunicació humana i corretja de transmissió de cultura durant segles. L’alfabet que emprem ara a pràcticament tot Europa.
L’home lletraferit sospesa el nou llibre i pensa en tot plegat; en el vertigen que li produeix el dubte de saber si serà o no llegit per algú, el llibre; si es convertirà en best-seller o en una peça d’orfebreria reservada a una gernació selecta de lectors privilegiats, si romandrà inèdit o dormirà el son dels justos in secula seculorum.Tant se val. L’ha obert per la portada interior, el seu llibre, i hi ha imprès de seguida el segell identificador, el seu particular ex-libris. I l’ha besat després amb els ulls tancats, com qui besa el seu amor per primer cop, i n’aspira l’aroma, i sil·labeja –entre dents, al pensament o en veu alta– el nom de la rosa de paper. I, tot d’una, ha començat a llegir. Ha iniciat l’aventura. Ha estrenat una vida.
