Villena

Nèstor Novell

He decidit arribar a Villena per la Vall de Biar que, de manera natural, passat el Camp de Mirra, finalitza a la Foia de Villena. Avui la Vall de Biar forma part de l’Alt Vinalopó i té de capital comarcal Villena, però tot i que geogràficament no hi cap impediment geogràfic significatiu, la barrera històrica, cultural i lingüística és enorme. Villena és una ciutat castellana, o mirant-ho bé jo diria que murciana, que té un sentiment clar de ser capital, però que va perdre el territori del marquesat que l’explicava repartit entre Múrcia, Castella la Manxa i el País Valencià.

Villena va ser conquerida per Jaume I, encara que pel tractat d’Almizrà, passà a Castella. Per allò del respecte a les sagrades ratlles que dibuixà all segle XIX Javier del Burgo, ara és part de la nostra comunitat autònoma (mentre que la valenciana Cabdet, incorporada per Felip V a Castella per just dret de conquesta, forma part de Castella la Manxa).

Ja té gràcia que allò que diuen “l’estructura federalitzant” de l’estat autonòmic espanyol, continue mantenint la província com a forma d’organització estatal; que les diputacions, d’elecció indirecta, siguen les administracions locals amb majors recursos disponibles discrecionalment, i que les eleccions generals i autonòmiques es basen en la província. Què anem a fer-li! Aquelles ratlles divisòries trencaren espais culturals, econòmics i socials que han perjudicat enormement a certes ciutats com Villena, Iecla i Jumella, i inclús Almansa. Però del País estant, amb la província duplicant l’administració de l’estat i diluint l’antic Regne, creure’s allò que vivim en l’estat més descentralitzat d’Europa –o del món- i que la Constitució es basa en el respecte a la pluralitat cultural i social de les terres hispàniques, com un patrimoni comú enriquidor, ja és demanar-nos una mica massa.

Així i tot, Villena ha estat de les ciutats que històricament ha mantingut unes relacions més estretes amb les terres genuïnament valencianes. Una situació, per altra banda, bastant comuna en aquestes terres de frontera per la irracional, avui diríem colonial, divisió de l’antic regne de Múrcia en la sentència arbitral de Torrelles

El primer senyor de Villena seria l’Infant castellà Manuel i després el seu fill don Juan Manuel, escriptor conegut pel Conde Lucanor i altres obres, entre les quals destaca el Libro de la caza:

“En Villena ay mejor lugar de todas las cazas que en todo el reyno de Murcia. Et aun dice don Johan que pocos lugares vio el nunca tan bueno de todas las caás, ca de çima del alcázar vera omne caçar garças e anades e gruas con falcones e con açores e perdices e codornices e otras aues llaman flamenques que son fermosas aues e muy ligeras para caçár sinon en muy grant laguna de agua salada, e liebres e conejos.”

El ric ducat de Villena anava des de Belmonte i Buenache (Cuenca), fins a Iecla i Hellín, incloent Iniesta, Chinchilla i Almansa.

Pels acords entre Enrique de Trastàmara i Pere el Cerimoniós a canvi de l’ajuda de la Corona d’Aragó al Trastàmara a llevar-li a Pere el Cruel la corona de Castella, el nou rei li concedí a Alfons d’Aragó i Foix, dit el Vell, (comte de Ribagorça, duc de Gandia, comte de Dénia, senyor d’Aiora, i oncle del rei d’Aragó) el ric i extens senyoriu de Villena, i amb el títol de marqués (el primer de Castella).

Després el marquesat passaria al fill d’Alfons, Pere d’Aragó. El tercer marqués hauria d’haver estat el fill de Pere, Enric d’Aragó o Enric de Villena, però abans de ser marqués l’hagué de vendre a Enric III de Castella per saldar un deute familiar i, tot i la intercessió de Martí l’Humà, ja no mai el pogué recuperar. El marquesat passaria a mans del noble castellà, Juan Pacheco.

Enric d’Aragó o de Villena va ser un personatge molt culte. És crià a la casa del seu avi a Gandia. En aquesta important cort ducal va viure en món intel·lectual de Bernat Metge, Francesc Eiximenis, Ausiàs Marc i Joan Martorell, per això els seus escrits mostren clarament el corrent humanista que aleshores es desenvolupava a la Corona d’Aragó i als països d’Itàlia.

El 1417, Enric de Villena acabà la redacció, en català, dels Dotze treballs d’Hèrcules, que ell mateix traduí al castellà. La dedicatòria del llibre fou plagiada per Joanot Martorell en la seva dedicatòria del Tirant lo Blanc:

“Pregant-vos accepteu la present obra atenent les matèria e afectió mia, no havent esguard la ruditat de l’ordinació i difuscació de sciències, i la comuniqueu en lloc que faça fruit per imitació exemplar i creixement de virtuts i obstacle de vicis i serà espill actual als gloriosos cavallers en armada milícia, movent lo coratge de aquells en no dubtar los aspres fets de les armes i emprendre grans i honorosos partits endreçant-se sostenir lo bé comú, per qui milícia fon atrobada. No res menys a la cavalleria moral, abolint la textura dels vicis i domitant la ferocitat dels monstruosos actes.

A la mort del rei Ferran d’Antequera, el seu cosí, marxà a viure a Castella. Allà escrigué l’Arte Cisoria (sobre gastronomia), Arte de trovar,  Tratado de alquimia, i altres, que acabaren a la foguera acusat d’alquimista i bruixeria. La seua influència com a introductor de la tradició literària i humanista catalana a Castella va ser important. En morir, el 1434, desaparegué el darrer membre masculí de la casa reial d’Aragó, atès que Jaume d’Urgell havia mort a la presó de Xàtiva el 1433.

Filla d’Enric de Villena va ser Elionor Manuel de Villena, coneguda com Isabel de Villena, una dona de gran formació, adquirida a la cort del Magnànim i de la seua esposa Maria de Castella. Professà de monja i fou abadessa del convent de la Trinitat a València. Amb la seua famosa obra Vita Christi es convertí en la primera dona escriptora coneguda en llengua catalana:

“E los qui de dones malparlaran cauran en la mia ira, car pensar poden que la mia mare és dona qui ha mereixcut a totes les filles vostres gran corona, els és una salvaguarda tan fort, que negú no les pot enujar que mi a no ofena molt.”

Amb aquests antecedents al cap em dirigesc a visitar la ciutat. He quedat a dinar amb César Haba al Centre de Recepció de Visitants, vora el magnífic castell de l’Atalaia. Com que tinc temps, faig una visita prèvia a la ciutat i el seu terme.

Villena fins els anys 60 del segle passat va viure d’una agricultura bastant pròspera. Avui encara té una activitat agrícola de consideració, i més de 500 persones viuen del camp. El terme té aigua en abundància i és un bon lloc per a la vinya; els fruiters de secà: cireres, pomes i peres; les olives per a produir oli; i per als productes d’horta com les pastanagues o carlotes, les cols i els espinacs. Té una fàbrica de licors: cantueso, herbes i el famós anís “Kataki”, un nom que prové de l’expressió local “cata’quí “, mira aquí.

Me’n vaig a visitar la bodega i les vinyes de Paco Castelló, un amic de Gandia que ha aconseguit fer una producció de vi reduïda i d’alta qualitat: Finca Collado. Avui el principal productor de vi a Villena és la cooperativa (4 milions de Kg de raïm i 1 milió d’olives per a oli), però hi ha petits productors locals que fan bon vi com ara Franciso Gòmez o Sierra Salinas. Utilitzant de base la varietat monestrell, i barrejada (o no) amb altres de noves com el merlot, el shyrah o el cavernet, hi podem trobar bons vins, sempre amb cos, blancs, rosats i negres, i també el fondilló. Fins l’arribada de la fil·loxera, les importants bodegues de Villena exportaven pel port d’Alacant. La viticultura de qualitat s’ha anat recuperant en els darrers anys.

La cuina de Villena és famosa pel gaspatxo i les gatxomigues, com en tota la zona, però el plat més autòcton és el Triguico: blat picat, porc, penques, fesols rojos i naps; també l’arròs amb pata: pota de vedella, manetes de porc, freixura, cigrons, penques, alls i carlota; i el relleno villenero, típic durant els moros i cristians, i que són una mena de pilotes d’olla, i finalment, el zarangollo: remenat d’ou amb carabasseta, ceba i tomaca.

Me’n vaig cap un altre lloc d’interés, l’antiga llacuna i la Salina de Villena. Un dels propietaris de la Salina és l’empresa saforenca Electroquímica del Serpis, el fabricant de lleixiu Las dos Palmas i de llimonades en pols (ara també fabrica productes químics per al tractament de la taronja i detergents industrials). El paisatge de les salines és d’una aridesa, tot i l’aigua, i d’una lluminositat extrema.

Des de la Salina em dirigesc cap a la Colònia de Santa Eulàlia, camí de Saix. En aquesta antiga colònia industrial d’un gran valor urbanístic, hi havia teatre, església, casino, almàssera, celler, fàbrica de farina i de licors, administració de correus, i una estació pròpia de ferrocarril. Era un petit poble de quatre carrers on vivien les famílies dels treballadors de la gran propietat agrícola. Ara està deserta i alguns edificis importants, com el teatre han desaparegut.

La colònia es va construir el 1868 vora el palau del comte (de l’Alcúdia i Xestalgar) pel seu propietari. Recentment va servir per filmar els exteriors de la famosa sèrie de televisió l’Alqueria Blanca, però el seu destí és convertir-se en una urbanització quan finalitze la reconstrucció que està fent una empresa britànica.

Una vegada passejat el camp, ara toca visitar la ciutat. Aparque en la Corredera, l’antiga circumval·lació o carretera nacional al seu pas per Villena. Immediatament trobe accès al centre: primer l’església de santa Maria de portalada barroca, elegant campanar i nau d’un gòtic senzill i amable del segle XV (era l’antiga mesquita). Pel seu lateral puge cap el raval. Conforme m’allunye del centre, la destrucció de l’antic raval va en augment. Cases abandonades, famílies gitanes i immigrants, solars, algun punt de venda de droga. L’esforç de rehabilitació ha estat mínim i sembla que tot el barri tinga data de caducitat, tot i ser una pujada amable sota la mirada de l’immens castell-Talaia que presideix la ciutat, la foia de Villena i, especialment, aquest barri.

Com després he de pujar al castell, decidesc anar cap a la plaça de l’Ajuntament i l’església de sant Jaume. La plaça és magnífica i conserva la majoria de les cases senyorials. En una d’elles s’hi troba l’oficina de turisme. Ja ens podem imaginar l’oferta: moros i cristians, la ruta del Cid, una ruta gastronòmica i els emblemes locals: el Tresor de Villena, el palau renaixentista de l’Ajuntament, el teatre Ruperto Chapí amb l’escultura d’Antonio Navarro Santafé al seu davant, el museu privat d’aquest escultor famós per les seus peces sobre animals, i el castell o Talaia.

Ruperto Chapí Lorente va ser un famós músic de sarsuela, autor entre d’altres de la Revoltosa, però també d’òperes-còmiques i d’òperes. Va ser un dels iniciadors de la SGAE. El teatre és digne de qualsevol gran capital del XIX.

El castell de la Talaia és d’origen àrab. El recinte és de planta poligonal i disposa de torres cúbiques en els angles, excepte en un, on es localitza la magnífica torre de l’homenatge. L’edifici està envoltat per una muralla. Durant les Germanies va ser el castell on es va refugiar el virrei Diego Hurtado de Mendoza en haver estat derrotat a Gandia a la batalla del Vernisa. Durant la guerra de Successió, el botiflers suportaren el setge a què els austriacistes sotmeteren la Talaia fins el 24 d’abril de 1707. Durant la guerra del Francés, el general Suchet va fer volar part del castell i de la torre mestra, amb part de les seues voltes almohades.

A Villena pràcticament no hi ha hostalatge, només un hotel (la Salvadora, amb 66 places) i quatre cases rurals (només una al casc històric). El visitant de Villena, o ho és de pas i només hi està unes hores, o es queda a Biar.

Amb els preceptius prospectes turístiques i l’entrada per visitar el tresor, em dirigesc a l’església de Santiago, també del segle XV; amb un campanar bessó del de l’església de santa Maria. Hi entre per un lateral perquè hi ha un soterrar. No puc visitar els elements renaixentistes (sagristia i aula capitular) i m’he de conformar amb la visió de l’ampla i sòlida nau, a imitació de la catedral de Manresa, i les columnes helicoïdals característiques del gòtic valencià més florit. A l’exterior els finestrals renaixentistes a la torre campanar.

Vora la catedral i a la mateixa plaça de Santiago està el KAKV, el modern edifici racionalista de la Casa de Cultura. La ciutat ofereix una àmplia programació (una exposició del fotògraf portugués Xosé Rodríguez, la pel·lícula Marte, una conferència sobre l’exhumació dels morts per la repressió franquista, un concert de blues, una obra de teatre infantil i la presentació d’un llibre d’un autor local). També s’hi troba l’Ajuntament, ací es diu el Palau Municipal, un edifici renaixentista del segle XVI declarat monument històric el 1968. Té una imponent portalada que dóna pas al claustre central fet de columnes toscanes, i un decorat balcó principal que dóna a la plaça. Abans d’ajuntament va ser la casa abadia

Des del claustre del Palau Municipal s’accedeix a les dependències administratives i al Museu Arqueològic José Maria Soler. Entre al museu. En una sala relativament petita d’arcs semicirculrs, s’ha creat un espai ben il·luminat i molt agradable atesa l’encertada distribució d’un considerable volum de peces. Les diverses vitrines van passant-nos des del paleolític fins a l’època de la revolució industrial. Totes les peces exhibides són d’una altra qualitat i paga la pena la visita. En un petit apartat lateral, dintre d’un antic arcó, s’hi troba el famós tresor de Villena. L’encarregat del museu em fa visionar un No-Do on es relata la troballa a inicis dels anys 60. En obrir el moble, el tresor, el de Villena i el Tesorillo de Cabezo Redondo. Les peces d’or massís de més de 3000 anys d’antiguitat són fantàstiques, fetes amb molta cura i d’una gran bellesa.

El temps que em resta el dedique a passejar pel centre històric. Vora la plaça es troben una gran font neoclàssica del segle XIX i els carrers més antics de la població. Villena té una forma allargassada perquè està empresonada entre la via del tren cap el sud, i el castell i l’autovia al nord i l’est. Realment el seu creixement s’ha produït cap a ponent. A l’altra part de la via del tren s’ha desenvolupat dos polígons industrials. Una urbanització feta a mitges es va desenvolupant al Cascante, camí de la Canyada, la partida on es troben els pilons de limitació o fites frontereres de l’Antic Regne.

La desfeta urbanística és enorme. Baixant cap el carrer principal, la Corredera, trobem antigues cases de magnífica factura, molt poques en resten ja, que es barregen amb grans finques de 10 plantes o més. Cases antigues mig en ruïnes o ja convertides en patis. La majoria de vegades s’han mantingut els antics carrerons de la vila antiga, però ara són la part de darrera, bruts i foscos, de les grans finques. Si pugem cap el castell, en aquesta part central, els edificis s’ha conservat una mica millor que no al Raval, però també la desfeta i la manca de respecte al patrimoni arquitectònic és molt evident. Des de la Corredera a l’agradable plaça de la Malvas una galta del carrer manté una certa sintonia amb el paisatge urbà que origina, l’altra es de lectura impossible. La plaça és un collage arquitectònic, tot i que és un dels espais més agradables de la ciutat .

La Corredera i la seua continuació per l’avinguda de la Constitució, l’eixample de la ciutat, són un seguit de finques de construcció cada vegada més recent.

Deixe el centre per dirigir-me a la part de dalt del castell, al Centre de Recepció de Visitants: una nova instal·lació que fa de centre de guies i de mitjans audiovisuals per fer o preparar la visita a la ciutat. Vora el Centre, les antigues coves excavades a la roca on s’alça el castell. En una de les coves (en realitat un balma ampliada), està refent-se la casa el meu cicerone.

César és una persona de tarannà tranquil i intel·lectualment inquiet. Em mostra la casa -cova a peus del castell de dos plantes i en total uns 55 m², i em diu: “trau al carrer aquesta petita taula de fusta plegable i dues cadires i jo trauré el menjar”. En una placeta, entre les antigues cases i coves del barri antic, vora la part alta del castell, gaudint d’una suau brisa i un sol ben agradós, comencem a parlar i a dinar amb una botella de vi de Villena. Un lloc insospitat i amb una forta càrrega humana. El parlar de Cèsar té un punt de vehement, però és conciliador amb les diverses postures socials. La mirada és directa i, sense ser retòric, articula un discurs ben travat i amb els matisos justos.

“Ací dalt només pugen els turistes a veure el castell i els de Villena una vegada a l’any, en festes. Villena, per una pragmàtica reial, era una de les ciutats on els gitanos podien residir. Ací van arribar a viure-hi uns 800 gitanos, ara en queden només uns pocs, però com pots comprendre ha estat un ghetto, i té tots els estigmes socials i culturals del seu passat. Ací s’ajunten els problemes socials amb els econòmics i el menysteniment de la resta de la població: població envellida, cases abandonades, persones aturades, punts de mercadeig de droga, carrers estrets i en costera, escales, no hi ha pràcticament equipaments socials, ni botigues ni bars, i està la barrera mental dels villeners. Ara és un lloc bastant segur i els veïns han començat a fer activitats per recuperar-lo i fer que la gent el visite. Tanmateix, no s’ha aconseguit encara que  Villena deixe de viure d’esquenes a aquest patrimoni tan important.”

El casc antic de Villena està format per 4 barris: las Cruces, San Antón (centre administratiu), San José i el Raval. Els barris varen tindre un gran creixement amb el procés d’industrialització, especialment entre els anys 50 i 80. Villena passà de tindre 14.099 habitants el 1900, a tindre’n 19.994 el 1950, a 31.141 el 1991. Actualment, 2014, té 35.530 habitants. El 66,64% de la població té entre 16 i 64 anys. Com tot el Vinalopó el nivell de formació superior és molt baix (9,80%) i és elevat el nombre d’analfabets o sense estudis (13,48%). Els estrangers signifiquen el 6,63%. Poc a poc la gent se n’ha anat a viure a l’eixample i ara la densitat de població del casc antic és baixa.

El cas antic va ser declarat conjunt històric el 1969 i BIC el 1999, però fins el 2009 no s’aprovà un pla de conservació (REVITA) dirigit per l’Oficina de Rehabilitació del Casc Antic.

Per la seua banda el veïns del diferents barris del centre històric s’han organitzat en associacions de barri. Segons César que hi va treballar a l’oficina de rehabilitació

“Són associacions molt actives. Estan preocupades per la rehabilitació de les ermites dels barris, per la preservació de l’arquitectura, per introduir serveis i oferta gastronòmica i, especialment, mostrar que s’hi pot dur un estil de vida diferent i de major qualitat. Fins ara la gent ha volgut viure a prop de la Corredera. Tot el món vol viure allí. És el carrer principal de la ciutat, on es fan els grans esdeveniments de les festes, i on viu la gent de major poder adquisitiu. Si això li sumem que per l’estigma cap al centre històric, per ser el Raval barri de gitanos i d’immigrants els altres barris, la població li ha donar l’esquena als barris antics, es pot comprendre que la pressió urbanística en aquesta àrea de la Corredera haja estat molt forta, i per això, la destrucció de tots els voltants amb edificis de gran altura i amb una gran densitat urbanística. Capgirar tot açò no és una tasca fàcil, però és necessària, per raons socials i per raons econòmiques. Villena està perdent moltes oportunitats turístiques per obviar el seu ric patrimoni històric.”

Sembla que amb els darrers ajuntaments la sensibilitat respecte al centre històric ha canviat. Villena va tindre el primer regidor dels Verds de l’estat i ara és el primer ajuntament amb majoria absoluta dels Verds. En gran part l’èxit és deu al seu alcalde, una persona carismàtica i de les famílies importants de Villena, amb molta preparació i sensibilitat pel medi i la cohesió social de la ciutat. La seua tasca ha estat reduir el fort deute que havia deixat l’ajuntament del PP amb grans obres, com la plaça de toros, i en grans esdeveniments, i girar l’actuació cap la qualitat de vida dels ciutadans.

La diversitat d’ecosistemes que conté el terme de Villena la fan tindre un patrimoni natural de gran importància mediambiental, tant en termes geològics, com en fauna i flora. Ja hem parlat de la part de la Salina, però en contraposició, a la Sierra de Salinas trobem un important bosc mediterrani d’alzines i pins, cosa que facilita, al seu torn una gran varietat de fauna: genera, porc senglar, conills, perdius, gat serval i diversitat d’aus de rapinya.

A Villena es duen a terme dos projectes de conservació, una és d’un peix, el fartet, i l’altra del xoriguer Primila, reintroduït als Alhorines, és a dir, els Alforins. aquesta part de la vall. i que després d’històriques disputes, finalment, s’afegí al terme municipal de Villena, trencant així la unió entre Cabdet i Ontinyent.

La conversa amb Cèsar deriva cap al caràcter de la gent. Cèsar és castellà d’Utiel, però fa 25 anys que viu a Villena

“Ací la gent és de caràcter mediterrani. Miren més a Múrcia i Alacant que no a Castella. La sobrietat, la seriositat i la formalitat que és té a Utiel, com la dels castellans en general, no és té ací. A Villena la gent no és distingeix per guiar-se per la raó, més aviat és una gent bastant visceral. Es gent molt passional. Jo diria que són una barreja de valencians, murcians i castellans.

Tota Villena viu al voltant de la festa, és a dir, dels moros i cristians: les activitats culturals, recreatives i esportives, es generen al voltant de les comparses; gran part de la informació local naix al voltant dels actes festius i de les comparses; la Junta de Moros i Cristians té una gran influencia en el municipi i en l’ajuntament, són una gran centre de poder; per últim, la festa és el gran mostrador de la representació social en Villena, també és un potent mecanisme d’integració social (“Antonio el ecuatoriano, si entra en la comparsa de los ballesteros, pasa a llamarse Antonio el ballestero”).

La festa es celebra en honor de la mare de Déu de les Virtuts (va salvar al poble de la pesta el 1474), la imatge de la qual es troba a un santuari a 5 Km. de Villena. La festa està declarada d’Interés Nacional. Hi ha 14 comparses i la participació és multitudinària. Es calcula que estan apuntats 11.000 festers, dura 5 dies en els quals, em diu César, tot està permés.

La Festa consta de tres parts: la romeria, l’Alarde o desfilada militar que té els seus orígens en les milícies del segle XVII, i la festa de moros i cristians a l’estil alcoià que es va introduir al segle XIX. Durat la festa dels moros i cristians, Villena, com la resta de la Vall de Biar, manté la tradició de la Mahoma i, com no, li dóna una gran importància a la música i a les bandes.

Les comparses s’organitzen a l’aixopluc de la Junta Central de Fiestas de Villena. Aquest important organisme té la seu a la Casa del Festero, (evidentment a la plaça de Santiago). Un palau d’arquitectura eclèctica del segle XIX que va pertànyer a la família Selva. L’imponent edifici conté el museu de la festa, amb els vestits festers les partitures musicals i un important arxiu fotogràfic.

Les comparses, ho he pogut veure passejant per la ciutat, tenen patrimonis importants, moltes vegades boniques cases antigues del centre històric que han reformat i on poden albergar a 40 o 50 músics durant les festes. Cada comparsa està caracteritzada socialment, no de manera explícita evidentment. Hi ha comparses on estan les famílies riques, altres que són de les classes mitjanes i altres on estan les classes populars. D’aquesta manera, mentre per a uns la comparsa és un lloc simbòlic de relació i representació social, per a altres és un requisit simbòlic d’acceptació social.

“Si la majoria de la població no volen saber res de la cultura –amb la Festa, Chapí i el Tresor ja estan servits-, ni del patrimoni històric de la ciutat, tot i que podria ser una eixida laboral per a una part de la població, també pots trobar en Villena una ciutat viva amb aires de capital. Ací pots trobar gent organitzada en un grup d’extrema dreta, un grup d’alliberament de gais i lesbianes, o un important grup antisistema. Hi ha de tot, açò és una ciutat mediterrània.

Si parlem de cultura la ciutat té una sèrie de personatges intel·lectualment potents, sobretot gent creativa i brillant en qüestions artístiques: música clàssica, jazz, teatre, pintors.”

Des del punt de vista informatiu Villena té dos ràdios locals, una televisió, dos diaris digitals i 2 de premsa escrita.

La programació cultural i musical de la Casa de Cultura i del Teatre Chapí són nombroses i amb molta acceptació entre el villeners. A més compta amb el museu d’arqueologia José M. Soler que té molts bons professionals i fan una important tasca d’investigació i de divulgació dels jaciments arqueològics. Per altra banda, la seu de la Universitat d’Alacant, gràcies al treball d’Antonio Martínez Puche, ha estat impulsant la ciutat cap a polítiques de desenvolupament local. Segons César Haba:

“Des del punt de vista de les relacions territorial Villena només es mira a si mateixa. Pot ser que els joves més inquiets vagen a comprar o a llocs d’oci d’Alacant, però en general la gent de Villena compra, viu i treballa a Villena. La veritat és que Villena no mai ha tingut una influència, i moltes vegades pel contrari ha trobat una barrera cultural, en les relacions amb els seus veïns, especialment cara a la Vall de Biar.”

Comercialment Villena és un centre comercial que s’autoabasteix i manté una influència, més aviat lleu, en un entorn que arriba fins a Almansa i la Font de la Figuera, Biar, Iecla i Elda-Petrer. Manté un comerç de proximitat important, així com d’articles per a la llar i ferreteries. També té una oferta suficient de botigues de roba, sabates i joieria. I algunes franquícies de roba de marques reconegudes. La demanda evadida va als centres comercials de Petrer i d’Alacant.

La sabata de chicarrones i l’economia de Villena

Una bona narració de l’evolució de la indústria del calcer a Villena la tenim en el treball d’Antonio Martínez Puche[1]. Segons aquest autor, el procés d’industrialització començà en Villena en el primer terç del segle XX, amb un cert retard respecte d’Elda i d’Almansa pel pes que a Villena tenia l’agricultura, i en concret el vi. No serà fins la crisi de la fil·loxera que Villena faria el pas cap a la industrialització.

Els primers fabricants de calcer eren de caràcter artesanal, després ja anirien apareixent petits tallers els quals, amb el temps i l’espenta de la Gran Guerra, es convertirien en fàbriques: Miguel Caturla, Joaquin Galipienzo o Francisco García. Així, conforme avançaren els anys 20, s’assentà en la població la indústria de sabata de pell per a “chicarros de lujo” i per a cavallers. També s’expandí el treball de l’aparat a domicili

Durant la guerra del 36 les empreses varen ser intervingudes i els mitjans socialitzats en una sola empresa “fabricalzado I.S”. Acabada la guerra molts operaris coneixedors del procés de fabricació, començaren a treballar en petits grups de 3 o 4 operaris en domicilis particulars i moltes vegades clandestinament la sabata de xiquet. Aquesta sabata té un procés de fabricació més senzill i requereix menys varietat de materials. La indústria experimentaria un fort creixement a partir dels anys 60, per l’augment de la demanda estatal.

Els anys 80 són anys d’una forta crisi al sector, durant la qual desapareixerien les empreses de calcer més importants. Les dades als anys 90 mostren que tornaren a créixer el nombre d’empreses dedicades al sector, ara de grandària més petita, en tota la Vall del Vinalopó.

Segons Gabino Ponce i Martínez Puche[2] cap al 1997, Elx capitalitzava un sistema productiu que s’estenia a la zona rural del Baix Segura, la seua producció suposava el 41% de la producció estatal; Elda n’aportava el 20% i Villena el 5%. En la darrera, el 90% de la seua producció era calcer de xiquet de qualitat mitjana-alta i calcer especial ortopèdic. A més, segons aquests autors:

En la actualidad, mientras prosigue la descentralización (del sistema productivo centrado en cada uno de los núcleos zapateros) por los municipios menores de antigua economia rural, aprovechamdo fundamentalmente los recursos de mano de obra y suleo, la industria explora nuevos procesos de deslocalización a escala mayor. Así se han dado algunas experiencias con relativo éxito, tales como el salto a América central y del Sur, o las operaciones en los países del Este de Europa. En este empeño se trabaja ya hace tiempo en el Norte de África (en especial con Marruecos y Túnez., con cuyas autoridades existen ya pactadas garantías). Se trata de explotar nuevos yacimientos de mano de obra barata, manteniendo las sedes de las empresas en los municipios del Valle, así como los servicios a la indústria y las actividades más especializadas.

En aquests anys es va viure la situació paradoxal que mentre que els ajuntaments desenvolupaven una política d’incentius per retindre les empreses al municipi, la Generalitat governada per Zaplana, en el seu Pla d’Implantació d’Empreses en l’Exterior, subvencionava a fons perdut el 50% dels costos dels estudis de viabilitat per radicar empreses valencianes a l’estranger, en la lògica d’un model de competitivitat via preus.

Però els agents socials del territori del Vinalopó desenvoluparen aleshores diversos projectes estratègics per la indústria. Cal recordar:

El Pla de desenvolupament Integral de l’Alt Vinalopó 1992-1993 i el Pla estratègic per al desenvolupament de l’eix econòmic del Vinalopó. Més tard es redactà el projecte Futurelx

El primer dels plans centrat en l’Alt Vinalopó, com la resta de plans, centrava la nova estratègia productiva en la diferenciació del producte (Calzado de Villena, Elda prestigio) i en la qualitat del producte. Aquestes millores havien d’anar acompanyades amb noves estratègies de comercialització orientades a la implantació de canals de distribució pròpies i a la creació d’estructures associatives que permeteren a les empreses petites de ser-hi presents, amb marca pròpia, en els mercats internacionals. Així mateix, es proposava una millora de la imatge mitjançant una etiqueta de qualitat que gestionaria l’Institut Tecnològic del calcer INESCOP

El segon pla esmentat, l’Estratègic per a l’Eix de Desenvolupament econòmic del Vinalopó, de 1993, centrava les seues recomanacions en la millora de l’eix de comunicació al llarg del Vinalopó i la creació d’un centre d’activitats logístiques a Elda. També li volien atribuir el desenvolupament d’un gran centre d’investigació, així com la promoció de noves iniciatives empresarials encarades a l’elaboració de productes intermedis, maquinària i fórmules químiques.

Tots aquests plans, més els esforços de les agències de desenvolupament local, i els fondos de projectes europeus (Proder, i Feder), ajudaren a sortejat la crisi i donaren suport a noves petites empreses

Els sindicats, per la seua banda, reclamaven la creació d’una cultura industrial de col·laboració i associacionisme entre les diverses empreses per millorar les condicions objectives del sector. La realitat ha estat diferent, el triomf d’un model de basat en un sistema de subcontractació jeràrquic i de forta competència entre empreses. Els nivell d’associacionisme i de col·laboració interempresarial a Villena i a la resta del Vinalopó és molt baix i les diverses xarxes de relació empresarial són bàsicament locals.

És cert que hi han nascut alguns organismes de cooperació sectorial, orientats normalment a l’assistència a fires o para la implantació, mitjançant Inescop, d’innovacions o transferències de tecnologia. Però aquestes estructures adquireixen significat a nivell de cada nucli productiu. Fins ara, les propostes de les administracions locals han estat més avançades i han tingut una visió territorial que no el sector industrial

Amb la forta crisi econòmica del 2009 les coses han experimentat canvis importants, l’entrada del calcer de la Xina, Marroc i la India, ja havia avançat la crisi al sector. A hores d’ara a Villena només han resistit les marques bones, aquells que havien postat per la diferenciació del producte i la qualitat. Moltes empreses han desaparegut.

El sistema de subcontractació de diverses fases de la producció predomina en la indústria del Vinalopó i Villena no n’és una excepció. A més, encara que els darrers anys ha disminuït el treball a domicili, de bon matí i per la vesprada hi ha un flux important de furgonetes distribuint o arreplegant la producció irregular.

Però Villena en els darrers anys ha mantingut el seu caràcter multisectorial. Ja ens avisava César del caràcter emprenedor i actiu d’una part de la població local. Villena també és una ciutat de serveis, del tèxtil, del joguet, i d’activitats inimaginables:

Al centre de recuperació de primats hi treballen unes 40 persones. El sector del vi i de l’oli ha innovat i apostat per la qualitat de manera que avui és un referent. Hi trobem el Centre d’Alt Rendiment esportiu de Ferrer. També hi ha una important protoindústria de videojocs, el Delfincar i la fabricació de vestits per a la Festa i de vestits per al “boatos”, que lloguen a tota la comarca, amb les corresponent acadèmies de dansa i ball.

Una mirada a les principals firmes del rànquing d’empreses 2015 mostra clarament aquesta varietat d’empreses:

La majoria d’aquestes empreses estan situades al tres polígons industrials:

Font argos.gva.es. 2015

Les següents dades del servei d’estudis de la Caixa en ajuda a situar econòmicament Villena al si del Vinalopó

Font: Anuari Econòmic la Caixa. 2013

Aquesta diversitat productiva li permet a Villena ser una mena d’illa entre el Vinalopó i les poblacions veïnes.

La densitat de població de Villena no és elevada en termes comparatius, 101,1hab/Km², i ha perdut població en els darrers anys per la marxa d’alguns immigrants i d’alguns joves. La seua taxa d’atur és elevada com a tot el Vinalopó, 18,68%. Les empreses productives suposen el 68,3% del total industrial, la resta són activitats de la construcció. Durant el període 2007-2012 va arribar a perdre el 12,5% de les activitats industrials, percentatge molt més elevat que Elda (5,3%) i Elx (0,3%)

Tot i tindre algunes empreses importants de comerç a l’engròs, en conjunt el sector no és molt significatiu a la ciutat, cosa que posa en evidència la limitada capacitat com a centre comercial. En aquest sentit és especialment dèbil el nombre d’activitats de comerç a l’engròs del sector del calcer i articles de cuir, 29 activitats front a, 632 d’Elx i 155 d’Elda. A més, durant la crisi ha vist desaparèixer el 13,2% de les seues activitats, un percentatge semblant als altres nuclis del calcer.

En el comerç al detall mostra una oferta important. Actualment li dedica a aquest comerç 87.593 m², tot i perdre durant la crisi el 24,5% de les activitats. Com hem vist al quadre, els 2,5 m² comercials per habitant és el més elevat de tot el Vinalopó, i això que només té un hipermercat de 2.500 m², i no te centres comercials.

Per acabar cal fer una referència a la importància que va adquirint Villena com a punt nodal de comunicacions. Una situació que històricament ha estat rellevant per a la ciutat i que, la política radial de l’estat ha potenciat. La forta inversió, la feta i la prevista, en Villena no ha tingut la seua compensació en la Font de la Figuera i en les comunicacions ferroviàries nord-sud del País Valencià, ni en les de l’interior (Xàtiva-Ontinyent-Alcoi-Elx-Oriola) ni en les de la costa (València-Gandia-Dénia-Benidorm-Alacant-Oriola).

Als anys 80 José M. Bernabé[3] ja posava de relleu la importància econòmica d’aquest corredor de Villena. A finals del segle XIX la construcció del ferrocarril Madrid-Alacant i de la carretera nacional, explica una part considerable del creixement industrial del conjunt del Vinalopó, el qual, tot i això, s’estructura social i econòmicament en un seguit d’illes locals amb uns nivell de cohesió interna molt baixos, com he intentat explicar. En resum Bernabé posava de manifest que:

”El valle comunica zonas aparentemente complementarias. La red puede entenderse sobre la base de un modelo de interconexión de grandes mercados en tres grandes línias: a) comunicación entre las huertas de València i del Segura b) comunicaciones entre el puerto de Alacant y los mercados interiores (Albacete y Madrid) c) comunicaciones entre los núcleos textiles de la montaña y sus áreas de suministro de materias primas y de mercado de productos terminados (Andalucia i la Manxa)”

La publicitat turística de l’Ajuntament de Villena explicita ben clarament aquets fet de centre nodal de comunicacions:

Su singular enclave geográfico, ha hecho que desde la antigüedad Villena sea un importante nudo de comunicaciones.

Ubicada entre los valles del Juguete (Biar, Onil, Castalla e Ibi), del Mueble (Yecla) y del Calzado (Almansa, Elda, Petrer, Sax, Monóvar y la misma Villena) hace que la ciudad posea una importante infraestructura en redes de comunicación.

• Autovía de Levante (Madrid-Valencia- Alicante).

• Ferrocarril línea Madrid-Alicante.

• Situada a 59 km del Aeropuerto del Altet (Alicante) por la Autovía del Mediterráneo.

• Línea AVE Madrid-Alicante con parada en Villena.

A més, en projecte publicitat per la Conselleria està la construcció de l’autopista de peatge Alacant-Cabdet, de prop de 70 Km, que descongestionarà l’A-31 i acurtarà el trajecte en 10 minuts.

L’Ajuntament de Villena ha organitzat amb Renfe, diverses rutes per atraure turisme aprofitant que és estació AVE. Hotels de Benidorm ja fan ús d’aquesta estació per arreplegar els turistes amb destinació Benidorm.

Però la gran inversió que s’espera per convertir Villena en una gran centre de transport multimodal és el Nòdul Logístic de Villena. És tracta d’una gran plataforma logística de 600.000 m², en una primera fase, que servirà d’intercanviador multimodal per als transports per ferrocarril, carretera i marítim (port d’Alacant), i tot al si del projecte de desenvolupament de Corredor de l’Arc Mediterrani. En aquest sentit es compren el triomfalisme de les declaracions municipals:

“La inauguración de la línea de alta velocidad y la estación de Villena junto a la puesta en servicio en 2016 del corredor mediterráneo a su paso por Villena han abierto un abanico de oportunidades de desarrollo económico y social ligadas al ferrocarril que se pueden configurar como unas de las grandes herramientas para la prosperidad y futuro de éxito de nuestra ciudad”

No vull posar en dubte els beneficis de tan importants infraestructures, sinó matisar la voluntat de construir-les per part de l’estat espanyol. El Corredor Mediterrani és una de les infraestructures europees prioritàries, declaració que s’ha obtingut gràcies al treball i les pressions dels agents econòmics de l’Arc Mediterrani, especialment Ferrmed i l’Institut Ignasi Villalonga, i en contra de la voluntat explícita del govern espanyol. És més, a hores d’ara l’incompliment i la desídia en el Inversions en aquesta infraestructura són ben paleses i els inversors privats (requisit que no tenen les altres grans Inversions de l’estat) anuncien que no entraran en el projecte si es continua tenint una visió estreta i no de gran connectador intermodal de les diverses plataformes logístiques i de transport que necessita l’Arc Mediterrani per convertir-se en el receptor europeu del comerç marítim amb Àsia.

Mentrestant, el govern espanyol continua invertint en la ruïnosa Alta Velocitat radial per a més glòria de Madrid i les empreses de l’Ibex35, abandonant les inversions en l’economia productiva. Cada vegada el mapa d’Espanya queda dividit entre aquelles àrees on es fan les inversions (Castella i Arc Atlàntic) i aquelles que generen els recursos i pateixen els dèficits pressupostaris (Arc Mediterrani).

Però com que l’AVE, més enllà de la retòrica i les declaracions, té una justificació basada en el negoci de les grans constructores i la potenciació de la centralitat de Madrid i de les seues infraestructures gegantines (per exemple, la T-4), el govern municipal de Villena ja porta temps presentat queixes al govern central sense que mai siga escoltat. L’ajuntament en una recent nota de premsa manifestava:

“Los habitantes de Villena han sufrido un deterioro en su comodidad a la hora de utilizar el tren al tener ahora que utilizar el vehículo privado y recorrer casi 8 kilómetros para a llegar a la estación, además de tener que circular o bien por un acceso estrecho con un mal trazado o directamente circulando por vías pecuarias”.

Y sobre todo en la “falta de un acceso a través de la A-31 que la Generalitat se comprometió a ejecutar ligado al nodo logístico y que no hizo y que nos puede llevar a otros problemas en el futuro como la eliminación de frecuencias”

El concejal ha denunciado públicamente “la desidia y falta de planificación que las administraciones superiores, Generalitat y Gobierno Central, han tenido respecto al proyecto de la Alta Velocidad: entre ello la no construcción de un acceso a una estación, que costó 11 millones de euros” y no planificó una red de transporte inter-urbano.”

Més clar, aigua.

Per finalitzar, vull fer referència a un treball de prospectiva, al document ETV+i[4], que durant els darrers anys ha confeccionat, seguint una interessant metodologia participativa, l’Ajuntament de Villena i la Universitat d’Alacant. Les conclusions de l’anàlisi són ben clares. Villena presenta quatre grans recursos socioeconòmics:

El calcer, amb prop del 50% de la producció de l’estat en calcer per a xiquet de qualitat. L’estudi aposta per un sector industrial basat en qualitat i la de la diversificació. A més, aposta per generar una marca pròpia que reforce la marca de ciutat

L’agricultura, que ha seguit un procés permanent de canvi i millora, suposa un actiu important per a la població que ha de veure’s reconegut i recolzat.

La centralitat logística que s’ha de traduir en un rol de ciutat frontissa de Villena amb el corredor del Vinalopó, la Vall de Biar, la Foia de Castalla i les planures de Múrcia i Almansa. També, la possibilitat de convertir-se en el nòdul intermodal, al si de l’Arc Mediterrani, del sector industrial de les comarques del sud del País Valencià.

I en darrer lloc, el turisme, un sector avui de poca rellevància a la ciutat però en el qual l’Ajuntament i la gent jove hi diposita moltes esperances. Les possibilitats mediambientals i de patrimoni cultural són ben a la vista. L’estudi aposta per la necessitat (ací també) de generar una marca de ciutat, però també territorial, que tinga en compte el valors tangibles i no tangibles de Villena i del Vinalopó en el seu conjunt.

Respecte a les potencialitats turístiques de Villena i el Vinalopó, ben lluny de la proposta merament d’imatge propagandística que ha dut fins ara la Diputació amb la ‘Ruta del Cid’ (un projecte virtual i senyalètic que ha tingut la seua contestació popular), es planteja, com és lògic, actuar en consonància amb el pla REVITA del centre històric i la Ruta dels Castells.

Del document ETV+i es deriven unes propostes interessants sobre la creació de Polígons de desenvolupament local, un Fòrum Econòmic i Local de Villena i una Estratègia local de comunicació.

Atés que la major limitació del territori vinalopí ve donada per la manca de cohesió territorial i un localisme agut. Crec interessant subscriure el següent paràgraf de l’Estratègia Territorial de Villena:

“Sin lugar a dudas son muchos los valores, singulares y patrimoniales, que identifican a los territorios del Vinalopó, tanto tangibles como intangibles. Las potencialidades turísticas son muchas, pero quizás la voluntad política y las inversiones parciales, no sean suficientes para revalorizar la cultura de lo local, que no localistas, frente al contexto global estandarizado que tan sólo está usando a nuestro territorio como un mero soporte físico para asentar actividades vinculadas a la mera rentabilidad económica y política. Quizás haga falta mayor grado de concienciación y sensibilización para ver en lo cultural, una marca territorial diferenciada e identitaria, donde los aspectos poliédricos que convergen en el espacio, nos ayuden a comprender y a interpretar nuestro pasado y presente, para saber afrontar nuestro futuro.”

[1] Antonio Martínez Puche. El desarrollo de la industria del calzado en Villena, Alicante, Un complemento a la evolución y origen del calzado en el corredor del Vinalopó (1823-1936). Revista de Investigaciones Geográficas núm, 21. 1999

[2] Gabino Ponce Herrero i Antonio Martínez Puche. Factores de impulso en la configuración de un territorio innovador: La contribución del entorno al sistema productivo del calzado alicantino. Investigaciones geográficas núm. 32. 2003

[3] José M Bernabé Mestre: Industria espontanea en la província de Alicante. Servicio de estudios de Presidencia del Gobierno. 1983

[4] Estrategia Territorial Villena + Innovación. Un proyecto de diagnóstico participativo para definir acciones estratégicas. Ayuntamiento de Villena i Universitat d’Alacant. 2014