Joan del Alcàzar
Baixen més que turbulentes les aigües a la Coalició Compromís. Els votants, els simples votants ―que no militants― que viuen de forma relativament distanciada els problemes interns de l’aliança no guanyen per a espants. Les notícies són cada cop més alarmants. De la fase de reticències entre els socis va passar-se a la de distanciament, i ara hem arribat a la de les amenaces. Realment pot trencar-se Compromís? Tot i estar al govern del País per primera vegada en la història, tot i ser una proposta en ascens, tot i haver-se convertit en la gran esperança política valencianista d’esquerres, tot amb tot, ¿tan poca capacitat política van a tindre els seus dirigents? ¿No serà possible abandonar prejudicis i personalismes en benefici d’un projecte amb molt de futur si s’actua amb intel·ligència?
El Bloc Nacionalista Valencià, com a partit sobirà dins la coalició, es nega [ma non troppo] a que l’aliança pacte amb Podem/Podemos. No són difícils d’entendre les raons. Pablo Iglesias i la seua organització passen per un moment a la baixa que no se sap si serà transitori. Després del fracàs a Catalunya, Albert Rivera va apallissar el jove professor al programa de Jordi Évole, a La Sexta. El cavaller té un punt de supèrbia que resulta insofrible, i a més el seu espanyolisme amb tanta pàtria amunt i avall és clarament incompatible amb un valencianisme solvent. Convindria, no obstant, que els qui no se l’empassen saberen distingir entre el líder suprem de Podemos i els seus correligionaris valencians. Antonio Montiel, Àngela Ballester i Fabiola Meco, per citar els noms més significats, han estat lleials als acords signats i les seues formes ―sense alardons ni estridències― haurien de merèixer un respecte i, millor encara, una confiança en que és possible treballar amb ells.
El fracàs a Catalunya va ser el resultat d’errors importants i d’una realitat política molt diferenciada de la valenciana. Al Principat n’hi ha ERC per un costat i les CUP per un altre; totes dues són propostes polítiques i electorals que ―agrade més o menys― són atractives per al tipus d’elector que a altres regions peninsulars poden fàcilment votar una candidatura de Podemos, ja siga en solitari o en companyia. Al País Valencià no n’hi ha eixa oferta, així que l’electorat de Compromís i Podem [i també el d’Esquerra Unida] comparteix moltes preocupacions i moltes il·lusions. Les més importants estan clares: confinar el PP en la perifèria més allunyada de la galàxia política i valencianitzar aquesta al màxim, però en paral·lel amb una política de neteja institucional i de fort component social que signifique un canvi de rumb de les polítiques antisocials i antivalencianes que el territori ha patit des dels anys d’Eduardo Zaplana.
De vegades sembla que a Compromís, particularment al Bloc, n’hi ha qui creu que els espectaculars resultats de les darreres eleccions locals i autonòmica van ser la confirmació tant anys somniada d’un èxit inequívoc del nacionalisme valencià. Convindria revisar aquesta valoració, perquè no és totalment correcta. Compromís no és una coalició nacionalista en el sentit convencional. És valencianista, però no és nacionalista, tal i com ho han declarat reiteradament una part si més no dels seus dirigents més reconeguts, entre els quals cal destacar Mònica Oltra i Joan Ribó. El nacionalisme clàssic, el valencianisme polític partidari tradicional té les dimensions electorals que té, i no és més d’allò que és. N’hi ha, tanmateix, un valencianisme no assimilable a alguns nacionalismes pròxims, que és el que es troba a gust en un perfil que fa ja molts anys va ser definit com radical autonomista d’esquerres. Malauradament, fa el mateix nombre d’anys que les formes de confluència electoral entre el nacionalisme autòcton i l’esquerra valenciana clàssica han fracassat una vegada darrere de l’altra. Alguna cosa semblant està passant a hores d’ara amb la Coalició Compromís.
La cosa no té cap altra solució que convertir la coalició [estricta fórmula conjuntural] en partit [una realitat estructural]. Al principi serien visibles les procedències de cadascú, les costures de la nova formació, però en uns anys eixes fronteres desapareixerien, es desfarien. Joves dirigents procedents del camp nacionalista ja han proposat, encara que amb no massa èxit, convertir l’aliança en partit. És imprescindible. Les parts que formen Compromís no aniran massa lluny en solitari, i si s’enfronten entre elles els beneficiaris seran el PSPV i, pitjor encara, el Partit Popular.
A més del que pot passar a curt termini, el que ja està passant és que l’electorat natural, el que va confiar en Compromís encara no fa sis mesos, està veient com el mal rotllo intern, els desplantes i les amenaces són freqüents dia rere dia en el pont de comandament i, també, entre les bases de la Coalició. Convindria acabar amb eixe mal ambient urgentment. És absolutament desmobilitzador.
Els de Podem han acceptat totes les demandes de Compromís. Montiel i companyia no cometran els errors que han detectat a la seua candidatura a Catalunya. Des de l’aliança valencianista farien bé en aprofitar la conjuntura. Estem davant unes eleccions que funcionen amb una lògica específica. Les marques electorals estatals tenen un plus d’acceptació pels electors, i es tractaria de construir una proposta electoral win-win, ―tots guanyen―, en la mesura que tots s’aprofiten de les sinèrgies que generen amb els altres. Convindria, a més a més, si fora possible, sumar l’Esquerra Unida d’Ignacio Blanco, que ha deixat un forat que es nota a les Corts Valencianes. És difícil aconseguir un acord tan ample, però no n’hi ha una altra eixida que intentar-ho amb generositat. Qualsevol altra possibilitat serà un naufragi de tots els implicats i, una vegada més, un fracàs del projecte que hauria de posar els valencians en el lloc que cal al Parlament de Madrid.
Anem a pams però. Caldrà ara, doncs, salvar la situació actual d’aparent match ball al si de Compromís i conformar una potent alternativa electoral que assegure un grup parlamentari valencià a la Carrera de San Jerónimo de la Villa y Corte.
En tornar dels nadals, acte seguit, convindria posar en marxa un congrés constituent de Compromís com a partit polític. Un partit com el descrit recentment a la premsa per Vicent Marzà i Fran Ferri: “una resposta d’esquerra transformadora davant les noves desigualtats; una resposta ecologista davant la crisi climàtica global; i una resposta en clau de regeneració per a les demandes d’una democràcia real”.
Les propostes polítiques del passat, els projectes que en altres temps van il·lusionar a tants, han de ser posats al dia. Ara és possible construir un partit valencià i valencianista com, possiblement, en cap altre moment històric anterior. Convindria no malbaratar eixa possibilitat real per prejudicis o per desconfiances que sols s’expliquen des del passat. Per al futur del País Valencià és molt i molt important el que està jugant-se en eixe debat intern, en eixe dilema de la Coalició Compromís.
Publicat en el bloc escriureenlaire.
