Nosaltres, els valencians

catala_pais_valencia_4751-470x260 (1)

Joan Fuster

 

Pocs valencians hi deu haver —valencians amb un mínim de consciència d’ésser-ho— que no s’ho hagin plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som. Una crispació econòmica, una polèmica de cultura, una enyorança, un projecte polític, un reajustament social, molts fets i moltes inquietuds de la nostra vida diària, importants o anecdòtics, convergeixen a suggerir-nos aquell interrogant. Cada circumstància «crítica», per mediocre que sigui, ens aboca i ens acula indefectiblement a un sol i mateix punt: a fer-nos qüestió de la nostra existència com a poble. Ningú no tindria cor d’auto-enganyar-se. Si hi ha res que tothom veu a la clara, és això: que «fallem» en tant que poble normal. Ni el més optimista dels indígenes no sabria fer-se il·lusions sobre el particular. Ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col·lectiva, en la nostra complexió de societat. No es tracta, ara, de mesurar la «normalitat» d’un poble pel grau de concreció institucional a part, jurídica i administrativa, en què viu: es tracta de dèficits més profunds.

No caldrà que jo faci ressenya, ací, de les manifestacions habituals d’aquest desballestament. Són un trist teixit d’abandons, de desídies, de timideses, de mimetismes estèrils; una barreja de localisme inútil i de conformitat provinciana, una progressiva depauperació social. Indiferents o mistificats, els valencians —els valencians en bloc— vivim presos en una espècie de passivitat confusa, que no encertem a superar: passivitat concertada sobre la nostra condició de valencians, més que res. Tota comunitat mitjanament sana manté, per damunt o per sota dels seus antagonismes interns, uns nexes de solidaritat bàsics, gràcies als quals continua afirmant-se en ella mateixa i és ella mateixa: són aquests nexes els que, entre nosaltres, van relaxant-se de mica en mica, es debiliten, s’esvaeixen. Encara el gentilici «valencians» vol dir alguna cosa, naturalment, i més que no sembla a primera vista: però la seva força vinculatòria i estimulant queda rebaixada, restringida, quasi ineficaç. Tot això, considerat en abstracte, podria induir a conclusions desoladores: podria interpretar-se com un senyal precursor, si no com una dada irrefragable, de la nostra total i definitiva despersonalització. Davant un observador foraster, fins i tot als ulls desatents d’algun d’autòcton, faríem l’efecte d’un poble a punt d’extingir-se, dimitit. La veritat és que la contrapartida d’aquell desistiment diguem-ne moral resulta prou menys tétrica.

El nostre gentilici encara vol dir alguna cosa: els valencians no hem deixat d’ésser una gent enèrgicament diferenciada, i l’atonia no és pas una de les nostres característiques col·lectives. L’aparença d’estar passant per una etapa d’assimilació a certes vagues superestructures estranyes es veu desmentida per les realitats més sòlides i vistents: els condicionaments materials estrictes del país i la sedimentació històrica que ens afaiçona en són la millor prova. I la mateixa —tan relativa com vulgueu— vitalitat econòmica que hem demostrat al llarg dels últims cent anys, sense comptar-hi de moment d’altres vitalitats no tan reditícies però igualment exuberants, ja revelen que no som ben bé un poble apàtic ni escarransit.

El contrast entre les dues facetes que acabo de subratllar és massa voluminós perquè no ens sorprengui a nosaltres mateixos, en el més ràpid instant de reflexió. Ens sorprèn, i ens torba —bon símptoma, al cap i a la fi—: ens torba de comprovar la distància o el desfasament que hi ha entre «allò que som» i «allò que hauríem d’ésser». L’«allò que som» hi queda reduït, segons una visió tota superficial, a l’aspecte positiu: una comunitat demarcada, potent pel treball i per l’enginy dels seus homes, i amb vida pròpia i tradició privativa. L’«allò que hauríem d’ésser» se’ns perfila més aviat d’una manera indecisa, però sempre assumint, per refusar-los, els oprobis de la situació visible: la societat valenciana «hauria d’ésser» qualsevol cosa que no fos la societat desarmada i subalterna que avui és. La comparació, doncs, té la seva vigència. No importa que, de vegades, la desvirtuï algun apassionament transitori. En el seu esquema, simplista i fàcil a les excitacions de l’amor propi local, s’inscriu la imatge completa d’una incomoditat —passeu-me el mot— o d’una insatisfacció col·lectives, que els valencians han de confessar-se ben sovint.

En general, aquestes reaccions prenen la forma trivial i primària de l’anticentralisme, i en això s’esgoten. Són rèplica improvisada a alguna inèpcia burocràtica o al desdeny agressiu d’algun visitant carpetovetònic. La seva ingenuïtat és evident. Té, en canvi, una correlació més vidriosa, que anomenaríem —per entendre’ns — moral o espiritual, i que ens porta a un altre ordre de constatacions. El valencià, quan pensa en la seva entitat de poble, es troba «incert»: pressent que no és carn ni peix. No és un atzar, per exemple, que no hagi pogut produir-se un «nacionalisme valencià» seriós, ni que els episòdics intents realitzats en aquesta direcció hagin estat flàccids i pintorescos. No obstant això, tampoc la perspectiva integradora en què venim inserits des de fa —almenys— dos segles i mig, no ha arribat a subsumir-nos del tot en una nova categoria global. D’aquí el «marginalisme» permanent dels valencians, en el pla de la consciència col·lectiva. Ni el més desarrelat ni el més insensible dels homes de la meva terra no acaba d’eludir aquesta sensació d’ambigüitat. I és una ambigüitat paralitzadora, enervant. No crec que sigui irremeiable, naturalment— si ho cregués no escriuria aquest llibre: fóra perdre el temps—; però cal reconèixer que constituirà una rèmora greu per al futur del país, en una etapa pròxima.

L’anàlisi d’aquest fenomen ens portaria lluny, massa lluny. La recensió i l’examen de més detalls i de més condicions de la mentalitat del valencià actual podrien ocupar-nos encara pàgines i pàgines. Ho deixarem córrer, però. El desconcert «nacional» dels valencians no és cap secret per a ningú. I seria pueril de voler-lo explicar amb la mitja dotzena de tòpics que són de rigor en tals casos. Sobretot, seria ridícul de transferir totes les responsabilitats —posat que «responsabilitats» sigui la fórmula justa — a l’«altre». Res més senzill ni més confortable, per a un poble com per a un individu, que considerar-se «víctima» i atribuir l’origen de les seves desgràcies o dels seus errors a una dolorosa interferència aliena. A casa d’algun il·lustre patriota enragé, i fins i tot en algun museu públic del País Valencià, hi ha severs retrats a l’oli de Felip V penjats cap per avall: la ira vernacla es projecta romànticament sobre el primer Borbó espanyol, i la inversió dels quadres és una venjança simbòlica ben significativa. La innocència i la falta de sentit històric que aquestes actituds suposen, resulten més còmiques que simpàtiques —i com a simpàtiques, ja ho són! Però la veritable qüestió és tota una altra. No seré pas jo qui negui la transcendència dels factors «externs» que hagin penetrat de manera poderosa en la vida d’un poble. Les violències infligides des de fora —invasions militars o pacífiques, anul·lament dràstic de l’autogovern, coaccions pedagògiques, fissures territorials imposades, adulteració cultural, etc.— tenen sempre efectes decisius sobre la salut d’una comunitat. Tanmateix, no hem de perdre de vista que l’impacte nociu produït per aquelles pressions exògenes serà major o menor, segons la resistència espontània que el cos social afectat els oposi. És un problema de defenses orgàniques, si puc dir-ho així. Molts pobles han passat per avatars, també de procedència exterior, semblants als nostres, i han sabut o pogut «digerir-los» sense cap alteració essencial en llur personalitat. Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal·leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: per alguna o algunes raons particulars. La nostra feblesa no depèn tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia, anterior, que no ens permet de contrarestar-los amb eficiència, i posterior, que ens impedeix de superar-ne els resultats desastrosos. «La gente desta tierra es blanda de suyo», afirmava en 1582 un Ximénez de Reinoso, inquisidor de València, i en 1626, quan convocà les Corts de Montsó, atrevintse a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana, el comte-duc d’Olivares confessà que ho feia perquè «tenemos a los valencianos por más muelles»que els súbdits del Principat i del regne d’Aragó. Les observacions concordes dels dos forasters eren dictades més per l’exactitud que no pel menyspreu. Un obscur dietarista de l’època, el vicari Joan Porcar, repeteix la idea i ens revela que l’opinió dels mateixos natius no era distinta: « … les mercès que el senyor rei havia fet en les Corts als molls i folls de valencians», escriu, com si es fes eco de les paraules del valido de Felip IV. «Blandos», «muelles», «molls» —«molls i folls», deia amargament l’indígena—: si hem d’ésser sincers, cal que acceptem aquests adjectius com un diagnòstic puntual i acusatori. La nostra «blanesa», la nostra trista, perillosa i pertinaç «blanesa» data de ben antic, doncs. No segueix, sinó que precedeix els pitjors atemptats contra la neta autoctonia dels valencians. No podia ésser d’una altra manera.

Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; mai, tampoc, no vénen solament provocades per la crisi d’una generació ni per l’aleatòria deslleialtat d’unes oligarquies. Tenen llur origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col·lectiu, en els quals, altrament, atzars, generacions i oligarques també tenen llur part. Intento de dir, només, que la cosa no és simple, i que cal una investigació molt afinada de la societat, en l’espai i en el temps, per a poder treure’n l’aigua clara. La perquisició ha d’incidir sobre la realitat viva, i ha de remuntarse a la seva genealogía.

Fragment del pròleg Nosaltres, els valencians (1962)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER