Joan del Alcázar
Hem sabut aquests dies del calvari de la xiqueta gallega anomenada Andrea, i hem vist i escoltat als seus pares demanar que la deixen morir en pau. Davant la veritat incontestable que no hi ha res més antinatural i insuportable que veure morir a un fill, no es troben paraules per a descriure l’infern d’haver de lluitar perquè des del Poder [mèdic, jurídic, religiós,…] permeten morir al teu fill; perquè no l’obliguen a malviure, a seguir patint un sofriment continuat que no li condueix més que al sofriment mateix i, finalment, a la mort segura.
Una xiqueta de dotze anys, que porta tota la seua vida faixant-se contra una malaltia degenerativa irreversible, està sent mantinguda amb vida per la tossuderia i el dogmatisme d’uns metges, -pediatres per a major vergonya-, que imposen les seues creences supersticioses a Andrea i a la seua família. Que enorme superba la d’aquells que resisteixen no solament els precs angoixats dels pares, sinó el dictamen de la Comissió de Bioètica de Galícia, la Llei de Drets i Garanties dels Malalts Terminals gallega [per què no es compleix?], la Llei d’Autonomia del Pacient i, a més, justifiquen la seua obstinació des d’una deontologia més pròpia d’un camp d’extermini que d’un hospital públic d’un país desenvolupat: “la pacient no té dolor ni sofriment desmesurat”, afirmen.
No pateix desmesuradament? Quin serà el mesurador del dolor que utilitza el Cap de Pediatria de l’Hospital Clínic de Santiago de Compostel·la? De quin dolor parla? La situació clínica d’Andrea és irreversible, però com no pateix un dolor insuportable –afirma-, deduïm de les seues paraules, que aguante. “Més va patir Crist en la creu”, pensarà, potser. Quin és el final, doncs? Actuarà el Cap de Pediatria quan considere que el sofriment és desmesurat? Què farà llavors? Potser és d’aquells que pensa i defensa que Déu dóna la vida i Déu la lleva, i que en aquesta vall de llàgrimes no hi ha més que aguantar. Mantindria aquests principis si Andrea fóra la seua filla?
Mentrestant, els pares de la xiqueta s’han vist obligats a demanar ajuda a la justícia, i han reclamat judicialment que se li retire el suport vital que l’alimenta. A la faena s’ha posat la lenta i garantista maquinària judicial, per a la qual els dies i les hores semblen tindre un valor diferent que per a la resta dels mortals.
En una entrevista recent, deia Luis Montes, president de l’Associació Federal Dret a Morir Dignament [DMD], que a Espanya es mor molt malament i afegia una idea terriblement important: “es mor depenent de la sensibilitat del metge que et toque”. El doctor Montes sap del que parla: el Partit Popular es va fer ressò d’una denúncia anònima i, per boca del seu conseller de sanitat de Madrid, va acusar-lo en 2005 de practicar sedacions tipificades com a homicidi a centenars de pacients de l’Hospital Severo Ochoa, de Leganés, en el qual Montes era el coordinador del Servei d’Urgències.
No és possible acceptar que siga la fortuna la que determine que un pacient terminal puga morir amb dignitat o, en cas contrari, que ho faça després de perdre-la completament per una dolenta i inhumana praxi professional. Una societat avançada no pot acceptar que ben entrat el segle XXI continuem patint aquest drama social i sanitari. El debat sobre la mort digna en primera instància, i sobre la despenalització del suïcidi assistit i de l’eutanàsia constitueixen un horitzó cap al qual la nostra societat ha d’avançar amb pas ferm. Jaume Pedrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, apuntava recentment dues idees que convindria no oblidar. Una: que els avanços biomèdics han fet realitat situacions de supervivència inviables a mitjà termini que eren inimaginables fa un parell de dècades [el cas de la xiqueta Andrea és un exemple inequívoc]; dos: si no s’aborda de manera efectiva el problema de l’eutanàsia, es produirà una criminalització o el pas a la clandestinitat de determinat tipus de malalts.
Ara que els partits polítics van a competir pel vot dels ciutadans és un moment idoni per a plantejar-los el debat, i per a exigir-los que ens expliquen què diu el seu programa sobre el particular. Es tracta, simplement, de saber com van a gestionar cadascun d’aquests partits un estat d’opinió que entre la ciutadania està molt més avançat que entre les direccions partidàries.
Deia Luis Montes en l’entrevista citada que en aquest terreny els ciutadans van molt per davant dels polítics professionals. Així ho acredita el Centre d’Investigacions Sociològiques [CIS]. En l’enquesta més recent sobre el tema, la de 2009, “més del 70 per cent dels ciutadans estàvem d’acord a canviar l’ordenament jurídic perquè hi haguera un protocol de mort a demanda, és a dir, una eutanàsia activa”. Aquest posicionament de l’opinió pública no feia sinó reiterar allò recollit pel CIS en 2003. En aquests últims sis anys, afirma el president de DMD, “la situació ha anat a més. Avancem cap a una societat més laica, més de determinació personal. A mi em sembla que estem madurs”.
Caldrà parar esment al que diuen aquests partits polítics i els seus dirigents en les seues propostes electorals. Estem davant un debat obert que, connectat al drama d’Andrea, la xiqueta gallega, està sent notícia d’obertura en els mitjans, motiu de tribunes d’opinió i causa de debat entre tertulians. Convocats a explicar la seua posició per DMD a Madrid, el Partit Popular, el Partit Nacionalista Basc i Convergència Democràtica de Catalunya no van acceptar participar en el debat. El Partit Socialista i Ciutadans, que sí ho van fer, van declarar no tenir una resposta definida sobre el tema. Esquerra Unida, Podemos i Equo-Compromís es van declarar partidaris de regular tant el suïcidi assistit com l’eutanàsia.
Urgeix arribar a una solució. Serà tard per a Andrea i per als seus pares, però molt probablement els alleujarà saber que han contribuït al fet que altres persones en situació terminal no hagen de lluitar contra aquells que amb tanta obstinació anteposen les seues creences a la llibertat i al sofriment dels altres.
Publicat en el bloc escriureenlaire
