Nèstor Novell
Després de la visita a Novelda, ben aviat, Lluís Boyer, amabilitat infinita, em truca per telèfon per quedar la propera setmana per fer un recorregut per la comarca i conèixer de prop la indústria del marbre. Com la primer visita fou agradable, ben interessant i profitosa, la resposta és immediata: Quan vulgues!
La indústria del marbre al Vinalopó
Abans de la visita sobre el terreny cal fer una ullada al sector. No fa molt Josep Maria Perea,[1] periodista veterà i gran coneixedor d’Alacant i les comarques del sud, va escriure un interessant article sobre el Vinalopó Mitjà, amb molta informació sobre un sector en plena crisi, que cal llegir, com tots els escrits de Perea.
La pedra i el marbre vinculava, el 2010, uns 5.000 ocupats directes i indirectament sustentava unes 20.000 famílies només a la comarca, entre el Pinós, l’Alguenya, la Romana, Monòver, Montfort i Novelda, conformant la primera àrea manufacturera de marbre de tot l’estat. Unes 150 empreses que facturaven, abans de la crisi immobiliària, més de 1.000 milions d’euros. El sector anava creixent, conforme ho feia la bombolla urbanística, a unes taxes entre el 14 i el 20%, i les exportacions ho feien el 8%. Però segons Perea:
“Al unirse la gran caida de la construcción en España con la crisis internacional, las cifras han retrocedido de manera importante: un 30% el 2008 tanto en cifras de venta al mercado nacional como internacional, según las estimaciones de la Asociación Mármol de Alicante.”
L’empresa líder, el 70% del negoci del marbre de Novelda, és el grup Levantina. Fa uns anys és va veure obligada a fer un ERO i reduir el personal en més de 600 treballadors. Ara l’empresa ha passat a mans d’un fons d’inversió lligat al Banc de París, per una xifra que podria estar al voltant de mil milions de dòlars. La nova direcció, que no és experta en el negoci de la pedra decorativa, ha pogut superar la crisi venent una gran quantitat de grans blocs de marbre a la Xina.
Fins fa poc la demanda de marbre de la Xina era molt forta i, degut a la manca de retorns en els embarcaments, costava el mateix adreçar un bloc de marbre des de Novelda al port de València que des del port de València a Xanghai.
El sector és dels més importants de la comarca i la seua dependència del sector immobiliari es veu en l’evolució de les xifres d’atur. A l’abril de 2010 l’atur al Vinalopó Mitjà era el més elevat de totes les comarques valencianes. Però durant els primers quatre mesos de 2009, a Agost (la fàbrica de rajoles –i de botiges- de les comarques del sud) havia crescut un 46% i, a Novelda, un 33%.
Segons un informe de la Universitat d’Alacant, també hi ha altres factors que incideixen negativament en el sector: la baixa rendibilitat mitjana, l’elevat endeutament i una ràtio de liquiditat per sota del recomanable.
Segons dades l’associació del marbre, el sector s’estructura en un 38% de les empreses dedicades a l’elaboració o transformació de la pedra natural, el 36% en indústria integral de la pedra natural, el 18% en empreses de comercialització i, el 8% de les empreses estan centrades exclusivament en l’explotació de pedreres.
Amb aquest bagatge d’informació marxem cap a Cabdet a visitar una pedrera de marbre. A la ciutat (que va formar part de l’antic regne de València) encara es pot sentir parlar valencià (té les dues claus de la porta del regne a l’escut), però per allò de la immutabilitat de les divisions provincials, ara és Castella la Manxa. L’entrada a la vila és per un polígon industrial on Transportes Caudete aparca una immensa flota de camions. Més avall, al Parc Tecnològic Empresarial, treballa una gran empresa de vidre. Una senyera gegant penjada a la façana d’una casa ens dóna la benvinguda. La vila te una estructura de ciutat valenciana i un petit fortí bastant ben conservat. A la plaça major, petita i acollidora, s’accedeix per un pòrtic. Al final de la plaça hi ha l’església barroca. Vora el mercat un passeig amb un bust de Luís Golf, que dugué el plet de la vila contra Felip V per recuperar el títol de ciutat i la segregació de Villena, el càstig sofert després de la batalla d’Almansa per la seua adscripció austriacista. Felip V finalment li restituí els privilegis però incorporà Cabdet al regne de Múrcia.
Hem quedat amb un empresari novelder amic de Lluís, Juan Antonio Santo, gerent de Bemarsa (Benicantil de Mármoles S.A.) i president de l’Associación de Mármol de Alicante[2], Associació de la Comunitat Valenciana, i amb seu a Novelda. A Cabdet, hi té un magnífica pedrera de marbre Dark Emperador de molt bona qualitat, cosa que li ha permès independitzar-se de la Levantina, que és la propietària de la majoria de les pedreres. El seu parlar és directe i franc, amb un cert punt d’ironia i una gran vitalitat.
“-M’han dit que vols saber com som a Novelda? Com diu Lluís, aquí, quan algú pregunta per una altre: -I eixe què?, la resposta és: –Fotre, eixe! – Què vols dir? – No res, és bon xic, bon xic. Però, fotre! Jo diria que a Novelda i a totes les Valls del Vinalopó la gent és anarco-monàrquica. No li demanes mai fidelitat a cap idea. Aquí hi ha un gran individualisme, cadascú va a la d’ell. A mi m’agrada.”
Amb el seu cotxe pugem a la pedrera, des de la qual es divisa la foia de Cabdet al complet, i ens explica tot el procés d’obtenció del marbre entre blocs en paral·lelepípedes gegantins que una pesada maquinària va tallant de la muntanya amb una increïble precisió geomètrica.
A la pedrera treballen 11 persones que subministren la matèria primera per a la feina d’unes altres 70 a la fàbrica. El 75% de la producció es destina l’exportació. Per retallar els blocs i acumular-los per al seu transport en grans camions, necessita prop de 80.000 m2, per això és impossible treballar dins d’un polígon industrial. Per abaratir el transport, la selecció dels blocs i el tallat previ s’ha de fer a peu de pedrera. El marbre millor, en plaques grans, s’utilitza per fer el marbre decoratiu, el marbre d’inferior qualitat s’utilitza per a fer llosa.
El risc del negoci en aquesta fase és gran, perquè tot i els estudis geològics previs, després el material va eixint d’una qualitat o d’una altra, així que l’aprofitament de la pedrera és molt variable. En aquesta pedrera de marbre especialment bo, s’arriba a un aprofitament del 40%, però en molts casos, com en el del famós crema marfil del Coto, només és del 15%.
A més de fer una forta inversió en l’adquisició dels terrenys, condicionar els accessos, dur la llum i l’aigua, s’ha de comprar i instal·lar la maquinària i construir les naus per aquests primera fase de preparació i selecció del marbre. Segons Juan Antonio
“És molt important tindre tota la informació que et donen els geòlegs, perquè això t’ajuda saber la qualitat del marbre i la forma i extensió de la mina. Abans la gent s’orientava en funció si a la mina de marbre eixia pebrella (pedra més porosa que agafa més humitat) o no, una cosa molt poc científica i d’alt risc.
La pedra decorativa només existeix en certs llocs (no passarà del 2% del territori valencià, però sempre, totes les pedreres del món donen al sud-est); es tarden molts anys en explotar el jaciment i dóna lloc a una indústria important. No pot ser que la pedra decorativa tinga el mateix tractament que les mines d’àrids. Avui, el principal problema és aconseguir la matèria prima per qüestions mediambientals molt rigoroses que no tenen en compte les particularitats de la indústria”.
El marbre que no es útil es pica i es tira a una escombrera. Aquest material és inert i té unes grans propietats per a ser utilitzades com a àrid en la construcció o en l’obra civil, però les empreses d’àrids no el volen pel cost de transport. Juan Antonio pensa que se n’hauria de legislar per que s’utilitzara aquest material abans d’obrir noves pedreres d’àrids.
Una altra particularitat d’aquesta indústria és que, dins d’una qualitat semblant, el factor més decisiu és el color de la pedra. El catàleg de colors és enorme perquè hi ha pedra de tot el món: marfil, roig Alacant, Dark Emperador, travertí…… El catàleg de Bemarsa inclou més de 50 colors. Així que és la moda o els gustos de cada moment, el que imposa el preu en el mercat. Fins fa poc ningú volia el blanc, ara el colors clars i el roig tenen pitjor eixida perquè s’ha tornat al blanc i al negre i grisos.
Deixem la pedrera i ens dirigim a la seua fàbrica als afores d’Elda camí de Monòver. Però abans de marxar de Cabdet, José Luís ens recomana que comprem carn de corder i un famós pastís de codonys (“conys” en la varietat de vernacle del Vinalopó). A la pastisseria ens diuen que no n’hi haurà fins el mes que ve. Lluís es conforma amb uns carabassats.
Per l’autovia passem el castell de Villena, el castell de Saix, la Colònia de santa Eulàlia, la Posició Dakar, el castell de Petrer i arribem a Elda. Ens rep l’anagrama de l’empresa, un gran guerrer d’art rupestre mediterrani, amb un arc tensat apunt de disparar la fletxa. La identificació de l’art rupestre ancestral amb la pedra ornamental és immediata, i afegeix Juan Antonio, i l’arc amb la fletxa simbolitza la voluntat de progrés, d’anar endavant.
A banda de les diverses pedreres del Vinalopó, la fàbrica importa marbre d’altres llocs de l’estat, d’Itàlia, de Turquia, de Manchester, de la India, de Japó, de Mèxic, del Kurdistan, de Guatemala… és a dir, de tot el món. També exporta a tot el món, especialment als països emergents, i molt menys a Europa, perquè el mercat està molt saturat.
“Avui en dia una gran oportunitat és el Marroc. Si fora més jove muntaria alguna cosa important a Marroc. Allà en una setmana es pot obrir una pedrera, aquí, si al final no et diuen que no, et pots estar 3 o 5 anys esperant tots els permisos. Aquí el tema és que el funcionari no tinga mai cap problema a base de signar-li papers. Tot són entrebancs i, mentrimentres, el capital parat i esperant poder fer la inversió per a crear llocs de treball. El que seria normal és que et digueren: Mira, aquesta és la normativa, si no la compleixes el tanquem l’activitat, però comença a treballar demà. No es creen llocs de treball escrivint en el butlletí oficial, sinó facilitant la creació d’empreses i llevant entrebancs a les existents… Després, que controlen el que calga i que li apliquen la llei al qui no la complesca…. però clar, això és una altra qüestió”.
Una mentalitat més propera a l’exigència de responsabilitat individual del món protestant i d’una cultura liberal en la qual priva la llibertat individual sobre la raó d’estat, que no la d’un estat catòlic i jacobí com l’espanyol.
Fem un recorregut per l’empresa i assistim a tot el procés d’obtenció del marbre. Els grans blocs de la pedrera són tallats amb serres de diamant com si foren llesques de pa. Poliment, calibratge, anivellament, tractament de consolidació de la pedra….
“Com veus el procés està molt mecanitzat però hi ha un determinat nombre d’operacions que necessàriament han de ser manuals. Hem d’estar sempre damunt de cada fase del procés perquè cada pedra té unes particularitats intrínseques que s’han de tenir en compte. Açò no és una mera cadena de producció en sèrie, en realitat és una sastreria industrial que s’adapta a les característiques del material que hem de treballar i a la comanda. ”
Passem al lloc on es fabrica una innovació ben interessant que està introduint en el mercat i que ha desenvolupat amb la col·laboració d’AIDICO. Es tracta del “Tiling, laminated stone”. Un producte en marbre de reduïda grossària i de major consistència que la plaqueta o la llosa tradicional. El Tiling s’obté amb la unió de dues làmines de pedra de reduïda grossària amb una resina. El fet que els dos talls de pedra siguen de pedres diferents evita que, per les línies naturals de fractura de la pedra, la llosa es trenque. La plaqueta obtinguda té una gran solidesa i resistència que la fan apta per a usos no tradicionals del marbre. Una aplicació ben interessant del Tiling són les plaquetes col·locades a 25 cm. del sòl i damunt d’uns suports metàl·lics, la qual cosa permet fer un terra o paviment de marbre que aïlla absolutament de la humitat i, a més, permet instal·lar el cablejat (o la calefacció) de l’edifici per sota del pis.
Faig un comentari sobre la potència i grandària de la maquinària que utilitza, i per tant, de la forta inversió que s’hi requereix, i em respon:
“Ja et dic que açò no és una pedrera d’àrids, és una indústria delicada i innovadora amb un impacte mediambiental molt baix, excepte en el tema de l’impacte visual i de les escombreres. Ara et mostraré com recuperem més del 80% de l’aigua que utilitzem, bàsicament com a refrigerant. La indústria del marbre ha donat lloc a una important classe mitjana a la comarca. Durant els anys bons hem pagat salaris de 3.000 euros, i ara tampoc estan malament. Més del 75% dels contractes son fixos. Els fills dels treballadors han pogut estudiar o han adquirit cases i cotxes. Aquesta indústria dóna un benefici empresarial baix, pel risc i les inversions que suposa, i un benefici social molt alt.”
A les oficines veiem les diverses aplicacions constructives del marbre. Bemarsa és una empresa que ha participat en molts projectes innovadors i ha col·locat marbre en edificis emblemàtics amb superfícies de gran complexitat, com el Guggenheim o l’Auditori d’Alacant.
Monòver
Marxem cap a Monòver situat al bell mig d’un suau pas d’una vall a una altra, però aquesta és molt més verda. La Vall de Monòver va des de Saix, Salinas i la seua llacuna, fins el Pinós i la serra del Carxe (1.372 m), ja en Múrcia (encara que de parla valenciana), i que dóna pas a la vall de Jumella. La vall de Monòver està voltada de serralades de més de 1.000 m, a la dreta la serra de l’Ombria (847 m) i la de Salines (1.237 m), a l’esquerra la serra de las Pedrizas (852 m) i la de Reclot (1.055 m).
Passem per l’antic camp d’aviació del Fondó o el Pla del Manyà, lloc des d’on els darrers dirigents de la República, el president Negrín i altres alts càrrecs, la Pasionaria, i també Rafael Alberti, marxaren en avió cap a l’exili. El nostre destí és més proper i molt menys dramàtic, és el restaurant casa Elies al Xinorlet de Monòver. El menú, antropològic per al convidat, el trien entre José Luis i Lluís. D’entrada, després de dubtar amb uns bolets de la serra, demanen gatxamiga i uns caragols a la brasa. De plat principal un esplèndid arròs en paella (un toll molt prim, no massa d’oli i els grans ben soltets), amb caragols i un conill molt tendre (fa massa calor encara per demanar les altres especialitats de la comarca com els alls amb giraboix o les típiques fassegures). Per a beure, vi negre del Sequè, de la bodega del Pinòs.
Abans de continuar la visita a les pedreres no puc resistir-me a la temptació de fer una petita escapada a Monòver. No puc oblidar que estem al bell mig de les terres, del paisatge d’Azorín[3] (1873-1967)
“Cayado de pastor; pastor de las montañas alicantinas; bellas montañas desnudas; con un tapiz de olorosas hierbas. Montañas que parecen luminosas. La flor azul del romero; la flor morada del cantueso; la flor amarilla de la retama. Una casa en una ladera; casa de paredes asimétricas; paredes de yeso: techo de tejas negras negruzcas. Casa frágil, seca en el seco y transparente aire.”
La ciutat de Monòver té 12.460 habitants i s’hi pot trobar una gran diversitat d’activitats econòmiques, la majoria de petites dimensions: calcer, marroquineria, vímet, barrils, randa, a més de les pedreres de la Cavarassa, on s’extrau el marbre roig-Alacant. Però Monòver és famosa per la fabricació de vi. El ferrocarril i les exportacions de vi als EUA, França, Alemanya i Països Nòrdics, varen ser les bases que facilitaren el fort creixement econòmic i demogràfic que s’havia iniciat al finals del XVIII. La fatal arribada de la fil·loxera orientà les produccions cap el marbre i el calcer durant la segona part del segle XX, però de mica en mica s’introduïren noves varietats de raïm i es va anar recuperant la producció de vi. Com diu José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, “Azorín”,
“Monòvar, en la falda de dos colinas, en una de ellas, la ermita de santa Bárbara; en la otra, los paredones de un moruno castillo (…) Extensos viñedos. En la primavera y el verano, una alfombra verde por todas partes (…) Detrás del pueblo, a espaldas de las dos colinas, arroyadas y calveros multicolores.”
Monòver ja fa anys que és una ciutat que ha quedat estancada i ha perdut la seua importància comarcal. Els pobles veïns diuen que Monòver és un poble de senyorets. A més, ha patit molt la crisi actual. En el període 2007-2012 va perdre el 23,2% de les activitats industrials, el 41,1% de les activitats de comerç al detall i el 23,4% de bars i restaurants. Poca broma!
La ciutat té dos bodegues conegudes. Primitivo Quilis, que fa el vi Raspay i comercialitza vi d’altres procedències, així com vermut i cerveses artesanes. L’altra és Salvador Poveda SA, una empresa que té els seus orígens al segle XIX i que ara es troba ubicada al camp en un bonic edifici d’arquitectura contemporània. Allí es troben els cellers, la botiga, un museu enològic i etnològic de la comarca i un centre des d’on s’organitzen visites guiades i tasts de vi.
Poveda va ser la primera bodega que va recuperar el mític vi Fondelló (vi de ceps de monestrell, 8 anys en barriques de roure). Salvador Poveda fabrica més de 3 milions de botelles de diferents classes de vi de les quals el 80% van a l’exportació. Els seus vins més coneguts són: Vinya Verneta, Tumans, Toscar, Aitana i el Riesling, a més del Moscatell i el Cava.
Al si de la família de bodeguers hi ha un personatge important de Monòver, Rafael Poveda[4]. Un enòleg preocupat pel País que ha destinat importants esforços per fomentar l’estima cap el poble i la seua gent
Ha publicat articles, llibres i ha facilitat l’edició de llibres històrics i d’escriptors del poble, com el Manual de Consells de 1611; El recetario de cocina de la madre de Azorín; Algunos Apuntes de Geografia Médica de la ciudad de Monóvar de José Pérez Bernabéu; o Els dietaris dels masovers de la família Azorín, Bernardo Rico i José Rico 1894-1932.
També ha recuperat fotografies i biografies de molts personatges del poble, com la dels 6 monoverins morts al camp de concentració nazi de Mauthausen durant la Segona Guerra Mundial, o el fotògraf Arturo Cerdà.
De la Geografia Mèdica[5] són els paràgrafs següents que mostren la duresa de la vida a Monòver als inicis del segle XX:
A los trabajos agrícolas, como he dicho antes, se dedican la mayor parte de los habitantes de esta población. (…) si bien la profesión agrícola comprende clases bien diferentes, (…) en general, a los trabajos rudos de la agricultura solamente se dedican los jornaleros.
Por otra parte, la emigración constante de los hombres, ha hecho que la inmensa mayoría de las mujeres, sobre todo las más jóvenes, se dediquen a la confección de randas, para poder ganar con muchísimo trabajo, un exiguo jornal con que atender a las necesidades más vitales de sus familias. (…)
Los naturales de esta población son francos, alegres y apacibles y aficionados a diversiones, pero de buenas costumbres (cuya pureza de otros tiempos parece que se va perdiendo), trabajadores, honrados y laboriosos, y sobre todo respetuosos con las autoridades. (…)
Los factores etiológicos de morbilidad y mortalidad de esta población, los tenemos en el aire que respiramos, en el agua que bebemos, en los alimentos, en la enormidad de los impuestos, en la escasez de los salarios, en el trabajo rudo del jornalero que come mal y poco, en la usura sin conciencia, en los consumos que nos consumen, en la inmoralidad, codicia e impunidad de todos los defraudadores que se enriquecen a costa del prójimo, y en la cobardía de las autoridades que no se atreven a castigar a los grandes vampiros que trabajan en la sombra y en pleno día con patentes de corso. (…)
Llama poderosamente la atención de esta Inspección de Sanidad el contingente aterrador de tuberculosos que arroja todos los años la Estadística Sanitaria de esta población. (…. La vida media de estos habitantes se calcula de 35 a 45 años.
Però tornem a Azorín, aquest krausista i anarquista de joventut, que definia el parlar del seu poble com “un hijuelo del catalán”, i que fou exiliat, diputat, i finalment acadèmic i periodista de l’ABC de Madrid. Res millor que visitar la seua Casa-Museu.
El museu acull mobles, objectes i un fons bibliogràfic de 16.000 volums de l’escriptor. La casa pertany a l’Obra Social de la CAM amb l’objectiu d’arreplegar tota mena d’escrits de o sobre Azorín i difondre les investigacions sobre la seua obra en qualsevol dels registres literaris que emprà: el periodisme, la novel·la i l’assaig.
La tercera planta de la Casa-Museu està dedicada a la realització d’exposicions temporals de caràcter literari o artístic, i en les que han tingut cert protagonisme altres figures de les comarques del sud, com Gabriel Miró, Carlos Arniches, Oscar Esplà, l’economista Germà Bernàrcer o Jordi Juan, i escriptors de la generació d’Azorín. Però com tot allò que depén de l’Obra Social de la CAM, darrerament ha perdut el seu dinamisme i està a l’espera de resoldre el seu futur incert.
Joan Fuster[6] explicava els motius pels quals Azorín encara ens captiva:
“Mai no he cregut en la castellanitat essencial d’Azorin. Quan s’arriba a Monòver un s’adona que en realitat Azorín és això: aquest paisatge, aquesta pau, aquest tempo. Fins i tot aquesta sintaxi; quan ell escriu «he estado» en comptes d’«estuve», «me he levantado» en comptes de «me levanté», no es pas per les raons que s’inventava Ortega i Gasset en El Espectador (II: Azorín. Primores de lo vulgar), sinó perquè el literat de Monòver, volent-ho o sense voler, calca la manera de construcció pròpia del seu vernacle.”
De tornada a les pedreres i el marbre
Ens dirigim a la pedrera de marbre més gran d’Europa, al Pinòs, un poble molt cuidat, amb unes grans dotacions públiques. José Luís baixa el volum de la música clàssica que ens acompanya tot el trajecte, i ens comenta:
“Aquest és el poble més ric de tota València. Gràcies a la pedrera del Coto ingressa uns 8 milions d’euros. L’alcalde ho fa molt bé i el poble quasi no paga impostos.”
I Lluís afegeix:
“Però encara no sé perquè ha tancat l’empresa de cogeneració energètica de corfes d’ametla per la contaminació que podria fer el fum. L’Ajuntament ja li havia donat llicència i en tancar-la li costarà al poble uns 5 milions d’euros. Crec que de vegades caldria revisar els criteris mediambientals que s’apliquen en l’administració perquè no sempre semblen proporcionats.”
Passem el Turó (o Dom) de la Sal. Una muntanya tota foradada per a extraure-li la sal. A la seua vora, la muntanya del Coto, i en la vessant que mira al sud-est, una pedrera de marbre crema marfil que fa 70 anys que s’explota. La sensació que es té a peu de la pedrera és corprenedora i la potent llum que reflecteix la pedra ens alba. Un treball de colossos, la impressió d’aproximar-se al volum buit i invertit de la piràmide de Kheops. Com una obra de proporcions descomunals de Pau Gargallo. José Luis diu:
“Aquest és el famós marbre crema marfil. Aquí l’aprofitament és del 15% de la pedra i ara no és molt rendible perquè la gent prefereix altres colors i només vol aquest a preus barats. La pedrera té dalt de tot un heliport i a l’entrada el consultori mèdic d’una mútua. En temes de salut i seguretat i higiene anem per davant de la pròpia legislació.
El sector de la pedra decorativa dóna treball directe a 10.000 persones. Només al Pinós a 2.000 persones. Som com una Ford amb uns condicionaments mediambientals que no se li posen als constructors de carreteres ni als de l’AVE.”
Per l’estreta vall de l’Alguenya i la Romana, resseguint la serra de l’Algayat (1.087m.) que en separa dels Fondos, tornem cap a Novelda. Pel camí Lluís i José Luis comenten:
“En els plans de futur de la comarca l’administració valenciana només parla d’enoturisme i de bodegues. Ningú vol saber-se’n res del marbre. Te’n recordes Lluís de la teua idea de fer una marina seca a l’estació de Montfort per carregar-la pedra al port de València. Són dos-cents camions diaris que deixarien d’anar per la carretera. El port d’Alacant va posar el crit en el cel perquè volien que duguérem el marbre a Alacant i en un feeder el portarien a València, perquè el port d’Alacant no té cap rellevància internacional. Una bogeria de costos i de manipulació de càrrega i descàrrega. Puix mira Lluís, perquè la construcció de l’AVE ha fet una barrera que impossibilita l’ús d’aquells terrenys de dalt l’estació, però aquella era una idea forta i encara és un tema molt important a resoldre. Molt d’AVE per a passatgers i no res per al transport de mercaderies!”
A l’Associació Mármol de Alicante pertanyen més d’un centenar d’empreses i és la més important de l’estat. Segons les dades que utilitza, abans de la crisi, els principals compradors de marbre eren EUA, Xina, Emirats Àrabs, Mèxic, França, Itàlia, Portugal, les dues Corea i l’Aràbia Saudita. Però ja abans de la crisi, India, Xina, Egipte i Turquia començaven a llevar-li mercat a la comarca en oferir pedra més barata, gràcies als baixos costos d’extracció i manipulació, i a la manca de requeriments mediambientals.
En aquests moments el sector es troba preocupat pel seu futur i pel conflicte social que pot crear la quantitat d’aturats que ha deixat. La venda de blocs en brut a la Xina s’ha afonat, la devaluació del ruble fa molt difícil el negoci amb Rússia així com a la resta de països de l’est d’Europa. La venda als països àrabs i resta de productors de petroli és molt complicada per la caiguda dels preus dels hidrocarburs. L’experiència demostra que l’únic mercat que subsisteix és el de producte de qualitat. Algunes empreses, com Bemarsa, ja han començat a remuntar les vendes, però per a molts, la conjuntura encara apunta a continuar reduint la producció.
Un problema afegit del sector és la gran competència que li fan els productes artificials, alguns de grans prestacions i visualment idèntics al producte natural, però que gràcies a la seua capacitat d’implantació en el mercat, arriben a vendre’s inclús a preus superiors al natural. La demanda d’aquests productes és entre 10 i 15 vegades el de la pedra natural i suposen més del 60% de les vendes de les empreses comercials.
Una preocupació del sector és la desaparició d’AIDICO, declarada en concurs de creditors. Els empresaris voldrien almenys mantindre una unitat tècnica del marbre a Novelda depenent de l’Institut de la Construcció. També demanen un canvi en la llei de mines que els permeta, salvaguardant les qüestions mediambientals i de tractament de residus, obrir noves pedreres i obtindre la matèria prima a costos competitius.
El sector aposta per posar en comú una tarifa de costos de producció per evitar la competència deslleial. També volen acudir al mercat amb una altra estratègia per tal d’evitar l’excessiva segmentació del producte per qualitats (comercial, segona, primera i clàssic), cosa que altres països no fan.
La venda de pedra importada, de la qual també tenen la representació els fabricants locals, està paralitzada per la crisi de la construcció a l’estat.
Ens acomiadem de José Luis i mantinc la darrera conversa amb Lluís Boyer visitant els polígons industrials de Novelda.
El sector de la pedra sempre ha tingut un cert dinamisme i ha anat assumint la necessitat de solucionar el tema dels detritus, creant abocadors controlats. Durant els anys de prosperitat s’invertiren 120 milions per a modernitzar el parc productiu i 3 milions en depuradores que permeten recuperar el 80% de l’aigua que s’utilitza en l’elaboració del marbre.
També el sector és cada vegada més conscient de la necessitat de millorar la formació en els treballs especialitzats i de continuar obrint-se a l’exterior amb major eficàcia i professionalitat.
Un problema del sector és la dificultat d’introduir les empreses en polígons industrials. Com ja hem vist és necessari una gran superfície per a emmagatzemar els blocs de pedra i una nau industrial a peu de la pedrera per a fer les tasques prèvies de selecció del material perquè en el cas contrari els costos de transport serien inassolibles. En opinió de Lluís
“En qualsevol cas la indústria del marbre necessita d’una gran superfície per fer l’emmagatzematge dels blocs. Només pot pensar-se d’anar concentrant-la en un polígon industrial al procés d’elaboració una vegada ja ha estat destriada i preparada per a la seua manipulació. Però atès que no s’ha generat sòl industrial pensant en les necessitats de la indústria, cadascú s’ha posat allà on ha pogut i les fàbriques estan totes escampades pel terme municipal. A més, per a les empreses ja en producció, són molt poc receptives a canviar d’ubicació, tin en compte que els costos d’instal·lació de la maquinària suposa un 35% del valor de la pròpia maquinària (que ja és molt cara), per la qual cosa, encara que tingueren avantatges en un Polígon Industrial no es traslladarien. Però aquests tampoc és el cas. Es va desenvolupar un gran polígon industrial, d’iniciativa privada, el Fondonet, però el preu resultant era de 50.000 pts../m2, ara podria estar en la meitat, però continua sent una barbaritat, ateses les superfícies que requereix la indústria”.
El 2008 Novelda tenia els següents polígons industrials:
| Polígon | Superfície total (m2) |
| Santa Fe | 94.105 |
| UE 3 | 40.326 |
| Zona industrial de Novelda | 68.042 |
| TOTAL | 202.473 |
Font. Argos.gva.es. 2008
Posteriorment s’han desenvolupat el Fondonet, que ha estat un fracàs, i el polígon de Salinetes, però tot just ara un jutjat ha anul·lat el PAI d’aquest últim. En el seu dia, l’ajuntament va cedir terrenys al polígon del Fondonet per tal que l’IMPIVA i l’associació del Marbre (AIDICO) comptaren amb un Institut Tecnològic del Marbre, encara que des del 2003 hi havia una unitat tècnica del marbre.
“Al bell mig del polígon del Fondonet s’hi troba un magnífic edifici d’arquitectura moderna que hauria d’haver estat l’Institut Tecnològic de la Pedra, però com veus està per acabar.
En resum, el polígon té una ocupació molt baixa i, la caòtica ubicació de les empreses de la pedra no fan més que empitjorar la promiscuïtat entre zones agrícoles, residencials i industrials del terme de Novelda. Una vista a vol d’ocell mostra a Novelda com un del millors exemples d’un creixement urbanístic sense PGOU. Novelda es regeix des de la transició a la democràcia per unes normes auxiliars d’urbanisme”.
L’actual ajuntament sembla que vol canviar la línia seguida fins ara. De fet, ja ha decidit retornar-li al PAI dels sectors de La Serreta i de Les Salinetes la seua condició de sòl no urbanitzable. També ha posat en marxa un projecte d’estudi de la biodiversitat del futur Paratge Natural Municipal dels Clots de la Sal i la Muntanya de la Mola. Així i tot, el repte important que té per davant és el de dotar, per fi, a Novelda d’un PGOU, que facilite sòl adequat a les seues indústries i acabe amb la promiscuïtat d’usos, residencial, industrial i agrari, i done solució ls abocadors del marbre.
El problema de manca de planificació de sòl industrial és més evident a Novelda, però la promiscuïtat d’usos del sòl és un problema bastant generalitzat en tota la comarca. José Luis Santo es queixa, amb tota la raó, quan diu que aquí no s’han fet polígons industrials, el que s’hi fan són polígons comercials d’ús mixt. I atesa la problemàtica legal que arrosseguen moltes de les unitats d’execució de sòl industrial (i no industrial) a Novelda, jo afegiria que l’objectiu prioritari en els governs municipals de Maria Milagrosa Martínez (a) “La Perla”, avui imputada en la trama Gürtel i sotmesa a judici, no era tant de política industrial sinó, més aviat, els guanys especulatius.
[1] José María Perea. Alicante, siglo XXI. La cuna de las materias primas. Información. 24-5-2009
[2] http://www.marmoldealicante.com/
[3] Azorín. Pueblo. Colección Austral. Espasa-Calpe. 1957
[4] http://autors.rafaelpoveda.es/
[5] Algunos Apuntes de Geografía Médica de la Ciudad de Monóvar. Viuda de R. Ortega. 1914
[6] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Edicions 62. 1984
