Joan del Alcázar
Els ciutadans de Catalunya han acudit a les urnes de forma contundent, com l’ocasió exigia. La participació ha sigut fins i tot més elevada del que era previsible –més del 77 per cent-, i el resultat del suport rebut per les opcions a favor i en contra de la secessió no haguera d’acontentar a ningú. És cert que Junts pel Sí, els independentistes liderats per Artur Mes han guanyat; és cert que les Candidatures d’Unitat Popular, l’esquerra anti capitalista i secessionista ha augmentat extraordinàriament la seua presència en el Parlament; i és cert que la suma d’escons entre ambdues suposa la majoria absoluta. Però no ho és menys que són aigua i oli, que no coincideixen més que en la idea de separar-se d’Espanya, i difereixen en la resta. Entre els no independentistes, un grup molt variat, l’ascens de Ciudadanos és incontestable, els socialistes segueixen baixant encara que sembla que han detingut la sagnia i Podemos –amb Catalunya Sí que es pot- no aconsegueix un resultat esperable, castigat probablement pel seu discurs de ni sí ni no, sinó tot el contrari. No obstant això, si en les eleccions hi ha un perdedor rotund aquest ha sigut el Partit Popular, que es queda com la penúltima força del Parlament, amb solament un diputat més que els anti capitalistes de la CUP. En un partit realment democràtic en el seu funcionament intern, Rajoy hauria de dimitir després d’aquests resultats. Al final, una primera lectura que és la que es pot realitzar amb urgència, llança quatre xifres: en escons, 72 independentistes contra 63 que no ho són programàticament; en vots, 47.7 dels primers contra 52.2 dels segons. Difícilment s’atreviran els secessionistes, davant aquesta realitat contrastada, a convocar un referèndum a l’escocesa.
Són temps difícils aquests que vivim, com sempre han estat, són i seran els períodes de canvi. Després d’uns anys en els quals el discurs hegemònic proclamava que Espanya anava vent en popa i s’alternava amb les grans potències [en el període d’Aznar], i aspirava a superar a Itàlia i a empatar amb França [en el període de Zapatero]; després d’aquells anys, va arribar la crisi amb la seva cruesa i, com cantava Serrat, va tornar el ric a la seua riquesa i va tornar el pobre a la seua pobresa. Les primeres retallades socialistes van ser una broma comparades amb les que va aplicar i aplica el Partit Popular, amb Mariano Rajoy al capdavant. En aquest escenari social tan dur, un problema polític ha anat creixent i creixent fins a convertir-se en una amenaça per a tots. El resultat del 27S ens confirma que Catalunya és un país trencat per la meitat.
Com és que hem arribat fins aquí? La frustració que va causar a Catalunya la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia validat per les urnes, i la política del quant que pitjor millor practicada pel Partit Popular, unida als seus confessats desitjos d’espanyolitzar als xiquets catalans i d’avançar en una re centralització política i administrativa, va reactivar i va potenciar el fins llavors feble independentisme. En aquest es va emboscar la dreta nacionalista de Jordi Pujol i Artur Mas, per ocultar tant les seves misèries com els efectes de la seva gestió de la crisi. L’immobilisme de Rajoy, que solament és capaç de balbotejar amenaces legals i de predir una sèrie de plagues bíbliques sobre el Principat, i la falta de consensos interns bàsics en el Partit Socialista que li impedeixen tindre una proposta efectiva i atractiva per desfer el tremend garbull, més la nova realitat partidària oberta pels emergents [per la dreta i per l’esquerra, Ciudadanos i Podemos], són solament alguns dels elements que constitueixen la bomba de rellotgeria política i social sobre la qual vivim.
Es tracta d’una societat fragmentada, cada vegada més polaritzada, en la qual més enllà de les xifres electorals del 27S la veritat és que, com ha dit recentment el periodista Iñaki Gabilondo, no hi ha una altra eixida que buscar una eixida. Aquesta bomba no ha estat desactivada per les urnes. Al contrari: el 47 a 52 ens confirma una realitat tossuda.
Què han dit els electors catalans? Doncs que aquest país és avui una societat fragmentada en dues meitats, cada vegada més polaritzada, en la qual més enllà dels resultats electorals, es demostra que l’articulació entre el Principat i Espanya ha de ser reformada en profunditat. Com va dir recentment el periodista Iñaki Gabilondo, no hi ha una altra eixida que cercar una eixida.
Gabilondo és un home que als seus juvenils setanta i pocs anys manté un enorme prestigi, fruit de la seva llarga i acreditada experiència, que ho ha portat a ser el més respectat i escoltat periodista espanyol des de fa molt. No és un detall menor que Gabilondo siga basc, com tampoc ho és que haja exercit professionalment en diverses parts d’Espanya i que gaudi d’enorme predicament també a Catalunya.
En el seu vídeo bloc diari i en les seves freqüents incursions en ràdio i en televisió, el veterà periodista fa temps que no es cansa d’insistir en la gravetat de la situació per la qual travessem, en la necessitat d’abandonar les posicions bel·ligerants i el llenguatge agressiu i desqualificador i, sobretot, no perd ocasió d’emfatitzar que, més enllà dels resultats conjunturals de les urnes, hi ha un seriós problema de fons. La solució a aquest assumpte no pot ser una altra que oferir a la majoria dels ciutadans de Catalunya una nova i millor forma, efectiva i afectiva, de romandre a Espanya; un nou marc de relacions dins del qual puguen sentir-se volguts i acceptats.
No és que Iñaki Gabilondo siga una veu que clama en el desert, però gairebé. Potser són pocs els col·legues seus que poden permetre’s l’absoluta independència que ell ha conreat durant dècades, però qualsevol que ho intente i pretenga anar –com a molt- més enllà d’una còmoda equidistància, sap que s’enfrontarà a les ires professionals i empresarials de l’espanyolisme dominant.
Gabilondo insisteix que cal parlar, que des de Catalunya i des d’Espanya s’ha de conversar, discutir, raonar, negociar per a, finalment, acordar. Sorprèn no trobar fins ara al Principat un català, al món de la comunicació o el de la intel·lectualitat, una figura que acoste la seva veu i el seu prestigi a la del basc. La situació interna està tan polaritzada i és tan hegemònica l’opinió pública i la publicada dels sobiranistes, que dissentir és un verb molt proper a trair. Com està passant amb esportistes d’elit, intel·lectuals o artistes que no mostren un fervor catalanista contrastat, la desqualificació o la condemna com a catalans de fireta és un perill molt real que, potser, fa que les veus que pogueren objectar, discrepar o proposar si més no el diàleg prefereixen mantindre un prudent silenci.
És veritat, paral·lelament, que les cridades al diàleg es cotitzen poc a Catalunya. L’autisme del president del govern espanyol, la seva manifesta incapacitat davant un problema que el supera de llarg, el seu pobre discurs tan pesat com a buit, no conviden precisament a posicionar-se a favor de parlar, de negociar. Seria molt bo i desitjable que veus autoritzades i reconegudes pogueren dir des de Catalunya que es pot abordar la situació actual sense haver d’abandonar els principis de cada qui, però oberts a l’acord sobre com compatibilitzar-los. Encara més després de conèixer els resultats que han donat la consulta.
Per a això faria falta un altre Gabilondo o, millor, uns quants. Alguns més des d’Espanya a més d’Iñaki, i d’altres des de més enllà de l’Ebre. Aquesta societat en la qual els polítics professionals són més part del problema que de la solució necessita gent d’aquest tipus i grandària. Per això, caldria posar un anunci en els periòdics que diguera, dalt o baix així: Es busquen Gabilondos. Gent així s’ha fet imprescindible per a revertir la fractura de la que hem parlat. Efectivament: no n’hi ha altra eixida que cercar una eixida.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
