Pau Viciano
Ni les declaracions en favor de la unitat d’Espanya extretes amb tenalles als grans líders mundials, ni la manipulació dels posicionaments de la Unió Europea, ni les amenaces econòmiques d’uns i altres, ni el gest insinuat de traure els tancs, ni la vigília del cardenal Cañizares, ni les proclames lerrouxistes de Pablo Iglesias, ni l’amenaça que el Barça no podria jugar en la lliga, ni tan sols les inversemblants declaracions d’amor a Catalunya dels líders del PP, incloent-hi les ridícules intervencions de Mariano Rajoy, de res han valgut contra la voluntat democràtica del poble de Catalunya, que amb una participació extraordinària, ha atorgat la majoria absoluta a les llistes inequívocament independentistes. El nou govern està plenament legitimat per tirar endavant el procés de creació de la República catalana. La victòria independentista en diputats és inapel·lable. I en vots? En vots també: els partits espanyolistes que defensen la situació actual o fins i tot una recentralització –Ciutadans i el PP— han estat àmpliament derrotats, ja que només sumen un 26% dels vots. Les formacions explícitament independentistes –Junts pel Sí i la CUP–, en canvi, han guanyat amb un 48%. Finalment, les forces federalistes o partidàries del dret a decidir –PSC, Catalunya Sí que es Pot, Unió.cat–, i que per tant no poden confondre’s amb l’espanyolisme immobilista del Ciutadans i del PP, sumen quasi el quart restant dels vots.
Òbviament, la victòria hauria estat més rodona si els vots independentistes haguessen superat el 50%, però hauria estat diferent l’actitud del govern d’Espanya i dels mitjans de comunicació “unionistes”? O la de les cancelleries europees? Segurament, no. Que les eleccions tinguessen un caràcter plebiscitari no significa que fossen un referèndum. De fet, molts votants de les candidatures favorables al dret de decidir –especialment de Catalunya Sí que es Pot—, vingut el cas, votarien per la independència, com ja van fer en la consulta del 2014. D’altra banda, amb menys del 48% dels vots independentistes en uns comicis “normals”, els Estats canadenc i britànic van reconèixer el dret a un referèndum vinculant sobre la independència de Quebec i Escòcia, tot i que no estava previst en el seu ordenament constitucional. Així les coses, el procés segueix endavant, tot i les dificultats previsibles, una d’elles diguem-ne en clau interna: com governar el país els propers anys amb una formació política molt plural com és Junts pel Sí i pensada per a unes circumstàncies excepcionals. La investidura del president de la Generalitat serà, en aquest sentit, una pedra de toc.
Més enllà d’aquestes valoracions, el creixement de la CUP i l’ascens de Ciutadans al capdavant de la minoria espanyolista, al costat del fracàs de l’aliança d’Inciativa amb Podemos, són resultats que poden influir fora de Catalunya, concretament al País Valencià. No seria inversemblant que una CUP reforçada, i si es reduís la barrera per accedir a les Corts Valencianes, pogués temptar a alguns sectors nacionalistes d’esquerra que fins ara han fet el vot útil per Compromís. Però sobretot el creixement de Ciutadans a costa del PP pot legitimar un discurs espanyolista i antivalencià totalment desacomplexat –“cosmopolita” i “antialdeano”–, sense les contencions que el regionalisme més o menys sincer imposava al PP local. D’altra banda, el fracàs de l’aliança de l’esquerra tradicional catalana amb Podemos és un gerro d’aigua freda més que s’afegeix a la possible coalició valenciana. Més encara quan ha coincidit amb el pronunciament dels afiliats a Compromís, la tercera força organitzada de la formació –juntament amb Iniciativa i el Bloc–, contra el pacte amb el partit de Pablo Iglesias. I és que, malgrat que la situació social i política dels dos països és molt diferent, el que succeeix a Catalunya –es vulga o no– pot acabar repercutint d’una manera o d’altra al País Valencià.
