Carles Barquero Genovés
Fa dotze anys que visc a Elx i sempre he freqüentat la mateixa perruqueria. No és la que es troba més prop de ma casa ni la més econòmica ni la més professional. Si sóc sincer, vaig elegir-la per una raó simple: era l’única del barri que s’anunciava en valencià. Perruqueria tal i tal –diu el rètol. Estilistes, celebracions. Tot perfecte. A dins, la majoria de perruquers són valencianoparlants nadius, i els que no, entenen perfectament l’idioma d’Ausiàs March. L’ambient, tant entre els professionals com entre la clientela, és bilingüe com en moltes altres ciutats del país.
Fins ací, tot normal: l’altre dia, però, coincidint amb les vacances, vaig allargar-me fins l’establiment. Necessitava de forma urgent un tall abans d’anar-me’n de vacances, i en arribar-hi, vaig descobrir baix del rètol una petita indicació escrita sobre un paper improvisat i fixada amb cinta adhesiva: “Aviso a nuestros clientes: a partir de la entrada del nuevo horario de verano –s’hi llegia– la peluquería cerrará a las siete de la tarde”. La superposició era ben visible: d’un costat, el nom de la tenda, la seua identitat corporativa, en valencià; de l’altra, les indicacions reals, pràctiques, a peu de carrer, en castellà. El plantejament de base, previsible: “per a que tothom ho entenga”, dirien a ben segur.
El cas no és únic, i es reprodueix en moltes botigues, especialment a les grans ciutats: comerços amb retolació en valencià que després, al peu de les grans lletres, es comuniquen amb els clients, de forma efectiva i quotidiana, en castellà: parle d’avisos, circulars, modificacions d’horaris, demandes de treball i un llarg etcètera de situacions comunicatives que es resolen, potser per inèrcia, en l’altra llengua oficial. Es tracta d’una paradoxa, en tot cas, analitzable, i les conclusions que se n’infereixen ajuden a fer un diagnòstic ben clar de quina és la situació real de l’ús social de la llengua i de la seua consideració a casa nostra:
Mirant-ho detingudament, trenta anys després de la LUEV i de les subvencions oficials per instal·lar el valencià en la retolació, podem dir que la nostra llengua ha guanyat una bona part l’espai visual del carrer: retolar en valencià, al capdavall, no sols ja no crida l’atenció, sinó que ha guanyat un cert valor chic, actual. Un restaurant amb el nom en valencià (Bri de safrà, podem, per cas) denota autoctonisme i contacte amb la gastronomia considerada com a autèntica; una copisteria que té per nom “Copiràpid” aprofita la brevetat de la llengua per vendre un missatge de modernitat i eficiència; una tenda que es diu “menudets” connecta amb una certa veta simpàtica i popular. Es recorre sovint al valencià quan el comerç vol presentar una imatge casolana, familiar i de la terra. És el valor que la llengua ha trobat en termes de merchandising, en termes de producte, i es tracta d’un missatge que funciona molt bé en dos àmbits: la restauració i l’hostaleria. Ara bé, tot el que el valencià ha guanyat en les lletres grans, és decepció en l’espai de les lletres menudes, igual que en l’exemple de la perruqueria. Per què?
Allò més gran no sempre és allò més important, i en el cas de la llengua les minúscules són molt més importants que les majúscules. El nom d’un negoci, com el d’una persona, pot estar en valencià perquè és un simple nom. Està cosificat i no es mou. És igual que posar-li al teu fill Marc o Pau; la cosa és que després li parles en valencià, que no sempre ocorre. La llengua, vinc a dir, es troba a hores d’ara molt còmoda en l’àmbit decoratiu i identitari, on pot lluir immòbil com una figureta de Lladró, i amb els rètols passa igual. Els rètols, com les consignes o els programes electorals, parlen de grans intencions, però una altra cosa és la realitat a efectes pràctics, i en eixe àmbit les importants són les lletres menudes, les que m’avisen que el perruquer tal dia acabarà la feina més prompte del normal o que el dia tal farà festa. Ús simbòlic i ús real. Per posar-ne un exemple, la diferència entre ambdós és la que explica (malgrat que ells no ho entendran mai) perquè els blavers no són realment valencianistes.
Guanyem, doncs, les lletres menudes. El nostre repte és fer del valencià no sols una llengua apta per a l’ús decoratiu, sinó també per a l’ús pràctic i efectiu del dia a dia. És en la lletra menuda on es juga la batalla de la normalitat, i potser eixe siga el missatge més important que en termes de sociolingúística hem de transmetre a les noves generacions.
