Josep Sorribes
El nom no fa la cosa
Com ja és costum en aquest Viatge pel País i les Seues Ciutats, fem precedir a una escala més gran i més agregada tot el que de micro i meso hem anat descobrint. Es a dir, posem la “visió general” abans dels discursos concrets de cada ciutat. A mi em pertoca tirar-li mos a un os dur de rossegar: l’àrea urbana de València. La denominació de “Àrea de València” que he utilitzat al títol és un terme voluntàriament equívoc perquè hi ha dues realitats semblants, però no iguals. Per un costat, es pot parlar de l’àrea territorial o dels espais on la dependència funcional de la ciutat de València és palesa, independentment que els fluxos de tota mena que es registren en alguns d’aquests espais puguen ser febles o només temporalment rellevants. Els exemples més clars d’aquests espais “en el marge” són, al meu entendre, alguns municipis del Camp de Túria que s’autoconsideren més dels Serrans que no del Camp de Túria (Gestalgar, Bugarra, Pedralba); en segon lloc, Casinos, Villar de l´Arquebisbe, els Serrans en general i el Racó d´Ademús; després, els municipis de l’arc bàsicament vitivinícola de Xiva, Xest, Godelleta i Torís (a partir de Montroi, la Vall dels Alcalans ja gravita clarament sobre Carlet i Alzira); i , finalment, els municipis del Camp de Túria que pertanyen a la Serra Calderona (Olocau, Nàquera i Serra) i que són preferentment destí temporal de vacances.
Fins i tot des d’aquesta perspectiva “laxa” d’àrea urbana hi ha sempre dubtes puntuals, com ara els casos de Montserrat (molt vinculada a Torrent i ple de xalets en la Serra Perenxisa però amb forts lligams també amb Montroi, Llombai o Alfarb) o també el petit “clúster” de Bunyol, Macastre, Iàtova i Alborache (La Foia de Bunyol estricta) que tot i que gravita sobre València té un nivell d´interrelacions feble amb aquesta però que tampoc fa pinya amb les terres limítrofs del Pla de Quart.
Aquests municipis en el marge pertanyen a la versió light de l’Àrea Urbana de València, però no serien admesos probablement en un delimitació una mica rigorosa del que es pot anomenar pròpiament Àrea Metropolitana de València, nova unitat espacial que, d’altra banda ja fa temps que ha ultrapassat la comarca de l’Horta deixant obsolet (de fet ja ho era quan es creà el 1987) l’àmbit del desaparegut Consell Metropolità de l’Horta. Per tant, si fa no fa, el lector em permetrà que segons la dimensió tractada utilitze de vegades el concepte d’Àrea Urbana de València (d’ara endavant AUV) i de vegades el d’Àrea Metropolitana de València (d’ara endavant AMV). Quin seria l’àmbit d´’quest nou espai que anomenem AMV?
A grans trets l’AMV comprendria l’Horta, la pràctica totalitat del Camp de Túria i, com a hipòtesi, Almussafes i Benifaió (ja a la Ribera). L´AUV, una mica més laxa, comprendria uns 73 municipis i al voltant de 1.700.000 persones que viuen i treballen en un semicercle (irregular) d´uns 25 o 30 Km. Com sempre, les terres de frontera son complexes i difuses i caldria filar prim per a decidir la integració o no en l´AMV dels espais en el marge ja esmentats. He optat per deixar fora Sagunt i la seua àrea d´influència (la Baronia i la Vall de Segó), decisió discutible, però tampoc se ben bé què fer amb Cullera, que té ben poc a veure amb la Ribera. Coses que passen.
Els límits, de tota manera, no em preocupen massa. La realitat va canviant-los. Més em preocupa com “formalitzar” una descripció analítica mínimament interessant d´un espai definit amb un criteri bàsicament gravitatori. La ciutat de València pesa molt i imposa fluxos de dependència funcional. L´àrea, és clar , és una àrea metropolitana de llibre i per això podem aprofitar-nos de teories generals molt conegudes com el cicle urbà o l’urban sprawl. Però abans de cap descripció analítica de l’AUV o de l’AMV hi ha una qüestió bàsica de la qual podríem parlar certament al final, però de la qual no puc fugir-ne. Em referesc a si existeix o no alguna mena de “consciència metropolitana “ en l’espai que ens ocupa. Si en la psicologia col·lectiva d’aquest espai el fet de pertànyer al AUV o al AMV aporta alguna cosa en termes d´identitat, de consciència de col·lectivitat. Al remat, la pregunta escaient és si eixe constructe , eixe espai , té “ànima”. Si , ja sé que per aquest camí se’n va a la metafísica o a la filosofia platònica. O àdhuc, ja posats, a la hegeliana. Tanmateix, em sembla una pregunta escaient que cal respondre (o intentar-ho) abans d’agafar altres camins i altres discursos més prosaics. Així doncs, insistesc, té ànima l’àrea urbana de València? Alguna cosa semblant a una identitat? Algun grau d’autoestima? Alguna cosa comparable amb les arrels que trobem als subespais -municipis o petites agrupacions de municipis- que la composen? Puix que és una qüestió tan relativa com relliscosa cal intentar comparar i aleshores la pregunta esdevé si hi ha més o menys “ identitat” que en altres àrees del país de les quals ja hem parlat, o en parlarem, en aquesta sèrie, com ara les terres del Segura, el Vinalopó, l´Alacantí, les Comarques Centrals, la Plana de Requena-Utiel, la Ribera, la Vall del Palància, la Plana o les terres del Nord.
Si més no, podem constatar un fet indiscutible: si alguna cosa uneix els habitants d’aquest macroespai no és l’estima que es té a la ciutat que exerceix de facto de capital. Una ciutat que ni tan sols ha estat capaç d´integrar els municipis annexionats la segona meitat del XIX i on, no per casualitat, es concentren avui encara una part significativa dels conflictes urbans així com els moviments culturals o els processos de gentrificació. És al Cabanyal, a Russafa, a Benimaclet, a Patraix, a Campanar, etc… on primer es veu que el cap i casal té un problema pendent d’acceptació dels que en depenen però no l’admiren. A un llibre ja antic que tractava del concepte de ciutat internacional es deia que una ciutat era internacional no quan ella ho proclamava sinó quan les altres ciutats així ho consideraven. Fent el paral·lelisme, el cap i casal no és un tema de autoproclamació sinó de consens dels altres, de que hi haja o no un cert orgull de pertànyer a una col·lectivitat que té com a avantguarda una ciutat que paga la pena. I això serveix per al conjunt del país però també, amb més raó, per a la població compresa en l’AUV o en l’AMV. A l´inici de l´estiu del 2015, en la segona jornada organitzada pel col·lectiu València Vibrant sota el lema “I ara què?”, Josep Vicent Boira parlà de recuperar la bandera dels barris de la ciutat i posà com a exemple Pàdua, on cada barri té una bandera però el dia de la festa grossa desfilen totes juntes. Una mica difícil d´imaginar ni a escala dels barris de la ciutat de València ni a nivell “metropolità”. Tant de bo fos possible!
La realitat és una mica més dura i com a hipòtesi no derrotista ni pessimista, podria proposar el que molts consideraran una obvietat: la “consciència” de què parlava adés està a nivells encara molt baixos i hi ha una tasca ingent de rectificacions de conductes del passat però també de pedagogia social. I quan parle de “rectificacions” pense sobretot en l´aïllament practicat per la pròpia ciutat de València, fruit de moltes variables entre les quals cal no menysprear la castellanització tan encertadament ridiculitzada per Escalante i les causes de la perplexitat col·lectiva apuntades per Josep Vicent Marqués.
La cosa ve de lluny (com ara el conflicte endèmic entre al ciutat i l´horta que l´envolta) però com a apunt inicial em sembla que podem deixar-ho ací, no sense un somriure, per a la qual cosa em serviré un altre cop del llibre tan divertit del filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner (Els pobles valencians parlen els uns dels altres). És clar que són acudits molt tradicionals i que les coses han canviat. Ara bé, tant ha canviat el rerefons mental? De moment propose que ens ho passem la mar de bé recordant o recuperant algunes dites populars:
Els de la ciutat de València són pixavins.
A València
l’aire és foc;
la terra aigua;
els homes, dones,
i les dones, aire.
València tota voltada
de figueres palejals;
encà’ estan les figues verdes,
ja les piquen els pardals.
València n’està voltada
de figueres burjassots;
encara no estan madures,
se les mengen els capsots.
Amor, no poses amor,
a on no hi ha correspondència.
Mira tu que et quedaràs
a la lluna de València.
¿Quant hi ha d’aqui a València?
–Tant com de València a aquí.
A València no vages
si no portes diners,
que voràs moltes coses
i no compraràs res.
A València encontrareu
de tot si porteu diners,
hasta quartos de gallina
en lo Trenc. ¿Què voleu més?
Cabrerot de vinya vella,
no desprecies a ningú,
que ací no estem en València
i sabem qui és cada u.
A València vullc anar
a vore les cosidores,
que cusen sense didal
i tallen sense tisores.
València per ser València,
en eixir el sol, és de dia;
en pondre’s, es fa de nit,
i en ser les dotze, migdia.
València per ser València,
quan fa calor, no fa fred;
el que és fadrí, no és casat,
i el que va tort, no va dret.
València per ser València,
en quatre diners, tabaco,
i en un sisó, una fadrina
per a divertir-se un rato.
València per ser València,
en quatre diners, un pa,
i en una pesseta blanca,
una xica ben templà.
A València un tio tort
passa sense fer faena,
perquè la dona li guanya
els diners a gira-esquena.
A l’alcalde de València,
quan volen els llauradors,
li fan pedre la paciència,
i pendre prou malhumor.
Bona gresca s’ha mogut
de València en lo mercat,
que l’alcalde no ha pogut
aquietar els hortolans. .
Tan amics del verd com són
els pixavins valencians,
ni verdures ni melons
els han dut els hortolans.
–Això és igual!
–Igual va ser alcalde de
València,
i no molt bo per cert.
Les sinyores de València
ja no prenen xicolate,
perquè els dóna correntilla
i embruten el merinyaque.
Els valencians són deixats
i prou descuidats en tot,
perquè tenen massa pa
i quemenjar a muntó.
València per ser València
només pensa en divertir-se;
la terra que s’abandona,
les llavors solen morir-se.
De València vénen. Amagueu els patos
L’àrea metropolitana: procés, conceptes i tendències
Independentment del grau de “consciència”, com he dit adés, l’AMV és un àrea metropolitana “de llibre” i això em permet disposar d´un “model” general que , com es veurà després, s´ajusta prou bé a la nostra realitat.
D’entrada, un petit apunt històric. En el nostre context -la vella Europa- les ciutats de l´antic règim d´una certa importància solien estar limitades per muralles que deixaven fora si de cas fora alguns ravals. Amb les transformacions vinculades a la Revolució Industrial (que té lloc sota formes diferents i en diferents períodes), l´allau de la població expulsada del camp té com a destí unes ciutats que concentren la inversió (tot i que també es creen algunes noves ciutats) i que demanen mà d’obra. És aquest creixement demogràfic i les dificultats per a donar allotjament als nous ciutadans el que fa que les ciutats (convertides elles mateixes en mercaderia tant en el sòl i l´habitatge com en els serveis bàsics en concessió administrativa) comencen a créixer portes enfora, enderrocant tot sovint les muralles percebudes com a límit. És l’hora dels eixamples de les ciutats que vénen acompanyats d’unes molt rendibles operacions de reforma interior avalades -de vegades de forma naïf– pels higienistes que veien en l’amuntegament dels centres històrics un problema per a la salut (i la moral). Per tant, en una primera fase, les ciutats que concentren la nova inversió capitalista creixen fora de les seus muralles però en general dins dels seu terme municipal. La ciutat creix degut a la força de les economies d´aglomeració i es nodreix del seu entorn (proper o més llunyà) evidenciant la importància de les forces centrípetes.
Aquesta és una primera fase del procés. En una segona fase -que ja s’experimentà en diferents moments del segle XX segons els casos- la ciutat “central” continua creixent com a una taca d´oli aprofitant la revolució dels transports i s´estén més enllà del seu terme municipal. És una mena de polp, com descrivia Patrick Geddes cap al 1910 la ciutat de Londres. Tanmateix, en aquesta segona fase hi ha una novetat. La mateixa revolució dels transports permet que nuclis urbans pròxims a la gran ciutat (sovint agrícoles) siguen també destí de la nova inversió i cresquen de forma “autònoma”, amb la qual cosa es dibuixa una situació nova: tant la ciutat central com els nuclis pròxims augmenten la seua població i la seua base productiva i, a més, s´incrementen notablement els fluxos quotidians que es registren entre la ciutat central i la seua “corona”. Estem als inicis del naixement de la nova forma espacial que és l´àrea metropolitana. Als inicis, perquè l’àrea metropolitana es consolida quan, a més d’aquest creixement paral·lel, es desenvolupa un fenomen de descentralització residencial i productiva que fa que la “corona” sume al seu propi creixement endogen el que li subministra aquesta “fugida” de gent i activitat de la ciutat central que esdevé cada vegada més terciària mentre que la indústria es desplaça a la perifèria metropolitana. I a mesura que millora l’accessibilitat (amb la motorització privada i les noves infraestructures viàries) nos sols es reforça la primera corona sinó que la segona corona comença a experimentar creixements positius. Hem arribat a un àrea metropolitana “madura”.
Aquesta breu i simplificada versió del “procés” em permet ara oblidar-me, per un moment, de la dimensió temporal i parlar de conceptes i tendències. Pel que fa als conceptes, el primer és “definir” què s’entén per àrea metropolitana. I posats a definir-la, cal dir que ens trobem davant d’una àrea metropolitana quan es compleixen alguns requisits bàsics. El primer és òbviament la poli-nucleació, perquè sols amb una pluralitat de nuclis urbans pot haver-hi àrea metropolitana. N’és el segon la presència en el conjunt d´una població important (de vegades es posa el límit inferior d’un milió d’habitants) i d’una densitat elevada. El tercer requisit és que els usos del sòl predominants siguen industrials i terciaris (no hi ha una àrea metropolitana “agrícola”) i el quart és que els fluxos quotidians per motius de treball, estudis, compres o esbarjo siguen especialment intensos entre tots els nuclis que integren l ‘àrea. Com que aquests quatre criteris poden tindre matisacions diverses, només als EUA hi ha una delimitació precisa i una estadística oficial d´àrees metropolitanes. A la Unió Europea no s´ha arribat a aquest desitjable objectiu, raó per la qual es compliquen bastant els estudis comparatius. Hi ha FURs (Regions Urbanes Funcionals) , els nivells 1, 2 i 3 de la NUTS (delimitació que es fa servir a Eurostat) però no tenim encara una delimitació i una estadística metropolitana escaient. Tot són aproximacions.
El segon concepte útil és coneix com “especialització funcional i segregació social” i es pot traduir per la constatació de que tant en les ciutats singulars como en el conjunt de l´aglomeració, l´efecte combinat dels preus del sòl, les preferències de localització i el planejament fan que cada vegada l´espai siga més especialitzat funcionalment (àrees terciàries, residencial , industrials etc.) i, al mateix temps, més segregat socialment de forma que l´espai residencial està fragmentat en diferents hàbitats en funció del nivell de renda ( o d’origen).
Passant dels conceptes bàsics a les tendències (encara que el segon concepte és més aviat també una tendència) convé parar esment en una tendència creixent que es coneix per l´anglicisme d’urban sprawl i que es pot traduir com que a les àrees metropolitanes madures (que alguns ja comencen a anomenar regions urbanes per la seua gran dimensió) cada vegada hi té més importància la “difusió dispersa”, fenomen que fa que el territori metropolità siga una mena de mosaic calidoscòpic on els diferents usos urbans es localitzen de forma aparentment anàrquica aprofitant la gran capil·laritat de les xarxes viàries. Aquest fenomen de l´urban sprawl (els nous assentaments solen ser de baixa densitat) és més important al món nòrdic i anglosaxó però s’ha estès també al centre i sud d’Europa. És un fenomen que fragmenta l´espai i fa créixer la motorització privada per la qual cosa des de la Unió Europea ja fa dues dècades (des de l´aprovació de l´Estratègia Territorial Europea el 1999) que s´insisteix en l´avantatge de les àrees metropolitanes “compactes”, amb un limitat urban sprawl, que permeten la utilització dels transport públic .Però les tendències del mercat van en sentit contrari.
Una darrera consideració en torn a la “forma” de les àrees metropolitanes. El cas més freqüent és el d´una aglomeració on hi ha una ciutat central clarament dominant des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític i un conjunt de municipis que es vinculen a aquest nucli central i desenvolupen interrelacions mútues creixents que es tradueixen en fluxos de mobilitat quotidiana. En aquest casos, en general, el nucli central desenvolupa una especialització terciària i “directiva” encara que no es pot simplificar i caure en el dualisme de nucli central terciari versus perifèria metropolitana industrial perquè cada vegada més aquesta perifèria acull també funcions terciàries (des dels gran centres comercials a espais esportius o d´oci , passant per altra mena de serveis avançats). L´altra modalitat “formal” de les àrees metropolitanes -molt menys freqüent- són les conurbacions on no hi ha una jerarquia clara entre el nucli central i els perifèrics. Els casos més coneguts a Europa són el Randstadt d’Holanda (l’anell format per Rotterdam, Amsterdam, Utrecht, Eidhoven, etc…) i la Conca del Ruhr a Alemanya.
