Joan del Alcázar
S’inicia el nou curs polític, una nova etapa farcida de problemes, de negres núvols amenaçadors. No són nous, però pinten molt malament de cara a futur; tant al curt com a mitjà termini. Parlem-ne de quatre només: dos internacionals i dos domèstics.
La Mediterrània s’ha convertit en un mar de dolor, de llàgrimes, de por acompanyada pel silenci de la mort. Milers de persones fugen de la guerra, de la barbàrie i busquen en Europa un oasi per a viure. A més de preguntar-nos que fa la Unió Europea o els Estats Units o l’ONU –impassibles més enllà dels discursos davant la catàstrofe humanitària-, hauríem de saber què estan fent les religions davant el drama. On estan i què diuen els arquebisbes i els cardenals, els imams i els rabins, els patriarques, els ayatolàs i els papes i, també, els seus més aferrissats seguidors, tots els integristes de les tres religions implicades, tots els pro-vida que en el món són. On estan, què diuen, què fan davant les terribles i documentades notícies? ¿Estaran pregant al seu Déu per tots aquests desgraciats fugitius que sols volen salvar la vida i gaudir d’una miqueta de llibertat? Potser pregar, pregaran. Però… seran capaços de fer alguna cosa més per aturar la tragèdia?
Xina ha estat notícia per les successives devaluacions de la seua moneda, el yuan, pels efectes sobre l’economia mundial, tant sobre els països desenvolupats como sobre els emergents i, també, perquè, a parer de diversos analistes, les seues autoritats econòmiques són d’una ineptitud sublim. De Xina, tanmateix, no sols hauria de preocupar-nos com puja i baixa la seua Borsa, tot i que siga rellevant. El gegant asiàtic manté un model de desenvolupament pervers. Estem parlant de la quarta economia mundial i de la tercera exportadora, que creix a un ritme incomparable al de les altres grans potències, però que ho fa amb una política energètica i una despreocupació mediambiental paoroses. Atés que el carbó cobreix tres quartes parts de les necessitats energètiques, no ens ha de sorprendre que cinc de les deu ciutats més contaminades del planeta es troben en aquell país. Cal afegir a això la carència d’aigua, la desforestació que avança imparable i la nul.la preocupació per les generacions futures que evidencien les autoritats. Xina no està a un altre planeta, així que fora bo preocupar-nos per algunes coses més que per la Borsa de valors.
A casa nostra dos problemes amb molts punts de contacte estan sobre la taula d’analistes, opinadors i ciutadania en general.
El govern Rajoy està fugint cap al davant a la velocitat del llamp, cada vegada més aïllat i amb unes enquestes que estan empentant-lo a jugar al tot o res. Ha decidit aprovar els pressupostos de 2016 per tal d’intentar nugar-li les mans a un hipotètic executiu en el que el PP no participe; parla un dia de modificar la Constitució i a l’endemà afirma que és innecessari; la corrupció assetja la quasi totalitat de l’organigrama de direcció del partit, i la figura del president del Govern es deteriora cada cop que obri la boca en públic.
Els de Rajoy ni tan sols intenten un discurs polític en positiu. Tot són amenaces de plagues bíbliques (García Margallo dixit) i d’un caos generalitzat si no són ells els elegits per a continuar governant. Sense un relat mínimament encoratjador, el PP sembla haver trobat refugi en dues trinxeres que considera inexpugnables: la seua política econòmica ha salvat a Espanya duna catàstrofe com la grega; i Espanya és indissoluble [sic], però ells en són els únics que ho garanteixen [sic].
Deixant ara de costat que no serà possible parlar de millora econòmica mentre l’atur no remeta de forma clara i efectiva, el quart i darrer dels assumptes que eleven la temperatura d’aquest inici de curs és Catalunya.
Més enllà del baix nivell del debat polític en general, el Govern de Madrid es limita a amenaçar els sobiranistes a tort i dret; ha posat com a cap de llista electoral a un personatge protolepenista com García Albiol, i violenta el marc jurídic legislant ad hoc i d’urgència a propòsit del Tribunal Constitucional. Mentrimentres, des del sobiranisme s’amenaça amb una Declaració Unilateral d’Independència motivada, diuen, per la manca de resposta de l’Estat a les seues aspiracions, encara que sense fer-ne ni una mínima avaluació de costos: tot seran flors i violes a l’endemà. El silenci hostil de Rajoy ha aconseguit que els de Junts pel Sí eleven el to i l’aposta com més va més, i han passat de la consulta per a conèixer quants catalans estan pel dret a decidir [que era la proposta inicial] a afirmar que les eleccions autonòmiques són plebiscitàries i que si ells guanyen per majoria simple executaran la DUI.
Si no n’hi havia prou amb els de Rajoy i els sobiranistes posant llenya al foc, dia rere dia apareixen piròmans des de les dues vores de l’Ebre. Ha destacat darrerament l’estadista vitalici Felipe González, qui ha publicat urbi et orbi una Carta a los Catalanes que és un despropòsit o, tal vegada, una cosa pitjor. Més enllà d’una grollera al.lusió a l’Alemanya i la Itàlia dels anys trenta, el text és tan amenaçador com els del PP però acompanyat d’una dosi generosa de paternalisme irritant.
Setembre, doncs ve carregat. En l’escenari espanyol, l’11 de setembre amb la Diada i, fonamentalment, el 27, amb la cita electoral catalana, marcaran el curs –de moment- fins a les eleccions generals d’abans que acabe l’any. En el terreny de joc internacional, la crisi xinesa pot tindre efectes de tot tipus, i no sols econòmics; al seu tomb, la resposta que es done a la crisi humanitària dels refugiats que fugen de l’horror i la barbàrie assenyalarà el grau d’insensibilitat al que hem arribat, i fins a quin punt ens hem acostumat a viure en un món que s’assembla cada vegada més a un femer. De moment, en aquest terreny, els ciutadans estan mostrant més sensibilitat que els seus governs.
Publicat en el bloc escriureenlaire
