La Valldigna. La Vall més singular (1)

La Valldigna

Nèstor Novell

 

Fictícia possessió de les màscares.

Vestigis d’escuts i de portalades

sobre la gespa, o com l’heura

que es desdejuna amb els testicles

de l’abat. És el càntic

gutural del poema incrustat

qui passeja pel claustre, tan absent

com ara el mes d’abril (…)

Joan Vicent Clar[1].

Prenc els estris i em dirigesc a la Valldigna. Agafe el camí del pas del Pobre. Passat el barranc de la Gota-Borrell i el portet de la Drova albire la cova del Parpalló, al final de la ben recuperada Olleta que conformen el Caragol i un majestuós Mondúber, poblat irracionalment d’antenes de transmissió de radio, wi-fi i televisions.

Travesse la Drova, antic lloc d’estiueig dels monjos de la Valldigna. Prenc forces, un pastís d’herbes i un glop de vi al restaurant Parpalló, mentre els cambrers paren totes les taules per a les paelles de migdia. La Drova ha crescut molt en els darrers 50 anys. Un seguit d’urbanitzacions d’estiueig de gent de Gandia, una colònia permanent d’anglesos i també, lloc de residència d’una part, o el que en queda, de la generació cultural de la transició: Josep Piera, Lluís Romero, Paco Mansanet, Blai Ballester, Ximo Vidal i la Gongui.

Des de la Drova a Barx, una lleugera vall de baixada, el Portitxolet, entre la serra d’Aldaia i les seues simes, i la penya Roja. Arribe a la Plana de Barx que tanca la muntanya del Toro. Aquesta vall de Barx en realitat és un seguit d’embuts, alguns de brocal ben ample com l’avenc de la Donzella, per on s’escola tota l’aigua que després sortirà a Simat de Valldigna per formar el riu Vaca. El mateix origen càrstic té el seu afluent, el Vadell, que naix al Clot de la Font de Tavernes. El poble ha crescut i té un cert predicament per la qualitat de les seues carnisseries. Vora la plaça, atapeïda de bars per als ciclistes, es conserva una senzilla font del 1799. Al terme hi ha dues fonts amb uns espectaculars dolls d’aigua: la Puig-Mola, de camí al Pla de Corrals i les pedreres de marbre del Buixcarró; i la del Cirer, sota la cova de les Malladetes i camí de les Foies de la vessant nord del Mondúber. També té una nevera, de quan el comerç de la neu era un negoci i el fred el feia possible.

Fill de Barx és Ricard Camarena, un dels millors cuiners del País que obrí restaurant a Gandia i que guanyà una estrella Michelín. Va acabar anant-se’n, perquè la demanda de Gandia no li permetia desenvolupar tota la seua imaginació culinària. Ara a València Ricard compta amb Ricard Camarena Restaurant (1 estella Michelín i 4 sol Repsol), Canalla Bistro, Central bar (al Mercat Central), a banda de dos espais, el d’esdeveniments del mercat de Colom i el d’I+D Ricard Camarena Lab. A l’estiu del 2015, al mercat de Colom, ha obert un altre restaurant, Habitual, dedicat a la cuina del Mediterrani Occidental. Ja se sap, des dels països d’Itàlia, passant per la l’Occitània i fins a Oriola.

Només començar el port de Simat per baixar a la Valldigna la vista és potentíssima. L’estreta i fèrtil vall, formada per la serra de les Agulles al nord i l’Ombria al sud, que només s’obri on i, així com, l’aigua s’escampa per la marjal cap a la mar. Presidint la Vall, el monestir cistercenc de Santa Maria de Valldigna. Segons Cavanilles[2]:

“Crucé los cerros (des del Buixcarró) que van dejando el Toro hacia Poniente (…) para baxar al Valle de Valldigna, sitio delicioso que se descubre de repente, presentando la agradable vista que he procurado copiar (…) Hállase este valle entre las raices meridionales del monte de Corvera, y las septentrionales del grupo de las montañas de Valldigna; tiene legua y media de oriente á poniente segun la direccion de los montes, y más de un quarto de norte á sur: Los montes dexan una obertura hácia el mar por el oriente, y por el rumbo opuesto un estrecho boquete por donde se pasa al valle d’Aigües vives. Las lluvias son allí mas freqüentes que en el resto del reyno, y no pocas veces se experimentan tempestades y piedra: el ayre es puro, las aguas excelentes, y el suelo sumamente feraz.”

La Valldigna és una vall ben delimitada i fèrtil i al bell mig de tres ciutats importants del País: Alzira, Xàtiva i Gandia. Un lloc perfecte des d’on els cistercencs amb el seu monestir irradiaren la cultura, la religió i l’acatament al nou ordre reial. Les bases ideològiques que farien de les terres conquistades un País.

Segons Josep Toledo[3], el 1248 Jaume I repartí entre els seus infants i cavallers la propietat immoble de la vall, entre altres, 40 ballesters de Tortosa i 40 pobladors de Montpeller. Més tard[4], el mes de març de 1297, any de l’Encarnació, Jaume II féu donació de tota la vall a l’Abat de Santes Creus per tal de fundar-hi un monestir. Abats comendataris del Monestir de la Valldigna foren Joan d’Aragó, Roderic de Borja, Cèsar Borja, Pere Lluís de Borja i Llansol, Bernat Despuig, Alfons d’Aragó i Alfons de Borja.

La vall de les sis mesquites que diu Ferran Garcia-Oliver[5], de població majoritàriament morisca, basava la seua economia en l’agricultura

“I així, d’una manera o altra, a Sant Joan arriba el bon forment i tota mena de fruites; quan remet l’estiu s’obté l’arròs, el vi i les ametles; la dacsa ompli el rebost a la tardor; les almàsseres comencen a traure l’oli cap al Nadal dels cristians, just al trapig s’encenen els fornals per a la confecció de sucre, i pels volts de maig… la seda! (…) les energies econòmiques parteixen fonamentalment del camp, de l’esforç colossal d’uns homes i unes dones fustigats per estereotips cruels (…) Els de la vall d’Alfàndec, la majoria moros, ho tenen pitjor. Vençuts en una guerra de conquista, se’ls consent en la terra al preu de la minorització política i de la imposició, a sobre, d’una fiscalitat especial que, d’ençà 1298, serveix per a glòria del Cister i dels monjos que hi fan professió”

Un treball de generacions va ser la reconversions dels aiguamolls i marjals en terres d’arròs, un producte que tindria molta importància a la comarca fins que els plans de concentració parcel·lària i dessecació de l’IRYDA, als any 60, acabaren convertint les marjals en terres de tarongers i d’horta. Cap a final del segle XVIII les marjals ocupaven una extensió molt considerable, segons relata Cavanilles fent el camí de Cullera a Gandia

“Algo más de dos leguas hay entre el Xucar y las raices del monte de San Juan, por donde se entra a la huerta de Gandía: queda el mar al oriente, y al poniente los montes de Corvera y Valldigna, distantes de la playa como una hora. Por lo comun és incapaz de cultivo este recinto por las muchas arenas sueltas que lo forman, más abundantes y mas altas al largo de la costa. Las aguas que baxan de los montes, y mucho mas las que brotan á cada paso, hanegan los parages hondos (…) Muda de aspecto y disminuye en anchura aquel terreno á medida que nos acercamos á Xeráco y Xerésa: queda el mar oculto por el bosque de pinos o déhesa de Gandía, y los marjales occidentales se componen de tierra casi negra por los despojos que alli dexan los vegetales”

Des de l’abandó del monestir a mans privades per la desamortització de Mendizábal de 1836, la destrucció i espoliació d’aquest magnífic patrimoni va ser permanent[6]. Amb la desamortització, els béns del monestir es repartiren per les esglésies del voltant i les de València i el mateix monestir va ser convertit en un magatzem d’adobs i de taronges per part del nou propietari. El record popular vers els antics senyors feudals i espirituals no ajudava en res a la recuperació del patrimoni abandonat. La història recent del monestir està molt lligada als moviments socials valencianistes que a partir de mitjans anys 60 començaren a reclamar la seua recuperació. De fet, el monestir per fi s’adquirí a finals del segle XX per la Generalitat, però durant els anys 60 i 70, va ser el tòtem que polaritzà una actuació cívica, fresca, combativa, valencianista i plural a la Valldigna. Són els anys de l’Associació d’Amics de la Valldigna (Francesc Mansanet), del Centre Excursionista de la Valldigna (Francesc Grau), de la llibreria la Granata, del grup de danses, de la cantant dels Setze Jutges M. Carme Girau i de l’escriptor Rafael Ferrando[7], activista cultural, actor de cine, crític de cine, i introductor del valencianisme en la cultura anarco-pop.

“Això diu que era l’U d’Octubre de 1957. A la Vall d’Alfàndec de Marinyén va a inaugurar-se un cinema nou, el Jaume I, amb El último cuplé. Rosita ix de casa disfressada amb les robes de Miquel. Ningú ja no la coneix; ja no és la neboda de Trinitat. Tota la gent dels set pobles de la Vall s’ha abocat a l’esdeveniment i els carrers del Barri de Botiguers estan tots plens de gom a gom.

Rosita amb el darrer Philip Morris de Càndida als llavis, nada entre la gentada fent camí cap el cinema tot cantussant Fumando espero (…) No li ha demanat diners a sa tia, no ha volgut fer-ho. Li ha venut els discos que tenia Càndida de la Glòria Laso a Maria Terol, i du vint duros a la butxaca.

La Pegaso aguaita la cua per tal de veure qui gosa entrar-hi… Sara eixe putot 3R!. D’una altra banda, una colla de gent desconeguda –no són dels pobles!- molesta la gent que compra les entrades. Rosita li dona els vint duros a la taquillera i agafa l’entrada. A l’endemà, amb les tornes, se n’anirà de la Vall, a la recerca del seu Miquel perdut.

Gallimarsot, maricó! -tot alhora. Li ho han dit dos xicots dels pobles. La Rosita li ha dolgut allò; s’hauria estimat més que li ho hagueren dit els altres. Els hagués arrapat! La Pegaso no perd punt i escriu en una llibreta.”

Avui el Monestir és la seu de la Fundació Jaume II de la Generalitat Valenciana que l’ha rehabilitat i on s’organitzen diversos actes culturals importants. Els pobles es queixen perquè no li trauen cap profit ni, en realitat, decideixen res al si de la Fundació. Ells voldrien poder incorporar-lo prioritàriament a les seues polítiques turístiques.

Arribe a Simat després de passar per davant del Monestir. El poble no ha crescut molt els darrers anys. S’ha construït una circumval·lació per arribar directament al monestir i ha fet de vianants una part del centre del poble. També ha millorat molt l’entorn de la Font Gran, de la Font Menor i del llavador, unes grans terrasses ocupades enterament pels bars per a servir l’esmorzar a les colles ciclistes, el veritable turisme d’interior.

Arquitectònicament el poble ha anant fent-se més anodí i va perdent personalitat. Encara conserva algunes cases modernistes al voltant de l’Ajuntament, però ja ha substituir moltes cases de poble per construccions de pisos populars. Tot i això, és el poble més bonic de la Vall.

Passege per la nova zona de vianants que va des de la Font Gran al Monestir. La capacitat d’atracció del Monestir és molt forta. M’ature al bar del trinquet i recorde que el 1884 va nàixer a Simat el Xiquet de Simat, un dels millors i més complets jugador de pilota que ha existit. Prenc fotos de la portalada emmerletada del convent amb la gran cúpula (la gran magrana barroca, vista des de l’interior) i el campanar de l’església, al darrere.

Després de la visita al Monestir i la seua esplendorosa església barroca, recomane anar a la petita l’ermita de la Xara, una antiga mesquita, i resseguint el camí de l’ombria, a la Fontarda i pujar al castell d’Alfàndec de Marinyén o de la reina mora, construït sobre un antic poblat de l’edat del bronze. Diu la llegenda, del més pur estil de Hollywood, que tirant-se des de les muralles una reina mora es suïcidà.

Em dirigesc a Benifairó, el poble més petit i, avui, veritable centre econòmic de la Valldigna per les seues importants empreses de comercialització agroalimentària: el Bollo, Tono i Vercher. La de més renom és la primera, amb grans propietats de tarongers i altres fruites al País, però també a l’estranger, principalment a Brasil. L’èxit d’aquestes empreses ha permés que les rendes familiars a Benifairó hagen estat continuades i els seus habitants hagen pogut escometre un radical canvi de les antigues cases rurals, d’una estructura adaptada als treballs agrícoles, per altres de noves adaptades a la vida moderna. Una renovació dels habitatges feta sense cap criteri urbanístic ni estètic que ha desfet totalment el paisatge urbà tradicional del poble. La majoria són construccions de dos o tres plantes de marcat caràcter suburbial. Als afores s’ha crescut amb xalets i adossats.

Prenc el cotxe i m’adrece a Tavernes de Valldigna (quan jo era jove tot el món l’anomenava La Vall). A la plaça de l’ajuntament m’espera l’amic Josep Santos-Juanes que m’ha de presentar l’arquitecte municipal Juan Tormo. Abans d’entrar a l’ajuntament li pregunte a Santos sobre el caràcter de la gent del seu poble:

“la mentalitat de Tavernes no és com la de Gandia, ací és té mentalitat de poble. L’economia es basa en petites empreses i en molt d’autònom, especialment des que han desaparegut les grans empreses de la fusta. Crec que avui només queden dos fusteries. La gent és molt individualista i cadascú va d’alguna manera a la seua. Això produeix un fenomen curiós, depén de la conjuntura econòmica, en el poble igual trau majoria absoluta EU, que després el PSOE, que el PP, com darrerament ha estat Compromís”

Li comente que el metge Vicent Grau,[8] en un llibre publicat l’any 1927, ja posava de relleu el fort caràcter individualista de la població de la Vall:

“El medio tónico y bonacible de esta comarca, la armónica constitución física de sus moradores y su prosperidad económica, que fácilmente cubre sus necesidades, convergen en un solo sentimiento: el de la exhaltación de la propia personalidad, el egoismo. Y de esta cualidad, piedra angular del feroz individualismo, lastre que hunde los buenos propósitos de cualquier acción colectiva (…) La suspicacia se manifiesta entre parientes y vecinos, no se vela ante las personas dignas de respeto, y se exalta a expensas de los que rigen la cosa pública: en todo quieren encontrar pie para justificar su falta de confianza (…) El acúmulo de envidia halla franca salida por la válvula de la murmuración, a la que son muy dados, clasico pasatiempo rural cuyas redes no distinguen sexos ni categorias. El placer de la venganza rara vez lo gustan, con suma facilidad se olvidan de los agravios recibidos (…) Rigoristas en la censura son exagerados en la ponderación, y en una explosión de entusiasmo aceptan cualquier idea. (…) El orden público raras veces se altera, y cuando esto sucede la más leve insinuación de la Autoridad basta para restablecerlo. (…) en sus conversaciones los labradores son por lo general extensos y pesados, iniciándolas tras largo preámbulo, exponiendo después prolija y pausadamente los hechos con abuso de circunloquios, y dando exagerada importáncia a pequeños detalles, cuando no intercalan relatos que ninguna relación guarda con el punto a tratar. Los modales estan al nivel de la culltura, patentizando cierta rusticidad y crasa educación (…) Su activa y perenne vida de trabajo desarrolla la musculatura, pero anemia el cerebro con menoscabo de sus funcions intelectuales; de ahí la poca afición al estudio, causa del analfabetismo reinante. (…)

Puge al despatx de Juan Tormo de l’Ajuntament. Arquitecte municipal des de fa més de 20 anys i professor de l’Escola Superior de la UPV de Gandia. Fa dos anys va publicar un estudi molt complet, realment interessant i obert a la discussió, sobre les noves dinàmiques territorials a la Valldigna[9]:

“el nostre no és un treball promogut per la Mancomunitat de la Valldigna només dirigit a la plasmació d’un model territorial sinó que pretenem, a més, presentar un enfocament des de la urbanística a fi d’establir les bases d’un futur Pla d’Acció Territorial de la Valldigna, alineat tant amb l’Estratègia Territorial Europea com amb l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana, propugnant la necessitat de materialitzar una vertadera àrea urbana integrada, ubicada dins de l’àrea funcional de la Safor, que comprenga els municipis de Simat, Benifairó i Tavernes de la Valldigna i que funcione conjuntament quant a usos i interacció urbana”

Juan Tormo és una persona oberta i molt amable, de conversa fluïda i apassionada, quan de la Valldigna es tracta. Em va regalar el seu llibre.

La conversa comença, no podia ser d’altra manera, sobre el “valldignisme” i les sues reticències ancestrals a pertànyer a la Safor. La Valldigna té una Mancomunitat formada pels tres pobles de la Vall (no inclou Barx), però al mateix temps, pertany a la Mancomunitat de la Safor-Valldigna.

Històricament, les diverses delimitacions administratives, sempre inamovibles i alienes als canvis socioeconòmics, no mai li ho han posat fàcil. La Valldigna forma part del partit judicial de Sueca; del tema de bombers, residus, i registre de la propietat, depén d’Alzira; dels temes de salut i comercialment depenen de Gandia, i a més, pertany a la Mancomunitat de la Safor i a les sues polítiques en matèria de serveis socials i turístiques.

Els moviments socioculturals dels anys 60 i 70, com l’Associació d’Amics de la Valldigna, i posteriorment els esforços de l’escola pública per donar a conèixer el medi, generaren un fort sentiment de valldignisme amb la recuperació del Monestir com a paradigma. Amb els anys, aquest fort sentiment valldignista s’ha diluït i cada poble va una mica a la seua. El valldignisme que va nàixer amb la intenció d’enfortir el territori més proper, des on constituir un País sòlid i ben travat, va esdevindre un moviment a la defensiva, d’autoprotecció, davant la por de ser absorbits per Gandia, per Alzira o per València.

Aquell Monestir creat per tal que la Valldigna fos un centre d’irradiació espiritual i cultural. Aquell Monestir que hom somiava recuperat als anys 60 i 70, com a reivindicació d’un País a construir des de la Valldigna estant; en darrera instància, per la fallida de les il·lusions del País, l’havien convertit en el seu contrari.

El treball de Juan Tormo posa de relleu uns canvis interessants entre la ciutadania de la Vall. Les respostes dels enquestats sobre percepció i vivència, defineixen la Valldigna com una part de la Safor. El 65%, com quatre pobles situats a la comarca de la Safor; el 20%, com un únic terme municipal format per 4 pobles; el 12% com un òrgan administratiu supramunicipal; i el 4% com un fet històric sense cap sentit actual.

Però, segons Juan Tormo, també cal considerar important el sentiment de “ser de la Vall”, el 32%, si sumem els que la defineixen com un terme de 4 pobles i els d’un organisme administratiu.

El que sembla inqüestionable, en qualsevol cas, si mirem les dades de mobilitat, és l’alta cohesió interna de la Valldigna. La qüestió a la Vall és que massa vegades aquestes dues percepcions, “ser de la Safor” i “ser de la Vall” és presenten com oposades entre si, i no com a sentiments complementaris. La Valldigna no té la dimensió, poblacional, territorial ni econòmica, que requereixen les polítiques a desenvolupar per una comarca. Tal vegada podria ser un municipi que mantinguera els pobles com a espais de representació política, però la por a obrir-se a les polítiques territorials de més volada, els fa tancar les portes per por a diluir-se. Mentrestant, els pobles, en comptes de col·laborar entre si, viuen cada vegada més d’esquena uns dels altres. La darrera mobilització que posà d’acord els pobles de la Vall va ser la lluita contra la línia d’alta tensió.

En altre apartat del treball de Juan Tormo, a la matriu d’importància o excel·lència des del punt de vista de vista de la competitivitat econòmica, es destaca la prioritat que li donen els enquestats a les infraestructures de connectivitat exterior amb Gandia i València, i amb els eixos urbans Gandia-Xeraco i Sueca-Cullera, especialment el primer d’ells, i amb menor importància, amb les de l’eix Alzira-Carcaixent.

Vistes aquestes dades, un no es pot més que sorprendre del fet que la Generalitat desenvolupe els seus plans estratègics com si la Valldigna mantinguera unes vinculacions més estretes amb Sueca i Alzira que no amb l’àrea de Gandia. Segons Juan Tormo:

“Des del punt de vista comercial els vallers tenen unes relacions més estretes amb València i Gandia, però no cal deixar de banda Cullera, Sueca i Alzira. Des del punt de vista de l’estratègia territorial i des del punt de vista turístic, les relacions són amb Cullera i Gandia”.

A banda del Monestir i el castell de la Reina Mora, els vallers valoren en gran mesura els seus espais naturals i el paisatge de la Vall. No els manca raó per sentir-se’n ufanosos. A la Valldigna podem trobar una important quantitat d’espais d’especial protecció. Els LIC són: Dunes de la Safor, Marjal de la Safor, Serra de Corbera, i Serres del Mondúber i Marxuquera. El ZEPA Mondúber-Marjal de la Safor. Microreserves de flora i coves, 14 espais en abrics, avencs i coves. En darrer lloc té protegides dues importants Zones Humides GVA: la Zona Humida de la Marjal i Estany de la Ribera Sud del Xúquer, i la Zona Humida de la Marjal de la Safor (reserva del samaruc)

Per la banda de la conservació dels pobles, un estudi titulat Delving in Valldigna, fet en col·laboració amb universitat europees, mostra dramàticament com en els darrers 20 anys l’arquitectura tradicional del pobles de la Vall ha quedat molt malmesa o ha desaparegut.

Una de les alternatives econòmiques que promou el nou ajuntament de Tavernes, és la de rendibilitzar turísticament el seu ric patrimoni cultural i natural. Condicions objectives n’hi ha, però no tenen, així aïllades, la suficient potència per fer l’àrea atractiva a un turista que no és precisament el de sol i platja. El desenvolupament d’aquestes polítiques en àmbits comarcals i supracomarcals, no només és recomanable sinó imprescindible.

El gran reclam és, sense cap mena de dubte el Monestir. La seua importància està reconeguda en figurar a l’Estatut d’Autonomia valencià, però la Fundació Jaume II és de la Generalitat i no té la visió de la Valldigna. Segons els alcaldes de la comarca, en les seues decisions no es tenen en consideració les opinions dels ajuntaments, i pensen que la Fundació és un fre al desenvolupament de la Valldigna.

La Valldigna té una població de 24.668 habitants, amb un índex d’envelliment elevat, 142,02 % (majors de 64 anys respecte a menors de 15 anys). A la Safor, en el seu conjunt, és també elevat, però no tant, 116,9%.

Població Índex envellim Espa-nyola Unió Europea Europa no Com. Àfrica Amèrica Àsia, Ocean. Apàtrides
Barx 1.317 287,9 1.028 274 4 2 6 3
Benifairó 1.616 171,4 1.507 66 13 25 5 0
Simat 3.513 152,2 2.902 584 5 4 12 6
Tavernes 17.822 128,2 16.181 971 50 323 238 59
La Valldigna 24.268 142,02 21.618 1.895 72 354 261 68
% s. Pob. Vall. 89,1 7,8 0,3 1,5 1,1 0,3

Banc de Dades Territorial. Padró Municipal Continu: Explotació Estadística. Resultats per a la Comunitat Valenciana. 2014

El creixement demogràfic s’ha aturat els darrers anys, després de l’onada immigratòria, que per cert, a la Valldigna, aquesta població ha superat el 11%, la gran majoria procedent de països de la Unió Europea.

Font: PeGV. Banc de Dades Territorial. Indicador de la Renda Familiar Disponible per a Àmbits Subregionals; i Elaboració pròpia

La renda per càpita familiar més elevada dels pobles de la Vall és la de Benifairó de Valldigna, 13.328 euros, 1.321 euros per damunt de la mitjana de la Safor. Tavernes és manté per damunt de la mitjana comarcal amb una renda per càpita de 12.594 euros. Simat ja s’hi troba clarament per sota de la mitjana comarcal, mentre que Barx és dels pobles amb menor renda per càpita de la comarca.

Abans de finalitzar aquest recorregut per la Valldigna cal reprendre la proposta de debat territorial que planteja Juan Tormo. Sense analitzar a fons la proposta personal dels autors, ni entrar en l’eterna discussió de com compatibilitzar la conservació dels espais naturals, únics i escassos, de la costa (marjals, aiguamolls, llacunes, boscos de devesa i sistemes dunars), amb les mínimes inversions necessàries per fer viable la protecció integral d’uns territoris tan peculiars com cobejats pels promotors; cal reconèixer als autors de Valldigna, Noves dinàmiques territorials a debat, el valor d’haver arriscat una opinió fonamentada i traure-la a debat públic. Una reflexió seriosa sobre el territori ja és d’agrair en aquest País.

El debat que hi proposen els autors és sobre un model territorial definit i basat en el potent sistema ambiental valldignenc i el seu eix principal, el corredor del riu Vaca amb els seus actius patrimonials, i que finalitza amb una proposta de planificació estratègica: l’Ecosistema Alfàndec:

Es proposa una estructura territorial molt senzilla organitzada per mitjà de dos eixos perpendiculars que suposen un excel·lent suport per a molt diverses activitats econòmiques, rodejats d’un àmbit de fort caràcter ambiental en forma de ferradura tancada per la plana litoral de la Mediterrània. Un eix de vocació ambiental i patrimonial, que es recolza en el corredor verd del llit del riu Vaca i la Senda del Mar, i un altre eix nord-sud d’infraestructures de transport molt potents, que connecten la Ribera, la Valldigna i la Safor. S’encreuen perpendicularment en Borderia. Un ecosistema que es genera a partir de propostes singulars que es recolzen en oportunitats específiques existents en la vall destinades a impulsar projectes innovadors que diversifiquen l’estructura productiva i contribuïsquen a la sostenibilitat econòmica de la Valldigna. Ecosistema Alfàndec, que germina d’un node d’origen, el Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Es transforma en un espai lineal delimitat per dos eixos afins, el marge esquerre del corredor verd del riu Vaca i el marge dret de la Senda del Mar. És l’àmbit amb major centralitat de la vall, amb major identitat urbana i el que acull diversos components d’excel·lència de la Valldigna. A l’arribar a la vora de la ferradura, en la intersecció de Borderia, Ecosistema Alfàndec, desenrotlla una nova proposta que compatibilitza els valors culturals, artístics i ambientals amb les polítiques de regeneració urbana i conservació compatibles amb el desenrotllament econòmic. Com a meta final de la Senda del Mar, s’ordena una nova àrea paral·lela al mar Mediterrani amb vocació d’acollir els espais d’innovació del litoral, amb una aposta clara de planificació sostenible.”

Des del meu punt de vista caldria incloure en el debat l’extensa àrea de muntanya de Barx i el Pla de Corrals, així com una atenció especial al futur de la indústria i de la cultura industrial de la Vall.

 

 

[1] Joan Vicent Clar. Infinitud de paisatge. “Amb Salvador Ripoll al monestir de Santa Maria de la Valldigna”. Amós Belinchón ed.1993

[2] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural. Geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981

[3] Josep Toledo i Girau. El castell i la vall d’Alfàndec de Marinyén. Ajuntaments de la Valldigna.1992

[4] Josep Toledo i Girau. El Monestir de la Valldigna. Ajuntaments de la Valldigna. 1992

[5] Ferran Garcia-Oliver. La vall de les sis mesquites. El treball i la vida a la Valldigna medieval. PUV. 2003

[6] Joan Brines Blasco. La desamortizción eclesiástica en el País Valenciano durante el trienio constitucional. Universidad d València. 1978

[7] Rafael Ferrando. Això diu que era. Rafael Ferrando. 1978. La primera novela autonmòmica. A cavall de dues dictadures que hem sofert de tants anys ençà; la de VALÈNCIA, TRES: CASTELLÓN VALENCIA Y ALICANTE i la de Hollywood.

 

[8] Vicente Grau Bono. Topografía médica de Tabernes de Valldigna. Instituto Médico Valenciano. . Editorial Federico Doménech SA. 1983

[9] Juan Tormo Flores (dir), Vicent Oller Bertomeu i Vicente Oller Vives. Valldigna. Noves dinàmiques territorials a debat. Mancomunitat de la Valldigna. 2012

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER