Nacionalisme historiogràfic

nacionalistaslx3-1

Antoni Furió

Diumenge passat, el senyor Antonio Elorza, catedràtic de ciències polítiques a la Universitat Complutense de Madrid, en un article publicat al diari El País, acusava tant el govern espanyol com els historiadors demòcrates de mantenir un silenci covard davant l’ofensiva sediciosa de la Generalitat en general i dels historiadors catalans en particular. Amb només una excepció: “Sólo un gran articulo de Santos Juliá”. El gran article del senyor Santos Juliá a què es refereix el senyor Antonio Elorza és un exabrupte publicat igualment en El País i lleugerament millor escrit que el del senyor Elorza, contra Josep Fontana, que últimament s’ha convertit en l’ase que rep tots els cops, tots els cops del nacionalisme historiogràfic espanyol, fora i dintre de Catalunya. Fontana, justament perquè és l’historiador català amb més prestigi i projecció, per la seua llarga i sòlida trajectòria historiogràfica i inte­l·lectual, ha esdevingut en efecte l’objectiu a abatre, perquè si l’abats, abats amb ell el bo i millor de la historiografia catalana.

Els atacs estan tallats tots pel mateix patró: l’historiador ahir d’esquerres i marxista i avui obertament nacionalista ha substituït com a motor de la història la lluita de classes per la identitat col·lectiva. I això, a més, en total contradicció amb el que haurien estat les posicions historiogràfiques i polítiques del seu mestre, Jaume Vicens Vives. “Jesús, Jesús”, escriu el senyor Juliá, “las cosas que hemos visto: un marxista de estricta observancia contando una historia al modo de un nacionalista romántico. ¡Ay, si Vicens Vives levantara la cabeza!”. De Gabriel Tortella a Antonio Elorza, passant per Santos Juliá, la intenció –que no l’argumentació, perquè no n’hi ha, d’arguments– és la mateixa: anatemitzar Fontana, perquè si impugnes Fontana –i no amb “fets”, com reclama el senyor Santos Juliá, sinó amb desqualificacions i menyspreu–, impugnes la historiografia catalana en el seu conjunt, donat el paper central que aquest hi ocupa.

Gabriel Tortella encara ha fet una ressenya decent, acadèmica, de l’últim llibre de Josep Fontana, el dedicat a la formació de la identitat catalana i que ha venut ja vora vint mil exemplars, tot un èxit editorial per a un llibre en català i, més encara, per a un llibre de no ficció, per a un llibre de pensament, publicat justament quan més necessari era. La ressenya de Tortella és molt crítica, negativa, però correcta. No li agrada el llibre, no li agraden ni les tesis ni les conclusions ni les lectures que se’n poden fer, i ho diu. Però tracta l’autor amb respecte i reconeix la seua trajectòria i la seua honestedat intel·lectual. Els dos escrits dels senyors Juliá i Elorza no ho són, de correctes ni de decents. Són dos libels indecents, que destil·len un profund menyspreu contra Fontana i els catalans –dissimulat amb la referència i la utilització interessada d’altres historiadors catalans crítics amb el catalanisme– per a consum intern de la parròquia a qui van dirigits, que és una antiga progressia en decadència –la representada pel diari en què escriuen–, superada pels nous temps –no deixa de ser significativa l’obsessió del senyor Elorza amb els impulsors de Podemos, companys seus a la facultat de ciències polítiques, o la del senyor Juliá amb les valoracions crítiques de la Transició, període o règim polític del qual va ser un important corifeu i és avui un dels principals guardians de la seua memòria, tan plena de foscors–, però que encara s’estremeix amb tot el que sona a català i s’entusiasma amb qualsevol atac a Catalunya i els catalans, sobretot si és ad hominem i inclou el nom de Josep Fontana, Borja de Riquer i tants d’altres.

Fa uns anys, a París, el senyor Antonio Elorza va dir una vegada, durant el cafè que sol seguir molts dels seminaris a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales, que cap historiador català no estava capacitat per a fer una història objectiva de Catalunya, i Fontana menys que ningú, perquè tots els historiadors catalans eren, en major o menor grau, catalanistes. Quan vaig tractar de fer-li veure que la mateixa argumentació es podria fer servir per a la història d’Espanya i els historiadors espanyols, que també podrien ser considerats, en major o menor mesura, espanyolistes, la seua irritació no passà a majors per la presència dels col·legues francesos, que ens escoltaven amb curiositat entomològica.

La barra del senyor Juliá i el senyor Elorza és que són dos historiadors nacionalistes, espanyolistes, que no es volen reconèixer com a tals, i que reserven l’acusació de “nacionalista” per al contrari, per als qui no entenen la història de Catalunya, ni la d’Espanya, com ells l’entenen. No utilitzen “fets”, que és el que reclamen als altres, sinó “narratives”, que és del que acusen als altres. I el que fan tots dos, i molts altres, és repetir i reelaborar, adaptant-la als nous temps i les noves sensibilitats, una narrativa que és molt antiga, la narrativa d’Espanya, ja formulada a l’obra, De rebus Hispaniae, d’un arquebisbe de Toledo del segle XIII, Rodrigo Jiménez de Rada.

Els senyors Santos Juliá i Antonio Elorza, joguets trencats del règim de la Transició del qual han estat i continuen sent fervorosos turiferaris, deuen pensar que Espanya i la seua història remunten al tercer dia de la Creació, si no abans [al capdavall, un altre col·lega i, en aquest punt, correligionari seu, Fernando García de Cortázar, no s’està –per deixar les coses clares– de subtitular la seua Historia de España. De Atapuerca al euro]. Per això, plantejar el trencament d’Espanya –amb la secessió de Catalunya–, o simplement qüestionar la narrativa d’Espanya, el guió de la història d’Espanya, elaborat al llarg dels segles, d’ençà el bisbe Jiménez de Rada, contar una història diferent o una mica més matisada, menys unitarista, va contra la història i segurament també contra l’ordre natural. No es pot trencar, ni ara ni mai, ni menys encara per la força dels vots, el que ha existit des del principi, com el Verb. És clar que, ací, el senyor Santos Juliá i el senyor Antonio Elorza ja no pensen, ni escriuen, com a historiadors, sinó com a hooligans, com a hooligans d’Espanya.

El que més els ha irritat a tots dos, i a molts altres que també s’hi han despatxat a gust, ha estat el congrés Espanya contra Catalunya. “Ningún ejemplo mejor que el Congreso”, escriu el senyor Elorza, “luego publicado y difundido por YouTube, donde unos historiadores más prestigiosos y otros que lo son menos, ilustran no solo el “España contra Cataluña”, sino también el España contra Valencia y las Baleares. Es un plan ideado por Sabino Arana: radicalizar a los regionalismos con el fin de destruir el Estado español. Ahora desde los Países Catalanes, con Galicia como artista invitada. El libro está editado por la Generalitat. Ante esta ofensiva, tanto el Gobierno como los historiadores demócratas, silencio. Solo un gran artículo de Santos Juliá”. Els irrita particularment que ja no siguen només els historiadors del Principat, sinó també els del País Valencià i les Illes, els qui qüestionen la narrativa d’Espanya, els qui donen també una altra visió de com s’ha organitzat i construït políticament Espanya en els últims tres-cents anys. La cosa, certament, els ha arribat a l’ànima.

I això m’ha recordat una altra anècdota antiga. Encara en ple franquisme, al final d’un recital que havia donat Raimon a la Universitat Complutense de Madrid i al qual havien acudit destacats líders de l’oposició al règim, un d’ells, en un impuls d’entusiasme i generositat, va dir al cantant: “¡Muy bien! ¡Os daremos la autonomía a los catalanes!”. En aclarir-li Raimon, després d’agrair-li l’esplendidesa, que ell era valencià, l’altre a penes pogué ocultar la seua incomoditat i es va fer de seguida enrere: “Bueno, eso no. Con una Cataluña ya es bastante”. Per si de cas, un article de la Constitució espanyola, pensat expressament per als Països Catalans i el País Basc-Navarra, prohibeix la federació entre comunitats autònomes.

Els historiadors són dones i homes del seu temps, i senten les mateixes pulsions que la resta dels ciutadans. És clar que les seues idees, la seua visió del món, impregnen la seua obra, el seu treball d’historiador. Com afirmava el mateix Fontana en una entrevista, “la imparcialitat és impossible, fins i tot diria que podria ser condemnable”. Objectivitat no és el mateix que imparcialitat. La història ha d’aspirar a ser objectiva, no asèptica. I certament l’últim llibre de Fontana no és un llibre escrit per un entomòleg. És un llibre per a entendre la història de Catalunya, per a entendre la formació d’una identitat col·lectiva tan forta i amb unes arrels tan antigues i tan sòlides, i per a explicar-la a la seua gent, a les dones i els homes del seu país.

L’honestedat de Juliá, Elorza i tants d’altres és més dubtosa, i no sols pels improperis contra Fontana i els historiadors catalans –i ara també els valencians i mallorquins–, sinó perquè acusen als altres del que són ells mateixos, i no volen reconèixer, uns historiadors nacionalistes, uns hooligans de la història d’Espanya. No deixa de ser revelador que el subtítol de l’article d’Elorza i un dels punts forts de la seua argumentació –amb pocs arguments seriosos i molta brotxa grossa, d’aquesta que sovinteja últimament entre els polítics i opinadors espanyols, com la de comparar el sobiranisme amb el feixisme i el nazisme: “Aunque moleste recordarlo”, escriu Elorza, “conviene evocar la circunstancia de los años treinta, cuando al asalto de la irracionalidad política se impuso sin obstáculos”– siga que “la presencia del Barça en la Liga española, con una Cataluña independiente, sería ilegal”. Quan s’arriba a aquest nivell, és que ja es dóna el partit per perdut i només queda apel·lar a l’autoritat competent perquè restablesca l’ordre.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER