Mercè Climent
M’emociona un país que d’una aixà, un mortero, un càntir, és capaç d’extraure’n un romanç. M’emociona un país que encoratja els seus homes a traure a ballar una dona quan un bolero o una jota sonen. M’emociona un país al qual només calen sis veus i un poeta per fer vibrar els cors de tot un auditori. M’emociona un país que a la crida d’homenatjar un dels seus grans poetes respon amb emoció, alegria i orgull envers la seua cultura. M’emociona el meu país.
A hores d’ara tots sabem que fa sis anys, l’escriptor Josep Lozano llançava una iniciativa que consistia a celebrar el naixement d’un dels nostres grans poetes: Vicent Andrés Estellés, a manera dels Burns Supper escocesos. Un ritual eficaç: reunir a la gent, conversar, maquinar, emocionar-se junts i conjurar-se un any més pel país i per la cultura. Els valencians hem batejat aquests sopars, aplecs, reunions, trobades… al voltant de la figura d’Estellés amb el nom de “festa”. Ben trobat! Si busquem festa al diccionari ens trobem amb aquesta definició: “solemnitat amb què hom commemora un esdeveniment important del passat o subratlla la transcendència d’una escaiença actual”. I és que nosaltres commemoren el naixement del poeta de Burjassot, ara fa ja 91 anys, com si mai no haguera mort. I, a més, aquesta celebració la fem amb la intenció que tinga continuïtat en anys futurs, per establir una tradició nostra per a la posteritat. La posteritat de què parlava als seus versos: No diràs la teua paraula / amb voluntat d’antologia, / car la diràs honestament, / iradament, sense pensar / en ninguna posteritat, / com no siga la del teu poble.
L’organització ha de ser ben fàcil, pel seu mateix motiu: fer un dinar o sopar popular, amb el seu toc literari poètic, que pot reunir a famílies, amics o col·lectius més o menys nombrosos, amb tres coses comunes. Primera, sopar o dinar ben dinats o sopats, preferiblement a base d’algun plat del nostre país o països, amb la seua beguda corresponent. Segona, llegir un poema d’Estellés, el que més ens agrade; si no ens semblen bé les Propietats de la pena o Els amants, ben coneguts per tots, es pot indagar per la immensitat de la seua obra i escollir joies com ara els poemes Aquella olor que tenia el teu cos o Tot açò que ja no pot ser. I tercera, fer llegir o cantar altres poemes d’Estellés o d’altres poetes nostres, en una festa que pretén ser lúdica i popular, perquè aquesta festa és de tots, i és per això que entre tots s’ha de fer.
La terra fa saó i els sopars en honor al poeta nacional Vicent Andrés Estellés continuen rebrotant amb força arreu del País. Hi ha pobles que respongueren a la crida de Josep Lozano des del principi i, fidels a aquesta crida, enguany ja celebren la sisena edició. D’altres, com ara Muro (del Comtat), se sumen per primera vegada a la llista llarguíssima de localitats que volen retre homenatge a un poeta, a una llengua, a una cultura i a un país. Malgrat la pluja –referenciant el títol del darrer disc d’un dels cantautors valencians més coneguts, Andreu Valor–, l’Espai d’Art Arpella de l’Arxiu Municipal estava ple de gom a gom el passat 4 de setembre, el dia de naixement del poeta. I és que el poble valencià, malgrat tots els malgrats, està viu, potser més viu i esperançat que mai, i respon a actes com aquests que ens recorden d’on venim i qui volem ser.
Les paraules de benvinguda les donava el nou regidor de cultura de Muro, Sergi Silvestre Pérez. Seguidament l’escriptor i president de la coordinadora de l’Alcoià-Comtat per la llengua, Francesc Gisbert, dedicava unes paraules al poeta homenatjat i anava dirigint amb mestria el concert de veus recitades: Manel Rodríguez-Castelló, Joan Jordà i Mercè Climent. També durant el sopar se sumarien d’altres veus espontànies, vingudes d’Alcoi, Xàtiva i, fins i tot, del Principat. I el vi no podia faltar damunt la taula, així que l’Ajuntament serví coca de tomaca, espencat, farina, ametla i carabassa, regada amb el meravellós vi del Celler La Muntanya: Minifundi de Muro.
Per a les postres es reservava el plat més exquisit i contundent de la nit: l’espectacle “Sis veus per al poeta”, conformat per Lola Ledesma, Eva Dénia, Maribel Crespo, Merxe Martínez, Patxi Ferrer i María Amparo Hurtado. El grup de dones valencianes ens contagià amb la seua força tel·lúrica, arrencada de la terra, i ens sentírem orgullosos de ser valencians, i volguérem ballar, i cantar, i fer palmes, i ens posàrem en peu per acomiadar-les perquè no sabíem com donar-los les gràcies per retornar-nos l’orgull immens de pertànyer a aquest país.
